Entrevista a Jordi Pàmias"L'esquerra benpensant actual ha abandonat les seves lluites històriques"

El doctor en Filologia Clàssica i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) de llengua i literatura gregues, Jordi Pàmias (Lleida, 1972), relaciona la creixent dèria del primer món de cuidar-se el cos amb la desafecció política. Ho fa en l'assaig Les renúncies (Arcàdia), on paral·lament parla de la por a l'envelliment i la recerca de la immortalitat a través de sacrificis i privacions. L'autor, fill del conegut poeta de Guissona Jordi Pàmias —ambdós comparteixen nom i cognom—, viatja fins a la Grècia arcaica per explicar que aquest mecanisme no és nou.

Que el porta a escriure 'Les renúncies'? 

El desencadenant és una notícia que vaig llegir en tres o quatre diaris europeus. Els joves renuncien al consum d'alcohol, com en una nova etapa de temperança i moderació. Això em va fer pensar que, si ampliàvem el focus, més enllà d'aquesta renúncia abstèmia, la nostra societat està travessada per una sèrie de preocupacions al voltant de la salut, del cos, i d'una sèrie de règims dietètics basats en la privació o en el sacrifici del plaer. Es busca la depuració higiènica dels nostres hàbits alimentaris, però també ascètics, l'exercici físic, etc. Tot lligat amb un desenvolupament personal i una aspiració de longevitat o vida eterna.

Alhora, sento preocupació per la desafecció política. Penso en una esquerra molt despolititzada que ha renunciat a la seva responsabilitat històrica de vetllar per allò col·lectiu. Per tant, són aquests dos fenòmens, la política i la renúncia ascètica, que semblen aigua i oli, però que he intentat connectar-los.

Relacionat amb aquest tema

Un govern de rics i per als rics: quan els milmilionaris compren influència política

Jorge Otero

Em preocupa l'esquerra despolititzada que ha renunciat a la seva responsabilitat històrica de vetllar per allò col·lectiu

Com s'articula aquesta relació entre el culte al cos, d'una manera molt individual, amb la desafecció política?

No soc el primer que detecta aquesta mena de connexió. Aquí he de fer referència al sociòleg alemany Max Weber, que fa ara cent anys va llançar una hipòtesi. Ell es preguntava per la difusió del cristianisme durant l'Imperi romà, en un moment en què les elits polítiques abandonen la seva capacitat d'acció i influència política i s'aboquen a una religió de salvació. En aquest cas no del cos, sinó de l'ànima.

Des del seu punt de vista, la despolitització de les elits de l'Imperi romà va de la mà de la salvació de l'individu en el més enllà. Per tant, d'alguna manera, es pot estendre una connexió entre la proposta de Max Weber i la meva. Ell parlava de la salvació de l'ànima, pròpia del cristianisme, nosaltres parlem de la salut del cos, però, en darrera instància, salut i salvació comparteixen arrel etimològica llatina.

Al llibres parla d'aquest desplaçament. De la salvació religiosa a la salut. Què busquem ara? 

Assistim a una mena de secularització de la salvació, que s'ha fet terrenal. L'hem individualitzat i privatitzat, ja no està en un més enllà, en una perspectiva de redempció, en un paradís, etcètera, sinó que la tenim dins nostre. Hi ha diferències, però, de tota manera, em fa l'efecte que molts d'aquests règims dietètics de disciplina corporal, tenen factors religiosos al darrere. Les dietes ayurvèdiques, macrobiòtiques, totes les formes que té el vegetarianisme de declinar-se, com és el crudiveganisme o el veganisme, tenen, a vegades, un caràcter moralitzant amb els que no les practiquen.

En quin sentit?

