"Hi ha objectius que només es poden aconseguir amb un treball de plataforma amb gent diferent"

Entrevista a Jordi Mir, professor tant de la UPF com de la UAB i expert en moviments socials, sobre la situació de les esquerres catalanes, les raons de la seva davallada electoral i com afrontar el creixement de l'extrema dreta

Doctor en Humanitats i professor tant a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) com a la Universitat Autònoma (UAB), Jordi Mir (1976) també és membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (UPF) i l'Observatori del Sistema Universitari. Autor d'obres com Ola 15M. 10 años de movilización y cambio (Bellaterra Edicions), l'entrevistem per abordar la davallada dels partits d'esquerres a Catalunya i les raons de l'auge de l'extrema dreta i els riscos que això comporta.

Ferm partidari d'aprofundir i anar més enllà en les polítiques portades a terme per intentar garantir el dret a l'habitatge en comptes de tornar a deixar aquest àmbit en mans del mercat, també defensa la necessitat que les formacions d'esquerres superin el seu propi espai i siguin capaces d'articular fronts amplis amb entitats per aconseguir i consolidar certs objectius.

A les eleccions al Parlament del 12 de maig, els tres partits situats més a l'esquerra, ERC, Comuns i la CUP, van patir una forta davallada i van passar de sumar 50 diputats a només 30. A què atribueixes la caiguda?

Aquesta caiguda té diferents causes. En un moment d'això que hem anomenat Procés es va dir que estava provocant un gir a l'esquerra i ara els resultats han coincidit amb un altre gir que hi ha gent que anomena onada reaccionària i que té diferents realitats. Per una banda, representa el creixement de Vox, que és una escissió del PP que dona resposta als anys de creixement d'una mobilització social representada pel 15-M, Podemos, el Govern de coalició si vols o les polítiques de memòria i les polítiques feministes. Aquesta reacció té una acollida i la qüestió és si tindrà prou força per revertir els avenços o entrem en un escenari en què s'haurà de disputar quina és la situació.

En el cas català hi ha un element clau, que és quan desapareixen Convergència i Unió i apareix Junts, el PSC veu clarament que hi ha un espai que pot ocupar i li pot permetre tenir una presència molt més central de la que ha tingut històricament. Mentre que a nivell estatal el PSOE quan va aparèixer el 15-M va tenir clar que se li obria una fuita que havia de tapar i va mirar de fer-ho dient "somos la izquierda", el PSC opta per ocupar un espai més d'ordre per acollir un votant que ha quedat orfe, el que ocupava l'antiga Convergència al Cercle d'Economia o el Círculo Ecuestre i això ho hem vist amb determinats plantejaments polítics com l'ampliació de l'aeroport o el Hard Rock.

"El PSC ha optat per ocupar un espai més d'ordre per acollir un votant que ha quedat orfe"

Per tant, hi ha hagut un desplaçament per la competència d'un vot que té un punt de reaccionari, en el sentit que respon a l'emergència dels Comuns i de la CUP i, fins i tot, al Govern d'ERC a la Generalitat i que se sent ben acollit per això. En canvi, els votants d'esquerres han anat afeblint-se. Ara s'han celebrat els 10 anys de l'aparició pública de Barcelona en Comú, inicialment Guanyem Barcelona, que va tenir un èxit excepcional en termes d'anàlisi històrica i politològica, però després de dues legislatures governant pateix un desgast considerable, mentre Podemos s'ha dessagnat per les lluites internes.

Tot plegat fa que sigui més fàcil que la gent acabi votant opcions que li pot semblar que han de tenir una opció per governar perquè estan a l'oposició o perquè no ho han fet mai, que és una mica el que està passant també a França, perquè qui ha governat acostuma a pagar un desgast. Els debats que entre el 2011 i el 2015 van estar a l'espai públic, per exemple amb relació a l'habitatge, a altres formes de fer política o a qüestions vinculades al feminisme, ara la gent els percep que o bé són divisoris o bé són xerrameca que no es concreta i acaba desplaçant-se cap a altres opcions polítiques.

