Dolors Bassa: Un nou referèndum és "possible, imprescindible i inevitable"

"Estic molt contenta avui". És el primer que ens diu Dolors Bassa (Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 1959), ex consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, només saludar-nos a la presó de Puig de les Basses (Al Empordà). Feia poques hores que li havien fet saber que podria sortir tres cops per setmana del centre penitenciari per cuidar de la seva mare, en aplicació de l'article 100.2 del reglament penitenciari. El Tribunal Suprem la va condemnar a dotze anys de presó per la seva implicació en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre del 2017.  Som conscients de la duresa de la situació i així li expliquem, amb tota la consideració que es pot transmetre a través del vidre d'un locutori de presó.

"Començo a veure una petita llum en aquest túnel tan fosc. El 100.2 per a mi ha estat com un bri de llibertat"

Ens pot explicar breument, amb alguna pinzellada, com es troba vostè personalment en aquests moments?

Sobrevivint i volent sortir en llibertat. Estic més sencera que fa uns mesos, el dia a dia és dur però començo a veure una petita llum en aquest túnel tan fosc. El 100.2 per a mi ha estat com un bri de llibertat. Què bé, ostres! Encara que sigui unes hores. Ara bé, també soc conscient que només és una flexibilització de la presó. En aquest meu cas només és per un mes, per tenir cura de la meva mare. No sé si s’allargarà o què faran. De fet presentaré una oferta de treball, que ja he buscat... Això què vol dir? Que jo a Torroella hauré d’anar a curar la meva mare i per tant no puc anar on vulgui i com vulgui. Per a nosaltres representa molt. Em donen tres dies a la setmana, 8 hores. Em fa una il·lusió boja. Penseu que fa dos anys que no he posat els peus a casa.

En la seva compareixença al Parlament del passat dia 28 va parlar de la presó com una comunitat que “dista molt de ser saludable” i va parlar del patiment psicològic i emocional. S’informa poc sobre aquesta realitat. Ens pot fer cinc cèntims?

I tant. La presó no és només estar privada de llibertat. És no poder tenir la comunicació adequada amb els teus familiars i amistats, és estar privada de responsabilitat i d'iniciativa pròpia, és adaptar-te a un règim determinat, sovint punitiu. Tot això fa que somatitzis en la salut les problemàtiques de l'entorn. També emocionalment és dur perquè els elements exteriors es magnifiquen i se sobredimensionen més. Necessites tenir la ment molt equilibrada per estar conscient d’on ets sense normalitzar-ho però a l'hora intentant estar el millor possible.

La millora de les condicions als centres penitenciaris, forma part de les seves preocupacions actuals, entenem. Té oportunitats per lliurar aquesta batalla?

Sí, penso que la vena sindicalista aquí també hi ha ajudat. Però alhora adonar-te que les dones a les presons estem doblement discriminades fa que intentis canviar-ho. De fet, jo de vegades comento que algunes de les dificultats que ens trobem són perquè el disseny de tot es fa sense veure el dia a dia d’aquí. Per exemple, els cursos, algunes activitats, els productes de l'economat... cal ser a dins per conèixer les necessitats i ara tant la Carme [Forcadell] com jo hem pogut fer aquesta tasca.

Creu que cal canviar el sistema penitenciari?

Totalment. M’explico. Un dels grans problemes que té el sistema penitenciari és que hi ha molta gent amb problemes de salut mental. No pot ser que tinguin pena punitiva pel delicte i, en canvi les cures de salut mental quedin apart. Es fa difícil conviure gent de diferents maneres de ser amb gent de salut mental. És una de les anomalies més grans que hi ha aquí.

L’altra cosa és que tampoc hi ha especificitat per a preventius o gent que està condemnada. Estem totes juntes.

La presó està molt pensada per homes. Potser està pensada des dels despatxos. La Carme i jo ens hem adonat de coses quan ets dins com que a l’economat no hi ha productes de dones. La venda de productes de dones és per a 50 i la d’homes per a 800. Com que això es ven poc, la quantitat passa per davant de la diversitat. Això ho han solucionat.

