Entrevista a Jaume Funes"Si prohibeixes els mòbils a l'escola, qui educa a viure en el món digital?"

Jaume Funes (Calataiud, 1947) és psicòleg, educador i periodista. Ha dedicat bona part de la seva vida als adolescents i ha escrit un bon gruix d'articles i llibres sobre el seu desenvolupament i necessitats educatives. Estima'm quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito (Columna, 2018) va ser tot un èxit de vendes, i ara l'especialista torna a les llibreries amb No sense el meu mòbil (Columna), un guia "per gestionar l'educació en l'univers de les pantalles".

En prop de 200 pàgines, Funes reflexiona sobre la digitalització que ha revolucionat l'escola, la manera de relacionar-se i fins i tot l'autopercepció, transformant profundament la vida dels joves. Per aquest motiu, considera important trobar eines per ensenyar a fer un bon ús del mòbil i construir un benestar digital. El psicòleg també escriu sobre tots els debats que hi ha al voltant de les pantalles: com afecten el desenvolupament del cervell, l'atenció i la salut mental, o sobre la pèrdua d'habilitats i de capacitat de raonament, a causa, entre altres coses, de la intel·ligència artificial.

Es tracta d'un llibre que aborda, de manera argumentada, els reptes de l'educació digital del futur, especialment en un context de retrocés. Pocs dies després de la publicació de No sense el meu mòbil, el departament d'Educació va prohibir l'ús d'aquests aparells a tota l'etapa obligatòria i les tauletes a infantil. Una mesura aplaudida per moltes famílies, però que ha generat reticències entre alguns experts com Funes.

Defensa que "és bo ser digitals" i que "no podem deixar de ser-ho", però remarca que el gran repte és aconseguir que els adolescents siguin subjectes digitals actius. Quina diferència hi ha entre ser actiu o passiu en el món digital?

Vivim en una societat capitalista i el mercat fa negoci de qualsevol necessitat, també en l'univers digital. Els adolescents i els infants han d'aprendre que sempre els estaran venent alguna cosa. Ara bé, que no puguin deixar de viure en aquest món, no vol dir que hagin d'estar immersos tota l'estona en les pantalles. El mercat i les empreses volen que les decisions estiguin definides per una aplicació. De fet, el que més fa saltar espurnes és que un jove no utilitzi l'aplicació com es preveu.

Que no puguem deixar de viure en un món digital, no vol dir que hàgim d'estar immersos en pantalles tota l'estona

Important per no perdre el control i generar una addicció.

Pots perdre el control per una raó molt elemental: la satisfacció que t'ofereix el producte pot connectar amb una necessitat teva i acabar pensant que no pots viure sense allò. És com l'anunci d'estiu d'Estrella Damm. Si vostè vol ser feliç en companyia d'amics, amb música meravellosa i veient una posta de sol, no pot fer-ho si no té una cervesa. És el mecanisme de la publicitat. Per a un adolescent, estar connectat a les xarxes socials forma part de la seva quotidianitat, però estarà sotmès quan es converteixi en una cosa inevitable. Les famílies es tranquil·litzen amb el control, tot i que el veritable control és que els algoritmes no són oberts. 

Un dels exemples que plasma al llibre és el projecte de Meta de crear perfils d'Instagram per a menors, amb el pretext de protecció, però amb l'objectiu de continuar recollint dades.

Meta vol que, des de ben petits, siguem subjectes consumidors. Si ara intentes prohibir a una gran companyia tecnològica que recopili dades fins que l'usuari tingui una determinada edat, et diran que no. No pretenen educar, però amb aquesta excusa, aconsegueixen una fotografia permanentment actualitzada de quines són necessitats de la infància en aquest món.

Afirma que les pantalles no espatllen cervells, sinó que possibiliten altres formes de desenvolupament. També diu que no alteren l'atenció, sinó que tot depèn de com es fan servir. És un missatge molt diferent del que habitualment sentim.

Pensem que el cervell de l'ésser humà està predeterminat per ser d'una forma concreta i que certes influències nocives alteren el seu desenvolupament natural. D'aquí neix la necessitat de protecció, especialment en edats primerenques. És una ficció. Tenim una base biològica, però no estem determinats a ser una cosa; tot depèn de les xarxes neuronals que s'estimulen. La discussió de fons és saber quins estímuls tindrà un cervell que viu en un univers diferent. Va passar amb l'automatització de la societat, quan van aparèixer els cotxes. La persona que condueix no és la mateixa que la que camina.

