Entrevista a Borja de Riquer"La llengua catalana és el vehicle d'un llegat que no es pot traduir"

L'historiador Borja de Riquer (Barcelona, 1945), catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, és especialista en la història del catalanisme polític i del franquisme. Després de dedicar bona part de la seva prolífica trajectòria a la figura de Francesc Cambó i a la Lliga Regionalista, i d'escriure més d'una desena de llibres, ara torna a les llibreries amb La memòria dels catalans (Edicions 62), una obra col·lectiva que recull els elements més emblemàtics ―símbols, mites, personatges, tradicions, llocs, etc.― que defineixen l'imaginari col·lectiu de la ciutadania de Catalunya.

L'entrevistem a les portes de Sant Jordi, però també en un moment clau per la llengua i la cultura catalanes. La globalització i l'arribada de centenars de milers de persones nouvingudes estan transformant la societat, mentre que el català viu una situació d’emergència. En aquesta conversa, reflexionem sobre la llengua com a eix vertebrador de la identitat, i sobre la repressió i la resistència com a elements centrals del relat col·lectiu català.

Quina és la voluntat darrere La memòria dels catalans?

Aquest llibre respon a una triple necessitat. En primer lloc, per part dels historiadors de Catalunya. Calia explicar el procés llarg i complex de construcció de la identitat catalana. Fins ara s'havien fet coses parcials, però no s'havia escrit un llibre amb una visió tan ambiciosa. En segon lloc, respon a una necessitat social. El ciutadà està interessat pel conjunt de referents que l'ajuden a comprendre quina és la seva identitat i com ha evolucionat. Evidentment, calia escriure un llibre de divulgació perquè qualsevol lector ho pogués entendre. No és un text per a la gent de l'acadèmia, que és una tendència que sovint predomina en els productes historiogràfics. I, en tercer lloc, cal destacar el repte empresarial per part d'Edicions 62. Abordar un llibre amb 136 autors és una aventura editorial important.

Quin ha estat el procés de selecció de símbols? Són fruit del consens dels més 100 experts participants?

Fa sis anys vaig fer un projecte bastant més limitat i guiat pel llibre de Pierre Nora, però em vaig adonar que el cas francès és molt diferent del català. França és un estat potent que des del segle XVI desenvolupa polítiques públiques que acaben creant una identitat francesa força arrelada, que fa desaparèixer les altres identitats que hi havia dins el territori. Els bretons, catalans i occitans queden molt reduïts. 

En canvi, Catalunya no s'hi assembla gens. És un país que té estructures d'estat fins a 1714. Les perd i és sotmès a una ofensiva no només política, sinó sobretot cultural, ideològica i historiogràfica, en què els referents antics no es tenen en compte i es volen imposar els de l'Estat espanyol. ​El 1866, l'historiador Víctor Balaguer es queixa d'aquest fet, que va obligar a estudiar les reaccions i la resistència de la societat civil, no tant de les institucions polítiques.

Quin pes tenen les institucions catalanes en la construcció d'aquesta memòria?

Aquesta és la qüestió. Només en determinats moments històrics les institucions han tingut una sensibilitat catalana i han fet polítiques públiques. Sovint s'han fet polítiques espanyoles ―més o menys agressives depenent del moment, si hi ha una dictadura o una certa tolerància― que han intentat relegar la identitat catalana a una segona categoria, perquè l'important era l'espanyol-castellà. Això ha provocat una reacció: intel·lectuals, periodistes, entitats de la societat civil, castellers... Cadascú, des del seu lloc, rescatava i defensava la identitat catalana. Per això tenim un teixit tan ampli al llibre i hem incorporat també les associacions, les tradicions, la música, l'art, els monuments, els museus, etc. Calia afegir no només el discurs dels historiadors sobre els fets catalans, mites i llegendes, sinó que havia d'incloure moltes més coses per entendre la nostra identitat.

Sovint s'han fet polítiques espanyoles que han intentat relegar la identitat catalana a una segona categoria

La identitat catalana es nodreix de moltes coses...

Sí. I, a més, passa per etapes històriques molt variades. En certs moments alguns símbols estan més presents que altres, és a dir, que els referents catalans que tenim ara nosaltres no són exactament els mateixos dels nostres avis.

Relacionat amb aquest tema

"Als anys 70 i 80 es pensava que les dones no tenien història, que només l'havien feta els homes"

Emma Pons Valls

Considera que hi ha figures o elements que s'han mitificat més i que, amb el temps, han perdut pes?