"Jo crec que convindria canviar tot el que són les presons, el concepte"

O altres temes. Per exemple. El treball. Les dones només podien anar a treballar a tallers. Ara, després d’un Consell de Participació, i entre totes, descobrim coses noves i una és que puguin anar a treballar les dones als mateixos llocs que tenen els homes. Però en general tot és molt regimental. Jo crec que convindria canviar tot el que són les presons, el concepte. 

Un altre tema és el de la comunicació. No és normal que estiguis privat de llibertat i no puguis tenir comunicació amb la teva família o a fora. Aquí costa molt. Has de fer cua, a l’hora que has de trucar no pots fer-ho. I una altra és que hi ha moltres hores de tancament a les cel·les. Llavors has d’estar molt equilibrat per poder mantenir el cap seré.

Vostè, ara que ha aconseguit aquest mes de sortides amb el 100.2, suposo que li ha arribat aquesta croada de la Fiscalia contra els  permisos, fins i tot amb algunes consideracions fortes en els escrits judicials, com quan diuen que no estan reeducats, que no estan reinsertats, penedits...

A veure, el 100.2 és dins del tractament. Per tant, en el meu cas el que han considerat és que una manera de socialitzar és que vagi a tenir cura de la meva mare. Per tant, jo faig aquesta feina. El 100.2 no és cap permís. És compliment de condemna de manera més flexible. Ara esperarem a veure què fa la Fiscalia i, de fet, qui ho ha de valorar és el jutge de vigilància. Això és una proposta que fa el centre. Potser d’aquí a una setmana el jutge de vigilància diu que no.

"El 100.2 no és cap permís. És compliment de condemna de manera més flexible"

Jo crec que n’hi hauria d’haver molts més dels que hi ha. A Catalunya em sembla que hi ha entre 400 i 500. El que li costa a la gent és poder tenir un contracte de treball. Això és veritat. És una realitat. Però si és pogués treballar amb entitats, la inserció és molt més fàcil que sigui fora que a dins.

Un dels problemes que té la presó és que tens molt poca capacitat d’iniciativa, perquè et ve tot donat. No tens iniciativa pròpia, no tens responsabilitats. Jo crec que donant més 100.2 es veuria si la gent s’insereix més o menys, per les responsabilitats que pot assumir fora, per la iniciativa, per veure com es comporta, perquè a dintre és difícil que puguin valorar comportaments. Estem en un règim en què fem tots el mateix.

La compareixença al Parlament va ser com havia previst. Alguna sorpresa?

La veritat és que em feia cert respecte anar-hi. No volia que es convertís en un circ, després de tant temps de no tenir veu, pensava en el meu impacte emocional en tornar a posar el peu a l'escalinata i a la sala de la Comissió, quan la darrera vegada que les havia baixat era després de deixar l'acta de diputada i unes hores abans de tornar a entrar a presó. Però no, al revés, va ser molt emocionant la rebuda que ens van fer i en la comissió em vaig sentir còmoda perquè vaig explicar el que volia. Va ser satisfactori.

També esperava que aquelles formacions que tant han criticat els governs independentistes i que tant van aplaudir l’aplicació de l’article 155 vinguessin, almenys, a escoltar-nos i a fer-nos preguntes. Van desaprofitar una gran oportunitat. Però això també mostra com son.

Del Parlament no vam veure res. Ens van tancar en una sala, estàvem escortats per Mossos i només vaig sortir per anar a parlar a la Comissió. Els companys meus del Parlament no vaig poder veure’ls. Només hi havia quatre persones autoritzades per cada un de nosaltres, que eren les que podien entrar a la sala. Per tant, tampoc vam fer vida parlamentària. Va ser una cosa molt i molt restrictiva. I a la sala aquella només hi havia els companys empresonats, que em va fer il·lusió poder veure’ls, això sí, perquè era la primera vegada que estàvem tots junts.

