Amenaces, assetjament i campanyes d'odi: radiografia de la cacera masclista contra comunicadores d'esquerres

"Em vaig sentir molt sola, fins i tot abandonada per companyes, però sola, sola, sola", confessa Ana Bernal-Triviño, una de les periodistes que fa anys que viu sota amenaça per exercir la seva feina com a comunicadora especialitzada en violències masclistes. La seva frase resumeix allò que moltes altres descriuen amb fórmules diferents: l'aïllament, la por i la indiferència institucional que envolten la violència que pateixen. "Estem desprotegides –adverteix Sarah Santaolalla– perquè després fins i tot demanes una ordre d'allunyament o mesures contra aquests assetjadors i no te les donen". En el seu cas, ni tan sols li van concedir protecció davant d'un home amb antecedents que havia promès matar-la. "La realitat és que no es fa res i ens sentim terriblement abandonades", afegeix la Marina Lobo, que acumula també una llarga llista d'amenaces de violació i agressions verbals. Una impunitat i una manca de resposta institucional que, com explicava fa uns dies la Cristina Fallarás, "genera una sensació d'humiliació que és molt difícil d'explicar".  

La col·laboradora de Público fa més de quinze dies que és víctima d'una campanya de senyalament, fins ara insòlita, orquestrada per Vox. La formació ultradretana ha utilitzat la seva imatge en una web que ha creat explícitament per promoure que es denunciï Fallarás per un delicte d'odi inventat i difós per un fals rumor. Seria mentida dir que l'assetjament és nou. Ni de bon tros. La periodista ja havia patit en pròpia carn l'agressivitat ultra, i l'assetjament, com ha relatat, ha arribat en dues ocasions fins a la porta de casa seva. La mateixa on vivia amb els seus fills. Malauradament, això ve de lluny i afecta moltes dones que, com ella, es dediquen a informar o a opinar des de posicions antifeixistes i feministes. El que sí que és nou és el nivell d'intensitat, la sensació que les campanyes d'odi estan perfectament orquestrades i compten amb la complicitat del silenci, de vegades institucional i d'altres del mateix gremi. "Tant de bo tots els mitjans es prenguessin el temps d'acompanyar-nos i de fer pinya", expressa Laura Arroyo, presentadora a Canal Red.

Els atacs dirigits contra periodistes pel fet de ser dones són un mirall nítid de la violència política i masclista que continua travessant les nostres societats. Són agressions coordinades, amb un mateix patró, un mateix to i un mateix objectiu: generar una reculada de la presència de les dones a l'espai públic.

Ana Pardo de Vera, directora corporativa i de relacions institucionals de Público, coneix de primera mà aquest assetjament. El gener del 2025, durant un acte commemoratiu pels cinquanta anys del final de la dictadura franquista al Museu Reina Sofia, va ser víctima d'un intent d'agressió per part de l'agitador ultra Bertrand Ndongo. Segons va relatar, l'home va irrompre mentre ella conversava amb altres col·legues i va començar a gravar de manera invasiva i a insultar-la. Quan Pardo de Vera li va demanar que s'apartés, ell li va cridar: "A qui li la xuparàs avui, com sempre?". Ella li va arrabassar el micròfon per aturar la provocació, cosa que va desencadenar un intent d'agressió que només es va frenar gràcies a altres periodistes i al personal de seguretat.

Arran d'aquell episodi, la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya li va haver de concedir empara, recordant que "aquest assetjament i aquestes intimidacions no fan altra cosa que desprestigiar la professió". "Estem arribant a uns nivells d'agressivitat als quals cal plantar cara", ha dit en diverses ocasions Pardo de Vera. L'episodi va deixar clar que la violència política té rostre i té gènere. Els insults d'Ndongo, gravats i difosos, sintetitzen un llenguatge de dominació que genera pànic i que es dirigeix contra els cossos de les dones en forma d'humiliació sexual, com a càstig pel simple fet de ser-hi presents. És la intenció de reduir una professional a un objecte. El que diferencia l'assetjament a aquestes periodistes d'altres formes de violència política és, precisament, això: la misogínia.