Hi ha una distància entre els diagnòstics que fan les esquerres, que poden ser encertats en qüestions com l'habitatge o els efectes del canvi climàtic, i l'impacte de les mesures que es porten a terme per afrontar-les, que contribueix a alimentar el que comentes?

Això és d'una gran rellevància, però fins i tot et diria que la nostra vida social canvia tan ràpidament que pot haver-hi gent que pensi que ni tan sols identifiquen bé el problema. El Christian Salmon, un especialista en comunicació que va escriure un llibre titulat Storytelling sobre el relat, identificava que els partits havien caigut tant en el tema del relat perquè no poden solucionar els problemes i quan no pots solucionar els problemes només et queda això, el relat.

Tinc la impressió que Barcelona en Comú, ERC o la CUP estan allà per solucionar problemes, volen intentar fer-ho. Segurament no hi ha ningú que hagi intentat treballar més pel dret a l'habitatge des de les institucions que Barcelona en Comú. Ara bé, arriba algú, com Trias, i diu que "l'habitatge està pitjor que quan vostès van arribar" i mostra dades i és veritat que la situació està molt malament, per més que s'hagin fet moltes coses.

"Cal aprofundir en les polítiques fetes en habitatge i no tornar-lo a deixar en mans del mercat"

La pregunta és perquè la situació està tan malament? Si no ha sigut suficient tot el que s'ha fet, s'ha de fer més, s'ha d'anar més enllà i no pas tornar a deixar-ho en mans del mercat, quan ja tenim prou dècades d'evidència que no funciona per garantir l'accés a l'habitatge. És a dir, cal aprofundir en les polítiques fetes i plantejar que hi ha coses que no es van poder fer i que s'haurien de fer i aquí seria necessari una mena de front on també hi hagi la CUP i ERC, però a més entitats com la PAH, el Sindicat de Llogateres o les assemblees d'habitatge de molts barris de Barcelona i de diferents llocs de Catalunya. Si no, ens trobem amb el discurs del PSC, que com l'alcalde Collboni diu que prioritza l'habitatge, però l'únic que fa és relaxar una mesura [la del 30%] i no va donar suport a la iniciativa d'ERC des de la Generalitat d'actuar contra els lloguers de temporada.

Ha faltat la voluntat i la consciència d'articular un cert bloc comú d'esquerres per, com a mínim, intentar tirar endavant determinades polítiques?

Necessitem pensar històricament i, per exemple, quan ho fem sobre el dret a l'habitatge, veiem que el seu recorregut ha estat de segles fins que s'ha convertit en llei i s'ha pogut aplicar. La Comuna de París el 1871 ja porta com una de les seves primeres reivindicacions el dret a l'habitatge, però aquí mai s'ha convertit en llei, la Constitució espanyola diu el que diu però no és una llei ni res que se li assembli. El 1931 tenim la vaga de lloguers, és a dir, els moviments per la millora de les condicions de vida de les classes populars sempre han tingut molt clar que l'habitatge és una qüestió essencial, però els hi ha costat molt [materialitzar-lo]. I a vegades tinc la impressió que els partits quan es troben en disposició de tenir el poder o governar pensen que això serà fàcil de fer i la història ens ensenya que no, que això ha costat tant que no ho tenim.

"Cal fer una política que no sigui només institucional per canviar la cultura d'una societat i poder avançar en una direcció"

Entenc la lògica de supervivència dels partits, però quan va néixer Guanyem-Barcelona en Comú ho va fer buscant un procés de confluència de diferents sectors, que podien anar des de la CUP fins a ERC, per muntar alguna cosa prou gran per disputar la ciutat a Trias. No hi van entrar, però crec que aquesta idea és bàsica, una mica com a França en veure com de greu era la situació van tornar a la idea del Front Popular.