Va estar especialment crítica amb els partits que no van voler ser presents a la Comissió. També amb els socialistes. Li han fet arribar algun senyal de suport?

Algunes persones amb carnet del PSC, de base, militants, m’han fet arribar el seu suport i fins i tot m’han vingut a veure.

En canvi, m'hauria agradat que alguns representants polítics, companys i companyes meves de feina durant molt de temps, es posessin en la meva pell i en molts casos no ha estat així... És una qüestió de poca sensibilitat, de manca d’empatia i humanitat… Al revés, segur que jo els hagués visitat, n’estic segura!

Entre les mostres de solidaritat que ha rebut, n’hi ha alguna que li hagi semblat especialment remarcable perquè no l’esperava?

Sí, i tant. He tingut sorpreses en negatiu però moltíssimes en positiu. Han demanat venir a veure'm persones que hem estat a les antípodes de pensament ideològic durant la meva època institucional, per exemple. Em deixeu que no digui els noms oi?  I això fa il·lusió perquè és gent que, malgrat pensem diferent, ha empatitzat molt amb la meva situació. Fins i tot, algunes persones de fora de Catalunya que no hauria dit que vindrien.

I també persones de rellevància política i mediàtica amb qui no havia tingut cap relació i han vingut a fer-me passar unes hores distesa i a acompanyar-me. Són persones a les que els agrairé sempre més.

A la presó sí que es fa real la frase de "ni oblit ni perdó" a nivell personal tot i que aprens a deixar de banda les rancúnies, els menyspreus i a positivar-ho tot per poder viure millor. De fet tenir la consciencia tranquil·la com tenim nosaltres hi ajuda molt, no?

Té indicis sobre l’existència d’alguna voluntat per part del Govern espanyol de buscar solució a la situació de presos i preses polítiques?

Crec que l’actual govern d’Espanya, amb tot l'escepticisme que podem tenir amb el PSOE, pot ser una oportunitat per tornar a la política un conflicte que mai hauria d’haver passat a l’esfera judicial. Ajudar els presos, no ho crec, però assumir que hi ha un conflicte polític a Catalunya i que només amb diàleg, negociació i urnes avançarem, potser sí.

Les relacions amb els socialistes han canviat d’alguna manera, encara que donessin suport al 155. Creu possible una rectificació de la seva actitud?

Jo crec que, més que haver canviat, se’ls ha fet canviar. És evident que ens necessiten i per tant han hagut de canviar ... No és el mateix el Pedro Sánchez que feia la campanya que el de després. També hi ajuda que hi hagi la gent de Podemos al Govern espanyol.

"És evident que els socialistes ens necessiten i per tant han hagut de canviar"

Però en quant a la relació amb ells, a mi em sap greu perquè quan vaig sentir les declaracions que feia el del PSC, Miquel Iceta, dient ‘si hi vaig, per a què ho faran servir?’ Ostres. A mi m’han vingut a veure gent, i no vull dir noms. He quedat parada, perquè pensen completament diferent de mi i mai se m’acudiria fer-ho servir. Aquesta sensibilitat, com a persones, és una cosa. I d'altra banda, quan fem la valoració del que va passar, és evident que ho valorarem diferent, perquè consideren que no hauríem d’haver-ho fet, no hauríem d’haver avançat, que no teniem prou majoria. Nosaltres pensem que teniem majoria parlamentària, que podíem fer-ho, que no hem fet cap delicte. Però les relacions costa que puguin tornar a ser normals amb gent que diu ‘no us vaig a veure perquè ho podran utilitzar’.

Voldria que vingués Miquel Iceta, en aquests moments?

