La dreta extrema creix perquè l'esquerra ho permet

L'extremisme de dretes agafa més i més força. És una evidència que encara provoca sorpresa i espanta a no poca gent, però molta ciutadania ha deixat de veure-la com a una amenaça. (1) El seu pes a les institucions s'amplia des de fa uns quants anys perquè ha guanyat suport entre individus de tota mena. Creix perquè el poder econòmic, cada cop més reconcentrat, necessita polítics i propagandistes autoritaris que sàpiguen treure profit del descrèdit dels socioliberals. El seus missatges d'odi es popularitzen i s'amplifiquen. Els adrecen contra feministes, sindicalistes, ecologistes, activistes dels moviments socials i contra qui consideren diferent per la seva opció sexual, el color de la seva pell o la terra on va néixer. La ultradreta s'infla gràcies als entabanadors, però també com a conseqüència de la covardia de qui es considera d'esquerres i fa temps que no gosa defensar la necessitat d'un canvi social.

A l'Estat espanyol sobren signes que fan preveure que en el futur la dreta extrema guanyarà encara més puixança.

No per esperada, la victòria aclaparadora de la dreta extrema a les eleccions d'Extremadura deixa de resultar colpidora, perquè es tracta d'un territori en el qual el franquisme i els oligarques es van acarnissar amb especial crueltat contra treballadors i camperols.

Els brots de fòbia contra els estrangers més empobrits, com el que es va manifestar a Badalona, amb el suport d'un alcalde del PP que guanya eleccions a base de propaganda xenòfoba, paralitzen una esquerra que sembla incapacitada per dur a terme una acció política igualitària que no sigui la de simples pegats. Les mostres de solidaritat en forma d'oferta de llocs d'acollida, d'aliments i de roba d'abric pels sense sostre són exemplars, indispensables i mereixen reconeixement. Les denúncies als jutjats pels delictes d'odi i les manifestacions de rebuig contra el racisme són també necessàries. Estan molt bé i cal insistir en la seva pràctica, però no toquen l'arrel del problema.

L'autoritarisme antidemocràtic, a més, es generalitza de manera alarmant en una etapa històrica excepcional, quan resulten més necessàries que mai polítiques racionals en favor de la vida. Avui assistim a una degradació accelerada de les condicions d'existència sobre el nostre planeta, mentre proliferen els governants despòtics que, en connivència amb gegants econòmics i tecnològics, exhibeixen de manera desvergonyida una manca absoluta de respecte pels drets elementals de pobles sencers, potencien el negoci de les armes, ignoren la tragèdia climàtica i afavoreixen la destrucció de la biosfera. El nostre temps és d'extrema emergència i les nostres administracions passen a ser controlades progressivament per negacionistes i cobdiciosos que menyspreen el bé comú. Michel Nieva va descriure la malaltia social del nostre temps de manera contundent, sense tallar-se gens: la democràcia, tal i com la coneixem avui, "es mostra impotent per frenar la depredació financera" (2).

Un dia darrere d'un altre veiem dirigents polítics hipotèticament defensors dels "valors europeus" humiliats per l'actual president dels Estats Units,  submisos als seus dictats econòmics i militars, còmplices del genocidi perpetrat pel sionisme i resignats davant les violacions del dret internacional.

Dirigents de les formacions polítiques que en altre temps es reivindicaven com a demòcrates de centre, o senzillament com a conservadors, observen amb estupefacció com una part més que important dels seus votants tradicionals canvien d'orientació, donen suport al discurs de la ultradreta i/o expressen la seva intenció de votar en favor seu.

 La realitat més propera  

Es tracta d'un fenomen internacional, però la realitat més pròxima ens mostra també dades prou alarmants i ben significatives. Cal recordar, per exemple, que el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya (3) va indicar que una força ultradretana com Aliança Catalana avui passaria de tenir 2 representants al Parlament de Catalunya a aconseguir-ne 19 o 20? Els mateixos escons que obtindria Junts per Catalunya. VOX arribaria a tenir entre 13 i 14 diputats, un o dos més que el PP.

I hi ha una dada d'aquest estudi que convé recordar, perquè crida especialment l'atenció: una de cada cinc persones que havien estat votants de Junts per Catalunya deixarien de ser-ho per donar suport a Aliança Catalana (4).

