Entrevista a Francesc-Marc Álvaro"Aliança amenaça la pervivència de la nació catalana"
Parlem amb el periodista, analista polític i actual diputat per ERC al Congrés, que publica 'El franquisme en temps de Trump' (Pòrtic)

Barcelona-
Què explica l'auge global que viu l'extrema dreta? I, sobretot, quina és la raó del creixement accelerat de Vox a l'Estat espanyol? I la d'Aliança Catalana? A El franquisme en temps de Trump (Pòrtic), Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) radiografia l'onada ultra actual, posant el focus especialment en la formació de Santiago Abascal, que defineix com a "neofranquista".
Periodista i analista polític de llarga trajectòria i des de les eleccions del juliol del 2023 diputat al Congrés per ERC, atén Públic per videotrucada. Tot i manifestar que la tendència alcista de Vox i Aliança continuarà, almenys a curt termini, apel·la a la unitat dels demòcrates com a "grau zero" en la batalla contra uns ultres que tenen com a projecte polític el "buidatge de les democràcies".
Com s'explica que, a les acaballes 2025, ser d'extrema dreta, ser neofeixista -o neofranquista en el cas espanyol- sigui 'trendy' per a part de la població, especialment entre homes joves, quan al cap i a la fi no deixa de ser una contrarevolució i un camí cap al retrocés de drets i llibertats col·lectius?
L'explicació és multifactorial i bàsicament es troba en tres o quatre elements. D'una banda, hi ha un element de malestar difús que impregna algunes capes de la societat, singularment els joves. Un malestar que té una base objectivable, com pot ser la visió d'un futur amb poques expectatives, la dificultat per trobar feina, la precarietat laboral o l'habitatge. Un segon element és una fascinació i podríem dir-ne una captura per part dels ultres del públic jove a partir de promeses d'una regeneració idealitzada. És això de tornarem a una Amèrica gran, farem una Espanya forta o una Catalunya pura.
Aquesta idealització d'un passat que segurament mai ha existit, no?
Correcte, mai ha existit. Podríem dir que és una contrautopia de consum que molta gent pot comprar, i especialment els joves. En tercer lloc, l'habilitat en l'ús dels canals d'agitació, difusió i entreteniment, que superen i desborden els mitjans tradicionals, on els ultres de tot el món són molt hàbils, també Vox en el cas espanyol, on lidera l'ús de TikTok. I un quart punt seria una qüestió que és més difícil d'explicar però que també hi existeix. És una qüestió de viatge generacional i cultural, pel qual una part de joves se senten a la contra sent molt diferents del que eren els seus pares. Si els seus pares estaven en la moderació o en el pactisme socialdemòcrata, posem per cas, el fer-se ultra els atorga una representació contracultural contra allò establert, que té a veure amb el narcisisme contemporani, que no és prerrogativa única dels joves, i també amb el sentit de comunitat, etc.
L'extrema dreta ofereix contrautopia de consum que molta gent pot comprar
Aquest darrer punt que comentaves, encaixa amb una certa derrota generacional?
Potser més que una derrota, amb una manca de transmissió entre generacions. És a dir, què ha fallat que els pares que acceptaven un determinat marc es troben amb fills que el que volen és rebentar aquest terreny de joc i alterar-lo d'una manera autoritària, comprant el que és un missatge destructiu, tòxic, negatiu, excloent i inquietant? Podem donar responsabilitat a les estructures de l'Estat, amb el tema de la memòria; a l'escola; però què ha passat a l'interior de les famílies, entre pares i fills, que a una part de pares que podien votar Esquerra, Junts, PSC, Iniciativa, de cop i volta els fills els hi surten que voten Vox o Aliança Catalana? Per a mi és el punt més difícil, perquè demana un coneixement molt afinat de la psicologia social, que jo no tinc, i que crec que els que el tenen també van una mica a les palpentes.
Aquest tipus de missatges tenen un altaveu enorme, un far si vols, en la figura de Donald Trump. Tot i que l'onada reaccionària global arrenca abans de la seva aparició en escena política, el seu retorn a la presidència facilita que aquests corrents tinguin encara una via més ampla per avançar.
Efectivament, serà més un model a seguir, a imitar, i això està passant. No només a imitar des del punt de vista de l'actitud personal que té, com un personatge barroer, trencador, maleducat, masclista, agressiu, etcètera, sinó a imitar també les seves estratègies i els seus formats de comunicació i de conversa pública. Això està passant. A més a més, diríem que el que va de la seva primera presidència a la segona és que ell ara ja ha sortit de l'armari, ara ja és com sempre ha volgut ser. En el primer mandat tenia un entorn, gent més institucionalista, que el frenava, mentre que ara tots els que l'envolten ballen la seva música i s'ha convertit en un element de destrucció del sistema des de dins del propi sistema. Tot el que està fent contra el checks and balance típic d'una democràcia com la nord-americana ho prova.
