JOSEP MARIA PLANESJosep Maria Planes, la ferida amagada

Arribo al Memorial Democràtic i, a l'exterior, veig cartells que anuncien una mostra sobre les olimpíades populars antirracistes de 1936. No veig cap avís de l'exposició que he vingut a veure i, estranyat, entro a preguntar a recepció, no sigui cas que se m'hagi passat la data de tancament.

- Perdoni, l'exposició sobre Josep Maria Planes?

- El què?

- L'exposició sobre Josep Maria Planes…

- Ah, és això…

M'assenyala a la dreta de l'entrada, sota unes escales, on -s'hi m'hi fixo bé- hi ha 13 plafons informatius, un al costat de l'altre, recolzats contra la paret. Arribo fins allà i miro al meu voltant. Tinc l'esperança que alguna cosa se m'hagi passat per alt, una vitrina amagada, un passadís inesperat, unes cartes antigues, uns quants exemplars de diaris vells, una pipa i un pot de gomina, una taula amb quatre llibres. Res, 13 plafons.

Començo a llegir-los. La informació està ben sintetitzada, acompanyada de fotografies i retalls de premsa nostàlgics. M'aturo davant dels plafons que parlen del llibre Nits de Barcelona i de la sèrie de reportatges Els gàngsters de Barcelona, que he llegit fa poc, i m'han descobert un periodista excepcional. Si el visitant vol llegir fragments d'aquestes grans obres ha d'agenollar-se i apropar la mirada a un article vell escanejat, de lletra minúscula. Però aquesta lletra minúscula, cal dir-ho, és la base de tot.

(Fotogaleria de l'exposició)

Un dandi investigador

Unes quantes fotocòpies d'alguns articles del Planes, posades en una tauleta al costat, serien suficients. Que un plafó et digui que aquest periodista manresà era un gran cronista de la Barcelona moderna i un periodista d'investigació de la criminalitat anarquista, et pot picar una mica la curiositat, però tampoc gaire. En canvi, llegint una descripció dels grans bars de la Barcelona dels 30, on Planes anava acompanyat del seu amic i mestre, Josep Maria de Sagarra, et sedueix i t'arrossega cap a un passat lliure, on Barcelona compartia la frivolitat i la disbauxa de les grans capitals europees d'entreguerres.

Llegint Nits de Barcelona, un pot pensar que es troba al bell mig de Nova York, entre còctels, amants i saxos, rodejat d'empresaris catalans que semblarien sortits d'un capítol de Mad Men. Planes retrata la normalitat de la nit, des dels locals moderns als flamencos folklòrics, passant pels music-halls decadents i lerrouxistes del Paral·lel. D'una Rambla on hi arriben bafarades constants de turistes en grans vaixells (sembla que això no és tan nou), però que -per a Planes- ''és el carrer més bonic del món'', impossible de descriure, ''com un ocell meravellós que es riu del poder caçador de la nostra ploma''.

El Planes ''decoratiu'' es combina amb la crònica esportiva i la cultural, i també amb el periodisme d'investigació de la criminalitat barcelonina. El magnífic exemple és la sèrie de reportatges titulats Els gàngsters de Barcelona, escrits el 1934, en els que Planes destapa les relacions entre la FAI i la CNT amb delinqüents i atracadors, on els criminals utilitzaven la coartada llibertària per justificar i buscar protecció en els seus assalts, i on les organitzacions anarquistes es beneficiaven -de manera clandestina- dels guanys d'aquests atracaments, per finançar l'enderrocament de la república burgesa a la que havien declarat la guerra, previ pas a la instauració del comunisme llibertari. 

Planes -amb multitud de fonts, documents i entrevistes- mostrarà al públic català aquest entrellat a través de les pàgines del diari La Publicitat, vinculat al catalanisme intel·lectual republicà. La FAI no oblidarà que Planes hagi ensenyat al públic les seves vergonyes. El periodisme en llibertat tindrà un preu.

Política, humor i trets

Que poguéssim llegir aquests articles de Planes mentre caminem per l'exposició seria magnífic, però la fascinació envers aquest reporter no s'acabaria aquí, sinó que continuaria amb la seva biografia, tan intensa i tan breu. Planes, una de les firmes més conegudes de l'època, també va escriure per Mirador i La Rambla, i fundarà la revista Imatges -inspirada en els setmanaris gràfics més moderns d'Europa-.

Serà director de El Be negre, un setmanari humorístic inspirat en el francès Le Canard Enchainé, des de on dispararà contra el feixisme, el lerrouxisme, l'església, Estat Català, els carlistes o els anarquistes. Malgrat el compromís de Planes amb la nova República instaurada i les seves simpaties pel republicanisme d'ERC, la sàtira de les seves publicacions farà que els escamots d'Estat Català assaltin la impremta on es produïa El Be Negre, i intentin atacar al seu director en una de les seves vetlles nocturnes, com denunciarà per carta al president Macià.

El fet que demostra l'altura periodística i moral de Planes es produirà el 1936, poc abans de l'esclat de la guerra. El líder dels escamots que havien amenaçat Planes, Miquel Badia, serà assassinat junt amb el seu germà Josep per membres de la FAI, enfrontats amb els grups paramilitars d'Estat Català, que van actuar contra ells durant les vagues i assalts que els anarquistes duien a terme contra la Generalitat. Planes decidirà investigar aquest assassinat -junt amb el periodista Avel·lí Artís-Gener, àlies Tísner, de La Rambla- i treure a la llum l'afiliació anarquista dels executors.

El faista aragonès Justo Bueno, qui va prémer el gallet contra Miquel Badia, posarà a Planes en el punt de mira dels anarquistes, que ja estaven ressentits pels seus articles anteriors a La Publicitat. Des de Solidaridad Obrera, el diari de la CNT, s'amenaçarà a Planes i a Tísner perquè rectifiquin les seves acusacions, sota pena de ''obligarlos a emmudecer''.

El seu periodisme i actitud lliberal no encaixaven en la violència ideològica dels anys 30

La fitxa número 4489 posava: ''José M.ª Planas Martí (Rabasada) de unos 35 años, talla alta, delgado, presenta un nevus pigmentario en el torax. Viste traje gris a rayas. Presenta heridas por arma de fuego en la cara y contusas en la cabeza.'' Els amics de Justo Bueno l'havien atrapat el 24 d'agost de 1936, poc després de començar la guerra civil, quan s'amagava a un pis de Barcelona. En el seu últim article havia denunciat el cop d'estat dels que volien implantar ''la dictadura dels señoritos, la dictadura anticatalana''. 

Les autoritats republicanes van avisar-lo de que no podien garantir la seva seguretat. El cronista de les nits barcelonines, de la delinqüència anarquista, el director insubornable de El Be Negre va ser silenciat amb set trets de bala a un marge de la carretera de la Arrabassada. Tenia només 29 anys.

Acabo de llegir els textos de l'exposició. He tardat uns deu minuts. A Planes el coneix poca gent. El seu periodisme i actitud lliberal no encaixaven en la violència ideològica dels 30. Potser ara tampoc encaixa que fos un periodista tan normal, que fos tan jove, que el seu compromís no renunciés a la llibertat, que no callés davant els ''totalitarismes amics'' o que, finalment, el matessin ''els nostres''. Planes segueix passant desapercebut, a una cantonada poc visible del Memorial Democràtic, on quasi ningú hi arribarà per casualitat. I, si hi arriba, només es trobarà amb 13 plafons.