Fa temps que es produeixen canvis en les preferències de vot entre l'electorat català, però aquesta corredissa de tanta gent cap a la dreta extrema exigeix anàlisi serena i reflexió.

En comptes d'intentar entendre el que passa, per intentar revertir el que els afecta, als dirigents de Junts no se'ls acudeix millor tàctica que la d'acostar-se als plantejaments dels partits que tenen a la dreta. Aixequen la veu per posar en qüestió el dret elemental de qualsevol persona a canviar de país de residència, reclamen restriccions en l'arribada de persones migrants, criminalitzen col·lectius que viuen en condicions d'extrema necessitat, fomenten la islamofòbia, estenen la idea segons la qual als nostres barris i ciutats es respira un ambient de gran inseguretat, reclamen més efectius i actuacions policials i afavoreixen la idea entre persones humils o de classe mitjana de buscar entre la població més empobrida els culpables de les deficiències en els serveis públics i en els sistemes de protecció social. Mai els ha preocupat gaire la conducta del cada cop més reduït grup d'individus que acumulen capital. Més aviat els admiren.

A l'Estat espanyol, el PP ha oblidat del tot els "viatges cap al centre" que en altre temps els aconsellaven alguns consultors. Els seus dirigents també intenten evitar la fugida de votants cap a les llistes de VOX amb l'assumpció com a pròpies de les propostes d'actuació més autoritàries, les idees contràries a la protecció del medi ambient, racistes, xenòfobes i antifeministes. El PP va integrar durant molts anys no pocs hereus del règim franquista que dissimulaven d'alguna manera el seu perfil ultradretà. Progressivament, aquest sector de la militància, que de manera més o menys explícita expressa nostàlgia pel temps de la dictadura, manifesta sense complexos la seva agressivitat contra els defensors dels Drets Humans. En nom de la "llibertat" posen en qüestió els serveis públics, protegeixen i utilitzen en benefici propi la cúpula judicial, exigeixen beneficis fiscals pels més rics, justifiquen i/o encobreixen les trampes dels seus corruptes, com qui va ser ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, i reclamen mesures de repressió contra els moviments socials. Preparen, en definitiva, una contrareforma autoritària del règim, previsiblement acompanyada de més privatitzacions i de pèrdues de drets laborals, tal com ho reclamen des de fa temps personatges del tarannà de José María Aznar.

En el mapa polític tot es desplaça cap a la dreta. Es diria que els qui abans es reivindicaven com a "centristes" o "moderats" han desaparegut.

Des de l'anomenat "bloc progressista", i per respondre als atacs de la ultradreta, governants espanyols i catalans no deixen de pregonar dades segons les quals la població hauria de sentir-se satisfeta de tantes millores com aconsegueixen per "la vida de la gent".

El president de l'Executiu espanyol i els seus companys de Govern i de partit recorden constantment les xifres fetes públiques per organismes com l'OCDE, el FMI i la Comissió Europea sobre el creixement econòmic espanyol. Celebren l'evolució dels darrers anys, es feliciten per les perspectives (5) i es mostren cofois davant les informacions dels mitjans i de les entitats financeres que remarquen els èxits del teixit empresarial espanyol.

La vicepresidenta i ministra de Treball, que no fa gaire reclamava canvis en la composició de l'Executiu, s'ha felicitat dia sí i dia també per l'evolució del mercat laboral.

El president de la Generalitat de Catalunya també parla sovint i des de fa temps sobre les dades d'ocupació i sobre l'evolució de l'economia en termes més que elogiosos.

Potser els sembla que les persones que viuen de la seva feina o que es busquen la vida com poden s'han de sentir molt satisfetes amb els beneficis extraordinaris obtinguts per les empreses de l'IBEX (6), però la percepció entre la població normal és necessàriament més dura. Hi ha massa ciutadania que no experimenta cap millora (7) en el seu dia a dia i, a més, proliferen les situacions i casos d'extrema necessitat.

