Entrevista a Genís Sinca"Trump no té a Paco Candel, per això vol deportar milions de persones"

Genís Sinca (Manresa, 1970) no és un "altre català". Tota la seva família prové de l'interior de Catalunya, però això no li va impedir connectar profundament amb la figura de Francesc (Paco) Candel, l'escriptor que va retratar una realitat ben diferent a la seva. Nascut a Casas Altas (València) el 1925 i traslladat de petit a les barraques de la falda de Montjuïc, Candel va narrar, de manera molt honesta, com era la vida dels milers de migrants espanyols que van arribar a Catalunya durant el segle XX. Després de l'etapa a les barraques, l'autor va viure a les Cases Barates de Can Tunis i a la parròquia de Nostra Senyora del Port, ambdues localitzacions a l'actual barri de la Marina del Prat Vermell de Barcelona.

Sinca també és escriptor ―va guanyar el premi Josep Pla de narrativa el 2013 amb Una família exemplar― i es va veure fascinat per la qualitat literària i la sinceritat de Candel. Amb el temps s'ha convertit en un expert de la prolífica obra del valencià ―65 llibres publicats― i de la seva vida personal. I, per això, ha estat nomenat comissari de l'Any Paco Candel, que commemora el centenari del naixement de l’autor.

A més de la seva carrera literària, Candel també va tenir una breu incursió en la política: va ser senador entre 1977 i 1979 i regidor de Cultura a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat entre 1979 i 1987, escollit a les files del PSUC. Però si hi ha una obra que el caracteritza, aquesta és Els altres catalans (1964). Un assaig que, segons Sinca, va evitar un conflicte entre dues cultures diferents i que és la "solució" per abordar el desafiament actual de l'arribada de migrants d'arreu del món a Catalunya.

Què va representar Paco Candel per a Catalunya?

Candel va parlar de la immigració, que era un tema que, fins al moment, no s'havia tocat. Fins a l'any 64, que és quan publica Els altres catalans, cap sociòleg o polític havia sabut donar una solució a l'arribada massiva de migrants de la resta de l'Estat espanyol. Ja s'havien produït dues onades importants i hi havia milers de persones malvivint en barraques a la falda de Montjuïc. 

Amb 'Els altres catalans', Candel va oferir una solució a l'arribada massiva de migrants espanyols a Catalunya

En el seu tercer llibre, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja fa servir el sistema que també utilitzarà a Els altres catalans (1964), que és parlar directament de la gent que ha conegut. A vegades és tan apassionat que es descuida de canviar els noms reals de les persones, que després el venen a buscar enfadats. A Donde la ciudad cambia su nombre parla del Perchas, que és un home que fa un forat a la paret de casa seva per espiar les veïnes que es dutxen a l'altra banda. La innocència que movia Candel i la seva sinceritat abassegadora són el secret del seu èxit, però alhora no el van perdonar mai al barri.

Candel va viure a les Cases Barates de Can Tunis, a l'actual barri de la Marina del Prat Vermell.

Exacte. Ell hi vivia amb la seva família, que és on se situa la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre. Quan posteriorment escriu Els altres catalans ja viu a la parròquia de Nostra Senyora del Port. El pare era campaner i la mare fregava els terres de l'església. Eren quatre persones vivint en una habitació de pocs metres quadrats. Candel tenia una germana que va morir de tuberculosi amb 18 anys. Va ser una època duríssima.

Quan publica Els altres catalans ―era un assaig molt dens, però explicat d'una manera clara i sincera―, exposa al públic general els quatre exemples possibles. Parla del veí català que es nega a rebre l'immigrant castellà que arriba; del castellà que es nega a parlar la nostra llengua; del que arriba, s'enamora i forma una família barrejada, i del que simplement intenta sobreviure i no sap què passa. Tothom s'hi sent identificat. La clau és que Candel publica aquest llibre en català, traduït per Ramon Folch i Camarasa. És una jugada mestra perquè li redobla la credibilitat i és una mostra de respecte cap a la cultura que l'ha acollit.