Hi ha mites o institucions que en certs moments tenen un paper molt destacat i que, en altres, ja no. Pensa en el Barça. S'ha convertit en un símbol en els darrers 50 anys. Fa 150 no existia, però és que tampoc existia l'esport. Per tant, d'aquí a un segle, ves a saber quins referents tenen els nostres descendents. Tot això va canviant. Acceptem herències, però incorporem coses noves que són invencions de tradició. En un moment o altre, tot s'inventa i després té difusió.

​La memòria fluctua, però hi ha alguns referents que resten, com el català. Ha estat un element fonamental en el nostre cas. Hi ha identitats que han perdut la llengua, però que s'han mantingut. L'irlandès pràcticament va desaparèixer, però no la identitat irlandesa, perquè va lligada a altres elements com la religió o el sentiment antianglès. L'irlandès no tenia una tradició literària forta com el català.

Relacionat amb aquest tema

"No conèixer el passat és matar el pensament crític"

Àlex Romaguera

Catalunya és una nació sense estat que no ha perdut la seva llengua, malgrat els reiterats intents d'eliminar-la. Quina ha estat la clau?

El català resisteix per dues coses. D'una banda, perquè té una tradició literària important que ve de l'edat mitjana. I, d'altra banda, perquè la gent manté l'ús de la llengua malgrat les imposicions oficials. No veu la necessitat del canvi, no veu la millora.

Catalunya ha viscut diversos moments històrics, des del Decret de Nova Planta fins a la dictadura, en què s'ha intentat premeditadament aixafar la llengua. Ara, en canvi, no hi ha una imposició evident, però l'ús social s'ha reduït moltíssim.

És clar, entre altres coses, perquè hem viscut un procés migratori excepcional en els darrers 25 anys. Bona part dels nouvinguts són llatinoamericans que ja parlen castellà, però això també va passar a l'època franquista, quan va arribar l'onada de migrants del sud d'Espanya. El tema de les llengües sempre ha estat complex.

Aleshores, per què la llengua catalana ha resistit?

Ha persistit perquè hi ha sectors amplis de la societat que no estan disposats a renunciar al seu ús. Consideren que és la seva llengua i intenten fer ―cosa que no és fàcil― un tipus de polítiques respecte als nous catalans perquè intentin acceptar-la i arrelar-se al país. Això passa per entendre que han de fer l'esforç de conèixer el lloc on es volen quedar per sempre. No es tracta d'una migració provisional. No són immigrants, són els nous catalans, i han d'entendre que aquesta terra té unes característiques peculiars.

La llengua catalana ha persistit perquè hi ha sectors amplis de la societat que no estan disposats a renunciar al seu ús

De quina mena de polítiques parlem?

​S'han de combinar polítiques públiques amb polítiques hàbils des de la societat civil. Calen espais d'assimilació i d'integració no conflictiva ni forçada. Poso per exemple les colles de castellers. No hi ha barri a Barcelona sense la seva colla i, en moltes d'elles, hi ha nens de 30 nacionalitats diferents. Cal començar per la base. No només per l'escola, sinó també en espais de lleure. Els infants seguiran parlant la seva llengua a casa, però cada cop serà més fàcil que acceptin allò que és genuïnament català. Que no ho entenguin com una imposició, sinó com una cosa pròpia. Tenim la sort que sempre hem estat un país de mestissatge. Aquí ha arribat molta gent de fora i sempre ens n'hem sortit. Ara tenim un nou repte i hem de ser hàbils.

​Pocs països s'escapen de la multiculturalitat. Què fem davant d'això? Hem de renunciar a la nostra llengua per passar-nos al més poderós? Hem de parlar tots anglès o xinès? No estaríem renunciant només a un instrument de comunicació. La llengua és més que una cosa pràctica. És el vehicle d'unes tradicions i un llegat de segles que, simplement, no es poden traduir. Per tant, en una societat tan complexa com la catalana, a ningú se li demanarà que renunciï a la seva llengua, sigui el castellà o el pakistanès. El que se li dirà és que també ha de conèixer la llengua catalana i els trets més importants del país en el qual està.

Calen espais d'assimilació i d'integració de la llengua no conflictiva ni forçada

L’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, és la commemoració d’una derrota. Què diu això sobre la manera com entenem la nostra identitat i història?

Hi va haver molt debat. Durant la Segona República se celebrava l'11 de setembre, però a l'Estat del 1932 no diu res sobre la Diada Nacional. Els entesos es preguntaven si s'havia de convertir la gran derrota en un referent. Hi havia qui deia que, precisament, era la manera de recordar que vam perdre unes institucions i que les volem recuperar. Aquest pensament va arrelar perquè quan es comencen a fer manifestacions al voltant de l'estàtua de Rafael Casanova a finals de segle XIX, la resposta oficial espanyola és repressiva. Primer hi ha una certa tolerància, però després es considera que és una subversió contra Espanya.

