La política va de construir, no pas de cremar-ho tot!

Vivim un moment en què la política sembla haver oblidat, massa sovint, quin és el seu veritable propòsit. En lloc de col·laborar, aportar idees i treballar per trobar solucions als reptes reals de la societat, hi ha qui ha decidit instal·lar-se permanentment en la confrontació, en la desqualificació i en la política de la terra cremada. 

Veiem massa sovint discursos basats en la demanda constant de dimissions, en titulars fàcils i en la difusió de mentires, mitges veritats i relats construïts no per millorar la realitat, sinó per erosionar-la. Una estratègia que busca desgastar l'adversari més que no pas servir la ciutadania. I quan això passa, qui surt perdent no és cap partit polític: és la societat en conjunt. 

La democràcia ja té els seus mecanismes d'avaluació. És la ciutadania qui, lliurement, posa la nota a les urnes en cada contesa electoral. Pretendre substituir aquest veredicte per un soroll permanent, alimentat per la crispació i la desconfiança, és fer un flac favor al sistema democràtic. El debat és necessari; la crítica, imprescindible. Però una cosa és fiscalitzar i l'altra és intoxicar. 

La política hauria de ser l'espai on es confronten idees per construir un futur millor. On les diferències es tradueixen en propostes alternatives, no en campanyes de desprestigi. On la discrepància és compatible amb el respecte institucional i amb el reconeixement que tots treballem -o hauríem de treballar- per millorar la vida de les persones. 

Encara és més preocupant quan alguns semblen trobar oportunitats polítiques enmig de les dificultats o les desgràcies. Quan hi ha incidències, quan es viuen moments delicats, quan fins i tot hi ha vides en joc, la responsabilitat hauria de ser sumar esforços, no alimentar la polèmica. El dolor o la preocupació social no poden convertir-se en un instrument de rendiment polític. La ciutadania espera -i mereix- una altra manera de fer política. Una política que proposi, que escolti, que sigui capaç d'admetre errors però també de reconèixer encerts. Una política que generi confiança i esperança, no cansament i cinisme.

Perquè, al final, la política no va de destruir l'adversari. Va de construir un país millor. Va d'aportar prosperitat, estabilitat i oportunitats. Tot el que s'allunya d'això és, senzillament, una oportunitat perduda per avançar com a societat. 

I això, sincerament, és el que resulta més penós de tot plegat.