Entrevista a Javier Gil"Al rentisme els que més diners li donen no són els rics, sinó els pobres"

L'habitatge s'ha convertit en el negoci del segle. És ja el major dipòsit de riquesa del planeta, superant amb escreix al de totes les empreses cotitzades, al de tot l'or o les reserves globals de petroli. Ni Apple, ni Amazon, ni Tesla: la riquesa immobiliària mundial està per sobre de tots aquests gegants.

No hi ha res que generi més diners i, a la vegada, no hi ha res que provoqui més maldecaps als ciutadans corrents. En els últims anys hem vist que, encara que les dades siguin positives, la desconnexió entre l'economia i la realitat que es viu al carrer és cada vegada més abismal. “Veiem que l'esforç deixa de tenir sentit. Encara que treballis o estudiïs no sortiràs de la precarietat i això és el que fa que saltin pels aires els pactes socials”, adverteix Javier Gil, investigador del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i doctor en Sociologia per la UNED.

Gil, una de les veus més lúcides en l'anàlisi del conflicte immobiliari, publica ara  Generación Inquilina. Un nuevo paradigma de la vivienda para acabar con la desigualdad (Capitán Swing). A través de les seves pàgines, dissecciona la financiarització del mercat, el paper de les polítiques públiques i els discursos que sostenen aquest sistema. Però el llibre no és només un diagnòstic; és un mapa de resistència i una crida a l'acció per a aquesta generació que es nega a viure tutelada per l'especulació.

Qui formen aquesta generació llogatera a la qual apel·la el llibre?

Recull a tots els sectors de la població que no poden comprar-se un habitatge i recorren al lloguer. Neix el 2008, amb l'esclat de la crisi financera, i es perllonga fins a l'actualitat. Aquest grup social guanya cada vegada més pes, impulsat per una desconnexió cada vegada més gran entre els salaris i els preus de l'habitatge, fruit d'una demanda especulativa. Mentre que els primers afectats no han solucionat el seu problema d'accés a la propietat, les noves generacions s'han anat sumant a aquesta generació llogatera pel mateix motiu, per la qual cosa parlem d'una generació transversal.

Estem en una època en què ja no importa tant tenir una bona feina, un bon sou o el que succeeixi en el pla econòmic perquè l'element bàsic per iniciar un projecte de vida, que és l'habitatge, s'ha tornat pràcticament inaccessible. Com hem arribat fins a aquest punt?

La societat de propietaris formava part del nostre ADN. Tenir un habitatge en propietat era sinònim de ser classe mitjana, ser ciutadà, tenir una vida digna... Però el 2008 això es trenca i, a partir d'aquell any, sorgeix una demanda especulativa que converteix el lloguer en un element central per a l'obtenció de beneficis. Això atrau una allau de capital especulatiu que dispara els preus i expulsa els llogaters. És aquesta dinàmica la que aconsegueix que els salaris de la població treballadora deixin de ser suficients per trobar un lloc on viure.

La generació llogatera, de la qual parlo en el llibre, es constitueix com un subjecte d'explotació: cada vegada dedica una part major del seu sou a pagar una renda, no aconsegueix un lloc estable en el qual viure i ja no pot aconseguir el benestar, perquè falla una cosa fonamental: l'habitatge. Per això, una característica central d'aquesta generació és que l'esforç deixa de tenir sentit. Encara que treballis o estudiïs, no sortiràs de la precarietat, i això el que fa és que saltin pels aires els pactes socials de les nostres societats i que es posin en joc els nostres valors i les nostres democràcies.

La història dels fons voltor a Espanya és relativament recent, però ja controlen una bona part del parc immobiliari. Malgrat això, segueixen sent els grans desconeguts. Quant de temps fa que operen al nostre país?

Són una conseqüència directa de la crisi de 2008 i aterren pocs anys després. En aquest moment Espanya s'enfronta a un problema i és que els bancs acumulaven cada vegada més actius tòxics, habitatges de famílies a les quals estaven desnonant perquè no podien pagar la hipoteca. Per al banc això suposava que si havia donat un crèdit de 300.000, ara aquest immoble tenia un valor molt més baix. Això va succeir massivament i era un senyal que els bancs anaven a fer fallida massivament.

I aquí és quan va intervenir l'Estat, secundat pel Banc Central Europeu, per rescatar rl conjunt del sector financer a costa de la població. Es va modificar una llista bastant llarga de lleis, com explico en el llibre, perquè aquests fons compressin tots els habitatges en mans dels bancs. Va entrar moltíssims diners, la inversió estrangera va ser espectacular. En tot just sis anys va entrar un 135% més de diners que en tot el període que va des dels anys 90 al 2008. Tot això, d'una banda, soluciona la crisi bancària, però, de l'altra, va impulsar el cicle especulatiu actual.

