Cinc opositors antifranquistes recorden les manifestacions per l'amnistia del 1976: "Van paralitzar Barcelona"

Més de 10 anys després de l'inici del Procés i gairebé sis de l'1-O, es negocia al més alt nivell una amnistia per a tots aquells encausats i condemnats per la mobilització independentista. Salvant totes les distàncies, el seu únic precedent en l'actual democràcia és l'amnistia de 1977, que concedia la llibertat als presos del franquisme, però també garantia la impunitat els seus repressors.

L'amnistia del '77 és l'única que hi hagut en democràcia

El camí cap a aquesta fita de la Transició va estar marcat per les mobilitzacions de l'oposició antifranquista. Les manifestacions de l'1 i del 8 de febrer de 1976 estan gravades a la memòria de diverses generacions. A aquestes protestes pioneres se sumarien les dues primeres Diades, que marcarien un punt d'inflexió. La del 1976, a Sant Boi de Llobregat, i la del 1977, ja autoritzada a Barcelona.

Gairebé 50 anys més tard, Públic parla amb cinc opositors que evoquen l'efervescència política del moment i l'emoció de sentir que es formava part d'un canvi històric.

El clam per la llibertat supera la prohibició franquista

Feia tan sols dos mesos i mig que el dictador havia mort quan Barcelona va començar a mobilitzar-se als carrers per reclamar l'amnistia de milers de presos polítics que encara estaven tancats. Era el febrer de 1976 i la força per reclamar un canvi va superar la por i la incertesa de participar en unes protestes prohibides.

Ribó: "No pensaves en la por, pensaves en l'impuls per la llibertat que calia donar"

"No pensaves en la por, pensaves en l'impuls per la llibertat que calia donar. No vam fugir quan la policia s'acostava amb tota la seva força repressiva. Vam seure i vam rebre cops de porra, bales de goma, però ens vam quedar pacíficament immòbils".

Parla Rafael Ribó, exSíndic de Greuges. En aquella època formava part del Secretariat de l'Assemblea de Catalunya, la plataforma que aglutinava partits i moviments de l'oposició antifranquista i que qualifica, "orgullós", com la seva escola política. 

"Les manifestacions van ser un èxit a pesar de la repressió. Els grisos es veien incapaços de contenir-les", recorda Josep Pons, que era militant del PSUC des del 1974 i en aquell moment estudiava Arquitectura.

L'"agressivitat" policial va marcar la jornada. "Recordo haver passat molta por. No estàvem preparats perquè pensàvem que després de la mort del dictador, la cosa seria més tranquil·leta", afirma Rosa Cañadell, professora jubilada i exportaveu de la USTEC. En aquell moment era propera a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), on militava el seu company, i estava implicada en la lluita de l'Institut Mental de la Santa Creu, on treballava.

La manifestació de l'1 de febrer de 1976 va ser impulsada per l'Assemblea de Catalunya, però convocada formalment per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Després d'unes negociacions fallides, va ser prohibida pel governador civil de l'època, Salvador Sánchez Terán, però els moviments no van cedir.

"L'ambient era d'entre por i il·lusió, una barreja. Veure manifestacions així quan en aquest país era tan difícil i perillós era com una emoció", explica Imma Puig Antich, germana de Salvador, un dels últims condemnats a mort pel franquisme, el 1974. Sense militar enlloc, cedia el seu pis a diversos partits i moviments per reunir-se, des del PSUC fins a anarquistes: "En aquell moment tot era molt bèstia".

Hores de corredisses i repressió

Les corredisses i el desbordament de la ciutat durant hores són dues imatges de la jornada, que va transcórrer sobretot al voltant de l'Eixample, amb el Passeig Sant Joan com a epicentre: "Les manifestacions [de l'1 i el 8] van paralitzar Barcelona", recorda Pons.

Pastor, de la LCR, havia tornat clandestinament i mirava les protestes en la distància

La repressió va ser dura. Ribó, que militava al PSUC des del 1974 i n'esdevindria secretari general el 1986, encara guarda la bala de goma amb què el van ferir al genoll: "De cop veiem que per Passeig Sant Joan pugen els grisos amb les porres, les escopetes amb bales de goma, en una corredissa absolutament d'enfrontament. Decidim seure a terra, som milers de persones. Al costat tenia [Joan] Raventós, [Lluís Maria] Xirinacs, [Ferran] García Faria, Miguel Núñez, Quico Pi de la Serra. Estàvem a primera fila".

S'ho mirava a distància Jaime Pastor, ara professor de Ciència Política jubilat, que va ser exiliat polític a França i en aquell moment havia tornat d'amagat i militava clandestinament a la Lliga Comunista Revolucionària a Barcelona.