Sí. Perquè jo li diria el que penso i que ell m’ho digui també. Ha vingut gent amb la qual no hem discutit sinó debatut sobre com va anar tot. I no hem tingut cap problema. Em sap greu que no vingui. Jo amb l’Iceta no tenia especial amistat, però tothom sap que jo en tenia amb l’Eva Granados. Haviem treballat set anys a la UGT juntes. I a més ens va quedar pendent un cafè. Quan vaig sortir la primera vegada en llibertat ho vaig dir en un programa d’en Jordi Basté. Vaig dir que m’havia sabut greu que l’Eva Granados no m’hagués vingut a veure, perquè penso que hi havia prou relació, humanament. Ella ho va sentir i em va dir ‘ens hauríem de veure’. Em va fer un whatsapp dient ‘farem un cafè’. Llavors vaig entrar a presó i mai més hi ha hagut cafè ni cap carta ni res.

"M'ha vingut a veure moltíssima gent del PSC, però cap dels seus parlamentaris"

Jo amb el PSC tinc relació amb molta i molta gent. Quan era secretària general de la UGT de Girona, a la meva Executiva tots eren del PSC. Hem tingut molt bona relació. Tots m’han vingut a veure. Gent del PSC ha vingut moltíssima, però cap dels seus parlamentaris.

El passat dia 6 els presidents Torra i Sánchez van acordar la creació  d'una taula de diàleg entre governs. El de la Generalitat planteja la necessitat d’una amnistia. Hi ha qui considera poc realista aquesta exigència. Com ho veu?

En diferents ocasions he comentat que lluitarem i denunciarem a totes les instàncies possibles la injustícia que s’ha comès, també lluitarem, tot i que no sigui fàcil, per una amnistia, per retornar a la política un conflicte polític, per deixar enrere la repressió i per acabar amb aquesta causa general contra l’independentisme.

El seu sindicat va anunciar que demanaria l’indult per vostè. Hi està d’acord?

Agraeixo el suport de la UGT-Catalunya. Vaig escoltar a CCOO i a la IAC que també s'hi afegirien i això, com no podria ser d'altra manera, em satisfà perquè em donen suport, em fan sentir acompanyada, està bé que des del sindicat trobin que és injust el nostre empresonament. Després de 2 anys em sembla bé que hi hagi entitats que facin un pas al davant per definir-se clarament en favor dels drets i les llibertats. Jo no demanaré un indult però si me’l concedeixen, l’acceptaré. Però vull deixar clar que no és només un problema personal, tenim un conflicte i una repressió general; i el govern espanyol ha d’actuar davant d’aquest conflicte.

Ens agradaria saber com veu la proposta, que fa el Jaume Asens, que diu que l’amnistia no és possible però sí la reforma del Codi Penal.

L’amnistia també és un tema de voluntat política. No és possible perquè no hi ha voluntat política. Si n’hi hagués seria possible i seria el més coherent. Oi que diuen comencem de zero, hem de començar a negociar, a parlar, hem de canviar el conflicte judicial en conflicte polític...? per tant hi ha d’haver un trencament. El més normal seria fer l’amnistia.

"L'amnistia seria possible si hi hagués voluntat política i seria el més coherent"

També soc conscient que el Codi Penal hauria de canviar, però no només pel nostre cas, sinó que hi ha molts altres temes: la violència contra les dones, la 'manada'... tots aquests temes. S’ha de poder canviar. Però ell ho diu en el sentit que el codi penal es pot canviar amb majoria simple. Jo discrepo una mica, perquè no sé si el Codi Penal acabarà també al Tribunal Constitucional i ho paralitzarà. Que no sigui un tema per anar allargant.

Tot el que sigui per sortir de la presó jo hi estaré d’acord, això també us ho dic. Ho he dit sempre. La meva prioritat és sortir de la presó. La condició d’estar a la presó no és sine qua non, que jo hagi d’estar tancada per aconseguir els objectius que jo voldria. Si em diuen, escolta’m, et quedes dos anys a la presó i n'hi haurà la independència de Catalunya i som una República, jo me’ls quedo, perquè per a mi és molt important. Ara, oi que això no passarà? Per tant la meva prioritat és sortir a fora. Tot el que m’afavoreixi per sortir a fora, sigui tercer grau, indult, amnistia, canvi de codi penal... jo diré que sí. Més clara no puc ser-ho.