Així que, l'arribada dels fons voltor es produeix gràcies a la política, no al mercat. El Govern espanyol va intervenir en l'economia per transformar la legislació i donar privilegis fiscals a aquestes entitats a costa de retallar els drets dels llogaters. En definitiva, el que estem vivint no és fruit d'una evolució del mercat; ni és el resultat de la manca de pisos, com es vol fer creure, és la conseqüència d'un tipus d'intervenció política concreta.

Quan es parla de la manca d'habitatge públic es posa sempre l'exemple de Viena o Berlín. En aquest cas, vostè també assenyala diversos països d'Europa que han sabut frenar aquesta espiral especulativa, com Dinamarca o Alemanya. Quines mesures són les que estan funcionant per fer front a la crisi dels lloguers?

El primer que caldria fer és regular els usos dels habitatges perquè no puguin destinar-se al turisme, al lloguer temporal o per habitacions. El segon, controlar els preus per llei, com ja fan la meitat dels països d'Europa.

El tercer punt seria apostar pels lloguers indefinits. En un context de bombolla, necessites constantment expulsar els llogaters per buscar-ne d'altres que et paguin més. És una dinàmica parasitària. No hi ha més demanda, són els mateixos llogaters i les mateixes cases. Alemania i Francia ja han prohibit aquesta pràctica i, si un inquilí paga i no dona problemes, no se el pot fer fora. 

Una altra qüestió que hauria de plantejar-se és la regularització del sòl, perquè no podem deixar que se'l quedin els especuladors per molt que siguin els que més poden pagar. Cal posar límits a la demanda especulativa i a la compra no residencial, com fan els Països Baixos, Canadà i molts altres llocs.

En aquest sentit, també és clau la compra preferent de les propietats per part de l'Estat, una mesura que han posat en pràctica puntualment algunes comunitats autònomes. Per exemple, ara mateix Blackstone, que és el major propietari d'Espanya, traurà a la venda milers de cases que va comprar el 2013 les vendrà a altres fons voltor. Doncs l'Estat podria intervenir en aquestes operacions, exercint el seu dret de compra preferent. S'amplia el parc públic d'habitatge i es protegeix a la gent de nous especuladors.

Crec que una cosa que ha de canviar és el concepte d'habitatge públic com alguna cosa per als sectors més vulnerables. L'Estat té la capacitat d'impulsar cooperatives i projectes a l'estil suec o austríac, on tots els ciutadans se senten orgullosos de viure en una d'aquestes cases, igual que un espanyol se sent orgullós de la seva sanitat. També crec que s'ha de sancionar fiscalment la multipropietat, perquè deixi d'optar-se per aquest vehicle d'inversió. L'objectiu és sanejar el mercat i democratitzar-lo perquè qui operi obtingui una rendibilitat més proporcionada. No es tracta d'eliminar el benefici, sinó que sigui més raonable.

  S'ha de sancionar fiscalment la multipropietat, perquè deixi d'optar-se per aquest vehicle d'inversió  

En definitiva, l'Estat ha d'intervenir com un actor més del mercat immobiliari i ha d'intervenir per donar privilegis fiscals als que construeixin habitatge assequible i no als fons, socimis, etc. Tot això aniria en línia amb el camí de la resta de la Unió Europea, però la veritat és que Espanya ha fet durant anys el contrari a la resta del continent.

Ens trobem a una part de la població que està esperant a heretar per sortir del bucle del lloguer o començar a obtenir rendes. De fet, estan brollant figures com la de l'immobro que encoratgen els xavals a buscar “la llibertat financera”. Per què han aconseguit tant altaveu aquests personatges? Aquesta imatge del petit treballador que aconsegueix viure de les rendes és realista?

Ara mateix hi ha molts diners en joc en el mercat immobiliari i, per això, es generen nous imaginaris que el que busquen és alinear els interessos de les majories socials i les generacions que vénen amb els de les elits rendistes. L'interès no és altre que trencar qualsevol possibilitat de llaç de solidaritat o de desobediència i qüestionament de les estructures polítiques i econòmiques que sostenen el rentisme per evitar mobilitzacions com la que vam viure l'any passat.