Trump s'ha convertit en un element de destrucció del sistema des de dins del propi sistema
Tots aquests moviments d'extrema dreta tenen en comú diversos factors. Un en el qual poses molt el focus al llibre és en la qüestió de la postveritat i t'arribes a plantejar quanta en pot aguantar una societat com la nostra.
Dedico tot un capítol a la no veritat i ho faig perquè penso que no s'explicaria l'emergència tan forta i tan ràpida de la ultradreta sense un treball previ de destrucció dels consensos elementals sobre la veritat factual. No parlem de la veritat en un sentit filosòfic, metafísic, religiós o abstracte. Parlem de la veritat del cada dia. En un lloc hi ha quatre persones i la ultradreta diu que n'hi ha 80. Sabem que els serveis de recollida de brosses funcionen i la ultradreta diu que no. Estem parlant d'això. Estem parlant de com el món ultra promou la destrucció de la ratlla entre la veritat i la mentida i crea una cosa que és més forta que la propaganda del segle XX, les propagandes dels nazis o dels estalinistes, que és la indistinció entre veritat i mentida. Han aconseguit un terreny gris en què res és veritat, res és mentida, tot depèn de com ho presentis. El que és més greu, pel que veiem, és que hi ha una part de societat que ho compra, s'instal·la en aquesta indistinció.
Des d'un punt de vista profund de societat, és més preocupant la destrucció de la veritat factual que no pas l'emergència de la ultradreta
El gran mestre ha estat Trump i el seu entorn. Quan els assessors de Donald Trump s'inventen el sintagma "fets alternatius" ja hem begut oli. Fet alternatiu és un contrasentit en ell mateix perquè un fet alternatiu vol dir una hipòtesi en el millor dels casos, i una invenció, en el pitjor. Però si ajuntes fet i alternatiu, el que té més força és el substantiu, fet, no pas l'adjectiu. I aquesta és la jugada mestra. Hi ha els fets i hi ha els fets alternatius, que també són fets segons els ultres. Per tant, encara que tu diguis que les ocupacions de cases han baixat l'últim any a Catalunya, el fet alternatiu és que diuen que creixen. És una invenció, una falsedat, una no veritat. Estem en aquest terreny i el més desconcertant per a mi és veure com les no veritats són absolutament acreditades per una part important de la societat que les accepta, les consumeix, les divulga i a partir d'elles vota. Diria quasi que és més preocupant la destrucció de la veritat factual que no pas l'emergència de la ultradreta des d'un punt de vista profund de societat.
Fa molt difícil debatre sobre res.
La conversa pública es fa impracticable. Si no ens posem d'acord, per exemple, en què ara som dues persones que estem parlant i no cinc, si aquesta veritat pràctica de premissa és discutida, la conversa social i, per tant, el diàleg democràtic i la deliberació és impossible, que és el que està passant.
Un altre element en comú dels moviments d'ultradreta és oferir respostes fàcils i simplistes a problemes complexos, de manera que no són solucions reals, però sí que aconsegueixen apel·lar a l'emocionalitat dels ciutadans.
Tots els populismes, també els d'esquerra, apel·len a l'emoció i apel·len a simplificar. El que defineix el populisme són dues coses. Diu qui és el poble i, per tant, exclou. Per a Donald Trump el poble són els seus, els altres són elements estrangers, elits globalistes, artistes dolents, etc. I, segon, el populisme simplifica. En el cas del populisme ultra el que fa és treballar emocions tòxiques. La por, la desconfiança, la desesperança, l'odi i la idea de la conspiració, és a dir, algú mou el món i va en contra teu.
El populisme ultra treballa amb emocions tòxiques per mobilitzar en un sentit destructiu
Tot això és un paquet molt tòxic que el que fas és mobilitzar la gent en un sentit destructiu, reactiu i defensiu, és a dir, què em prendran? Venen a per mi? Estic en perill? I, aleshores, la solució que donen els ultres per sortir de tot això és "vota'm" perquè et portarà a aquests Estats Units ideals, a aquesta Hongria ideal, a aquesta França ideal, a aquesta Itàlia ideal, a aquesta Espanya ideal i a aquesta Catalunya ideal, serà un lloc on ja no tindràs ni por, ni passarà res, ni hi haurà gent rara que a tu no t'agradi pel carrer, ni etcètera. O sigui, un cop t'han posat la por al cos i la desesperança, la recepta és "vota'm que tornarem a una Catalunya pura, a una Espanya forta i a una Amèrica potent". És tan simple com real el que està passant. Però el més greu és que això funciona.