El nombre de gent que es veu obligada a dormir als carrers (8), els de Barcelona per exemple, no només no disminueix sinó que creix de manera alarmant. Aquesta realitat ha estat reconeguda pels serveis socials de l'Ajuntament de la capital catalana i denunciada per la Fundació Arrels. Al conjunt de Catalunya més de 6.700 persones viuen sense llar, segons la Sindicatura de Greuges. Es tracta d'una realitat que el poder econòmic menysté, que la major part de la burocràcia administrativa ignora i que molts "progressistes" observen des dels seus despatxos i escons amb insolent resignació.

Cal llegir i rellegir amb atenció els informes que any rere any elabora i publica la Fundació FOESSA, que aporten una gran quantitat de dades clares i significatives sobre "exclusió i desenvolupament social a Espanya" (9).  "L'exclusió és estructural i troba les seves arrels en el nostre model social i econòmic". Malgrat el creixement econòmic, "Espanya manté una de les taxes de desigualtat més altes d'Europa". L'informe de l'any 2025 d'aquesta  Fundació demostra de manera fefaent que "la precarietat laboral s'ha convertit en la nova normalitat del mercat laboral espanyol". Afecta a un 47,5% de la població activa de l'Estat (11,5 milions de persones). El fet de tenir ocupació "ja no protegeix ni inclou", "la inestabilitat, la desocupació crònica i la parcialitat impedeixen construir vides sostenibles".

Gairebé ningú gosa negar l'existència d'un greu problema d'habitatge. La realitat és massa crua en aquest àmbit, però pocs expliquen on es troba la seva autèntica arrel. Els autors de l'informe constaten d'una banda que "l'habitatge és avui un dels principals motors de desigualtat", i d'altra assenyalen que "el model immobiliari espanyol ha generat una depredació territorial sense precedents, convertint Espanya en un dels països europeus més destructors del seu propi patrimoni immobiliari urbà".

"L'erosió del sistema sanitari públic converteix la salut en un nou eix de desigualtat social". "Les llistes d'espera creixents (10) han erosionat la capacitat protectora del sistema públic quan més es necessitava", es diu també en aquest informe FOESSA, resultat del treball d'un nombre més que considerable d'especialistes.

El mateix estudi també ofereix dades preocupants sobre altres aspectes de la realitat social, com és el de la inseguretat alimentària, que afecta  l'11,6% de les llars, especialment entre dones i menors. "La proporció de llars en les quals la font principal d'ingressos l'aporta la dona va passar del 21,9% en el 2007 al 35,9% en el 2024", la qual cosa es correspon amb els pitjors indicadors econòmics i d'habitatge.

Les dades d'aquest informe són ben públiques. Algunes de les més contundents es van donar a conèixer en alguns espais informatius i mitjans de comunicació. Sembla, però, que no arriben als ulls ni les orelles dels autors dels relats més triomfalistes.

Es pot mantenir un alt grau de respecte pels defensors de polítiques possibilistes, però és absurd no voler encarar la realitat. És evident que els beneficis del creixement econòmic de les grans empreses no arriben a la majoria de les persones treballadores. Serveixen, sí, per reduir en mesura insuficient les xifres d'atur, però sobretot per alimentar grans fortunes, repartir dividends i retribuir alts directius. Oxfam Intermón ha proporcionat informació alarmant sobre l'agreujament de les desigualtats en matèria salarial (11). Durant l'any 2024, entre les 40 empreses més grans de l'Estat espanyol, "el salari més alt és, de mitjana, 111 vegades superior a la nòmina mitjana".

 No passaran?  

La dreta no només no intenta posar solució a aquests problemes allà on governa sinó que els torna més greus quan aconsegueix quotes més grans de poder. Per evitar que la seva demagògia cali i s'estengui encara més entre àmplies franges de les nostres societats caldrà que els defensors de les polítiques d'igualtat i solidaritat deixin d'ignorar l'existència d'una greu fractura social i facin alguna cosa més que predicar en favor de la unitat de les esquerres.  La clàssica consigna del "no passaran" està molt bé, però en absència d'un projecte emancipador és evident que ells, els ultradretans, "passen". Es necessiten propostes estratègiques en positiu i escenaris de futur amb capacitat d'engrescar milions de persones, dibuixats amb la idea de que és possible ambicionar una vida en societat totalment diferent a l'actual.

Si tot el que pot oferir el "progressisme" és la defensa del que hi ha, sense posar en qüestió l'actual estructura de poder, el que fa és regalar-li a la dreta la possibilitat de presentar-se com a font de transgressió.