"Tot el que m’afavoreixi per sortir a fora, sigui tercer grau, indult, amnistia, canvi de codi penal... jo diré que sí"

De tota manera, tot i això que dic del codi penal, haig de dir que [els Comuns] han sigut els més valents, perquè de seguida han vist clar que teniem un conflicte polític i han buscat solució. No és que hi confiï. Jo en aquests moments ja no confio en res, però sí que veig que els Comuns estan com a mínim cercant una solució que els altres no ho han fet.

Pensa que hi pot haver algun acostament entre forces progressistes per donar un altre tractament al conflicte entre Catalunya i l’Estat?

Crec que aquest acostament l’estem veient, sense anar més enllà, amb la taula de negociació entre governs, per exemple.

La part catalana planteja l’amnistia, l'autodeterminació i que es posi fi a la repressió. Sobre l’amnistia responen que no és possible, sobre l’autodeterminació també i sobre la fi de la repressió diuen que és cosa del poder judicial. Com que diuen que tenen voluntat de diàleg, és possible pensar en acords a mig camí?

El que no veig és que puguin dir que no a un referèndum. 

El veu possible

Possible i imprescindible. Crec que serà inevitable un nou referèndum per donar la veu a la ciutadania per resoldre el conflicte polític en el qual ens trobem. Quina altra manera hi ha?

Diran que la sobirania és estatal

Bé. Busquem la manera de poder-ho fer. És clar que hi hauran coses a mig camí. Potser el referèndum no pot ser l’any que ve, però crec que tothom veu clar que hem d’acabar votant. Jo no tinc clar que puguin dir no a un referèndum. Digues referèndum, votació, sobre si l’autogovern ha de ser diferent amb independència o sense, hi ha mil maneres, però crec que això pot ser una evolució cap al referèndum.

Possible, imprescindible i inevitable. Està convençuda?

Totalment convençuda. Hi ha d’haver un moment en el qual poguem dir: tenim majoria social. Si tenim majoria parlamentària, perquè no podem saber si tenim majoria social? Per anar avançant. Jo no dic que sigui la setmana que ve ni d’aquí a un mes, però és segur que al final ha d’acabar amb un referèndum.

I sobre la figura del mediador?

La primera vegada sí que la veia imprescindible, perquè els ponts estaven totalment trencats i era important que hi hagués un mediador. Ara veig que seria una bona cosa, però no em sembla imprescindible.

És una taula de Govern a Govern. Tots dos governs són de coalició, per tant hi ha moltes sensibilitats. No ho veig tan imprescindible. Seria bo que hi fos, és clar, però no seria una de les condicions. Preferiria avançar més en la negociació que capficar-me en una línia vermella. Si hi ha quatre sensibilitats a la taula entre tots dos governs, és més fàcil que les coses puguin estar ben anotades.

A la seva compareixença al Parlament es va posicionar a favor del diàleg i va criticar el que va qualificar com a “batalles de postureig” entre dirigents independentistes. A què es referia?

Volia dir que tot i que entenc les discrepàncies, algunes picabaralles es podrien evitar o gestionar millor i no podem oblidar mai quin és el nostre adversari, qui ha fet que siguem a la presó.

Picabaralles entre independentistes...

Aquí dins de la presó em posen molt nerviosa.

Li molesten

No he dit que em molestin. Em posen nerviosa. Una altra cosa és que sigui conscient que sempre n’hi ha hagut. El que passa és que penso que ara és un moment en el qual no haurien de ser tan públiques. Hauríem d’intentar gestionar-les millor.

De quina manera?

Simplement parlant-ne abans. Si és una coalició de Govern també ho hauria de ser parlamentària, per tant dins del Parlament no pot ser que es diguin coses per un partit o que facin retrets a l’altre sense que se n'hagi parlat abans. Penso que n’hi hauria d’haver un mínim d’unitat estratègica, amb uns objectius clars a un nivell nacional. Una altra cosa és a nivell social, que es pot pensar diferent. Però a nivell nacional crec que tots volem una República i independència, no? Hauriem de tenir-ho clar tots, per a no fer-nos mal.

