El model sanitari de PP i Vox sota la lupa: negoci privat, llistes d'espera i drets amenaçats
Les dues formacions parteixen de receptes sanitàries diferents, però comparteixen una direcció: obrir més espai a la privada i canviar les regles d'accés al sistema públic
Aquesta sèrie analitza els plans de PP i Vox de cara al 29N. Un recorregut per les lleis que podrien modificar si arriben al poder i les conseqüències que tindria per a la ciutadania
Madrid--Actualitzat a
El 29 de novembre, els espanyols tornaran a les urnes amb una mica més en joc que la formació d'un nou Govern: el futur de la sanitat pública. Els programes del Partit Popular i Vox plantegen receptes diferents, però deixen entreveure una possible coincidència: concedir més terreny al sector privat. Sobre el paper, els populars prometen engrossir les plantilles, apuntalar una Atenció Primària (AP) cada vegada més tensionada i impulsar un "Pacte d'Estat per la Sanitat Pública". Els ultradretans, per la seva banda, aposten per reforçar la col·laboració publicoprivada, que presenten com una mena d'"alleujament" per a les llistes d'espera, i per limitar l'atenció sanitària a les persones migrants en situació irregular als casos d'"urgència".
No obstant, al que totes dues formacions prometen en els seus programes se suma el rastre de les polítiques que ja han posat en marxa allà on governen. Les seves decisions ofereixen algunes pistes sobre el rumb que podria prendre la sanitat si arriben al poder. Més hospitals i serveis sanitaris en mans d'empreses privades? Una AP cada vegada més desatesa? Més obstacles per als que no es poden permetre recórrer a la privada? I, quin lloc ocuparan drets com l'avortament i l'atenció a la salut mental en aquest possible escenari?
Encara que les comunitats autònomes gestionen els hospitals, contracten els professionals i organitzen l'assistència, el Govern central també disposa d'eines per canviar el rumb del Sistema Nacional de Salut (SNS). Pot modificar la legislació bàsica, fixar les prestacions comunes i establir criteris de coordinació per a tot el país. L'etapa de Mónica García al capdavant de Sanitat deixa mostra d'aquest marge: després de l'escàndol de l'Hospital de Torrejón, l'Executiu va aprovar al maig el projecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del SNS, que planteja derogar la Llei 15/1997 i prioritzar la gestió directa enfront de la privada. El departament també ha impulsat una reforma per unificar els criteris de les llistes d'espera i incorporar dades AP i Salut Mental.
Relacionat amb aquest tema
Aquest mateix marge estaria a l'abast de PP i Vox si arriben a la Moncloa. Encara que no podrien decidir directament com funciona cada hospital o centre de salut, sí que tindrien capacitat per modificar les normes que regulen el sistema, revisar el model de col·laboració públic-privada i canviar les prioritats estatals de finançament i coordinació. Un marge de maniobra que permetria traslladar els seus plantejaments al conjunt de la sanitat, més enllà de les comunitats on ja governen.
1. La sanitat pública, un negoci cada vegada més rendible
La gestió privada d'hospitals i serveis públics s'ha convertit en una de les senyes d'identitat de diversos governs autonòmics del PP. El camí va quedar clar amb la Llei 15/1997, aprovada durant el llavors Executiu de José María Aznar, que va obrir la porta a la gestió privada de centres sanitaris públics. Dos anys després, el 1999, el Govern valencià Eduardo Zaplana va posar en marxa el conegut com a model Alzira, que va deixar en mans d'una empresa privada la gestió de l'assistència sanitària d'una zona de salut pública. Aquest últim, però, va acabar fent marxa enrere: el 2018, el Govern de Ximo Puig va recuperar per a la gestió pública el departament sanitari que havia servit d'origen a aquesta fórmula de col·laboració.
Des de llavors, els successius governs populars van estendre diferents fórmules de col·laboració públic-privada, amb especial intensitat a la Comunitat de Madrid, aparador d'aquest model. Una investigació de la periodista Begoña P. Ramírez, publicada per aquest diari a l'abril, va revelar que la comunitat havia aixecat 11 hospitals mitjançant diferents fórmules de col·laboració amb empreses privades. El cost de les externalitzacions de serveis sanitaris superava els 577 milions d'euros, sense incloure les possibles pròrrogues dels contractes. Entre 2019 i 2023, el Govern d'Isabel Díaz Ayuso va transferir al grup Quirón 5.036 milions d'euros per diferents conceptes relacionats amb els seus hospitals concessionats. La factura va seguir creixent en 2024: aquest any, els pagaments del Servei Madrileny de Salut (Sermas) a la companyia per assistència sanitària van ascendir a 1.611 milions d'euros.