Junts per Catalunya fa molt de temps que va abandonar el discurs en favor de fer causa comuna amb el conjunt del moviment sobiranista i es dedica a reivindicar el contingut més antisocial de la seva tradició, amb l'estèril voluntat de desestabilitzar governs, a Catalunya i a Madrid. El PP ataca el  "progressisme" amb grolleries i insults cada cop més cridaners, a les Corts, al carrer i als mitjans de comunicació. Els espectacles que donen a les cambres legislatives, a més de resultar lamentables, presenten una imatge execrable de la vida política. Aliança Catalana i VOX no s'han d'esforçar gaire per posar els cistells de recollida de vots i recollir els que els proporcionen les propagandes antisocials de Junts i del PP.

La major part de l'esquerra que hi ha dins de les institucions, que es reivindica com a tal perquè es troba a l'esquerra de la dreta, s'adapta més i més al neoliberalisme, en un llarg i constant viatge cap a la "moderació". La dreta no es modera gens ni mica. Fa molt soroll. S'han fet els amos del soroll buit i recullen el suport de molta gent normal, entre la qual es troba una àmplia franja de joventut, a l'Estat espanyol i arreu del món. Sovint es busquen les causes d'aquest fenomen en el paper de les xarxes socials i en el pes que guanyen a internet els missatges d’odi, les mentides que criden l'atenció, les difamacions i els relats antidemocràtics, però cal que les esquerres més o menys organitzades reflexionin també sobre altres poderosos motius. Convé que els hipotètics defensors de la democràcia social i econòmica, observin el resultat de tanta moderació i de tants esforços per mantenir-se dins del sistema. Miguel Urbán ho afirma amb extraordinària lucidesa en la seva Radiografía de la derecha radical: "En aquest moment de 'polaritzacions' és determinant entendre que l’hegemonia sobre el tauler polític no es disputa en el centre sinó en els extrems" (12).

"Estem vivint un procés de dretanització molt fort dels discursos progressistes", constata també Yayo Herrero en un llibre de converses de  María Eugenia Rodríguez Palop amb pensadores feministes (13).

Per barrar el pas a la dreta extrema, per defensar-nos de la seva agressivitat, cal creure en la possibilitat d'aturar el procés de concentració econòmica en poques mans, per tal de fer realment possible la distribució igualitària de la riquesa entre el conjunt de la ciutadania. Cal perdre la por a semblar massa radicals.

S'ha de fer a través de la fiscalitat, és clar que sí, però no només. La recaptació d'impostos sobre les rendes i els patrimonis és necessària, però és del tot insuficient. La democràcia econòmica no serà possible mentre es permeti que el funcionament de la banca, les assegurances, la generació i distribució d'energia, les obres públiques, les xarxes de comunicació, els sistemes de mobilitat i de transport de mercaderies depenguin de la voluntat de grups cada cop més reduïts d'actors econòmics. La precarietat i la pobresa no es poden eliminar mentre es mantinguin els criteris actuals sobre productivitat, creixement econòmic i rendibilitat.

Cal imaginar escenaris en els quals la ciutadania pugui creure realment en la possibilitat de canviar el comportament de les administracions, per tal que pugui trobar sempre en els poders locals, nacionals, estatals o supranacionals actors que proporcionin seguretat en el futur, procediments senzills i fiables per resoldre necessitats elementals. Els mecanismes de poder haurien de ser utilitzats per persones respectuoses i amables, per a les quals els episodis de corrupció haurien de només que històries d'un altre temps.

Aquest exercici d'imaginació no és gens ni mica fàcil, perquè avui la cobdícia, l'acumulació de poder administratiu, la voluntat de mantenir privilegis i, sobretot, l'obediència al poder econòmic d'un grup cada cop més petit d'empreses apareixen com obstacles descomunals per la defensa del bé comú.

El poder legislatiu, a qualsevol dels seus àmbits, pot convertir-se en una instància política transparent, propera i fiable per a qualsevol ciutadà. L'Executiu pot ser un instrument concebut estrictament per donar servei a la gent normal. I el judicial no hauria de poder passar mai per sobre del que la ciutadania decideix democràticament.

