Fer front a l'onada reaccionària

Elizabeth Duval

Comencem amb una constatació: el discurs públic s'està desplaçant cap a la dreta, però ho fa amb formes graduals i sibil·lines que ens impediran ser-ne conscients fins que ja sigui massa tard. Estem davant d'una onada reaccionària. Tampoc som els primers. A França, per exemple, el Partit Socialista ha començat a parlar —i no per boca de qualsevol: ho diu el seu secretari general— que ells són l'esquerra autèntica, la que proclama un universalisme republicà enfront de les derives del woke en les quals es trobaria perduda l'esquerra radical.

A Espanya hem tingut petits espasmes semblants: quan Ábalos i Calvo, ja desapareguts en el combat, van signar un argumentari contra el suposat esborrat de les dones. Tendències que van en trajectòries semblants, paràboles que es tracen igual. Una altra vegada els veïns francesos: a França, el Partit Comunista Francès vol recuperar el "vot popular" que hauria anat cap a Marine Le Pen parlant d'assegurar la seguretat en els barris, tancant més les fronteres i manifestant-se amb la policia davant el Ministeri de Justícia. Ens porta records de coses que comencen a veure's, però que encara no han acabat de florir. A poc a poc.

El normal és veure venir l'onada reaccionària. Gairebé sempre s'anuncia des de lluny, amb temps, i una pot preparar-se per a això. L'altre dia vaig baixar a Còrdova per participar en un debat dins del cicle de 'Congresos del Bienestar'. Enllà no la vaig veure venir. Em van asseure amb Najat El Hachmi i José Antonio Marina, amb Patricia Soley-Beltrán com a moderadora —en el més noble dels intents de contenir aquesta bomba de rellotgeria—: vaig creure que hi hauria grans diferències, però que tot es desenvoluparia en els límits de la cortesia. Després van arribar les interrupcions, les rialletes. I em vaig trobar, de cop, amb l'onada reaccionària, que és una onada de paraules. Enumerem alguns exemples:

1. Invencions sobre com universitats als Estats Units haurien suprimit els seus departaments de Clàssiques per ser massa blancs, sense cap font; l'expansió del que s'ha sentit per aquí com a recurs quan s'argumenta. En l'onada reaccionària, valen les anècdotes; de fet, serveixen totes les anècdotes, i com més subjectives i menys demostrables siguin, millor.

2. Una denúncia generalitzada dels comportaments woke, de que s'ha reduït tota la societat a una batalla entre "oprimits i opressors": perdó, però la dialèctica de l'amo i l'esclau no venia de Hegel?, que no és un postmodern. I no s'ha recuperat per parlar de gairebé tota relació de dominació al llarg del segle XX, de Fanon a Beauvoir?

3. La repetició constant del perill de mort en el qual es troben avui les democràcies occidentals. El crit al cel davant una suposada lluita entre valors occidentals avui criticats per eurocèntrics i blancs, drets humans posats en qüestió davant la repressiva cultura oriental. És a dir: la defensa de les coses com són, de l'statu quo, sense voluntat de canviar-lo.

4. Una crítica als moviments socials "identitaris" que "no se centren en la conquesta de drets o en la integració dins de la democràcia", servint només com a afirmació de la diferència: quins ho són?, quins moviments han propugnat només causes identitàries? No hi havia res d'identitari en l'eslògan del Black Power, en les Panteres Negres? Ni comunitat en el col·lectiu LGTBI dels anys 70? Tot és una invenció nova fruit de conspiració i de tripijocs polítics?

5. Un ball dialèctic que voreja constantment el discurs molt indignat de com "ara es cancel·la qualsevol opinió dissident", mentre es compta amb tribunes en els principals mitjans de comunicació del país.

En definitiva, un discurs reaccionari que no s'assumeix com a tal, perquè es planteja com a defensor del bé i dels valors democràtics davant la maldat dels qui suposadament voldrien fer explotar la democràcia. I un discurs reaccionari que amaga el profund odi i menyspreu que sent per aquells que critica i caricaturitza, convertint en ninots de palla que es poden agitar un cop i un altre per a incitar a la por. Era extraordinari veure els aplaudiments dretans que rebien persones que creien estar explicant un discurs "d'esquerres", autènticament d'esquerres, sense adonar-se que només estaven sent reaccionàries.

No poques vegades vaig pensar a aixecar-me i marxar de la taula de debat davant la impossibilitat que els meus interlocutors desenvolupessin algun tipus de capacitat d'escolta: a cadascuna de les meves afirmacions responien acusant-me d'alguna cosa que jo no havia inclòs en el meu discurs. Si no ho vaig fer va ser perquè em mouen diverses conviccions: la primera, que és un deure moral i una obligació fer front a l'onada reaccionària que es propaga a poc a poc en el discurs públic. La segona, que molts dels qui pròximament se sumaran a aquesta onada ho faran per elaborar una marca personal ben assumida i enriquidora, capaç de donar-los accés a tribunes mediàtiques per fer el joc brut de pretendre ser d'esquerres mentre es dóna ales a la dreta. La tercera, que hi havia persones entre el públic plenament conscients del que estava succeint. Podria exposar alguns dels seus paranys i fins i tot intentar convèncer als encara no assabentats. Veient el seu avanç, parar-los els peus; saber que, encara que l'onada d'expansió sembla que arrasa, cal oposar resistència des del primer moment en què comença a germinar. Si no, demà, serà massa tard.

Alguns consells per resistir o fins i tot per guanyar: Desconfiar de qualsevol que parli de la degeneració de les nostres societats i miri amb mala bava qualsevol moviment contemporani mentre elogia les suposades meravelles de tot intent d'emancipació situat en el passat, com si en les pàgines de la història no hi hagués comunitats agrupades per la identitat o reivindicacions de la diferència, com si la diferència entre el present i el passat fos símptoma del decadentisme. Qüestionar qualsevol notícia que es repeteixi com un mantra sense la seva font, ser escèptiques davant les explicacions de la realitat que no es referirien a ella, sinó als seus fets inventats. Assenyalar les coses quan són mentida. Una vegada i una altra. Intentar, sobretot, comprendre els dolors profunds que poden portar a algú a caure en aquests paranys, les seves pors i temors: saber que no només hi ha maldat, encara que a vegades pugui haver-hi, sinó també persones ferides a les quals cal oferir respostes alternatives. Amb elles podrem discutir, encara que no ho fem amb els energúmens. Respondre que no hi ha contradicció entre aquestes suposades «polítiques identitàries» i la preocupació per la justícia social, la redistribució, la classe obrera; que les estadístiques diuen que, quanta més preocupació hi ha pel reconeixement, també hi ha més inquietud per la igualtat econòmica. Assenyalar els seus paranys i els seus relats simplistes, maliciosos, massa uniformes. No desistir. No deixar que vencin. No cremar-se. No parlar com ells parlen. Pensar que no sempre podrà guanyar la mentida. Fer front llavors a l'onada reaccionària amb una altra actitud: la de qui sap que no es deixarà arrossegar per ella i obra en conseqüència.