Ara bé, discrepàncies n’hi ha hagut sempre. Al nostre Govern de Junts pel Sí us puc dir que n’hi havia moltes. Potser tampoc era un moment com ara. L’independentisme és molt transversal. És normal que hi hagi discrepàncies. Ningú pregunta perquè hi ha discrepàncies entre el PSC, el PP i Cs. Són unionistes tots.

Una de les coses que es recordaran segurament serà la retirada de l’acta de diputat de Quim Torra, no? Es podia haver gestionat d’una altra manera?

Es podia haver gestionat d’una altra manera no la retirada de l’acta sinó si deixàvem la pancarta o no. És horrorós que et retirin una acta per tenir una pancarta. Però  hi ha una altra pregunta. Val la pena mantenir una pancarta durant dos dies per retirar-la després i tenir tot aquest 'follón'? No valia la pena parlar-ho entre tots i decidir què fem conjuntament, consensuar-ho i no anar cada departament a la seva, jo la trec jo la poso, per dos dies? Jo és d’això del que em queixo. Gesticular individualment quan es podia fer amb consens i gestionar-ho tot de manera col·lectiva. Venia un i deia ‘hem d’aguantar la pancarta', un altre, ‘l’hem de treure’... Són quinze dies per les eleccions. Si l’hem de treure d’aquí tres dies perquè no el primer o perquè sí el cinquè.

Quan ets a la presó, tot aquest postureig amb segons quins temes et fa mal.

Al Parlament va reivindicar l’esperit del 3 d’octubre del 2017, una jornada de vaga general, de rebuig a la repressió patida durant el referèndum de l’1 d’octubre. Quins obstacles hi veu per la recuperació d’aquell esperit.

Cap. Crec que la majoria de la ciutadania del país està d’acord en què cal una desjudicialització de la política, que s’aturi la repressió i que el conflicte polític es resolgui amb democràcia. Aquest és l’esperit del 3 d’octubre i crec que és més vigent que mai.

Hi ha un anhel unitari de l’independentisme que no l’expressa gent de partit. Aquí fora de la presó, la gent que s'hi concentra cada divendres per demanar la vostra llibertat ...

Ningú pregunta a la persona que té al costat de quin partit és, oi que no?

Com creu que cal respondre a aquest anhel d’unitat?

Ara serà difícil. Es convoquen eleccions. Això s’havia d’haver gestionat molt abans. Jo vaig quedar molt decebuda en el moment de la sentència. Crec que va ser un moment perdut. Van estar molt de temps dient, com reaccionarem amb la sentència? I va haver de ser el Tsunami Democràtic qui reaccionés, perquè ni institucionalment ni la gent dels partits van reaccionar amb consens. I van tenir temps per pensar-ho. Jo en aquells moments sí que estava com enfadada.

Ara és difícil, perquè en una perspectiva d’eleccions és evident que els partits treballen per tenir l’hegemonia.

No tem que les picabaralles entre independentistes comportin una certa desmobilització?

Les picabaralles no agraden a ningú però no crec que desmobilitzin a la gent. De fet, no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. En canvi, conec molta gent que no ho era i que en els darrers mesos i anys, amb la repressió i la contundència de l’Estat, ha fet un canvi.

 L’independentisme no ha perdut capacitat de mobilització?

La capacitat de mobilització de la gent hi és molt puntualment. Jo era de les que deia que una vaga general durant molt de temps no s’aguantaria, perquè al país la gent no està per una mobilització continuada permanent.

