El neoimperialisme dels EUA planta la seva bota a l'Amèrica Llatina, amenaça l'Iran i Europa, i alerta la Xina i Rússia

El president nord-americà, Donald Trump, va prometre fa un any, en jurar el càrrec, que portaria la pau al món, però el que ha aconseguit, com va indicar aquest cap de setmana l'alt comissionat de l'ONU per als Drets Humans, Volker Türk, és fer-lo "menys segur". Les darreres amenaces de Trump sobre Groenlàndia, els seus advertiments que podria atacar l'Iran o Mèxic, i l'estratègia filibustera per fer-se amb el control del flux mundial del petroli apunten en aquest sentit.  

"No necessito lleis internacionals" per decidir què fer amb el món, va afirmar Trump aquesta setmana en una entrevista amb The New York Times. Després del seu atac a Veneçuela i el segrest del seu president, Nicolás Maduro, fa una setmana i l'espoli en perspectiva de les seves riqueses petrolieres; amb l'amenaça de bombardejar Mèxic per acabar amb els càrtels de la droga i advertiments similars d'intervenir a Colòmbia, Cuba i l'Iran, i amb la certesa que "per les bones o per les males" arrabassarà Groenlàndia a Dinamarca, un aliat de l'OTAN i membre de la Unió Europea, Trump ha reprès sense embuts l'imperialisme del segle XIX. Però amb la potestat de ser en aquests moments el país més poderós del planeta i la suposició que ningú gosarà reptar-lo.

En realitat, aquesta darrera premissa no és tan sòlida, com apunten les maniobres militars que van començar divendres davant les costes sud-africanes i que duraran una setmana. Apleguen forces navals i aèries de la Xina, Rússia, l'Iran i del país amfitrió, membres del grup dels BRICS, un dels moviments internacionals que desafien l'hegemonisme dels EUA.

Relacionat amb aquest tema

Què són les clàusules mirall i per què els pagesos les reclamen davant l'acord UE–Mercosur

Judit Castaño

Les maniobres estaven previstes per a finals de novembre, però van ser ajornades per la celebració a Sud-àfrica de la cimera del G20. No suposen una amenaça per a la potència militar nord-americana, però la seva convocatòria en aquests moments de màxima tensió mundial llança un missatge molt clar: Pequín i Moscou, els únics que de facto han plantat cara a Trump des de la seva arribada al poder, podrien complicar-li les coses, perquè parlen el mateix llenguatge, basat en la força i l'autoritarisme. I disposen de mecanismes geopolítics i econòmics per fer-ho.

Pols amb la Xina i Rússia  

De moment, la posició de xinesos i russos davant els esdeveniments precipitats per l'atac a Veneçuela és de cautela, malgrat el desafiament directe que Trump els ha llançat. A la Xina li ha tallat el flux de petroli des de Veneçuela, que venia al gegant asiàtic la major part del seu cru, i també ha tancat les portes als interessos econòmics de Pequín al país sud-americà. Rússia, teòric aliada de Veneçuela, ha vist minvada la seva imatge a Amèrica per la seva aparent inacció davant l'enderrocament de Maduro. Alhora, els EUA han disparat aquests dies la confiscació de diversos vaixells de la flota fantasma que trafica el petroli rus per tot el món, també sense una resposta contundent del Kremlin.

Però la calma de Pequín i Moscou hauria de ser un motiu d'inquietud per a Washington. El tancament de l'aixeta del cru veneçolà (un 4% de les compres xineses mundials de petroli) no amenaça el subministrament xinès. Sí que ho faria un atac total a l'Iran, país que subministra una part notable dels hidrocarburs amb destinació a la Xina. Però aquesta mateixa situació podria derivar en un augment substancial de les compres xineses de petroli rus. Les maniobres militars de Sud-àfrica llancen el missatge que l'associació estratègica i econòmica sino-russa s'accelerarà.

