Entrevista a Òscar Murciano"Les vagues ofensives poden contribuir a construir un contrapoder social"
Parlem amb l'ex secretari d'Acció Social i Sindical de la CGT de Catalunya, que publica el llibre 'Cómo ganar una huelga'

Barcelona-
És coneguda aquella cita segons la qual "l'única lluita que es perd és la que s'abandona". Sigui veritat o no, la qüestió és que moltes lluites s'han perdut abans d'hora per falta de preparació i estratègies que facin canviar la postura de l'empresa o del govern de torn. Així ho explica Òscar Murciano, l'exsecretari de les àrees d'Acció Social i Sindical de la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya entre 2014 i 2023.
En el llibre Cómo ganar una huelga (Libros de la Catarata), aquest enginyer en informàtica analitza les claus que han de permetre afrontar amb garanties una determinada demanda laboral. Pel membre del sindicat d'orientació anarcosindicalista, secretari d'Acció Sindical del sindicat d'Activitats Diverses de Terrassa, el caràcter ofensiu de les últimes vagues posa en relleu l'eclosió d'un sindicalisme que, en coordinació amb altres espais, aspira a ocupar la centralitat en els processos de transformació que reclamen les classes més precàries de la societat.
Darrerament hem assistit a Catalunya a una onada de vagues en defensa de l'educació pública. Quina lectura fas d'aquestes mobilitzacions?
Són vagues que, si han funcionat, és perquè darrere han tingut un nivell d'organització i una capacitat de socialitzar el conflicte més enllà dels centres de treball. Gràcies al seu caràcter ofensiu, han mantingut les demandes enfront d'un Govern que ha intentat enfrontar els professors i desacreditar els convocants fent creure que les seves peticions són forassenyades.
La realitat que es viu als centres s'ha sobreposat a aquest discurs criminalitzador?
Les vagues a l'educació han tingut la capacitat de socialitzar el conflicte més enllà dels centres de treball
L'articulació entre els convocants i la presa de consciència dels afectats ha posat contra les cordes l'executiu del PSC, al qual no li ha servit de res vendre la falsa idea que el seguiment només havia sigut del 35%. Qualsevol que analitzés les dades, veuria que ha arribat entorn del 80%, però encara que hagués sigut baixa, la clau ha estat generar una pressió insostenible.
La vaga ha comptat amb els elements necessaris per marcar l'agenda?
Ha complert amb l'esquema d'entendre que forma part d'una batalla on també calen conflictes mòbils; és a dir, assemblees, grups que interpel·lin els responsables polítics i una bombolla d'accions disperses que, en conjunt, aconsegueixin trencar amb la resistència del poder creant un problema social. Al capdavall, si vols que prosperin les reivindicacions, cal tenir una visió més àmplia i adoptar diverses estratègies en paral·lel.
Tampoc l'acord signat amb CCOO i UGT, que a Catalunya tenen més afiliats que la resta de sindicats, no ha impedit frenar les reivindicacions. A què ho atribueixes?
CCOO i UGT, que en algunes empreses tenen una posició coherent, ja no convencen la majoria
Aquesta maniobra de la Generalitat hauria funcionat fa vint anys, perquè aleshores podia exhibir un intangible, com era la credibilitat. Però ara les dues organitzacions, que en algunes empreses tenen una posició coherent, ja no convencen la majoria, cosa de la qual haurien de prendre nota. Perquè si no, cada vegada tindran menys influència.
També s'ha intentat deslegitimar les vagues afirmant que els nivells l'afiliació sindical han disminuït els últims anys. És així?
Forma part del relat, quan si algú n'ha perdut són CCOO i UGT, precisament els qui cada vegada han presentat un nombre menor de conquestes laborals. En canvi, és la CGT qui que més ha crescut a força de saber vehicular els conflictes. El problema no és tant el sindicalisme en si, com unes estructures envellides que han deixat de ser atractives. En canvi, fruit d'assolir victòries, el sindicalisme alternatiu ha doblat els seus membres.
Estem a les portes d'un canvi d'hegemonia?