Parlen de dejunis, de dejunis intermitents, d'intoxicació i depuració, de tabús alimentaris... Fem servir un llenguatge religiós, no? Aquest vegetarianisme i aquestes dietes, també, de reducció d'alcohol, tenen molts components de mortificació del cos, de penitència. En alguns aspectes, recorda als horitzons ascètics de tota la tradició puritana, començant pels pitagòrics a Grècia; els òrfics, que inauguren tota una tradició occidental que gravita al voltant de la puresa; els càtars; o els puritans d'època moderna inclosos en el protestantisme i que desemboquen en la tradició prohibicionista del puritanisme americà, del qual tan acostumats estem a parlar.

Relacionat amb aquest tema

Quatre de cada 10 homes joves catalans mostren rebuig o dubtes envers el sistema democràtic

Judit Castaño

Un concepte interessant a l'assaig és el d''age of anxiety', l'era de l'ansietat, que sovint coincideix amb els grans canvis històrics. Sembla que ara estem de ple en una d'aquestes etapes.

Estem en un moment crepuscular de les nostres democràcies occidentals. No sabem cap a on anirà la cosa. El terme el va fer servir per primera vegada un poeta anglès, Holden Caulfield, just després de la Segona Guerra Mundial. Ara mateix tenim una sèrie d'inquietuds perquè estem en una mutació d'època, de desafecció i desorientació política.

Tenim una sèrie d'inquietuds perquè estem en una mutació d'època, de desafecció i desorientació política

He observat que, al llarg de la història, aquests moviments religiosos o filosòfics que vetllen per l'ascetisme de l'ànima o del cos coincideixen amb aquests moments de canvi. Alhora, hi ha una voluntat de dissenyar un escenari utòpic o distòpic fora del temps, ja sigui cap a uns principis de la humanitat atàvics, o bé cap a un escenari de futur apocalíptic de destrucció final de la fi dels temps. Els pitagòrics parlen d'un món vegetarià del principi del món en què la humanitat encara no necessita matar animals perquè conviuen amb els déus, un escenari paradisíac. D'altres vegades, assistim al contrari, com el que plantegen els nous vegetarians, en què, per a ells, la solució als mals de la nostra civilització i la destrucció de la sostenibilitat de la Terra passa per no consumir animals.

Relacionat amb aquest tema

El gir reaccionari dels homes joves: un de cada tres es considera de dretes

Marc Font

Les renúncies a la carn, la beguda, el plaer… van molt relacionades amb l'abnegació. Però, en l'actualitat, mantenir el culte al cos implica tenir diners per comprar menjar de qualitat o per apuntar-se a un gimnàs i tenir temps per cuidar-se, en comptes de treballar. Hi ha un component de classe que ha canviat?

En realitat ha sigut sempre així. Han renunciat a la carn al llarg de la història aquells que tenien accés a la carn. Els pitagòrics eren aristòcrates que es podien permetre el luxe de renunciar-hi. Encara més, ho fan per distingir-se de la massa del poble. Per a mi, em sembla bastant clar que aquests escenaris de règims dietètics i disciplines metòdiques han fet forat, sobretot, en uns sectors privilegiats, naturalment, del nostre món.

Em fa la impressió que els únics que voten esquerra actualment són elits, perquè la classe treballadora naturalment ja no la vota. La classe treballadora i popular no s'ha sentit interpel·lada i per això creix l'extrema dreta. Voten esquerra unes elits urbanes, progressistes, cosmopolites, però que no deixen de ser un grup privilegiat i que, en lloc de responsabilitzar-se de la justícia social, es privatitzen...

La classe treballadora i popular no s'ha sentit interpel·lada i per això creix l'extrema dreta

Des de la seva perspectiva, de què es preocupa l'esquerra actual?

De la qüestió de les identitats, dels drets individuals, de l'autorealització... una sèrie de qüestions sobre les quals, naturalment, estic a favor. Només faltaria. Però em fa la sensació que desenfoquem els objectius de la lluita de l'esquerra, que per a mi continuen sent la justícia social, un món d'emancipació i de responsabilitat col·lectiva.

Qui surt beneficiat d'aquest individualisme i culte al cos?

