Passejada sensorial per la Barcelona de Gabriel García Márquez

"A veure: Per què creieu que Gabriel García Márquez va venir a viure a Barcelona?". Aquesta és més o menys fàcil. Primera parada. Diumenge. 12:13h. Som a la petita Plaça Sant Vicenç de Sarrià. Hi hem arribat des de la Casa Orlandai, punt de trobada de la ruta El rastre de Gabo per Barcelona, que han organitzat Casa Amèrica Catalunya i Biblioteques de Barcelona en el marc del nou festival de literatura llatinoamericana KMAmèrica i de la inauguració de la nova biblioteca pública de Sant Martí que duu el nom del premi Nobel colombià.

La historiadora Alma Reza respon la pregunta: "Ell valorava molt el caràcter reservat i tranquil de la seva gent: considerava que Barcelona era una bona ciutat per viure i escriure. A més, aquí es trobava la seva agent literària, Carmen Balcells, qui va revolucionar el món editorial i va fer possible que molts escriptors llatinoamericans que es van instal·lar a Barcelona es dediquessin exclusivament a escriure". Cristina Osorno, responsable de literatura de Casa Amèrica Catalunya, alça aleshores una foto on, somrients, apareixen García Márquez i Balcells, junt als xilens Jorge Edwards i José Donoso i el peruà Mario Vargas Llosa.

Un veí gran del barri s’ho mira amb aparent desinterès des d’un banc de la plaça. Era habitual veure l’escriptor colombià esmorzant a un bar que hi havia a la cantonada que avui ocupa l’oficina de correus, explica Reza. "Barcelona, por razones misteriosas, es la mejor ciudad para escribir aparte de ser, para mi gusto, la mejor del mundo", proclamava ell.

L’epicentre del 'boom'

El 1967, Gabriel García Márquez i la seva família van travessar en cotxe el paisatge desèrtic dels Monegros per instal·lar-se a Barcelona. De manera provisional, a un apartahotel del Putxet; després, al número 168 de la República Argentina, ben a prop d’on un bon grapat d’anys abans havia viscut un infant Julio Cortázar; i, definitivament, als baixos del número 6 del carrer Caponata, al barri de Sarrià.

A la vorera del davant, Reza evoca la granota blava que vestia el colombià per escriure i la centralitat que a aquella casa tenia l’anomenat Gabo sound system, el potent aparell de música que tant fascinava a altres escriptors llatinoamericans, com la brasilenya Nélida Piñon. Aviat, la cantonada de Caponata i Orsi adquiriria aires propis del realisme màgic. Al canari Armas Marcelo, explica Xavi Ayén a Aquellos maravillosos años del boom, Mario Vargas Llosa li va fer creure que només amb uns copets a la paret de casa seva podia convocar el seu aleshores amic García Márquez, però el cert és que el peruà es va instal·lar el 1970 uns metres més enllà, al número 50 del carrer Orsi.

Des d’allà, la comitiva pren l’asfalt de Monterols per tornar-se a aturar al carrer Major, entre el Bar Tomás i la llibreria A peu de pàgina. Reza i Osorno parlen de la relació entre aquella colla d’escriptors llatinoamericans i la Gauche Divine, destacant el caràcter menys festiu dels primers, centrats sobretot en l’escriptura. García Márquez escriuria a Barcelona un grapat dels seus Doce cuentos peregrinos i El otoño del patriarca. La incògnita sobre la recepció que aquesta novel·la podia tenir entre el franquisme trontollant acabaria per decidir els gabos a deixar Barcelona el 1975.

García Márquez escriuria a Barcelona un grapat dels seus 'Doce cuentos peregrinos' i 'El otoño del patriarca'

D’això i de l’ambientació barcelonina d’alguns dels seus contes parla Reza quan la melodia d’un vallenato caribeny atrau l’atenció dels guiats. Fa només una estona que han fet una breu aturada a la pastisseria Foix. Ara, amb la dolçor als llavis, escolten la música en les paraules de l’actor colombià William Arunategui, qui, lluint la mítica granota blava, llegeix una columna escrita pel jove García Márquez a finals dels anys 40: "Pensar que alguna vez conoceremos los puertos del olvido, igual que antes, cuando aún no habían venido estos cuerpos a habitar nuestra tristeza [...] Que un domingo como este sonarán las campanas con bronce estremecido y los niños preguntarán asombrados quién ha muerto en domingo". Definitivament, la ruta s’endinsa en el terreny de l’evocació sensorial.

Una festa dels sentits

Passades les 13h. arribem a la Plaça del Consell de la Vila. Pregunta: "Quina és l’única paraula en català que apareix a Cien años de soledad?". "Collons!", diu algú amb seguretat. Bingo. Fa només una estona que Reza ha rememorat la història de l’edició catalana de la novel·la, traduïda per Avel·lí Artís-Gener. Ara som davant de l’antic El Vell de Sarrià, restaurant que García Márquez i les seves amistats van freqüentar durant la seva estada barcelonina. Mentalment, perquè la gana comença a apretar, degustem la botifarra amb seques que tant li agradava al colombià, i el majestuós lluç que li preparava Balcells quan el rebia a casa.

Uns metres més enllà, a una plaça de Sarrià sense taules lliures, Reza i Osorno recorden l’amistat del jove García Márquez amb el seu mestre català Ramon Vinyes, exiliat a Colòmbia. A l’annexa placeta del Roser, Arunategui fa el mateix recitant el passatge que immortalitzà el sabio catalán a l’obra del colombià: "Trataba a los clásicos con una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber [...]. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera".

Falta només una parada. Davant del Mercat de Sarrià, avui tancat, tornen les preguntes i la festa dels sentits. Quin aliment no suportava el personatge de Florentino Ariza a El amor en los tiempos del cólera? Quins aromes tenen més presència a la vida i obra de García Márquez? Què és el que esquarterava Pablo Neruda amb la precisió d’un cirurgià abans d’engolir-ho, segons un dels seus contes? Qui l’encerta té premi, si és que a aquestes alçades de la ruta, calen més premis.