Deu efectes beneficiosos d'apujar el Salari Mínim per a un país en crisi

Poques vegades s'havia discutit tant, i amb tanta animadversió, en les esferes de l'alta política, l'empresariat i el sindicalisme de classe per 12,6 cèntims: aquesta és la pujada del Salari Mínim Interprofessional per hora que, a la pràctica, defensa la ministra de Treball, Yolanda Díaz, que compta amb el suport de CCOO i UGT i l'oposició de la CEOE i Cepyme. Són 17 euros bruts al mes, 239,40 l'any per a qui amb aquest nivell salarial aconsegueixi treballar-lo sencer.

La Mesa del Diàleg Social va tancar aquest dilluns de nou sense acord, com ja va passar la setmana passada, la trobada per tractar la revisió a l'alça de l'SMI, una decisió que el Govern PSOE-UP està decidit a prendre, encara que sense data, ja que podria ajornar-se als primers mesos del pròxim any, o del següent com a poc si s'imposen les tesis de la ministra d'Assumptes Econòmics, Nadia Calviño, i també sense la quantia determinada, ja que les posicions de l'òrgan de concertació van de la congelació de les patronals als cinquanta euros mensuals dels sindicats.

La polèmica arriba quan el país està concloent un nou trimestre d'aturada de l'activitat després del tancament de la primavera i la fràgil recuperació d'un estiu amb el motor del turisme a mitges, un fet que el portarà a un històric enfonsament anual del PIB superior a l'11% i amb el qual s'hauran volatilitzat al voltant de 138.000 milions d'euros que ja han estat descomptats de les rendes salarials, els beneficis empresarials, els impostos i la inversió.

La polèmica sobre la pujada de l'SMI gira entorn de la distribució d'una part ínfima de la riquesa del país, quelcom que, en el cas d'anar a engreixar els sous dels treballadors pitjor pagats, tant les teories com els antecedents pràctics atribueixen més efectes beneficiosos que una altra cosa.

A qui beneficia directament la pujada de l'SMI?

Un de cada set treballadors, el 14,1% del total dels 16,7 milions d'assalariats, guanyava l'equivalent a un màxim d'un SMI el 2018, any de l'última Enquesta d'Estructura Salarial. Es tracta dels 2,3 milions de treballadors que subsisteixen en una situació més precària per l'escassetat de recursos econòmics.

Uns 137.000 d'aquests treballadors pobres, només el 0,82% del total, treballa amb una jornada completa, una dada que, per passiva, revela els elevats nivells de precarització que es donen entre els qui treballen, majoritàriament contra la seva voluntat, a temps parcial: hi ha 2,62 milions i 2,35 d'ells no arriba a cobrar l'SMI. Tres de cada quatre són dones.

"Principalment són els treballadors que es troben fora de la cobertura de la negociació col·lectiva, que és el mecanisme per negociar les condicions laborals en aquest país", explica Carlos Gutiérrez, responsable de Joventut i Noves Realitats de Treball de CCOO. "Sembla que de nou es vol que la crisi recaigui sobre els treballadors", indica el secretari general d'UGT, Pepe Álvarez, que reclama la pujada a mil euros com una eina de millora de la igualtat.

Ajudaria a reduir el nombre de treballadors pobres?

L'encreuament de les dades sobre l'evolució de l'SMI i el llindar de la pobresa en l'última dècada posa negre sobre blanc la insignificança del cost mínim de la mà d'obra a Espanya: fins a la pujada a 900 euros de desembre de 2018, avalada fa dos mesos pel Suprem i seguida d'una altra fins als 950 al febrer d'enguany, la quantia de l'SMI no es va situar per sobre del llindar de la pobresa per a un ciutadà que viu sol.

I queda camí per recórrer, ja que l'actual SMI continua trobant-se a més de 600 euros de distància de la renda que requereix una llar de dos adults i dos nens per subsistir per sobre del llindar de la pobresa, en una situació que es veu agreujada pel fet que el primer indicador és una quantitat bruta, a la qual cal descomptar la retenció de l'IRPF i la cotització social, i la segona es calcula com a neta.

La pujada de l'SMI a 950 euros en catorze mensualitats situa el preu de l'hora treballada en set euros bruts (fa cinc anys era de 4,77), mentre un estudi de CCOO assenyala que fins a la pujada de 2018 el Salari Mínim no va superar, en termes reals, als sous de 1980.

Té Espanya l'obligació d'apujar-lo?

Sí: com a país signant de la Carta Social Europea des de 1980 hauria d'aplicar l'acord del Consell Europeu per situar el "salari més baix" permès en el 60% del sou mitjà del país, i això equival a haver d'elevar el primer per sobre dels 1.180 euros mensuals (amb dues pagues extraordinàries, i sempre netes), ja que l'any passat el segon es va situar en 27.537 en el còmput anual. Aquest és l'objectiu pactat per aquesta legislatura pel Govern PSOE-UP i els sindicats. "Cal continuar avançant en aquest camí", assenyala Gutiérrez.