També és un missatge sobre l'Iran, que Trump ha amenaçat aquest cap de setmana d'atacar de nou. Però més important és el subratllat que els exercicis conjunts estan protagonitzats pels BRICS, aquest club de països emergents en què xinesos i russos apareixen com a motors i en el qual figuren estats tan importants com Sud-àfrica, el Brasil o l'Índia, reticents a acceptar les tesis de Trump.

Relacionat amb aquest tema

Marco Rubio, el falcó rere el pla per apoderar-se de Veneçuela que guanya força a la Casa Blanca

Antònia Crespí Ferrer

Que deixi tranquil Mèxic  

Altres països en el punt de mira dels EUA, com Mèxic, podrien plantejar-se un acostament més gran als BRICS enmig de la croada de desestabilització mundial de Trump. Aquesta pressió va portar aquest dissabte 75 congressistes demòcrates nord-americans a advertir el secretari d'Estat, Marco Rubio, del "desastre" que suposaria atacar Mèxic sota el pretext de Trump de colpejar per terra els càrtels del narcotràfic.

Els demòcrates nord-americans segueixen amb especial atenció el que passa a Veneçuela. De poc serveixen les trucades de Trump als magnats petrolers nord-americans per coordinar les seves accions un cop doni el tret de sortida del saqueig dels hidrocarburs veneçolans, si la situació de la seguretat en aquest país caribeny es precipita cap al caos.

Relacionat amb aquest tema

"Trump vol negociar amb el chavisme"

Emilia G. Morales

Una guerra imminent contra l'Iran?  

Tot plegat a les portes d'un més que possible atac dels EUA a l'Iran, on les protestes massives contra el règim s'han disparat en les darreres dues setmanes. La gravíssima crisi econòmica que viu el país persa és a l'origen d'aquestes revoltes, però la creixent dimensió política està atiant el règim dels aiatol·làs a desencadenar una repressió més gran.

Algunes organitzacions de drets humans iranianes ja parlen de "centenars" de morts, la majoria "joves d'entre 18 i 22 anys que van rebre trets a curta distància" en aquests disturbis que van començar el passat 28 de desembre. L'ONG Iran Human Rights (IHRNGO) va precisar aquest diumenge que els morts confirmats ja freguen els dos-cents.

Trump va tornar a reiterar el seu suport als manifestants iranians i va amenaçar de nou amb una intervenció militar si continua la repressió per part del Govern de Teheran, que, al seu torn, va acusar Washington, en una carta tramesa a l'ONU, d'"interferir en els assumptes interns de l'Iran mitjançant amenaces, incitacions i la deliberada incentivació a la inestabilitat i la violència".

Molt preocupant, en aquest sentit, va ser la conversa telefònica que dissabte van mantenir Marco Rubio i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Segons el mitjà nord-americà Axios, van parlar sobre la situació enquistada a Gaza, els atacs massius del Pentàgon a l'Estat Islàmic a Síria i, especialment, sobre les protestes a l'Iran i la possibilitat de repetir els atacs que van llançar el juny passat primer Israel i després els EUA contra el país persa.

De moment, Israel ha activat la "màxima alerta" davant la possibilitat que els EUA llancin una nova onada de bombardejos sobre l'Iran. Teheran, per la seva banda, va amenaçar aquest diumenge Israel i les bases i vaixells nord-americans a la regió, que es convertirien en "objectius legítims" del seu exèrcit, fins i tot amb cops preventius, tal com va remarcar el president del Parlament, Mohammad Baqer Qalibaf.

El control de la gestió energètica mundial  

Com en el cas de Veneçuela, l'interès de Trump en l'Iran no és només polític. Aquest país va ocupar part de l'agenda de la reunió que va celebrar divendres amb l'elit dels oligarques nord-americans del petroli i el gas. L'estratègia de Trump és evident i es basa en la imposició per la coacció i la força del control nord-americà sobre el comerç, el domini tecnològic i la distribució d'hidrocarburs i recursos crítics. I en aquest punt, l'Iran és un país clau, no només a l'Orient Mitjà, sinó sobretot per als mercats asiàtics, inclòs el xinès.