Jo no crec que s’hagin perdut independentistes. Al contrari. La gent continua amb el mateix anhel. Una altra cosa és com ho expressa. La gent segueix amb el mateix anhel de voler un país, una República, gestionada de prop, que la poguem gestionar nosaltres, que sigui de baix a dalt, que les persones estiguin per davant de tot. Ara és veritat que hi ha gent que ha vist que potser ho hauríem de fer de manera diferent. És veritat que l’1 i el 3 d'octubre teniem una estratègia i a partir del 3 vam veure que el que teníem al davant era diferent del que crèiem.

Costa imaginar que avui sigui possible organitzar una ‘via catalana’, per exemple

Jo crec que sí. La prova és el Tsunami Democràtic. ... ningú, després de la sentència, ho tenia clar. Surt, que no saps qui és, venen per fonts completament diferents del que és una convocatòria normal, però la gent hi va ser. Mireu, el dia que jo veia els cotxes parats aquí al davant... A mi m'ho van explicar, potser tres setmanes abans: ‘paralitzarem la frontera’. Vaig pensar, això durarà deu minuts. Doncs quan veia des de la meva cel·la que estava tot paralitzat. La gent sortia d’arreu.

Des de la cel·la veig la carretera i veia tots els camions parats. La gent va sortir i mira que era el màxim de la repressió. Podien haver pensat, ‘si els han posat 12 anys, no ens moguem’, i en canvi hi eren. Hi ha un substracte. La gent hi és.

"Tenim el substracte, tenim la gent. Hi ha d'haver alguna cosa en un moment donat, un fet disruptiu, que faci que puguem tornar, perquè la gent independentista no deixa de ser-ho"

Ara he fet un llibre, com tots (riu), a mitges amb la meva germana, la Montse. Es publicarà el 8 de març, el dia de la dona treballadora, sobre com hem viscut l’experiència de la repressió, jo des de dintre de la presó i ella des de fora, des del 27 d’octubre fins el 9 de novembre. És molt de vivències i de reflexions. L'acabem el 9 de novembre per una raó. Primer, perquè el 10 comença un nou periode legislatiu espanyol. El 9 de novembre és quan hi va haver les urnes la primera vegada. I una altra perquè és la commemoració de la caiguda del mur de Berlin. Jo crec que aquell fet va ser una cosa que ningú es pensava que passaria, ningú sabia qui anava al davant, però sí que hi havia un substracte de dir: hi ha d’haver democràcia, no és possible que hi hagi un mur i tot plegat un dia cau.Jo crec que amb la independència és una mica el mateix. Tenim el substracte, tenim la gent. Hi ha d’haver alguna cosa en un moment donat, un fet disruptiu, que faci que puguem tornar, perquè la gent independentista no deixa de ser-ho.

Sovint s’expressa la necessitat d’una estratègia compartida entre forces sobiranistes. La veu possible?

Les properes eleccions han de ser una oportunitat per traçar aquesta estratègia, no només perquè l'independentisme torni a guanyar, sinó perquè faci un salt qualitatiu i de fortalesa encara més gran.

Tenim l’estratègia sobre quin és l’objectiu i no hem de posar els retrets pel davant. Això fa mal. Tots tenen gent a la presó, tots tenen gent a l’exili, tots saben què va passar, que varem fer un empat. Que ho haviem de fer, perquè si no no hauriem sabut mai... No tornem a estar en les mateixes condicions que hi havia llavors, per tant l’estratègia l’hem de consensuar tots junts. No pot ser d’altra manera.

Durant el judici al Suprem, va demanar al tribunal que no apostés per “un procés contra Catalunya”. Com valora el comportament d’aquells jutges amb la perspectiva que dona la distància?

Ho vaig dir perquè tinguessin en compte que la seva decisió ens afectava individualment a 12 persones innocents però col·lectivament a milions de ciutadans i ciutadanes per un procés que només és polític. Crec que els jutges no van tenir la perspectiva col·lectiva i de futur que els demanava en el judici.

Quan va conèixer la sentència, va expressar amb vehemència el seu disgust. Es va dir moltes vegades que estava escrita des d’abans del judici. Esperava una altra cosa?

