Entrevista a Juan Jesús Mora, professor de Filosofía Política"Milei i Bukele no pretenen actuar com a presidents sinó com a CEO d'una corporació rendible"
L'autor de La Ilustración Oscura. ¿Y si la democracia fuese un error? (Almuzara, 2026) repassa els punts claus d'un corrent que rebutja la democràcia i la igualtat
Madrid--Actualitzat a
Des de cert àmbit de l'esquerra, les disfuncionalitats de les democràcies liberals estarien relacionades amb la interrupció constant del capitalisme en les seves lògiques. La solució a aquestes envestides deshumanitzants seria llavors ampliar la democràcia. Radicalitzar-la. Un selecte grup de tecno-oligarques pensen tot el contrari: en partir del concepte d'igualtat la democràcia és l'error. D'aquesta premissa parteixen els precursors de la Il·lustració Fosca, un corrent ideològic que transcendeix les aspiracions autoritàries de les extremes dretes europees i qüestiona l'herència de les idees de la Revolució Francesa. Enfront de la igualtat i la justícia social, defensen l'eugenèsia i el darwinisme social. Enfront de la llibertat, el tecnoautoritarisme i la hipervigilància. Davant Estat-nació i les seves institucions, una mena de país-empresa en què el CEO concentri tots els poders.
El professor de Filosofia Juan Jesús Mora repassa la història d'aquest moviment, el perfil dels seus precursors, les seves idees i les seues projeccions en La Ilustración Oscura ¿Y si la democracia fuese un error? (Almuzara, 2026). Segons l'autor, el llibre funciona com un manual que busca explicar "des d'una aproximació acadèmica" un corrent eminentment digital que, soterradament, va obrint-se camí en el món real. Les idees de la Il·lustració Fosca treuen el cap en les declaracions públiques de tecno-oligarques com Peter Thiel (Palantir), Elon Musk (Space X) o Balaji Srinivasan (Myriad Genetics), les visions i capital van retroalimentar als seus impulsors: l'enginyer Curtis Yarvin i el filòsof Nick Land.
L'estructura del llibre simula la d'un manual. A què es deu aquest esforç de sistematització que l'allunya de l'assaig convencional?
El llibre està concebut per sobreviure al temps. Encara que ja s'han publicat altres treballs, aquests se centren exclusivament en l'Administració de Donald Trump [president dels EUA]. Sota el meu punt de vista, aquesta és només la punta d'un iceberg molt més ampli que perdurarà més enllà del seu mandat. El meu objectiu ha estat abordar el fenomen des d'una perspectiva acadèmica i rigorosa, no per jutjar-lo o condemnar-lo a priori, sinó per comprendre'n les argumentacions. Per contrarestar una postura cal entendre primer les seves estratègies a llarg termini; catalogar-la d'entrada com un monstre impedeix analitzar el seu funcionament real. Per això, he buscat realitzar una aproximació explicativa i una radiografia completa del territori perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions amb total autonomia.
Relacionat amb aquest tema
"La Il·lustració Fosca considera que el feminisme i la igualtat entre homes i dones són perniciosos per a la supervivència de l'espècie"
En el llibre dedica diversos capítols a aprofundir en la biografia i en les idees principals dels precursors de la Il·lustració Fosca, com Curtin Yarvis o Nick Land. Què aporta conèixer les seves figures?
És crucial perquè la Il·lustració Fosca és un corrent multiforme que, malgrat les seves divergències internes, comparteix un nucli comú: una aversió acèrrima cap a la democràcia i cap al pensament il·lustrat. Resulta indispensable adquirir eines conceptuals per defensar el sistema democràtic. La Il·lustració Fosca no planteja una crítica constructiva, sinó la substitució total de la democràcia per un model tecnocràtic i meritocràtic, inspirat en exemples com Singapur o experiments a gran escala a l'illa de Hainan (Xina) o Roatán (Hondures). En aquests esquemes, la gestió econòmica i la meritocràcia prevalen sobre la política, considerant la llibertat individual com un obstacle per al creixement. En definitiva, és un moviment antidemocràtic i antiigualitari que reacciona contra les conseqüències de la modernitat.