Vivia en un pis al carrer Roger de Llúria i quan podia s'escapava a veure les protestes. "Estava a la direcció del partit, il·legal. Però recordo les mogudes, anava a distància a veure-les i quan s'escalfava la cosa m'havia de replegar. Eren tan massives que la policia no podia fer-hi gaire".

8 de febrer, nova convocatòria

Els últims embats d'un règim que es resistia a morir no van ser suficients per aturar una nova protesta, convocada per tan sols vuit dies després: "No es va perdre capacitat de convocatòria tot i la repressió", apunta Pons.

En aquesta segona protesta encara van ser més les persones que van sortir al carrer, impulsades per un clima social favorable: "De franquistes n'hi havia i n'hi continuen havent, però hi havia un sentiment generalitzat que allò era insostenible", diu Cañadell.

Cañadell: "Hi havia un sentiment generalitzat que allò era insostenible"

Tot i això, després de 40 anys de dictadura, no tots els que hi donaven suport ho feien públicament: "No podem caure en el mite que la mobilització antifranquista era majoritària. El sentiment, segurament, però sortir al carrer, no", explica Ribó.

Quatre punts clau

L'amnistia era tan sols un dels quatre punts reivindicats per l'Assemblea de Catalunya, fundada el 1971 i motor de les mobilitzacions: les llibertats polítiques i l'Estatut n'eren els altres dos principals i completaven el famós reclam de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia".

També hi havia un quart punt, menys conegut, que reclamava la coordinació dels pobles per la lluita democràtica. "Hi havia una força gran d'exigència de canvi democràtic, i l'amnistia n'era una condició sine qua non", apunta Ribó.

L'historiador David Ballester, autor de Temps d'amnistia. Les manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona (Edicions 62), considera aquestes dues protestes com les "primeres" mobilitzacions massives de tot l'Estat per reclamar l'amnistia.

Euskadi també va ser un nucli important d'aquesta reivindicació davant l'alt nombre de presos d'ETA, així com Madrid, però la capacitat de mobilització i coordinació dels partits i moviments socials de Catalunya va destacar. "Hi havia la massivitat, entusiasme i confiança que es podia guanyar aquesta batalla", diu Pastor.

Les manifestacions de febrer de 1976 van marcar un precedent i a partir de llavors les mobilitzacions ja es començarien a normalitzar progressivament, amb les dues Diades de 1976 i 1977 com a principals convocatòries.

Quedaven lluny els "salts", les protestes clandestines de quan Franco era viu, que duraven amb prou feines "uns minuts". Militants en la clandestinitat se citaven a una hora i lloc a través del boca a orella i en l'instant escollit es llançava una proclama, per exemple: "Viva la clase obrera!".

Poc temps donava a cridar alguna cosa més i desplegar alguna pancarta que ja es presentava la policia a "dissoldre".

"Quan veies venir la policia, desbocats i amb aquelles cares de gos, et volies tornar transparent. Senties sirenes per tot arreu i de cop i volta et sortien els land rovers de color gris, se't paraven cinc o sis vehicles. Et podries trobar 30, 40 o 50 grisos. Sortien embogits i et volies fondre", recorda Pons. 

La primera Diada, a Sant Boi

Això el 1976, un any marcat per la gran mobilització obrera, de partits i sindicats i amb unes vagues històriques, va començar a canviar. Les manifestacions de febrer aplanarien el camí cap a la celebració de la primera Diada, també marcada per les tres reivindicacions de l'Assemblea de Catalunya. Davant la prohibició a última hora que se celebrés a Barcelona, es va convocar a Sant Boi de Llobregat, un lloc simbòlic per estar-hi enterrat Rafael de Casanova.

"Va ser molt massiva, l'objectiu era molt concret i crec que la gent va tenir menys por", diu Cañadell. La ubicació va fer que el tren fos el mitjà preferit per arribar-hi des de la capital: "Hi havia tant de col·lapse que només arribava fins a Cornellà, allà es va aturar i la resta de camí el vam haver de fer caminant per la via", explica Pons, que recorda com al seu costat, al vagó, hi havia l'escriptor Francesc Candel.

L'emoció predominava després de 40 anys de Diades clandestines

L'assistència es va xifrar en 100.000 persones vingudes de tot Catalunya, un "èxit" que ho va desbordar tot. L'emoció era un sentiment predominant després de prop de 40 anys de Diades clandestines. No hi va haver cap tipus de repressió i hi va haver diversos parlaments, per exemple de Miquel Roca i Junyent -un dels fundadors de Convergència Democràtica.

Tot passava mentre arreu de l'Estat les mobilitzacions obreres bullien i es començaven a negociar coses a les altes esferes per reformar el règim i així garantir-ne la pervivència. Les amnisties parcials aprovades per Adolfo Suárez, de la UCD, no van ser suficients i se seguia empenyent cap a l'amnistia "total".