En el cas espanyol qui lidera aquesta onada és Vox, que al llibre defineixes com a partit neofranquista. En part creix amb aquesta apel·lació d'una idea nostàlgica d'una Espanya que idealitza i que se situaria cap als anys 60, en plena dictadura. Una de les claus de l'èxit de Vox és la pervivència de l'anomenat franquisme sociològic?
Sí, Vox creix per dues coses. Perquè connecta amb una onada mundial que coincideix amb el temps i fa que creixin els seus homòlegs a França, Itàlia, Hongria, Eslovàquia, els Estats Units, etcètera. Això és general. I després, perquè en el cas espanyol hi ha un humus, un substrat, un coixí que és el que anomenem franquisme sociològic que no ha desaparegut mai. Que simplement ha tingut diverses intensitats, tonalitats, o modulacions, ha estat més hivernat o més actiu. I el que fa Vox és polsar amb instruments nous aquest franquisme sociològic que existia, que estava una part refugiada dins del PP, que a vegades s'ha inoculat en altres organitzacions, que forma part d'estaments dirigents l'Estat, és a dir, que està instal·lat en una part de l'alta judicatura, en una part de l'alt funcionariat, en una part de les empreses importants, en una part de la Conferència Episcopal, en sectors de les elits que remenen les cireres sobretot al Madrid DF. Tot això existia. Què fa Vox? Dona nova vida a aquestes cendres, les reviu, hi troba la connexió.
Vox el que fa és polsar amb instruments nous aquest franquisme sociològic que existia
La pregunta és on eren aquestes cendres? Políticament, molts d'ells votaven el PP, simplement perquè era el que consideraven més proper. Uns altres potser votaven i estaven en coses marginals de tipus ultra, de caràcter ultracatòlic o de caràcter directament X. I altres no se sentien potser representats pel sistema o feien la seva vida i el seu negoci. Ara han trobat una articulació política explícita que, a més a més, els permet afirmar-se sense amagar-se. I és així.
La pervivència d'aquestes cendres i aquesta idealització per un passat que tampoc es va conèixer en el cas de les generacions joves, en certa manera retrata les mancances de com es va fer la Transició i de les polítiques de memòria que s'han portat a terme a l'Estat els últims 50 anys?
En el llibre soc bastant crític amb els governs de Felipe González perquè crec que en ser el que, d'alguna manera, fonamenta la construcció de la democràcia s'oblida d'això. No van fer el que podríem dir una desfranquització, si se'm permet el terme. L'únic semblant a això que va fer el Govern de Felipe González va ser, arran del cop d'estat del 23-F, desmuntar la cúpula militar. Els militars que per edat i per trajectòria eren més nostàlgics i més propers i connivents amb els colpistes, els desmunten amb jubilacions molt ben pagades. Aquesta va ser l'única operació de desfranquització conscient, amb el Narcís Serra de ministre de Defensa i Lluís Reverter com a executor. Una cosa paral·lela no es fa ni a la judicatura, ni a les forces i cossos policials de l'Estat, ni a la gran empresa que ve de l'empresa pública.
Vox és un catch all party de tots els que venien d'una mirada contrària de la democràcia
El franquisme sociològic no es veu en cap moment qüestionat pel nou ordre democràtic ni pels seus operadors, el que fa Felipe González és conviure-hi. Una part d'aquest franquisme és el que dona lloc al cop d'estat i la resta no fan res i acaben convivint amb la democràcia i adaptant-s'hi, però existeixen. Ens trobem amb una llarga història de grups falangistes, neonazis o ultracatòlics que són una constel·lació de marginals que no arriben a tenir cap pes real fins que arriba Vox. I a Vox hi va a parar gent de cases molt diverses, des de la que havia estat a Fuerza Nueva o a la Falange fins a la que havia estat al PP. Per això m'agrada dir que Vox és un catch all party de tots els que venien d'una mirada contrària, reticent, freda, distant de la democràcia, perquè els recull gairebé a tots.
Fa molts anys que et dediques a l'anàlisi política, però des de fa dos anys i mig tens un altre barret, que és el de diputat al Congrés, cosa que et fa tenir una certa proximitat física, per dir-ho d'alguna manera, a diputats del PP i de Vox. Al llibre expliques molt clarament que Vox no vol ser un complement del PP, sinó que aspira a substituir-lo com a gran referent de la dreta a l'Estat espanyol. Realment en són conscients al PP?