Evidentment que les diferents organitzacions tenen significatives diferències i reticències, però hem de tenir molt clar que hi ha objectius que si els volem aconseguir només es pot fer amb un treball de plataforma, en el sentit de trobar-se gent diferent, fer una política que no sigui només institucional i que implica canviar la cultura d'una societat i introduir-hi debats que facin possible que s'avanci en una direcció. Si no, després d'un parell d'eleccions els poders més consolidats acostumen a ser capaços de reconduir la situació cap a on més els interessa.

ERC, CUP i Comuns estan immersos en processos de refundació o replantejament de les seves estratègies, que també comportaran alguns canvis de lideratge. Haurien de servir per abordar aquesta clau d'anar més enllà del propi espai?

Tots els partits davant de cada convocatòria electoral demostren tenir clar que amb el partit sol no és suficient. El primer gran exemple de la Catalunya contemporània va ser Pasqual Maragall amb Ciutadans pel Canvi, ERC pot fer-ho ara fitxant el Tomàs Molina o els Comuns buscant persones significatives com l'Andrés [García Berrio, antic director del Centre Irídia]. Però des de la meva perspectiva això acaben sent unes jugades molt curtterministes davant una cita electoral.

Quan millor els ha anat a aquests partits és quan han estat capaços d'estar formant part d'una societat viva que té diferents tipus de reivindicacions. Quan millor li va anar a la CUP és quan se la va veure com a representant d'uns malestars que anaven creixent, especialment de sectors joves; quan millor li va anar a Barcelona en Comú va ser en l'evolució del 15-M i en el post-15-M quan apareix amb molta potència el tema de l'habitatge i altres reivindicacions que conflueixen allà; i quan millor li ha anat a Esquerra ha estat quan en el conjunt del país ha sigut capaç d'interrelacionar-se amb diferents mobilitzacions que estan en marxa. Quan són més espais de partit amb lògiques de partit, els resultats són pitjors.

"Els partits han de sobreviure, però per fer-ho han d'anar més enllà d'ells mateixos"

Clar que els partits han de trobar la manera de sobreviure, però les evidències ens mostren que no sobreviuran només sent partits, han d'anar més enllà d'ells mateixos i la seva funció social passa per ser alguna altra cosa. No en el sentit de liderar necessàriament res, sinó de formar part del grup i en pensar com des de les institucions es pot fer per acompanyar mobilitzacions estant en un segon pla o, quan no hi són, com puc fer-ho perquè la gent que està fent coses tingui més visibilitat.

D'aquí a menys de dos mesos es convocaran noves eleccions al Parlament si no s'ha investit cap president. Aparentment la disjuntiva és Salvador Illa o repetició dels comicis. Com veus l'escenari?

"ERC, Comuns i la CUP s'haurien de plantejar si el pes que poden tenir pot ser útil per portar el PSC a un lloc diferent"

La clau està a ERC i el problema que té és que si ja era problemàtic pensar si podia donar suport a Illa o no, ara ha de pensar això mentre té una guerra interna. Algú deia "si hem de donar suport a Illa que ho diguin els diferents sectors a la militància", perquè si uns diuen que sí i altres aprofiten per desgastar-los doncs,... Evidentment donar suport a Illa, pels anys d'on venim, pel 155, per tot el relat i la confrontació que hi ha hagut, és difícil, però per altra banda l'escenari d'una repetició electoral no sembla bo per a ERC. I aquí potser el que s'haurien de plantejar ERC, Comuns i la CUP és si el pes que poden tenir pot ser útil per portar el PSC cap a un lloc una mica diferent d'on està.

En un context de desmobilització i amb l'amnistia ja en marxa, cap a on creus que s'hauria d'enfocar l'independentisme els propers anys?

Per a mi hi ha una qüestió clau que és tenir clar que és el Procés, que no el podem confondre amb el moviment independentista que venia d'abans i continuarà després. El diferencial del Procés és que durant un temps determinat passen coses que no havien passat abans i que no passaran després. Per exemple, el PSC i ERC no poden pactar a Catalunya, però sí en diferents llocs de Catalunya, i el mateix passa amb PSC i Junts.