La Diada del 1977, ja cap a la restauració de l'autonomia i l'Estatut

La Diada de 1977 va ser la culminació d'aquesta dinàmica ascendent de mobilitzacions. Va ser la primera autoritzada a Barcelona, ja a posteriori de les primeres eleccions legislatives, el juny. Això va dissipar por i dubtes i els mitjans de l'època van xifrar en un milió l'assistència.

Els mitjans de l'època van xifrar l'assistència en un milió de persones

L'amnistia seria aprovada poc més d'un mes després, el 15 d'octubre de 1977. Amb les negociacions avançades, això va fer que es posés l'accent en altres reivindicacions, principalment l'Estatut i l'autonomia de Catalunya.

"Hi havia una empenta molt forta per construir un sistema de llibertats que culminaria en la Constitució i l'Estatut", afirma Ribó. Serien aprovats el 1978 i el 1979, respectivament. Amb això s'allunyaria definitivament l'etapa clandestina en què Ribó s'havia identificat amb els noms en clau d'Enric i Ernest.

Va ser una manifestació tranquil·la, sense por, sense càrregues policials ni repressió. Tot i això, eren moments encara convulsos i el temor a qualsevol incident va empènyer els organitzadors a mantenir un "servei d'ordre". Feia tan sols uns mesos que hi havia hagut la matança d'Atocha, on un comando d'ultradreta va assassinar cinc advocats laboralistes a trets.

"No sabies què podia passar, si podia sortir un boig disparant", assenyala Pons. Ell va formar part d'aquest desplegament, que s'encarregava de vetllar per la multitud que va omplir el centre de Barcelona durant prop de cinc hores.

"Quan es va acabar tot, el servei d'ordre vam desfilar amb el puny alçat davant del monument a Rafael Casanova. Era fosc, ens feia molta il·lusió. Ocupàvem tota la calçada de Ronda Sant Pere. Estàvem pletòrics: sentíem que anàvem cap a un nou món". L'estàtua del mític conseller en cap de la ciutat durant el setge de 1714 havia estat tot just recuperada d'uns magatzems municipals i restituïda al seu lloc per presenciar el dia històric.

No es va denunciar fns anys més tard que també s'amnistiava els repressors

Aquesta eufòria es va mantenir inicialment quan va arribar l'amnistia, el 15 d'octubre. Una llei agredolça perquè amnistiava, també, les autoritats repressores, incloent policies que havien torturat i assassinat. "La sensació de victòria per haver aconseguit la llibertat de tots els presos polítics va ser major que la denúncia perquè en sortissin impunes els responsables dels crims de la dictadura", reconeix Pastor.

Poca gent en va ser conscient a l'època i seria uns anys més tard quan es veuria la dimensió real. "Tenia l'esperança que es fes una mínima justícia en algun moment, però no s'ha fet en 40 anys i això ha fet mal al país", apunta Cañadell, que ho vincula amb la manca de memòria actual.

Qui sí que en va ser conscient des de l'inici i va quedar "horroritzada" va ser la germana de Puig Antich: "Es van aprofitar per treure tots els seus, incloent assassins, torturadors... Encara no ho he paït ara". La coneguda com a llei de "punt final" ha impedit jutjar els crims del franquisme fins a dia d'avui.

I l'amnistia, avui?

El context és molt diferent, però més enllà que el 1976 se sortís d'una dictadura i ara no, el cert és que llavors i ara han sigut els únics dos moments en què s'ha reclamat i impulsat una amnistia en la democràcia actual.

Rebutgen de ple que es pugui repetir el moviment i afecti també els policies investigats

Sense ànim de comparar-les, Ribó assenyala que "la virtud de l'amnistia és permanent" i és "un bon instrument" per resoldre políticament un conflicte que s'ha portat per vies repressives o judicials.

Per a Pastor, el Procés ha sigut "el primer desafiament fonamental" que s'ha trobat el règim del 78, que va ser incapaç de tancar la crisi territorial. "La repressió ha sigut brutal i per tant és legítim reclamar una amnistia pels processats i condemnats per desobediència civil", sosté. 

Tots tracen una línia clara: en aquesta amnistia no hi han d'entrar els policies investigats per les càrregues de l'1-O. "Si passa el mateix que el 1977, em moro. Però crec que la gent ara està més conscienciada", reconeix Imma Puig Antich. 

Pons afirma que el consens i la sensació compartida també des de les autoritats que calia fer alguna cosa són la principal diferència amb ara: "S'havia de fer algun canvi, encara que fos maquillatge. Ara és el contrari, el PP exerceix una posició retrògrada i paralitzant".

"Em sembla terrible que just aquells que es van beneficiar d'aquella amnistia i no se la mereixien, ara diguin que no es pot fer", conclou Cañadell.