No figura cap dona entre els referents intel·lectuals d'aquest moviment
No n'hi ha ni n'hi haurà. Aquest moviment considera que el feminisme i la igualtat de drets i obligacions entre homes i dones són perniciosos per a la supervivència de l'espècie. És un corrent profundament masculí i misògin. Autors destacats d'aquesta òrbita releguen la dona a una funció merament reproductiva o a un segon pla. Un exemple clar és Nick Land, qui planteja una dicotomia teòrica entre un món de foscor i un món feminitzat.
Com es traslladen aquestes idees a la representació política i institucional, i de quina manera connecten amb líders com Javier Milei o l'anarcocapitalisme?
Milei està clarament seduït pels oligarques tecnològics de Silicon Valley. Parlem de Peter Thiel, Marc Andreessen o Elon Musk. Més que com a ideòlegs originals, actuen com a acceleradors d'aquest projecte. Un exemple d'aquesta influència és la reforma legislativa a l'Argentina per permetre l'existència de societats mercantils no humanes, la qual cosa estableix les bases per a un entorn posthumà. És a dir, un món-màquina on els éssers humans quedem com una espècie de ciborg dins d'aquest sistema pràcticament mecànic i inefable. Encara que els neorreaccionarios que ho defensen es recolzen en textos com el Manifest Ciborg o el Manifest Tecnostinista, es produeix una paradoxa evident: no poden prescindir d'una estructura de poder coercitiva. El seu propòsit no és abolir el poder, sinó descompondre l'Estat-nació en xarxes de micro Estats, ciutats flotants (sesteading) o "arques" privades concebudes per preservar a una elit tecnològica enfront d'eventuals crisis mundials. Assumeixen postures acceleracionistes, sostenint que l'acceleració tecnològica destruirà la democràcia per reemplaçar-la per un sistema cibernètic.
És aquí on Milei i Bukele, salvant les diferències, connecten amb aquestes tesis, perquè no pretenen actuar com a presidents d'una república, sinó com a CEO o directors executius d'una corporació rendible. Sota els seus governs, allò públic es redueix al mínim i l'Estat passa de ser un garant protector a un mer administrador de contractes privats. Però fins aquí arribaran, perquè no poden anar cap a la destrucció de l'Estat des de la perspectiva anarcocapitalista, ja que és una tesi autodisolutiva. El propi mercat requereix d'un poder jeràrquic, un policia que garanteixi les regles del joc.
És una paradoxa. És contradictori a la seva ideologia però completament funcional a ella.
Sí, tot això parteix d'una fracció concreta de l'Escola Austríaca. No es tracta del liberalisme clàssic representat per Friedrich Hayek, que per cert, al costat d'aquest corrent, sembla un sant. Ells beuen de vessants molt més extremes. Aquestes tesis, reflectides en obres com Democracy: The God That Failed (2001) de Hans-Hermann Hoppe, plantegen tant la crítica a la democràcia com la dinàmica d'un mercat desbocat. En convertir al mercat en l'únic instrument de distribució de drets i de mèrits, el sistema desemboca en una meritocràcia que deriva en una anarquia pura i dura, la qual acaba requerint inevitablement una reorganització i una estructura de poder.
Relacionat amb aquest tema
Sense aquesta estructura de poder que la garanteixi, l'autonomia individual plena de la qual tant presumeixen no pot existir. Per això, les velles tesis de Robert Nozick, un autor històricament lligat als ideòlegs neoliberals, tornen a estar de moda. Diversos divulgadors en l'àmbit hispanoparlant estan rescatant contínuament el pensament de Nozick i la seva arrel intel·lectual en John Locke, presentant-lo com un retorn a una espècie de liberalisme progressista.
Avui es pretén aplicar de nou un liberalisme revolucionari, però amb una diferència clau: deslligant per complet la teoria liberal de les institucions democràtiques. En prescindir de la democràcia, la regulació queda exclusivament en mans de la lex mercatoria, és a dir, d'un mercat pur i dur dirigit per grans empreses, la qual cosa demostra que la famosa mà invisible ni ha existit ni existirà mai
Ha detectat la presència o influència d'aquest moviment en el context espanyol?
Més que partits polítics consolidats amb aquesta ideologia explícita, a Espanya s'observa una estructura argumentativa transideològica centrada en l'anomenada "guerra cultural". Es caracteritza per l'ús de missatges directes, concisos i de fort impacte emocional en lloc de racionals. La seva meta principal no és necessàriament aconseguir representació parlamentària, sinó erosionar el consens democràtic des de fora, convencent a un sector de la societat que les institucions tradicionals són inútils i ineficients per resoldre les crisis del present.