ERC com a partit és qui primer decideix sortir del Procés i això vol dir fer marxa enrere en algunes coses, abans havíem dit que no faríem això i ara estem disposats a fer-ho. Per a mi el Procés és un període que té un inici confús i tindrà un final confús en què han passat coses que no havien passat abans i té a veure amb qui ha hagi més gent independentista, en com es planteja l'independentisme i com es plantegen les accions polítiques de l'independentisme. En aquest sentit, em va semblar molt interessant com ERC va començar a fer virar el seu transatlàntic, vam veure que per aquest camí no ho han aconseguit i ara recondueix la situació.

"Em sembla que sempre són preferibles les opcions polítiques que van amb la veritat per davant"

Em sembla que aquest exercici és honest. Això per a una part de la gent implicada en el Procés segurament és una traïció, i l'està penalitzant. En canvi, Junts, que fa el mateix que ERC però sense dir-ho, se n'està beneficiant perquè és capaç de mantenir el relat i la idea dominant que són els durs, encara que són els menys insurrectes però els que passen per ser-ho més. En aquest sentit, em sembla que sempre són preferibles i necessàries les opcions polítiques que van amb la veritat per davant, en el sentit que no t'estan enganyant, que havien plantejat un camí i l'han de revisar. Crec que l'independentisme ha de fer aquest exercici o si no ens quedarem en un escenari on les mentides i les realitats paral·leles ens acabaran fent impossible la conversa.

Afrontar i revertir l'auge de l'extrema dreta hauria de ser el principal repte de les societats democràtiques dels propers anys?

Et diria que sí, però crec que si ho plantegem com que hem de guanyar l'extrema dreta no ens en sortirem. És a dir, crec que molta gent ha de poder canviar de posició, molta gent que ha votat una opció que identifiquem amb idees d'extrema dreta, reaccionàries i totalitàries no crec que identitàriament siguin això i aquesta gent ha de poder votar una altra cosa. La gent que vota Aliança Catalana o Vox abans ha votat una altra cosa. Les posicions d'extrema dreta o feixistes les pots trobar en partits que no s'hi identifiquen. Quan Convergència i Unió deia que a Catalunya no hi cap tothom, estava entrant en un territori d'aquest estil; quan Pedro Sánchez diu que ell té amics en la cinquantena que se senten molestos per determinades feministes, està entrant en aquest terreny.

"El programa electoral de Vox no donarà resposta a les necessitats materials dels residents en els barris populars"

Crec que la manera de poder guanyar aquestes posicions és donar respostes al que ha fet que la gent s'hi apropi. Vox posa banderoles en llocs de rendes altes i en llocs de rendes baixes i qualsevol persona que analitzi el seu programa electoral sap que no donarà resposta a les necessitats materials dels residents en els barris populars. No dic que aquesta gent voti malament, però el que passa és que quan van a votar algú els ha convençut perquè ho facin per unes coses segurament diferents a les que necessiten.

Fa molt que es dona un procés de pèrdua de consciència de classe.

Jo més aviat diria que l'han perdut perquè els hi han robat. En la societat de masses en què vivim i en què els mitjans de comunicació funcionen com funcionen, crec que hi ha gent que els ha convençut que el tema és atacar els de baix i no els de dalt. Per exemple, en això la PAH va fer molta feina, perquè els anys 2009, 2010 o 2011 a les seves assemblees hi arribava molta gent verbalitzant racisme, dient que totes les ajudes se les emporten els que arriben de fora i, en canvi, va posar el focus en l'entitat financera, la llei hipotecària, en si hi havia prou ajudes,... Avui constantment hi ha organitzacions que ens diuen que necessitem més persones migrants, el que passa és que l'impacte que té aquesta arribada només es vol que sigui positiu en el valor que ens aporten com a mà d'obra. Però venen persones que han de viure, que tenen criatures que han d'anar a l'escola i si no ampliem serveis hi haurà un xoc entre qui menys capacitat té per satisfer les seves necessitats i el problema és competir per l'escassetat de recursos.