Els EUA són el productor mundial més gran de petroli i gas. No necessiten ni el cru veneçolà ni l'iranià. Però sí que volen la seva gestió i el control del subministrament global d'aquestes fonts d'energia. Especialment per plantar cara a la Xina. Aquest país de moment aguanta l'envestida, però no trigarà gaire a reaccionar, com va passar quan Trump va voler convertir Pequín en la principal víctima de la seva extorsió aranzelària. I no ho va aconseguir davant la resposta ferma i dura xinesa.

Ara els EUA desafien la Xina a l'Amèrica Llatina i és segur que, més tard o més d'hora, Pequín defensarà els seus interessos en aquesta regió clau per al comerç mundial del futur, per la seva sortida a la conca del Pacífic i el seu paper de pont entre Europa, l'Àfrica i l'Àsia. Una regió que Trump vol convertir en el seu pati del darrere i encaixar-la en la seva estratègia neoimperialista mundial.

Rússia, expectant davant el que passi a Groenlàndia  

També espera amb calma Rússia, més afavorida per aquesta allau de crisis desfermada per Trump, mentre prossegueix en el seu objectiu vital, la victòria a Ucraïna. De moment, aquesta guerra ha passat a segon pla, per satisfacció de Moscou. És més important per al Kremlin el que pugui passar amb l'Iran, però també fins a cert punt. Després de la retirada gairebé completa russa l'any passat de Síria, on Moscou i Teheran sostenien l'ara enderrocat règim de Baixar al-Assad, les relacions entre Rússia i l'Iran s'han anat distanciant.

Sí que segueix amb més atenció Rússia el que pugui passar amb Groenlàndia, on la tensió creix dia a dia entre les demandes de Trump per annexionar-se-la per les bones o per les males, les aspiracions independentistes de les principals forces polítiques groenlandeses i la feblesa de la Unió Europea, on ja es comença a considerar seriosament la pèrdua de l'illa més gran del món.

A Moscou no li fa gaire gràcia tenir un portaavions nord-americà de la mida de Groenlàndia fregant els seus interessos al Pol Nord. Tanmateix, observa amb delectança el dany irreparable que la presa de l'illa pels EUA podria significar per a l'OTAN, un cop del qual l'organització atlàntica podria no recuperar-se, com ha subratllat el Govern de Dinamarca, que té aquest territori àrtic sota la seva jurisdicció.

També en el cas groenlandès preval per a Trump l'aspecte econòmic i de les seves reserves de minerals. Però en aquest cas, el tema estratègic és igualment important, amb el potencial de controlar l'Àrtic occidental des de Groenlàndia. Un domini extensible a les rutes comercials que, a les costes septentrionals de Sibèria, volen explotar Rússia i la Xina de manera conjunta.

L'opció militar, cada cop més a prop  

Ho va tornar a repetir Trump aquest divendres. Els EUA no permetran "que Rússia o la Xina ocupin Groenlàndia". Per això, ja està decidit a "fer alguna cosa" amb aquest territori de l'Àrtic, "els agradi o no" a danesos i europeus.

"M'agradaria arribar a un acord, ja ho sap, per les bones; però si no ho fem per les bones, ho farem per les males", va insistir, en referència a l'ús de la força per robar l'illa a Dinamarca. Per a Trump, a aquestes alçades de la partida, no hi ha alternativa al control nord-americà de Groenlàndia, malgrat que un 85% dels 57.000 groenlandesos rebutgi aquesta integració.

Aquesta setmana s'espera una reunió entre les autoritats daneses i Marco Rubio. Potser aleshores quedarà clara la posició real dels EUA, que podria ser simplement la sentència final al domini danès de l'illa, el cop de gràcia a l'OTAN i la constatació que la UE és només una agrupació de mercaders menystinguts arreu i incapaç de defensar els interessos vitals dels seus membres.