L'aposta de la dreta per l'externalització també afecta tasques essencials com la neteja i l'esterilització de l'instrumental quirúrgic. L'Hospital 12 de Octubre de Madrid il·lustra els problemes que els professionals atribueixen a aquest model. Al novembre de 2024, el Moviment Assembleari de Treballadors i Treballadores de la Sanitat (MATS) va advertir que les fallades de Croma Gio.Batta Iberia, l'empresa adjudicatària del servei, havien provocat "retards" i fins i tot "suspensions d'operacions" per la "falta de material en condicions adequades".
Relacionat amb aquest tema
Els escàndols no van desaparèixer amb el pas del temps. A principis d'aquest any, treballadors del mateix hospital van tornar a alertar sobre la recepció d'instrumental amb "restes de sang i ossos" i de biberons amb residus de llet i farinetes, destinats a nadons prematurs i a menors amb càncer. Una empleada va assegurar llavors a Públic que prop de 160 de cada 200 biberons arribaven "bruts" o en "mal estat". Davant d'aquestes denúncies, la Conselleria de Sanitat autonòmica va defensar que el servei estava sotmès a controls de qualitat i mecanismes de seguiment. L'empresa, per la seva part, va assegurar que cap material que no superés les comprovacions corresponents s'entregava com a estèril.
El cas dels errors en els cribratges de càncer de mama a Andalusia també va posar sota la lupa l'externalització de serveis sanitaris. Público es va fer ressò que 2.137 dones amb resultats dubtosos en una primera mamografia no havien rebut cap notificació, la majoria d'elles pacients de l'Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. En el circuit del programa de detecció precoç participava GESI, una companyia subcontractada per NTT Data per fer-se càrrec del sistema informàtic, des de la gestió de les cites fins al processament dels resultats. L'empresa va negar responsabilitat en la comunicació dels diagnòstics i va assenyalar al Servei Andalús de Salut (SAS) com l'encarregat d'informar les pacients. La Junta va admetre que s'havien produït errors, encara que no va aclarir què els havia provocat ni com es repartien les responsabilitats. Sindicats i professionals van recriminar la falta de personal i les deficiències informàtiques.
Relacionat amb aquest tema
Per a més inri, a Madrid, l'Hospital de Torrejón de Ardoz, gestionat per Ribera Salud, es va convertir en un altre focus després que els seus treballadors alertessin de pressions per afavorir els pacients més rendibles per a la companyia. Segons les seves denúncies, algunes prefectures rebien indicacions per donar prioritat a persones procedents d'altres àrees sanitàries davant els veïns de la zona assignada al centre. Els professionals també van advertir d'una "reducció de prestacions" i del risc que els criteris econòmics acabessin pesant més que les necessitats assistencials. El cas va adquirir més dimensió quan van sortir a la llum denúncies internes de directius sobre suposades instruccions per incrementar les llistes d'espera i rebutjar processos menys rendibles. Ribera Salud va anunciar una auditoria i el seu conseller delegat es va apartar de la gestió de l'hospital.
La porta a la col·laboració amb empreses privades també queda oberta en el programa ultradretà, que contempla recórrer a elles quan serveixi per escurçar les llistes d'espera. Això sí, la formació estableix condicions de transparència, control de la despesa i avaluació de la qualitat assistencial. El PP, en PP, posa l'accent en un "Pacte d'Estat per la Sanitat Pública", la reducció de les demores i el reforç de les plantilles, encara que no concreta noves concessions a empreses privades.
Relacionat amb aquest tema
2. Atenció Primària al límit i plantilles insuficients
L'AP és la porta d'entrada a la sanitat pública i un dels pilars que sostenen el sistema. No obstant això, aquesta importància no sempre es tradueix en els pressupostos. Les últimes dades oficials de despesa executada, corresponents a 2024, mostren que les comunitats autònomes van dedicar de mitjana el 13,9% de la seva despesa sanitària a aquest nivell assistencial, molt per sota del 25% que reclama la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). Madrid es va situar a la cua, amb tot just un 10,9%, el percentatge més baix del país. "Són xifres que reflecteixen bastant bé l'escassa prioritat pressupostària que segueix tenint aquest nivell assistencial", denuncia Sergio Fernández, portaveu de la federació i president de l'Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de Madrid (ADSPM). El representant col·loca al centre de la diana els governs autonòmics, responsables de decidir com es distribueixen els fons, quants professionals es contracten i en quines condicions treballen.