Relacionat amb aquest tema

Barcelona rememora la història del barraquisme a Montjuïc

Lídia Penelo

Li encomanen 'Els altres catalans'?

Sí, Edicions 62. En un principi li diuen que ha de titular el llibre Nosaltres, els immigrants, però Candel s'hi nega perquè creu que l'estan discriminant. La idea dels "altres catalans" ja venia d'un article que havia escrit prèviament a la revista La Jirafa, dirigida per Rafael Borràs. L'escriptor demanava ser tractat com un igual i exigia el mateix respecte que ell tenia cap a la terra d'acollida. Al llibre reclamava consideració, drets o habitatge per als immigrants com ell.

A qui anava dirigit aquest llibre? No tothom entenia el català.

Després es va llegir en castellà, però l'èxit el va tenir en català, amb el component d'antifranquisme que implicava. Cal tenir en compte que el règim de Franco esclafava la llengua i que Candel era un lluitador que no suportava les injustícies.

Com va evolucionar la relació de Candel amb el barri de la Marina?

Candel no va marxar mai del barri. Va néixer el 1925 a Casas Altas (València), però amb dos anys es va traslladar a les barraques de Barcelona. Va tenir una infància feliç, molt protegida per la família. Després, com he dit, va passar a les Cases Barates on el fenomen migratori creix. Molta gent el va acusar d'aprofitar-se d'aquella realitat i el van anar a buscar amb navalles per matar-lo. Ell es va disculpar, però les seves ganes de convertir-se en escriptor eren tan grans que no resisteix la força de deixar el text com estava.

Inicialment, pretenia fer una lectura política i reivindicativa d'aquella realitat? 

No, ell volia ser novel·lista i es va emmirallar en altres autors com Charles Dickens, que parla del Londres industrial, dels necessitats i dels humiliats. Ningú li recomana a Candel parlar de la pobresa perquè no interessa. Però ell, centra tota la seva obra en aquesta temàtica. Quan tothom es queixa després de publicar Donde la ciudad cambia su nombre, escriu ¡Dios, la que se armó!, on explica l'experiència viscuda. A més, Candel no se sitúa fora de la narrativa, sinó que s'inclou en la història.

Què va suposar pel debat identitari de l'època?

Candel tenia un veí sevillà que es deia Enrique. I quan va a visitar Sevilla, s'adona que allò ja no és casa seva i que enyora Catalunya. L'Enrique, tan castellà com era, a Andalusia li diuen "el catalán". Això el deixa impactat i torna amb una altra perspectiva. Qui és l'Enrique? Un altre català. I demana, ara sí, els mateixos drets que qui viu i treballa a Catalunya, perquè s'ha trencat l'esquena per arribar fins aquí.

La cultura catalana és oberta i integradora i és un pol d'atracció perquè la gent vingui a fer coses

Tu ets neta d'aquesta història. Ara ja no hi ha gairebé catalans "purs". Cap periodista que m'entrevista té vuit cognoms catalans, sinó que són altres catalans. Però ho fan en llengua catalana. Això demostra una sola cosa: la cultura catalana és oberta i integradora i és un pol d'atracció perquè la gent vingui a fer coses.

On aprèn a escriure?

És completament autodidacte. L'any 1977, Candel forma part d'una candidatura política, l'Entesa dels catalans, amb Josep Benet i Alexandre Cirici, que va aconseguir un milió 200.000 vots. Aleshores el fan senador i, quan una treballadora del Senat de Madrid li demana pels seus títols o estudis, ell respon que no en té, que només ha escrit una quarantena de llibres. En aquell moment era tot el que havia publicat, però en va arribar a escriure 65 en total.

Té una escriptura molt fina i autèntica perquè té una paleta de pintura molt àmplia. És un dels autors més censurats després de Manuel de Pedrolo. Parlava de temes que no eren agradables pel franquisme i que, a més, deriven cap a la defensa dels treballadors. Un exemple és el llibre Ser obrero no es ninguna ganga (1976). És va convertir en un defensor de causes perdudes.