Tinc la impressió que fins fa dos dies des del PP han menystingut Vox. Han pensat que podrien domar el tigre, que si hi pactaven els reduirien i ha passat tot el contrari. Cada cop que han pactat els han enfortit. L'exemple d'això, València. On ara estan negociant i qui té la paella pel mànec és Vox i els està pujant el preu d'una nova investidura. Això està costant tant perquè el preu de la investidura del substitut de Mazón és un preu alt que posa Vox i ells ho sabien.
Fins fa dos dies des del PP han menystingut Vox
I jo el que els dic [als diputats del PP] en l'hemicicle quan en tinc ocasió i ho explico al llibre, és que han oblidat un exemple d'una dona de dreta però molt demòcrata que és Angela Merkel. Democristiana i que va ensenyar quina era la ratlla entre la dreta democràtica i els ultres quan l'any 2015 va acceptar l'entrada de refugiats i que va inspirar tot el cordó sanitari contra els partits ultres, singularment contra Alternativa per Alemanya.
Tot i que sigui un fenomen molt més recent, a Catalunya segurament ens trobem amb una situació equiparable entre Aliança i Junts al que succeeix a l'Estat amb Vox i PP, en el sentit que el partit ultra experimenta un creixement fulgurant nodrint-se sobretot d'antics votants d'una dreta tradicional que l'alimenta en apropar-se a les seves propostes.
El que veiem és que les expectatives alcistes d'Aliança estan generant debats arreu i d'una manera molt intensa dins de Junts. Junts té una frontera notable amb Aliança, però també la té Esquerra i diria que la té Vox i la pot tenir, fins i tot, una part del PSC, que a més la té amb Vox. També diré una cosa una mica de llibre. Quan un partit trenca tant els registres en les enquestes i en les expectatives, com està passant amb Vox i amb Aliança, acaba menjant gairebé de tot arreu. Però sí que penso que per molts motius la frontera que Aliança té amb Junts és molt important i això ha obert un debat que s'expressa de moltes maneres i veurem cap a on va. Vull pensar que els dirigents de Junts han llegit bé el que ha passat entre PP i Vox, i que potser això serà una mena de far que els pot indicar cap on no han d'anar.
Sota la suposada bandera d'un independentisme molt abrandat a nivell dialèctic, és fàcil concloure que el creixement d'Aliança el que fa és empetitir el projecte sobiranista, perquè es passa d'una nació oberta, amb voluntat integradora, a una nació tancada i molt petita que no pot ser majoritària.
La paradoxa és que Aliança va en una escalada, però penso que ja no és que amenaci el sobiranisme, sinó que amenaça la pervivència de la nació catalana com a nació política i com a demos diferent. En la mesura que ells propugnen un país excloent, van en contra del que ha estat la gran intuïció del catalanisme de tots els colors, catalanisme de dretes, d'esquerres, conservador, republicà, d'església, social, obrerista, literari, cultural,... La gran intuïció del catalanisme ha estat "hem de fabricar catalans", perquè som una nació petita, els fabriquem tenint fills i els fabriquem integrant els que arriben. És tan de sentit comú i és una visió tan compartida, tan evident i que històricament ens ha permès perdurar, és allò que Josep Benet va definir com "Catalunya, un sol poble". El fet que Aliança menyspreï això indica que viu en una gran ignorància de la pròpia història i que les seves promeses d'un futur pur en el fons són l'avís d'un malson, que és el malson de la desaparició de la nació, d'una nació residual.
Les promeses d'un futur pur d'Aliança en el fons són l'avís d'un malson, que és la desaparició de la nació
Si en el proper cicle electoral es confirma el creixement tant de Vox com d'Aliança, ens podem trobar amb una certa competència col·laborativa entre els dos partits, que tenen en part una agenda comuna?
Bé, en una entrevista de diumenge a La Vanguardia Abascal ja deia que coincidien en la immigració i que això creava un nou marc. Crec que ho deia d'una manera cautelosa, però és cert. És a dir, en el fons, encara que Aliança vagi amb l'estelada, el més rellevant del seu discurs és el discurs anti-immigratori i xenòfob. Aleshores, crec que d'una manera tàcita ens podem trobar que entre Vox i Aliança hi ha un repartiment de territoris sobre el mapa. Mira, vosaltres treballeu per aquí, nosaltres per allà, perquè això ja s'ha començat a veure. Qui pot ser més fort en la Catalunya metropolitana, qui pot ser més fort en la Catalunya del rerepaís. No estic dient que es trobin i sobre el paper s'ho divideixin, però tàcitament pot haver-hi un repartiment d'espais d'influència.