Esperava i confiava en el dret penal i en les proves que vam aportar durant el judici que demostraven la nostra innocència. Almenys esperava que això sí que es tingués en compte. Però crec que no s’impartia justícia, sinó venjança.

Creu que va ser un judici polític?

I tant! Amb l’error que em considerava la consellera d’Educació ja es veu que és un judici polític. Aquest error suposa que m’adjudiquen una autoria de fets amb més responsabilitats i conseqüències penals que no em pertocarien a mi. Un error amb el que aprofiten per augmentar-me la pena de presó. És indignant.

Què li va semblar el “ho tornarem a fer” que va proclamar el Jordi Cuixart?

El que vam fer no era delicte. Com pot ser delicte manifestar-se i donar veu a la ciutadania? Jo sempre dic que ho faria diferent però ho tornaria a fer; en el seu cas, el Jordi ho ha resumit amb la frase "ho tornarem a fer".

El seu partit va fer possible la investidura de Pedro Sánchez i el govern de coalició. La seva germana Montse va transmetre una posició política amb prou eloqüència. Ha passat un temps i comencem a veure línies d’actuació. Quin balanç en fa d’aquella decisió?

Sempre hem dit i seguim dient que volem diàleg. La posició d’Esquerra l’he trobada adient i encertada, el que tocava. I és que el PSOE s’havia de moure perquè no som en el mateix escenari que fa uns mesos i ha d’abandonar la via repressiva i entrar en la via política de la negociació. Només així podrem avançar i desencallar aquest conflicte, que és polític.

La Montse i jo pensem de forma semblant, crec que qualsevol polític independentista el que voldria és poder governar des de la proximitat del nostre propi país amb plena sobirania i constituir taules de diàleg i de cooperació amb la resta de pobles veïns.

A propòsit de la seva germana. Quina impressió va tenir amb la seva intervenció parlamentària en aquell debat?

Mare de dèu senyor! Jo vaig demanar quedar-me a la cel·la per seguir-ho. Sabia que a ella li tocava fer de portaveu aquell dia, però no havíem parlat sobre què diria ni res. Quan va començar a parlar d’allò que ens regalàvem temps em vaig emocionar, perquè en els últims anys, en comptes de fer-nos un regal material, amb ella sempre ens regalàvem fer un sopar juntes, o anar al teatre, o de viatge amb la meva mare. Sempre intentàvem fer les tres una cosa i em vaig emocionar.

I quan va dir el de la governabilitat ['me importa un comino la gobernabilidad de España'] vaig dir, ‘mare de déu senyor’, ara sí que té un titular.

Sobre Montse Bassa i la governabilitat d'Espanya: "Jo segurament no ho hagués dit, però em va agradar que ho digués"

Vaig pensar: jo no ho hagués dit, perquè tinc un altre caràcter, però sí que penso igual. Ella sempre diu que s’ha posat en política, primer per a defensar-nos, que la repressió no hi hauria de ser, i segon per ser capaç de dir als altres el que pensem. Penso que tots els que som independentistes ens importa molt la governabilitat d’aquí, i amb la governabilitat d’Espanya el que voldriem és tenir bona harmonia, bons consensos, bones taules de diàleg. Per tant no és tan important la governabilitat d’Espanya perquè volem la d’aquí. Una altra cosa és atrevir-te a dir-ho allà. Vaig pensar que era molt valenta. Jo segurament no ho hagués dit, però em va agradar que ho digués.

Què opina de la decisió del president de la Generalitat de convocar eleccions després de l’aprovació dels pressupostos.

Crec que l’aprovació dels pressupostos és molt necessària, la gent no es pot permetre estar un any més sense comptes. Amb aquests pressupostos s’ajudarà a molta ciutadania, i entitats que ho necessiten. Sobre la convocatòria d’eleccions no tinc res a dir, és potestat del president convocar-les o no, en qualsevol cas, mai ens fan por les urnes, al contrari, sempre és bo conèixer l’opinió de la ciutadania. I a Esquerra Republicana estem preparats.