Relacionat amb aquest tema

Quatre de cada 10 joves atesos per addiccions per la Diputació de Barcelona ho són pel mal ús de les pantalles

Públic

Posem massa l'accent en els riscos, en lloc de les possibilitats positives que permeten els mòbils d'expressar-se o d'estar connectats amb la resta del món?

Quan ens centrem a prohibir l'aparell, oblidem tot allò que és obligació nostra. Els mòbils seran de les poques coses que els pares podran oferir als seus fills. Què fan els xavals, ara que no tenen escola, en plena onada de calor, tancats en pisos de 50 metres quadrats? El dret que s'ha de complir no és només el de l'escolarització, sinó també el de l'educació. Oblidem allò que és obligatori desenvolupar i la part positiva que sempre havíem somiat. Seria molt més útil ―i més complicat― que el departament d'Educació ajudés el professorat a fer un ús col·lectiu del mòbil, en comptes de prohibir-lo.

Seria més útil que Educació ajudés a fer un ús col·lectiu del mòbil, en comptes de prohibir-lo

El problema fonamental del mòbil és que és un instrument individual, d'ús egoista, que no t'obliga a relacionar-te, més enllà de com està relacionada la xarxa. Tots els artefactes de realitat augmentada són d'ús individual. Cap companyia ha volgut desenvolupar un ús comunitari de la tecnologia, que era un dels somnis de fa una dècada.

Relacionat amb aquest tema

L'addicció dels adolescents al mòbil preocupa els experts: com afrontar-la?

Emma Pons Valls

Com valora la prohibició dels mòbils en tota l'etapa educativa obligatòria?

Sempre que s'altera la realitat, hi ha un sector que diu que allò d'abans era millor. La prohibició respon a dues grans pretensions. D'una banda, no tenir conflictes amb els professors. I, d'altra banda, tranquil·litzar pares i mares. Aquesta mesura s'ha carregat el 20% del professorat que feia servir el mòbil i la tauleta d'una manera molt útil i didàctica.

Més enllà de com funciona un mòbil i de quines aplicacions es poden fer servir per aprendre, creu que caldria ensenyar a fer un bon ús del mòbil en matèries com informàtica o educació ètica i ciutadana?

És una de les assignatures pendents. Si prohibeixes l'ús dels aparells a l'aula, qui educa per viure en aquest món digital? Els pares? Si treballen fins a les deu de la nit? Fa poc vaig fer una xerrada en una classe de 6è de primària. De 25 alumnes, 23 ja tenien mòbil des de l'any passat. Els vaig preguntar qui els havia ensenyat a fer-lo servir. Només una noia va dir la seva germana gran. La resta, amb 10 o 11 anys, ja estaven completament immersos en total solitud.

Els infants, amb 10 o 11 anys, estan completament immersos en el món digital en solitud

Hi ha alguna edat concreta per introduir els aparells? Educació també ha restringit les tauletes a infantil.

La discussió és: per a fer què? Un dels primers gestos que va aprendre la meva neta és el de lliscar amb el dit. Sap que si fa això, l'aparell que tingui li oferirà una cosa nova. Veu 50.000 pantalles. Però estarà sola, quan les miri? La DGAIA ha posat ara l'èmfasi en la prevenció. D'acord, que posi el dret de tot infant a tenir dues hores de pare o mare cada dia. Que li llegeixi un conte, sigui en paper o en format digital.

Dedica el llibre a en Marcel, un noi de 15 anys que "fa servir ChatGPT", però que "no deixa que pensi per ell". La intel·ligència artificial generativa està en el focus del debat educatiu perquè molts alumnes la fan servir per fer els deures. On és el límit d'usar-la de forma crítica o de ser dependents?

No podem deixar d'educar-los perquè aprenguin a saber com funciona. Com fer servir intel·ligentment una màquina que té més intel·ligència que tu? Hi havia un mestre de tercer de primària que ensenyava expressió artística, llengua i escriptura amb IA. Primer, demanava als alumnes que dibuixessin un animal que no existeix. Després, l'havien de descriure amb paraules. I, un cop fet tot això, li havien de preguntar a la IA quin animal dibuixaria amb aquesta descripció. Si les il·lustracions eren semblants, volia dir que els nens havien explicat bé com era el seu animal. Això requereix un esforç del professorat.