Les traves al padró agreugen la vulnerabilitat de les persones migrants en el procés de regularització

El padró municipal, concebut inicialment com un instrument purament administratiu per registrar les persones que resideixen en un municipi i garantir-los l'accés als serveis públics, s'ha convertit en els darrers anys en una arma política per limitar l'accés a drets bàsics de les persones migrants i per condicionar els processos de regularització, com el que està en marxa actualment. La Xarxa d'Entitats pel Padró, que agrupa una quinzena d'organitzacions i que representa prop de 500 entitats, ha denunciat que alguns ajuntaments estan demanant el certificat d'empadronament a persones migrants per regularitzar la seva situació quan "no és un document indispensable".

La Xarxa remarca que, encara que estar empadronat no sigui obligatori per regularitzar-se, les denegacions i dificultats d'empadronament que alguns ajuntaments estan posant des de fa temps agreugen la vulnerabilitat de moltes persones, sobretot migrants. Aquestes situacions afegeixen "obstacles" a l'hora d'acreditar la residència i tramitar la regularització.

De fet, diverses entitats socials alerten des de fa temps que el padró, que hauria de ser neutral i universal, s'està aplicant de manera desigual segons el municipi, i en alguns casos s'utilitza com una barrera d'accés a drets fonamentals com la sanitat, l'educació o els serveis socials. En aquest context, el debat s'ha intensificat arran de la creació de l'Observatori del padró i de la signatura del Pacte del Padró al Parlament de Catalunya, per harmonitzar criteris i reduir aquestes desigualtats, sobretot arran de casos com els de Ripoll -on governa l'extrema dreta d'Aliança Catalana-, Figueres o Martorell.

En una conversa amb Públic, Kautar Loukaini, portaveu de padró de la Junta Directiva d'ECAS - Entitats Catalanes d'Acció Social, que forma part de la Xarxa d'Entitats pel Padró, fa una radiografia molt exhaustiva de la problemàtica. Loukaini assenyala que el problema no rau en la llei del padró en si mateixa, sinó en la seva aplicació pràctica per part d'alguns ajuntaments. "El padró va néixer com un registre administratiu per saber qui resideix a la ciutat per poder accedir a serveis, i ara s'està instrumentant en un context de polarització, d’assenyalament i de criminalització de la pobresa", afirma.

Segons relata, s'han detectat pràctiques que dificulten o directament impedeixen l'empadronament de determinats col·lectius, especialment persones migrants o en situació d'exclusió social. Entre les irregularitats més freqüents hi ha l'exigència de documentació addicional que la normativa no demana, la necessitat de tenir un contracte de lloguer formal o la imposició de requisits difícils de complir per a persones que viuen en habitacions rellogades o en situacions residencials precàries.

En la mateixa línia, Isabel Hidalgo, de la Coordinadora d'ONG Solidàries, que també forma part de la Xarxa d'Entitats pel Padró, apunta que el problema s'ha d’analitzar des d'una perspectiva estructural, especialment vinculada a la crisi de l'habitatge. Hidalgo posa el focus en les dificultats per accedir al "padró social", una pràctica administrativa que alguns ajuntaments utilitzen per garantir l'empadronament de persones que no poden acreditar un domicili convencional perquè estan "rellogant un habitatge i no tenen permís del propietari per empadronar-s'hi".

Aquesta situació deixa moltes persones en una mena de buit administratiu que dificulta qualsevol procés d'integració o regularització posterior. "El principal problema és que no s'està garantint l'accés al padró com a dret, i això obstaculitza la garantia de drets i de ciutadania a totes les persones que hi viuen", assenyala Hidalgo, que recorda que el padró no és un mecanisme que pugui ser denegat arbitràriament, "sinó un registre obligatori que hauria d'incloure totes les persones que resideixen en un municipi, independentment de la seva situació".

Aquest no empadronament té conseqüències a curt, mitjà i llarg termini, ja que les persones a les quals se'ls denega el padró continuaran vivint i utilitzant els serveis públics del municipi, estiguin o no empadronades. Per tant, si no consten al padró, no compten a efectes de planificació i finançament. Això fa que l'administració dimensioni els serveis per a menys població de la real. "El resultat és que, a la pràctica, els serveis es tensionen o se saturen perquè atenen més gent de la prevista", apunta Hidalgo.

Kautar també assenyala altres factors que dificulten l'empadronament, com les comprovacions de residència que alguns ajuntaments utilitzen per verificar que la persona viu realment al domicili indicat. Segons explica, aquests controls sovint es materialitzen en visites domiciliàries per part de la policia, "un fet que dissuadeix algunes persones de completar el procés d'empadronament, especialment aquelles que es troben en una situació administrativa irregular o amb processos oberts", apunta.

Relacionat amb aquest tema

La crisi de l'habitatge, el factor clau que explica perquè s'ha disparat el sensellarisme a Barcelona

Ona Falcó

En alguns casos, Hidalgo menciona municipis on aquesta resistència a empadronar és més explícita, o fins i tot "en fan bandera", com Figueres, la Jonquera o Llançà. Mentre que també cita altres localitats, com Girona, Olot o Banyoles, on s'han detectat obstacles administratius importants. En paral·lel, assenyala que fins i tot en grans ciutats com Barcelona es poden produir colls d'ampolla o retards que acaben tenint un impacte directe en la vida de les persones. A finals de maig es publicarà una anàlisi en profunditat sobre els ajuntaments que no garanteixen aquest dret, i "n'hi ha de tots els colors polítics", apunta Loukaini.