Avui dia, la indústria del wellness, del benestar, ja supera en volum de diners el big pharma. Això vol dir que una societat malalta no dona tants diners com una societat sana i que busca ser-ho cada cop més. Tot el volum de productes dedicats a una salut que anem perseguint, sense saber ben bé quanta salut estem en condicions de tolerar. El capitalisme, que és molt hàbil, ha sigut perfectament capaç d'adonar-se d'aquest mercat. 

Si a això hi afegim el fet que la privatització de la lluita per la salvació, és a dir, la salut, ens allunya de les reivindicacions polítiques en un sentit estratègic i global, podem entendre molt bé que el capitalisme té un interès especial a promoure això.

Què diu de la societat actual que els líders polítics i els tecnòcrates com Donald Trump, Putin, Elon Musk o Xi Jinping, busquin la immortalitat? 

És absolutament inquietant. Tenim al davant uns bruixots de la biotecnologia que iniciat una carrera tecnoeufòrica a la recerca de solucions immortalistes que obliden els límits modestos de la nostra condició humana. A l'era moderna, Europa va llençar-se a colonitzar el món amb finalitats extractives i depredadores. Avui el món està ocupat. Per tant, busquem la colonització de nosaltres mateixos, de les nostres vides, en termes biotecnològics.

Penso en tots els programes d'edició genètica, la intel·ligència artificial, impressió d'òrgans 3D, la digitalització de la memòria o la dels cossos per a una futura resurrecció. És un escenari posthumà en què oblidem la nostra degradació biològica, el nostre cos, condemnat a la vulnerabilitat, a la finitud i a la caducitat, i que l'hibridem amb una màquina per convertir-lo en alguna cosa nova. Fins a arribar, potser, a la immortalitat.

Quin és l'objectiu del seu llibre? Una denúncia, una advertència, un fer repensar al lector les seves prioritats?

Un dels objectius és denunciar l'esquerra benpensant actual. Ja ho he dit. Una esquerra que ha abandonat les seves lluites històriques. Semblarà que soc un malhumorat i que remugo tota l'estona, que soc un passat de moda i tot això. Veig amb preocupació aquest principi del segle XXI que ha abandonat la noció de política en el sentit tradicional.

Per tant, el llibre pot servir per despertar la consciència d'algú sobre què estem dient quan parlem d'esquerra en el nostre país. Ara parlo de Catalunya en concret i de com, igual que la resta de països europeus, les nostres esquerres estan totalment desmobilitzades i preocupades per coses que no és que no siguin importants, sinó que ens impedeixen pensar en allò que l'esquerra sempre havia lluitat.

També menciona múltiples vegades que les elits cultes i privilegiades s'estan despolititzant. Però no sé si hi estic d'acord, perquè diria que, per exemple, els tecnòcrates estan completament polititzats, igual que les seves xarxes socials.

Tens raó. Potser no ho he explicat prou bé. En el capítol vuit de l'assaig introdueixo el concepte d'hiperpolítica: quan pensàvem que la política s'havia acabat perquè hi havia uns tècnics, uns tecnòcrates, que s'encarregarien de resoldre els problemes... hi ha un gir inesperat i, de cop, qualsevol cosa és política.

Quan pensàvem que la política s'havia acabat perquè hi havia uns tecnòcrates que resoldrien els problemes, de cop qualsevol cosa és política

A la pràctica, un se sent obligat a posicionar-se perquè s'obren dos bàndols clarament enfrontats. Ja sabem perfectament quines idees defensa la dreta reaccionària, que acusa l'esquerra de ser woke. Hem caigut en la trampa d’un debat d'estira-i-arronsa, a favor o en contra, sobre qüestions cada vegada més petites, sovint vinculades a un calidoscopi d'identitats individuals.

Hi ha hagut conquestes reals i concretes amb les quals estic plenament d'acord. Però també és cert que vivim sota una lupa constant, sotmesos a una monitorització contínua de qualsevol gest o paraula que no encaixi amb la correcció política. I potser el meu assaig és políticament incorrecte.