Segur que és possible que la gent que es considera d'esquerres deixi de demanar respecte per potentats de les finances, polítics corruptes, buròcrates despòtics, cossos policials carregats d'ultradretans i jutges prevaricadors.

Cal un canvi cultural per barrar el pas a la brutalitat dels extremistes de dretes, combatre la pobresa i garantir mitjans dignes de subsistència per a tothom, acabar amb el treball de cures no remunerat, suprimir el negoci de les armes, fer respectar els drets dels pobles, defensar les seves llengües i aturar la destrucció del medi ambient. Cal aprendre, com va escriure Jorge Riechmann, a "viure dins dels límits de la naturalesa i a conviure harmoniosament amb totes les altres formes de vida que comparteixen aquesta llar que anomenem Terra" (14).

No hauria de resultar inversemblant en el segle XXI que les escoles fossin totes públiques, que la colonització de la universitat per part d'inversors privats no fos possible, que l'atenció sanitària no depengués de les mútues ni d'hospitals privats i que la banca i les assegurances estiguessin en mans del sector públic. Tot això és perfectament imaginable. De fet, abans de caure en la voragine privatitzadora, aquesten idees formaven part d'alguna manera de no pocs idearis polítics. El que resulta més complicada avui és la defensa d'aquestes fites com a objectius realistes a curt termini, perquè caldria que fos assumida per amplíssims sectors de població de les nostres societats. No es tracta de somnis absurds. El que resulta delirant és pensar que podem donar satisfacció indefinidament a les ambicions dels qui mai tenen prou riquesa i pregonen la possibilitat d'un creixement econòmic sense límits. El més forassenyat es troba en la idea segons la qual "el mateix capitalisme pot posar solució amb més capitalisme a les mateixes crisis que el sistema ha provocat" (15). Per canviar la deriva actual cap a l'infern fa falta sumar voluntats de milions de persones que no viuen de rendes del capital. I sobretot cal que creixi el nivell de consciència sobre la necessitat i possibilitat d'assolir un model de convivència en el qual el comportament solidari sigui tan natural com la vida mateixa, la competitivitat sigui mal vista i l'individualisme sigui estudiat com una conducta passada, que va ser resultant de molts anys de decadència. Són assignatures pendents d'examen per a forces que d'alguna manera es troben a l'esquerra de la dreta.

(1) Víctor López. L'extrema dreta fa cada vegada menys por: així va deixar de funcionar la "por" a Vox com a arma electoral. Públic, 28/12/2025

(2) Michel Nieva. Ciencia ficción capitalista. Anagrama, 2024. p. 32

(3) Baròmetre d’Opinió Política. Generalitat de Catalunya, 2025

(4) Marc Font. Aliança es dispara a costa de Junts i li disputaria la tercera plaça al Parlament amb fins 20 escons. Públic, 24/11/2025

(5) España, camino de repetir en 2025 como la mejor economía del mundo. El Socialista, 2025

(6) Jorge Otero. Las empresas del IBEX rompen records de beneficios, valen más y son más generoses que nunca... con sus accionistas. Público, 8/12/2025

(7) Helena Margarit. El balance incómodo de 2025: la vivienda y la crisis climàtica marcan el año. Público, 28/12/2025

(8) Arrels recompta 2.000 persones dormint als carrers de Barcelona, un 43% més que el 2023. Públic, 10/12/2025

(9) IX informe sobre exclusión y desarrollo social en España. Fundación FOESSA, 2025

(10) Rocío Cruz. Listas de espera que se duplican en 15 años y una Atención Primaria que se desangra: la radiografia de la sanidad pública. Público, 4/12/2025

(11)  Miguel Alba, Les grans empreses agreugen les desigualtats. Les seves direccions cobren 11 vegades més que el salari mitjà. OXFAM Intermón, 16/12/2025           .

(12) Miguel Urbán. Trumpismos. VERSO, 2024 p. 65

(13) María Eugenia Rodríguez Palop. Conversaciones urgentes. Icaria Editorial, 2025 p. 164

(14) Jorge Riechmann.. Simbioética. Homo sapiens en el entramado de la vida. Plaza y Valdés, 2022 p. 256

(15) Franco "Bifo" Berardi. La segunda venida. Caja negra editora, 2021 p. 76