Hi ha l'esgotament d'un sindicalisme que, en l'actual context d'inflació, no està aturant els retrocessos
De moment hi ha l'esgotament d'un sindicalisme que, en l'actual context d'inflació, no està aturant els retrocessos ni oferint la tranquil·litat que abans donava als qui no volien embolics. Això ha arribat al límit, posant al descobert que les vagues útils són les ofensives. Ho prova la que van realitzar els treballadors del servei de drogodependència de la Creu Roja. Amb el nou conveni, han incrementat el salari anual en 12.000 euros. Aquest és el veritable sindicalisme útil, que a través del boca-orella i accions combinades, forcen la negociació i conquestes rellevants.
En el teu llibre, Cómo ganar una huelga, critiques les aturades de 24 hores que convoquen alguns sindicats. Són estèrils?
Són escenificacions que no condueixen a cap canvi substancial. Per això, cal preparar-se bé, saber a qui t'enfrontes i estar convençut que hi haurà un torçebraç. Malauradament, algunes vegades la manca de convicció ha fet que es perdessin demandes que, amb una mica més de pressió, s'haurien guanyat. Ho diuen els més experimentats: després de reunions i intents de l'empresa per ocultar el desgast, cal aguantar per assolir l'objectiu.
Amb tot, com han evolucionat la vagues durant les últimes dècades?
El més important és que han trencat aquell mantra segons el qual no servien de res. Així s'ha vist amb les vagues d'esclafament que ELA i LAB han impulsat al País Basc, o la CIG a Galícia, amb unes caixes de resistència de milions d'euros, amb les quals han aconseguit vèncer l'immobilisme de l'empresari. Un escenari que a Catalunya encara no es dona, si bé a la CGT hem introduït elements de creativitat i radicalitat que han ajudat a fer que els conflictes no s'estanquin. Sense oblidar la influència que, per a nosaltres, té el nou sindicalisme dels Estats Units i algunes experiències a Alemanya, on amb la complicitat d'altres sectors s'han creat dinàmiques de turbomobilització amb prou potencial per transformar la realitat. I, per acabar, afegiria que, en lloc d'optar per vagues defensives que probablement acaben en acomiadaments o acords allunyats de les expectatives inicials, s'ha evidenciat que els conflictes que fixen demandes clares per a tothom són els que més mobilitzen.
S'ha evidenciat que els conflictes que fixen demandes clares per a tothom són els que més mobilitzen
L'atomització en les noves formes de treball no impedeixen tirar-les endavant?
Ens hi hem d'adaptar, buscant fórmules imaginatives de coordinació. En el llibre cito el cas dels repartidors, que malgrat tenir una feina que els aïlla, han sabut posar en comú les seves reivindicacions. I el mateix va passar amb les vagues protagonitzades pels tècnics de Movistar el 2015 o pels transportistes alemanys el passat 2023: van recórrer a les xarxes socials per trencar l'isolament a què ens empeny el sistema.
Les vagues ha mutat cap a sectors no estrictament laborals, com el feminisme, el moviment per l'habitatge o l'organitzat en suport al poble palestí. Com ho valores?
Mentre aconsegueixin els seus objectius, tindran validesa, ja que, al cap i a la fi, són eines de lluita. De manera que seria un error sacralitzar-les o pensar que han de ser compartimentades en l'àmbit del treball. Al contrari: totes es retroalimenten i responen a injustícies que afecten la nostra vida. Arran de les vagues feministes, per exemple, hi ha hagut una entrada important de dones a la CGT, i en termes similars, ha ocorregut amb els joves que s'apunten al Sindicat de Llogateres, amb qui hem establert un marc de coordinació per impulsar mobilitzacions conjuntes.
Això dona esperança a Catalunya per construir un sindicat capaç d'esdevenir un contrapoder social?
Tenim 26.000 afiliats i pensem que, en una dècada, arribarem als 50.000
Les inèrcies són lentes i feixugues, de manera que encara som lluny d'aquest horitzó. Tanmateix, però, a la CGT ja hem assolit 26.000 afiliats, el doble de fa deu anys, i pensem que, en una dècada, arribarem als 50.000. Una xifra que, per condicionar el panorama polític i social, hauria de superar els 250.000. Només falta trobar el momentum per arribar a ser tan forts com ho va ser la CNT els anys 20 del segle passat, una organització de la qual podem aprendre coses amb l'objectiu que, des de la practicitat, l'ambició i mai des de la nostàlgia o el dogmatisme, escalem fins a aquesta posició. Les vagues ofensives poden contribuir a construir un contrapoder social.

Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.