Sergio Fernández, FADSP: "Si un professional ha d'atendre 40 o 50 pacients en una jornada, no pot dedicar el temps necessari a la prevenció"
En els seus programes electorals, PP i Vox prometen donar un impuls als centres de salut. Els populars es comprometen a incorporar almenys 4.500 metges més i a ampliar les places de formació sanitària especialitzada. Vox també planteja reforçar AP i la pediatria, sobretot a les zones rurals i de difícil cobertura. Entre les seves mesures figuren millorar els salaris, reconèixer les guàrdies i els torns i impulsar contractes estables. Però per a la FADSP els anuncis de noves contractacions no són suficients si no van acompanyats d'una inversió real que arribi als centres de salut. L'organització reclama que almenys una quarta part del pressupost sanitari públic es destini a AP i que aquests fons serveixin per reforçar les plantilles de medicina de família, infermeria, pediatria i psicologia clínica, a més de recuperar l'atenció domiciliària.
Fernández adverteix en conversa amb Público que molts sanitaris treballen amb "agendes absolutament desbordades", una situació que deixa poc marge per a tasques fonamentals com prevenir malalties, fer seguiment de pacients crònics o desenvolupar programes d'atenció comunitària. "Si un professional ha d'atendre 40 o 50 pacients en una jornada, difícilment pot dedicar el temps necessari a la prevenció", rasa.
Ana Encinas, metgessa jubilada d'Atenció Primària: "No descarto en absolut que PP i Vox puguin privatitzar l'Atenció Primària"
Per la seva banda, Ana Encinas, metge jubilada AP a Madrid, no descarta "en absolut" que PP i Vox puguin privatitzar l'AP. Opina que una nova retallada de recursos podria agreujar encara més la situació dels centres de salut. "Per atendre bé els pacients cal comptar amb personal suficient. Quan les plantilles estan sota mínims, augmenta la sobrecàrrega i resulta molt més difícil treballar en equip i mantenir una bona coordinació entre professionals", explica a l'altre costat del telèfon. La metgessa alerta que una menor inversió acabaria traduint-se en menys contractacions i més vacants per cobrir. "Si ara mateix tenim un 70% de centres de salut amb plantilles incompletes a Madrid, la situació podria empitjorar encara més i la càrrega de treball recauria sobre els companys que segueixen treballant".
Sota la seva mirada, aquest deteriorament podria acabar convertint-se en l'argument per donar entrada a la gestió privada: “Si tot això va a pitjor, tindran l'excusa perfecta per dir que el sistema no funciona i que cal privatitzar-lo”. Encinas recorda que Madrid ja va viure un intent de privatització de 27 centres de salut i sis hospitals el 2012 i 2013, una ofensiva que va desencadenar les mobilitzacions de la Marea Blanca i que finalment va aconseguir frenar-se. "No som conscients del que podem perdre", sentencia Encinas.
3. Llistes d'espera i un sistema de dues velocitats
Les llistes d'espera s'han convertit en un altre dels punts febles de la sanitat pública i en una de les principals bases de PP i Vox per defensar que es derivi a més pacients a centres privats. A finals de l'any passat, 853.740 persones estaven pendents d'una intervenció quirúrgica no urgent en el SNS, amb una espera mitjana de 122 dies. Més d'una de cada cinc feia més de sis mesos que era a la llista.
La demora tampoc acaba al quiròfan: prop de quatre milions de pacients esperaven una primera consulta amb un especialista, amb un temps mitjà d'espera de 102 dies. Les comunitats on governen els populars marquen la diferència. Andalusia encapçalava les demores per operar-se, amb una mitjana de 173 dies, enfront dels 50 de Madrid i els 88 del País Valencià. En les consultes amb especialistes, Canàries registrava l'espera més prolongada, amb 162 dies, seguida d'Andalusia, amb 136. Madrid se situava entre les comunitats amb menys demores, amb 68 dies.
De portes enfora, les dues formacions prometen combatre les llistes d'espera amb nous plans de xoc. Els populars plantegen un programa "urgent" per reduir les demores, acordat amb les comunitats autònomes. La ultradreta aposta per un pla nacional que "reorganitzi" els circuits assistencials, ampliï la capacitat per realitzar proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques i faciliti les derivacions entre centres i territoris. Vox també inclou expressament la "col·laboració amb empreses privades" com una de les vies per accelerar l'atenció.
Sergio Fernández, FADSP: L' Atenció Primaria no pot funcionar com un simple filtre per derivar pacients a l'hospital"
Tanmateix, per al portaveu de la FADSP, els plans de xoc no poden limitar-se a agilitzar les derivacions hospitalàries mentre els centres d'atenció primària continuen funcionant amb manca de recursos. «L'atenció primària no pot funcionar com un simple filtre per derivar pacients a l'hospital», adverteix.
Fernández reclama cites en un termini màxim de 48 hores, més capacitat diagnòstica i plantilles suficients per garantir el seguiment dels pacients. Una atenció continuada que, recorda, millora els resultats en salut, redueix els ingressos hospitalaris i fins i tot s'associa amb una menor mortalitat.