Caldria, per tant, que les esquerres poguessin dibuixar uns horitzons d'esperança tangibles?

Hem d'anar a les polítiques públiques i que allà on aniran a viure aquestes persones migrants no hi hagi una competència per l'escassetat. [Pasqual] Maragall va tenir molt clar que s'havia de fer un pla de barris, que era millorar les condicions de vida de les classes populars d'aquest país. A Sarrià – Sant Gervasi no hi ha una competència per l'escassetat i aquest és el problema, aquesta competència per l'escassetat, no tenir les necessitats satisfetes, i no les tenim més enllà de la immigració, no per culpa seva. Però si el CAP on vaig hi ha més població, doncs la situació és més complicada, i el mateix amb l'escola... Calen polítiques públiques en què la gent vegi els canvis, perquè la gent que no vota és perquè no identifica el poder del seu vot, però en canvi a Sarrià – Sant Gervasi sí que ho fan, perquè tenen claríssim que això [votar] funciona.

"Calen polítiques públiques perquè allà on van a viure persones migrants no hi hagi una competència per l'escassetat"

Ens intentaran fer creure que votar la CUP, Comuns o Esquerra no serveix de res perquè les coses continuen igual o pitjor, que no té perquè ser veritat però hi ha qui s'ho acaba creient perquè potser a aquests projectes els costa explicar què han fet i potser fins i tot han de ser més agosarats [en les seves polítiques]. Han de tenir molt clar que necessiten ser coherents amb el que diuen i les necessitats que tenen les persones que volen representar.

Ets professor universitari, com expliques el gir a la dreta i a l'extrema dreta que les enquestes detecten en una part important dels homes joves, cosa que no passa amb les dones de la mateixa edat?

Aquest tema em sembla cabdal i crec que si el gestionem malament tindrem molts problemes. Quan mires, per exemple, les enquestes del CEO veus com els homes més grans de 65 anys diuen que el feminisme ha anat massa enllà menys que els joves de 25. Per tant, la conclusió seria que els homes de més de 65 són més feministes que els de 25 o menys, però no és veritat. El que passa és que els homes de més de 65 quan ho diuen, alguns d'ells ho fan amb plena consciència que no estan d'acord amb el que està passant i amb algunes d'aquestes idees i les seves quotidianitats no estan ni molt menys apropades al feminisme. En canvi, els joves, i això ho he treballat en dues classes diferents, quan diuen que el feminisme ha anat massa lluny ho diuen sent ells feministes.

"No hauríem de dir-li a algú que és una cosa que no és perquè acabaràs convertint-lo en allò que li dius que és"

Quan parles amb les noies d'entre 18 i 25 anys et diuen que majoritàriament els nois amb qui tenen relació estan d'acord amb el feminisme, però alhora et diuen que la majoria també pensen que el feminisme ha anat massa enllà. Aparentment és contradictori, però no ho és des de l'explicació que aquests nois estan quotidianament en conflicte amb les noies feministes, i no és fàcil estar quotidianament en conflicte amb algú que té unes idees que globalment comparteixes, però que hi ha moments en què penses que va massa enllà.
A classe, per exemple, si els preguntes com conceben la societat, són molt més feministes amb relació a la igualtat entre homes i dones que les generacions més grans. El que els passa és que en la tensió quotidiana se senten a vegades qüestionats o atacats, no els pots dir que ells són els responsables d'aquesta societat patriarcal i de les desigualtats existents. El que no hauríem de fer mai és dir-li a algú que és una cosa que no és perquè acabaràs convertint-lo en allò que li dius que és. Perquè no són masclistes, però si ho fem els acabarem convertint.