Relacionat amb aquest tema
La gent tendeix a pensar que els representants són Vox, AfD o el partit de Marine Le Pen. És a dir, la dreta europea tradicional. Però hi ha diferències substancials. Partits com Vox representen una dreta tradicionalista, conservadora i profundament estatalista. La Il·lustració Fosca, per contra, no és estatalista ni conservadora en el sentit clàssic, sinó un moviment gestat en el ciberespai que pretén superar l'estructura de l'Estat. Els seus referents no són les extremes dretes parlamentàries europees, sinó models autoritari-tecnocràtics com el xinès, l'autocràcia del Kremlin o les narratives disruptives de la cultura meme.
Tornant a Espanya i a la qüestió que plantejava de la batalla cultural, pensava en la finestra d'Overton en el marc de la crisi a Ceuta i en com està penetrant la idea que és necessària més militarització. Com combrega aquest canvi de tendència amb les tesis de la Il·lustració Fosca?
La finestra d'Overton es desplaça quan determinats esdeveniments saturen l'agenda mediàtica i polaritzen el debat públic. En la guerra cultural, les emocions prevalen sobre les dades objectives. Successos conjunturals com el de Ceuta són utilitzats per redefinir l'estat de l'opinió pública, instal·lant debats sobre el control social, la immigració i la necessitat d'autoritat. Quan la ciutadania percep inseguretat o inestabilitat, augmenta la disposició a sacrificar llibertats individuals a canvi de garanties d'ordre i seguretat. Això és compatible amb algunes de les idees de la Il·lustració Fosca.
La idea de la "desigualtat natural" ha estat desmuntada àmpliament per la biologia i les ciències socials des de fa dècades. Malgrat això, per què continuen calant aquests discursos? Què és el que falla en les explicacions que els desmenteixen científicament?
La Il·lustració Fosca opta deliberadament per ignorar les explicacions de les ciències socials per decantar-se de forma taxativa per un biologicismo radical. Encara que la pròpia biologia moderna tampoc recolza les seves premisses sobre la desigualtat, aquest moviment utilitza tesis científicament qüestionables i incendiàries sense preocupar-se per demostrar-les, exigint únicament que s'acceptin com a veritats de fe.
El gran perill radica que, si acceptem aquests arguments biològics com a normes prescriptives per a l'àmbit social, podem arribar a justificar qualsevol classe d'horror. És indispensable distingir entre la "loteria biològica" o natural —les diferències físiques o cognitives individuals que són inevitables, però que un model de convivència raonable pot atenuar— i la desigualtat social, que és un constructe purament social.
En el fons, el que estan plantejant obertament és un retorn a l'eugenèsia a escala global: busquen promoure un model humà molt específic amb coeficients intel·lectuals i trets físics determinats. Per això és summament perillós biologizar la política.
Aquests discursos biologizantes calen amb tanta facilitat perquè les seves explicacions són immediates, tangibles i perceptibles a simple vista. Qualsevol persona palpa en el dia a dia que una altra és diferent, més llesta o amb diferents aptituds. En canvi, comprendre la desigualtat com un constructe social no es percep directament a través dels sentits; requereix un nivell d'abstracció, maduració intel·lectual i elaboració teòrica molt més gran. Pensa, per exemple, en les lleis de Nuremberg de l'Alemanya nazi. Resultava summament fàcil per a la població alemanya assimilar un discurs biològic simplificat i intuïtiu, mentre que qüestionar-lo exigia un esforç conceptual molt més complex.
Llavors serveix d'alguna cosa continuar explicant?
Resulta indispensable si volem desmuntar aquestes tesis, però no n'hi ha prou amb fer-ho de forma esporàdica o abstracta. Cal ser constants i insistents, divulgant de forma pedagògica i a través d'exemples quotidians les conseqüències reals i devastadores de biologitzar la societat. La ciutadania només pren consciència del veritable perill d'aquests plantejaments quan comprèn com aquestes tesis poden arribar a amenaçar de forma directa la seva pròpia vida, els seus drets i abocar-nos a un escenari distòpic.
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.