Tàcitament pot haver-hi un repartiment d'espais d'influència entre Vox i Aliança
Cap al final del llibre fas una crida a no caure en el desànim ni en la desesperança. Però què es pot fer per revertir l'actual tendència?
Ara la ultradreta està molt mobilitzada i el carrer ja no és només del camp de les esquerres, el carrer també és del camp de la dreta, tinguem-ho clar, i de la ultradreta sobretot. Aleshores, si em dius dos motius d'optimisme et diré que als Països Baixos un partit democràtic ha guanyat els ultres, això està bé; i que a Nova York ha guanyat un candidat també de les esquerres, en el benentès que el cas de Nova York crec que és molt poc extrapolable. Dit això, penso que la onada ultra és forta, i que el llibre no dona receptes, perquè no és l'objectiu, és més aviat una radiografia per entendre on som i com hem arribat aquí. I per això té una certa profunditat històrica per entendre d'on ve Vox, quin impacte té, quina connexió global, com ens afecta això, què hi havia abans a Vox.
Tinc molt d'interès a dir que Vox no sorgeix del no-res, sinó que hi havia un hummus. Però si em fas dir una recepta, només veig un grau zero de la batalla contra els ultres, que és la unitat dels demòcrates. Això pot semblar un sintagma buit, però no ho és. La unitat dels demòcrates és tornar a mirar la Merkel, podríem dir. Al camp demòcrata hi ha socialdemòcrates, esquerra verda, liberals, demòcrata-cristians, conservadors democràtics, tot això ha d'anar junt. Perquè el que ens uneix és més que no pas el que ens separa en un moment en què les forces que venen sí que impugnen tot això.
El projecte dels ultres és el buidatge de les democràcies
Pensem que el projecte dels ultres és el buidatge de les democràcies. Sempre explico que Abascal no vol instaurar la dictadura de Franco, no li cal. El programa que té és convertir la democràcia en una closca buida on hi hagi menys drets, menys llibertats, menys garanties, menys informació que circuli lliurement i un control més fort del que ells consideren que són els sospitosos. I amb això no li cal anul·lar la democràcia, no cal instaurar la dictadura, simplement buidant la democràcia haurà aconseguit el seu objectiu, que és l'objectiu del projecte autoritari.
Aquest és el projecte de Donald Trump. Ell no canviarà la república per una dictadura, simplement vol buidar la democràcia americana, de tot el que de millor ha tingut. El projecte d'Europa també és aquest. No volen de cop i volta que ens llevem amb una dictadura, volen que ens llevem cada dia amb una democràcia més feble que serà formalment un estat de dret, però en què cada cop tindrem més dificultats per exercir les nostres llibertats. Aquest és el projecte.
La unitat dels demòcrates ha de fer que no sigui fàcil l'operació de buidatge de la democràcia
Per tant, la unitat dels demòcrates ha de fer possible que aquesta operació de buidatge de la democràcia no sigui fàcil. Els hi hem de posar molt difícil. I assumint que a Catalunya i a Espanya tindran un moment alcista, com diuen les enquestes, però que com diuen els mariners del meu poble, Vilanova, has d'aguantar el cop de mar perquè no te'n pots anar a l'aigua. I després, quan passa el cop de mar, has d'intentar navegar novament a rumb.
I ja per acabar, veus gaire futur a la legislatura estatal?
Crec que és una legislatura amb una boníssima mala salut de ferro. Per què? Perquè és veritat que cada cop legislar és més difícil, perquè hi ha potes que ballen, però l'alternativa de la moció de censura és més que improbable, per no dir que no surt. Per tant, estem en una mena de territori híbrid. No podem legislar, però tampoc anem a una convocatòria immediata d'eleccions.
Allò que fa Sánchez diferent com a polític és la capacitat d'anar més enllà de les enquestes
Hi ha un debat interessant que és quina mena de política es pot fer en aquest context. Però jo crec que almenys un any més potser l'hi veiem. Pedro Sánchez és un home que, a part de llegir enquestes, té una cosa de la vella política que és nas, i no sabem que li pot dir el seu nas un cop s'hagin fet les eleccions d'Extremadura i Castella i Lleó. Deixem la ment oberta perquè podem tenir alguna sorpresa potser abans de les eleccions d'Andalusia. Allò que fa Sánchez diferent com a polític, a part del tacticisme que és constant en ell, és aquesta capacitat d'anar més enllà de les enquestes.




Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.