Com més repressió, més ens hi aferrem.

El mateix va passar amb Els segadors o la senyera catalana. Quan els prohibeixen, donen una connotació política encara més clara. Quan els símbols són mal vistos per aquell que et nega els teus drets, els fas més propis.

També podríem incloure l'1 d'octubre en aquest sac.

Hi ha una cinquantena de localitats catalanes que han dedicat una plaça o un carrer a l'1 d'octubre de 2017, no el 27 d'octubre [el dia que el Parlament va aprovar la declaració d'independència, sense efectes legals reals]. El dia 1 és més reivindicable perquè és una manifestació del dret a decidir. Va participar-hi molta gent que, en molts casos, va ser durament reprimida. En canvi, la votació del Parlament va quedar en no res, va ser un fracàs polític.

​Francesc Macià és l'home que té més places i carrers de Catalunya. Ningú ho ha ordenat i és molt significatiu. Aquesta és una manera de saber quins són els veritables referents.

Catalunya té episodis incòmodes en la seva història?

Tenim episodis i monuments incòmodes. Al llibre hi ha un apartat sobre un país conflictiu, una memòria dividida. La memòria és molt complexa, és un conjunt de referents que sorgeixen de la teva personalitat. Tens una identificació de sexe, de família, de religió, de país, a nivell ideològic. És un conjunt. Però és clar, hi ha diversitats. En aquest país hem viscut trencaments interns i hem tingut carlins i liberals. Eren tan catalans els uns com els altres. Monàrquics i republicans, clericals i anticlericals, cadascú ha generat una petita memòria del seu grup.

​Hi ha referents que són més o menys intensos per a alguns i també depèn molt de les conjuntures. Els poetes, per exemple, van jugar un paper molt important en el segle XIX, però ara...

Potser han pres noves formes.

Potser van per altres vies, com la televisió o les xarxes socials. Cada moment té els seus instruments. És molt important la tradició oral. Durant molts segles, la majoria de la gent era analfabeta i tota la informació els arribava oralment o per iconografia, és a dir, per gravats, dibuixos, etc. La mare de Jacint Verdaguer li cantava la versió d'Els segadors del segle XVII. La família havia conservat el cant que, posteriorment, els catalanistes transformaran i li posaran música.

Transmetem en l'actualitat tota aquesta memòria?

Es transmet per múltiples vies. A les escoles es transmet a través dels professors, dels llibres i dels aparells informàtics. Però els mitjans de comunicació també hi tenen un paper important. Ara tenim els youtubers i els influencers, que n'hi ha de tota mena. Hi haurà un debat.

Ens trobem en una societat molt frenètica en què tot es consumeix ràpidament. Pot predir com seran els referents del futur? 

Em costa molt especular sobre el futur. Els canvis són rapidíssims. En mig segle hem vist una transformació absoluta i encara n'hi haurà més. El gran perill és el món global en què un país petit com Catalunya pot quedar qüestionat o abandonat. Però això pot passar amb molts altres països, tots ens hem de posar les piles. Els referents aniran canviant, apareixeran unes identitats complexes que seran globalitzadores per una banda, amb molts elements europeus per l'altra, i també hispàniques i catalanes.

El gran perill és el món global en què un país petit com Catalunya pot quedar qüestionat o abandonat

Ja per acabar, som a les portes de Sant Jordi. Per què és tan important per als catalans?

Sant Jordi és un patró tradicional de molts països, d'Anglaterra, Geòrgia o Grècia. És una llegenda medieval molt estesa a Europa. A Catalunya, per una sèrie de raons bastant complexes, el Govern també l'adopta. Des de principis de segle XVII hi ha un Sant Jordi al Palau de la Generalitat i en la iconografia oficial catalana del XIV i XV també apareix. És un referent que, després del 1714, és poc reivindicat. El podríem haver triat com a Diada Nacional de Catalunya, però no és combatiu, no té connotació política. És la primavera i la rosa.

Les autoritats espanyoles de la dictadura Primo de Rivera van decidir, a més, moure el Dia del Llibre ―que abans se celebrava a l'octubre― a la primavera. Van dir que a partir de l'any 1931, la festa de la literatura coincidiria amb Sant Jordi, que va acabar sent vuit dies després de la proclamació de la república. Va ser pura casualitat, però la Generalitat va fer seva aquella data, la primera gran festa republicana. A partir de llavors, ja és imparable. El franquisme no es va atrevir a prohibir-la.