Aquests personatges, com Llados o els immobrós, no sorgeixen del no-res. Veiem que cada vegada triomfen i s'expandeixen més els seus missatges, i que estan molt ben finançats. Els diuen als xavals això de "deixa't de tonteries, tu el que has de fer és fer-te rendista, que a mi em va genial". Els parlen de rent to rent o de treure-li 2.000 euros mensuals a un lloguer per habitacions i totes aquestes fórmules amb què suposadament et faràs ric. Però és una il·lusió. El rentisme és un joc de suma zero i el que uns guanyen, uns altres ho perden. Hi ha, evidentment, un petit grup que es beneficia de la precarietat dels inquilins, però és una minoria.

  El rentisme és un joc de suma zero i el que uns guanyen, uns altres ho perden  

Diu en el llibre que el gran propietari d'Espanya són els fons voltor i que, a més, són molt mals propietaris, perquè tendeixen a fer reformes vagues o no arreglar els desperfectes, entre altres pràctiques. Fa unes dècades hagués estat imaginable pensar que tanta gent adulta estaria compartint pis o que els salons de les cases dels nostres avis es convertirien en més habitacions que llogar?

Al rendisme el que més diners li donen no són els rics, sinó els pobres, perquè quan tu agafes un pis i el trosseges per apartaments li pots treure molt més rendiment. Aquest tipus d'amuntegament ja és la norma, però darrere venen altres formes de precarització encara més extremes: transformar trasters, els hotels càpsula (pensats per a turistes, però als quals ja recorren els qui no troben una altra sortida)... Són coses que fa cinc o deu anys serien una distopia, completament inassumibles, però s'estan naturalitzant.

Cal entendre que són formes de supervivència de la població i que, si s'estenen aquestes formes d'habitar la ciutat és exclusivament perquè n'hi ha uns pocs que estan acumulant moltes propietats a costa de la resta. Com dèiem, el mercat ara mateix sí que està regulat, el que passa és que està regulat per afavorir l'especulació.

Quina capacitat té l'inquilí per enfrontar-se a aquests grans fons? Quin paper juguen en aquesta batalla els sindicats de llogateres i tots els moviments a favor del dret a l'habitatge?

Jo el que plantejo és que, ara mateix, en termes sociohistòrics, estem en unes fases bastant incipients d'una nova forma de sindicalisme. Per això, quan parlo d'activisme faig constantment analogies amb el món laboral, amb el capitalisme industrial i amb el naixement dels sindicats a les fàbriques i en les empreses.

Actualment, en termes legislatius, en aquest país, encara que ens parlin de seguretat jurídica, els lloguer tenen molts menys drets que en la resta d'Europa i, a més, aquests drets són insuficients. Per tant, l'únic que els queda, en moltes ocasions, és desobeir lleis injustes. Diguem que s'ha arribat a un moment en què la desobediència civil en l'àmbit del lloguer no només és legítima, sinó que és necessària, i aquesta desobediència, anirà a més.

En moltes ocasions, als llogaters l'únic que els queda és desobeir lleis injustes

Això farà que les estructures sindicals en l'àmbit del lloguer també vagin a més i que es generi una nova força social que pugui, d'alguna manera, impugnar les estructures polítiques del rentisme per buscar un altre tipus de regulació i una altra forma d'organitzar el mercat immobiliari. Aquest canvi s'està notant ja, perquè tot això ja està en disputa. La població identifica l'habitatge com el principal problema del país i està percebent que cal fer alguna cosa, que la situació s'ha anat de les mans.

El seu desenvolupament professional està íntimament lligat a l'activisme a favor d'un habitatge digne i ha format part dels Sindicats de Llogateres de Madrid i Catalunya des de la seva fundació. Com ha influït està trajectòria en la seva forma d'entendre l'habitatge des del punt de vista acadèmic i què hi ha d'aquesta experiència social en el seu nou llibre?

Crec que la crisi d'habitatge ens està afectant a tots i que cada dia veiem un munt de persones que l'estan patint. A familiars, amics, nosaltres mateixos... L'experiència d'estar en el sindicat multiplica això per desenes. Et porta a trobar-te amb històries molt dures i també vas veient com canvia un país i els conflictes al voltant d'aquesta cohesió. 

A més, també veus com reaccionen els diferents actors, per exemple, el Govern, i t'ajuda a entendre per què és tan difícil canviar algunes lleis o com es fabrica el relat mediàtic. Com els interessos d'una minoria es converteixen en un discurs de majories. Aquest llibre m'ha permès conèixer de primera mà un munt d'aquestes experiències i de tots aquests processos.