Apujar l'SMI danya la creació o el manteniment de l'ocupació?

Això sembla més un mite que una altra cosa, ja que no és, si més no, el que ha passat en els últims temps. Les grans pujades de l'últim lustre, dues arrencades pel PNB al Govern de Mariano Rajoy el 2017, i dues més pactades a la Mesa de Diàleg Social amb cadascun dels executius de Pedro Sánchez, han coincidit amb un augment de l'ocupació que la pandèmia va tallar en sec.

Entre 2017, quan el salari mínim va superar la barrera dels 700 euros, i 2019, quan va arribar als 900, es van crear a l'Estat espanyol una mica més d'un milió de llocs de treball assalariat, als quals se'ls va afegir un altre mig milió llarg amb l'SMI més elevat de la història.

Té efectes macroeconòmics una pujada de l'SMI?

Normalment sí, ja que els beneficiaris d'una mesura d'aquest tipus es concentren en els estrats de renda més baixos del país, els de menor capacitat de despesa, amb el que el seu consum habitual, que se centra en els béns de primera necessitat (aliments, roba, subministraments), es veu estimulat, i això té efectes vigoritzants en els teixits productiu i comercial que es dediquen a elaborar i distribuir aquest tipus d'articles.

I conseqüències socials?

És una manera d'igualar cap amunt en lloc de fer-ho cap avall, la qual cosa actua directament i a la baixa sobre factors com la precarització de l'ocupació, la parcialitat o la temporalitat.

Per al responsable de Joventut i Noves Realitats de Treball de CCOO, "l'SMI és una eina molt potent per lluitar contra la desigualtat i el fenomen dels treballadors pobres, però a més de les de justícia social hi ha raons d'economia per a pujar-lo perquè es tracta d'una eina per impulsar el creixement econòmic, ja que es tracta d'uns diners que va directament al consum".

L'Estat guanya alguna cosa?

Elevar l'SMI té un efecte de distribució de la renda, en aquest cas des dels guanys empresarials als salaris més baixos, que no requereix la posada en marxa d'eines fiscals ad hoc, com passaria si es fes a través d'un impost, ni tampoc genera despesa pública, ja que l'Administració no intervé en aquesta transferència. Si no es tracta d'un estalvi pròpiament dit, sí que seria, si més no, un cost evitat.

I a Europa què fan?

Bàsicament, apujar el salari mínim per a l'any que ve. Malgrat la crisi provocada per la pandèmia en tots els casos i amb independència que ja estigui més alt, molt més en alguns casos, que a Espanya.

"Els països del nostre entorn estan pujant l'SMI: 4,7% a Portugal, 2,7% a Alemanya, 1% a França, 2% a Holanda, 2,8% a Luxemburg, 7,7% a Polònia, 7,4% a Eslovàquia, 6,6% a Bulgària i fins a un 16,3% a Letònia", assenyala Gonzalo Pino, secretari de Política Sindical d'UGT. Tant a Alemanya com a França, el sou més baix es troba per sobre dels 1.500 euros mensuals, a Holanda s'acosta als 1.700 i a Luxemburg supera els 2.100.

"La majoria dels països de la UE l'apujarà, i no fer-ho convertiria a Espanya en una excepció a Europa", anota Gutiérrez, que destaca com "es tracta de països en els quals es plantegen els mateixos problemes que a Espanya per l'impacte de la crisi".

Pugen altres sous l'any que ve?

Sí. Les pensions contributives pujaran un 0,9%, les mínimes un 1,8% i els salaris dels empleats públics augmentaran un 0,9%. I, paral·lelament, les revisions salarials dels convenis negociats al llarg de l'any ofereixen un increment mitjà de l'1,8%. "El que no sembla raonable en aquest escenari és congelar els sous més baixos", sosté Gutiérrez.

Tampoc l'argument de l'eventual efecte inflacionista d'una mesura d'aquest tipus sembla sostenir-se quan amb la pandèmia, des de març, alguns productes bàsics com els aliments han registrat una pujada mitjana del 2,6% tot i l'aturada de l'activitat.

De quants diners parlem?

El recompte és senzill: apujar un 1,8% el sou a 2,62 milions de treballadors que al cap de l'any cobren catorze pagues de 950 euros bruts sortiria per 627,2 milions d'euros en el cas que tots ells treballessin a jornada completa i durant tot l'any, encara que la realitat del precariat rebaixa notablement aquesta factura, ja que té com a destinataris majoritàriament a assalariats amb jornada parcial.

Aquests menys de 630 milions d'euros equivalen a menys de la quarta part dels 2.586 milions en impostos del primer trimestre que pimes i autònoms ha arribat a tenir ajornats o a penes a un 0,75% dels més de 85.000 que ara mateix té avalats l'ICO, en dues de les mesures de major importància de l'"escut social", que va incloure l'exempció de les quotes empresarials en els ERTE.