El cas de la Sílvia Intxaurrondo, presentadora i periodista de RTVE, és un altre exemple d'aquesta pressió diària. Ella no acostuma a respondre a tota aquesta maquinària tòxica. El silenci, de vegades, és també una forma d'autodefensa. Es dona per fet que una dona que ocupa un espai de rellevància a la televisió pública ha de suportar campanyes coordinades de desprestigi. Els missatges que rep són els mateixos que subjauen a la resta d'amenaces: que l'espai públic no li pertany, que hauria d'agrair ser-hi i callar. Es posa en dubte la seva professionalitat, se'n qüestiona la independència i se li atribueixen vincles polítics inexistents. L'objectiu és sempre el mateix: erosionar la seva credibilitat, debilitar la seva veu i aïllar-la.

En el cas de Fallarás, la periodista, escriptora i feminista porta tota la vida denunciant la violència masclista i la desigualtat. Les amenaces s'han multiplicat després de la campanya de Vox, però ja abans els missatges d'odi es comptaven per centenars. Esfereeixen aquells que directament l'amenacen de mort. Tot i això, continua: desprotegida. I és que la por, per molt que s'intenti, és difícil d'aïllar les vint-i-quatre hores del dia. Les periodistes assetjades arriben a parlar d'un estat permanent d'alerta que les obliga a revisar qui les segueix, evitar determinats carrers, mirar dues vegades abans de sortir de casa i, per descomptat, cancel·lar actes i esdeveniments dels quals —cal recordar-ho— viuen. No és només l'assetjament digital, és la sensació que aquella frontera que semblava separar la pantalla del carrer s'està trencant. Ja no serveix allò de dir "apaga el mòbil" o "no miris els comentaris".

Ana Bernal-Triviño, professora i col·laboradora de Público, explica que va començar a rebre amenaces en plena efervescència del moviment feminista: "Ja rebia guillotines, beines de bala, pistoles com a missatges", recorda. Durant aquella etapa va haver d'amagar la seva identitat a les xarxes: feia servir comptes tancats o noms falsos per evitar que la localitzessin. Quan va començar a participar en programes de televisió, sobretot analitzant el cas de La manada o de Rocío Carrasco, relata, "va arribar un moment" en què va haver de "deixar de penjar vídeos" de les seves "intervencions perquè els atacs eren insuportables". En una ocasió, un missatge la va fer témer per la seva vida, ja que un individu l'amenaçava d'esperar-la a la sortida de la facultat "per violar-la, matar-la, esquarterar-la i després cremar-la".

Bernal-Triviño, que va continuar treballant, va ser testimoni en primera persona de com tot aquell assetjament un dia es va traslladar al carrer, tal com es temia. Durant una Fira del Llibre, mentre signava exemplars, relata que un home s'hi va acostar, li va llençar un llibre i li va cridar: "Per culpa de periodistes com tu, demà un munt de tios votarem Vox". L'escena va acabar amb la periodista fugint entre les casetes sota la pluja. Recorda que ningú del seu entorn professional la va trucar per oferir-li suport. "Em vaig sentir més sola que un mussol", lamenta.

Relacionat amb aquest tema

Ayax contra Fallarás: quan et volen portar al banc dels acusats per donar veu a víctimes de violència masclista

María Martínez Collado

Una solitud que travessa gairebé tots els testimonis. Sarah Santaolalla, analista política i comunicadora, critica que les dones que es dediquen "a la comunicació, al periodisme, a l'anàlisi política" ja han "normalitzat" que això formi "part" de la seva feina, "sobretot si ets d'esquerres". Precisament aquesta normalització, adverteix, és "el més perillós": "Crec que no podem girar la cara a una altra banda, i aquí faig una crida també fins i tot a dones que no pensen com nosaltres. No podem suportar aquesta complicitat: em preocupen els masclistes i els agressors, però també em preocupa el silenci dels nostres que —moltes vegades— per covardia, rivalitat, negocis o ego no denuncien allò que ens passa".

Santaolalla parla de disciplinament: "Com voldrà una noia de divuit anys estudiar periodisme si el precedent és que et diguin puta o guarra cada vegada que parles?", es pregunta. En el seu cas, han arribat a filtrar el seu telèfon i la seva adreça, a fer-li trucades anònimes per intimidar-la o enviar-li fotografies seves davant de casa. "És clar que et replanteges si val la pena aquesta feina. Jo ja només denuncio les amenaces de mort; al que em diu puta ja ni el denuncio", reflexiona.

La periodista reconeix que ha hagut de canviar algunes de les seves rutines i hàbits per por: "Mai havia portat ulleres de sol ni gorra; ara les faig servir per passar desapercebuda". Tot i així, insisteix a no rendir-se: "Es pateix com un gos, però hem de fer soroll i continuar denunciant tot el que ens passa. No podem callar. Si el factor comú entre dues dones que es dediquen a la comunicació l'any 2025 no és compartir una novel·la d'Agatha Christie o una pel·lícula d'Almodóvar, sinó que a totes dues ens han dit puta, doncs quina mena de societat més fastigosa estem creant".