El deteriorament d'aquest nivell assistencial també té un cost social: els que s'ho poden permetre recorren a les assegurances mèdiques i les consultes privades, mentre que els que no tenen recursos queden a mercè de les demores de la pública. "Qui pot pagar busca una alternativa i qui no pot es queda esperant", resumeix Fernández. Una bretxa que també es reflecteix en la destinació dels fons públics. Segons dades de Sanitat, els concerts amb empreses privades van absorbir el 8,5% de la despesa gestionada per les comunitats autònomes el 2023. A Madrid, la proporció es va elevar a l'11,4%.
4. Una sanitat amb drets desiguals
El model sanitari que plantegen PP i Vox també obre interrogants sobre qui tindrà dret a rebre assistència i en quines condicions. La proposta més restrictiva es deixa veure en el programa dels ultradretans, que supediten la sostenibilitat del sistema a excloure de la pública les persones migrants en situació irregular, excepte en casos d'"urgència greu". Vox també proposa calcular quant costa l'atenció sanitària a la població migrant i donar preferència als espanyols en l'accés a determinats serveis i prestacions. El PP no contempla una exclusió sanitària d'aquest tipus, encara que sí que aposta per endurir la política migratòria, vetar les regularitzacions massives i establir quotes per a la "immigració laboral".
Un altre dels terrenys en els quals podrien produir-se canvis és el dels drets sexuals i reproductius. Vox reivindica en el seu programa el dret a la vida "des de la seva concepció fins a la mort natural", mentre que els populars no plantegen expressament derogar l'actual legislació de l'avortament en el seu apartat sanitari. No obstant, l'experiència dels governs autonòmics permet comprovar que el reconeixement legal d'aquest dret no garanteix que es pugui exercir dins de la mateixa sanitat pública.
De les 18.221 interrupcions voluntàries de l'embaràs practicades a Madrid el 2025, només 92 es van realitzar en hospitals públics
Madrid serveix d'exemple. De les 18.221 interrupcions voluntàries de l'embaràs practicades a dones residents a la regió durant l'any passat, només 92 es van realitzar en hospitals públics, amb prou feines el 0,5% del total. El 99,5% restant va tenir lloc en clíniques acreditades. I això malgrat que el 72,8% de les intervencions va comptar amb finançament públic. És a dir, la immensa majoria de les dones que van interrompre el seu embaràs van recórrer a centres privats, encara que el cost estigués cobert amb fons públics.
A les dificultats per garantir la interrupció voluntària de l'embaràs a la xarxa pública se suma el pols pel registre d'objectors de consciència. La Comunitat de Madrid es va resistir a posar-lo en marxa malgrat que la llei obliga totes les autonomies a comptar amb aquest instrument. Davant la negativa del Govern d'Ayuso, Sanitat va acabar recorrent als tribunals. Al març, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va ordenar iniciar els tràmits per crear el registre, un procés que la regió no va començar fins al mes següent, després del pronunciament judicial. La controvèrsia va ressorgir mesos després, quan documents del SERMAS van reconèixer els problemes d'alguns hospitals públics per assumir aquestes intervencions i van contemplar recórrer a clíniques privades quan la xarxa pública no pogués atendre les pacients.
5. La salut mental, entre promeses i falta de recursos
La salut mental és un altre dels fronts en què la pública arrossega mancances. Les dificultats per aconseguir una cita i la manca de professionals han empès molts pacients cap a les consultes privades. Davant d'aquest escenari, el PP promet aprovar un "Pla Nacional de Salut Mental per 2027-2037", "amb finançament garantit". Vox, per la seva banda, planteja reforçar l'Estratègia Nacional de Salut Mental, però no concreta quants diners destinaria a això ni quants professionals preveu incorporar. Queda per aclarir, en tots dos casos, si aquests anuncis es traduiran en més psicòlegs i psiquiatres a la xarxa pública i en una atenció accessible per a tota la població. La falta de recursos públics també està darrere del creixent pes de les empreses privades en aquest àmbit. Segons una informació publicada per aquest diari el juny de l'any passat, el 86% de les consultes ambulatòries de salut mental es realitzen en centres privats i prop del 35% dels psiquiatres que exerceixen a Espanya treballen per a empreses del sector.
Amb tot, el mapa sanitari deixa clar que les decisions de cada govern no es queden en el paper: determinen amb quins mitjans compten els centres, quants professionals atenen els pacients i quina part de l'assistència acaba en mans privades. No són decisions menors. D'elles depèn, en bona mesura, la capacitat del sistema per atendre la població i garantir que ningú es quedi enrere. I els seus efectes seguiran molt després que acabi la campanya electoral.
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.