La realitat migratòria ha canviat. Ara els migrants arriben d'arreu del món. Ens pot ajudar la mirada de Candel a entendre els "nous catalans" d’avui?

Si algú li preocupa aquesta qüestió, només ha de llegir els seus llibres. Ell va aturar una situació de violència, una confrontació, que es podria haver produït entre catalans i castellans. Les dues cultures es van començar a conèixer gràcies a Candel. Ara no tenim ni idea de qui són els àrabs o els llatinoamericans. Necessitem més empatia, entendre nosaltres quins costums tenen i ells respectar la nostra cultura. No hi ha cap altra solució. Què hem de fer, si no? Deportar-los? Hem de ser intel·ligents, donar eines i adoptar-los.

Parlem del vessant polític de Candel. Ell es va afiliar al PSUC...

No, mai va tenir carnet. Ell no volia entrar en política, però quan Benet i Cirici el van a buscar perquè els falta un element que els lligui amb la classe popular que no s'havia pronunciat mai, però que existia, Candel accepta i aconsegueixen un rècord de votacions. 

Malgrat no estar afiliat al PSUC, els seus ideals concordaven amb el lema del partit "Un sol poble".

Per això el volen. Ell diu una cosa que és impossible per al moment, pensar en un sol poble. Malgrat les diferències, anem tots junts per un vot antifeixista. El franquisme feia tot just dos anys que havia acabat i calia refer la democràcia. Candel recorda una generació que es va haver d'unir per lluitar contra el franquisme.

Candel recorda una generació que es va haver d'unir per lluitar contra el franquisme

Candel va ser senador entre 1977 i 1979, però també va ser regidor a l'Hospitalet de Llobregat (1979-1987). Com va ser la seva experiència?

Un desastre. Tampoc ho va decidir ell, es va deixar emportar per l'èxit i pluralitat que tenia. Surt escollit, és regidor i, aleshores, vol fer polítiques culturals, però es troba que no pot fer res a causa de la burocratització de l'Ajuntament. Per això, més endavant escriu Un ayuntamiento llamado ellos (1994), on explica que els funcionaris s'han enquistat a la institució per guanyar-se la vida i qui vol fer coses, no pot.

Què queda de Candel en l'actualitat? L'hem transmès com caldria a les noves generacions?

Estic molt preocupat, perquè ens estem oblidant d'ell i és un fenomen únic al món. Que algú de fora expliqui com s'ha resolt la situació gràcies a la integració, escrivint de manera excel·lent, és molt estrany. Hem de recuperar-lo en moments tan foscos com l'actual. L'extrema dreta està pujant i volen deportar milions de persones. En Donald Trump no té en Candel, perquè si no, no estaria dient el que diu. Tot això acostuma a tornar en contra de forma violenta. Deportar és violent i Candel va aturar un conflicte.

Què hi ha previst per commemorar el centenari del seu naixement i honrar la seva figura?

S'estan fent moltes coses. El 2024 Llibres del Segle va publicar la traducció al català de Donde la ciudad cambia su nombre. Això dona el tret de sortida a l'any Candel. Ara estem preparant uns itineraris pel barri de la Marina del Prat Vermell. Començarem a la biblioteca Francesc Candel, al passeig de la Zona Franca, ens aturarem a l'església de Port i pujarem cap al carrer de l'Aviador Duran, a Montjuïc, per explicar el canvi de paisatge urbà on hi havia les barraques. Després seguirem pel carrer de la Muga, per veure el mural de Candel de l'artista RockBlackBlock. I d'allà visitarem l'estudi de l'escriptor, on va escriure Els altres catalans.

Tindrem mai un Museu Candel?

S'intentarà convertir aquest any l'estudi en Casa-Museu Candel. Arreu d'Europa n'hi ha. Aquí, no, només la de Verdaguer. Paral·lelament, el Museu d'Història de Catalunya està preparant una exposició commemorativa molt important i jo mateix publicaré una nova biografia.