La humorista i periodista Marina Lobo comparteix aquesta determinació, encara que també coneix el cost emocional que comporta carregar-se a l'esquena tot aquest odi. "He rebut moltíssima violència. M'amenacen amb violar-me, amb pegar-me, em desitgen que acabi en una rasa", relata. Quan va començar a Twitch, un entorn majoritàriament masculí, explica que tenia atacs de pànic i malsons recurrents. En una ocasió, recorda, diversos haters van assistir a un dels seus monòlegs, es van asseure entre el públic i després van publicar fotos i comentaris en què se'n reien. Un assetjament que, com ja s'ha mencionat, va calant gota a gota: "Va ser la primera vegada que vaig sentir por de debò, perquè vaig pensar que podien fer-me alguna cosa", exposa.

Lobo porta anys en teràpia i reconeix que ha trobat molta força en la comunitat de companyes que l'acompanyen en el dia a dia: "Quan en parles amb d'altres t'adones que a totes ens diuen el mateix. És un patró: volen que t'avergonyeixis, que deixis d'opinar". Davant d'això, demana mesures institucionals que permetin denunciar amb agilitat els atacs a les xarxes, i sobretot impulsar la feina per un canvi cultural que trenqui amb la impunitat dels agressors: "Si veus un amic fent-ho, atura'l. Avui soc jo, demà pot ser la teva mare o la teva filla".

Relacionat amb aquest tema

"La masclosfera dibuixa la idea fal·laç que avui dia els homes són les víctimes"

Ona Falcó

La periodista peruana Laura Arroyo, a més del masclisme, pateix el racisme. "He patit violència per ser dona, per ser periodista i per ser migrant, racialitzada i d'esquerres", explica. Les agressions que rep van des del "torna al teu país" fins a amenaces de deportació, com la que va patir aquest mateix estiu: "En el meu cas, potser la més forta va ser quan un policia, i això és especialment rellevant, un vicepresident d'una associació policial —és a dir, un individu que porta una placa i una arma— em va amenaçar de deportar-me directament. Em va dir que aviat faria realitat el meu somni de treure'm el DNI directament. Crec que aquest és, al meu entendre, un dels moments d'odi més forts". Arroyo argumenta que, tot i això, no es retira de les xarxes ni calla, perquè considera que fer-ho seria cedir: "No em puc treure la pell ni l'accent. Ja rebo mirades i crits al carrer, així que no penso desaparèixer també dels espais digitals". "Ells volen fer-te creure que estàs sola, però som moltes més. Ens fem costat, ens protegim entre nosaltres. El que és important és no callar i continuar denunciant", reivindica: "En el meu dia a dia ho duc recordant-me que per alguna cosa faig el que faig, que per alguna cosa dic el que dic i que per alguna cosa sóc on sóc. Sento que aquest és el meu paper. No obligo ningú a fer-ho, però crec que aquest és el meu paper i és una manera de demostrar que no soc jo, no és la Laura Arroyo, sinó tota una comunitat migrant de persones racialitzades que mereixem ser en aquests espais".

Per la seva banda, la directora de comunicació de Público, María José Pintor, amb dècades d'ofici, assenyala que allò que més li dol no són els atacs directes, sinó les mentides publicades en certs mitjans d'ultradreta: "Això fa dubtar fins i tot la gent de bona fe". Pintor subratlla que l'assetjament a les dones periodistes no és només un problema de xarxes: també és institucional i polític. I recorda com un dirigent autonòmic, quan li va demanar que cessés el boicot contra ella, li va respondre fredament: "La llibertat té un preu". Per a ella, aquesta frase sintetitza l'abandonament que senten moltes professionals: "A més de lleis, és vital un compromís en el dia a dia. Això no va d'ajudar-te si ets molt coneguda. Moltes vegades, i ho he parlat sovint amb les meves companyes, trobes a faltar la trucada personal, el suport de pell, sentir que realment els importes. És una barbaritat sentir-te tan exposada", conclou. Totes coincideixen a advertir que l'assetjament no és espontani. Neix del masclisme, s'alimenta del clima d'odi polític i es perpetua gràcies a la indiferència que sovint es respira.