ENTREVISTAMiquel Iceta: "Per a molta gent, el 155 era l'única forma d'aturar la independència"

Pot semblar una sobreactuació, però Miquel Iceta diu que té un únic objectiu: ser president de la Generalitat. Per això el seu primer repte és superar en vots i en escons a C's i erigir-se en la primera força dels anomenats partits constitucionalistes.

El seu segon repte és que aquests partits sumin més que les formacions marcadament independentistes. I, el seu tercer repte, "cosir" un acord entre forces d'allò més dispars. Res sembla fàcil, però el líder del PSC transmet una sensació de que tampoc és impossible. Diu que el seu partit és qui pot satisfer més a un  nombre més alt de catalans i “reconstruir” Catalunya. A això es dedicarà a partir del 21-D si els resultats l'acompanyen. Es presenta com l'home-pont que vol evitar “cremar-ho tot en aquesta foguera”.

Amb quina expectativa afronta la campanya. Totes les enquestes apunten a una pujada en vots i en escons del PSC. Quines aspiracions té? Veu possible el “sorpasso” a Ciutadans?

Crec que sí és possible el “sorpasso” i és un dels objectius, encara que sabem que és difícil. Ells s'han destacat per oposar-se a la independència, però al moment en el qual estem cal, a més, fer propostes, i la proposta de Ciutadans jo encara no he sabut veure-la i no sé què plantegen per treure'ns d'aquest embolic. En això, nosaltres els portem avantatge i aquest fet, en aquestes eleccions, pot marcar la diferència.

Aquest és l'objectiu que es fixa? Superar a Ciutadans i ser la primera força de les denominades constitucionalistes?

No. L'objectiu que em marco és ser president de la Generalitat, encara que em diuen que no ho digui. Però, en tot cas, el que m'agradaria és ser molt decisiu en la superació d'un problema tan gran com el que tenim, que ha fet molt de mal a Catalunya. I això es pot fer de moltes maneres però, per suposat, totes elles comencen amb un bon resultat electoral.

"Em trobo molta gent que ha valorat els esforços que vam fer per trobar una solució i que no s'apliqués el 155"

Per això, més que fixar-me objectius numèrics o de posicions, el que m'importa és tenir un paper decisiu i ser útil.

Aquests dies em trobo molta gent que ha valorat els esforços que vam fer per trobar una solució i que no s'apliqués el 155, per aquest intent que fem d'empatizar amb gent que pensa molt diferent, de buscar una entesa. Aquest paper ho podem tornar a fer si aconseguim un bon resultat.

I si aconsegueix l'objectiu de ser decisiu, té ja clar si optaria per un Govern d'esquerres amb ERC i En Comú o estaria més còmode en un amb Ciutadans i el PP?

Nosaltres no donarem la investidura a Junqueras.

Aquesta resposta pot tenir trampa. I a un altre membre d'ERC que no fos Junqueras?

No. La meva resposta és molt clara. En tot cas, no crec que sigui bona cosa  simplificar tant, avançar resultats. Jo tinc dos límits: no puc pactar amb qui vol trencar, però tampoc pactaré amb qui no vulgui introduir o impulsar reformes. En aquest camí, ja veurem qui està després del 21-D i què és exactament el que volen proposar. Amb qui no hi serem és amb qui vulgui plantejar un referèndum per trencar, perquè això no és una solució. Estarem amb qui plantegi un referèndum per sancionar un acord.

Què passaria si els independentistes tornen a obtenir majoria absoluta el 21-D?

Primer, tots hem d'acceptar el resultat. Segon, ells hauran d'acceptar que han de complir amb la llei i, si volen canviar-la, buscar els mecanismes que la llei incorpora. I, tercer, caldrà seguir buscant un acord. Si alguna cosa ha passat en els últims temps és que el somni unilateral i il·legal de la independència ha fracassat.

"El somni unilateral i il·legal de la independència ha fracassat"

Nosaltres ho portàvem dient des de fa més de dos anys, però els independentistes van pensar que sí que era possible. Crec que ara han xocat de cara amb la realitat i, per això, ara surten cada dia dient que no eren conscients, que no estaven suficientment preparats….

No li ha sorprès aquest discurs de rectificació o d'admetre l'error. Creu que és sincer o respon més a una estratègia després del que ha ocorregut?

Hi ha una mica d'estratègia darrere. Però, també és cert, que ells no poden anar a les eleccions dient que volen repetir la mateixa història. També han de pensar en la gent que havia confiat en ells, que els ha seguit, que s'havia cregut que la independència és molt bona, que s'anava a aconseguir en 18 mesos. Han de donar una explicació a aquesta gent, que és difícil, i, per això, s'entenen ara aquestes justificacions i que estiguin en aquesta tessitura. Però han de donar una explicació per a que els seus seguidors segueixin confiant en ells.

El PSC porta anys defensant una proposta catalanista i federalista, però gairebé passa desapercebuda en el debat polític de Catalunya. Per què no acaba de quallar?

Diré una cosa que em perjudica, però és el que penso. Això és com si un va a un partit de futbol, s'acosta a les aficions de cada equip que, lògicament, volen guanyar, i planteja: “Escolteu, i un empat?, com ho veuríeu?” Seria un tipus antipàtic... A més, en aquest cas, no només es vol guanyar, es vol derrotar a l'altre.

La posició del PSC no és d'equidistància com la veuen els altres. És la posició central, la que convé i la que pot satisfer a més gent, encara que segurament no de forma plena. És clar que a un independentista només el satisfà la independència, i als que estan bé amb les coses tal i com estan i els has d'explicar una reforma i uns canvis, doncs segur que també els incomoda. Però molts pensaran que aquesta proposta pot ser raonable, que ens permet seguir junts i avançar.

"Catalunya ha de guanyar alguna cosa amb tot això"

Això sí, jo també tinc una obsessió: Catalunya ha de guanyar alguna cosa amb tot això. Portem cinc anys de temps i energies perdudes i tenim més problemes dels que teníem: la societat està dividida, l'economia està feble i tenim una imatge molt deteriorada. Per això jo vull guanyar, i vull que a Catalunya la gent surti amb el cap alt, i ni molt menys humiliada, derrotada, vençuda o resignada.

D'aquí la seva proposta d'un Pacte d'Estat per a Catalunya, de buscar una mica més que un encaix a l'Estat o la reforma constitucional. Cal recompensar a Catalunya?

No és recompensar, que sona a dir anem a donar-li a Catalunya alguna cosa. Crec que la proposta de Pacte d'Estat s'obrirà pas, perquè no hi ha una altra. M'explico. Hi ha dos milions de catalans i catalanes que volen marxar, i això pot no agradar, però és així. Per això, demano que ningú negui el problema, i que donin una sortida raonable que no pot ser ni il·legal, ni insolidària, ni de ruptura. Però, per descomptat, no quedar-nos com estem. No es tracta de satisfer als independentistes, que només es veuran satisfets amb la independència, però sí a una gran majoria de catalans que volen veure reconeguda la personalitat de Catalunya, que els agradaria un autogovern més potent, un millor finançament, un paper més important en les reformes d'Espanya, i que vol recuperar el respecte.

Això té molts elements. Té a veure amb el finançament, amb les inversions, amb el reconeixement de la llengua i de la cultura catalanes, i amb altres reivindicacions pendents de fa molt temps que no s'han abordat perquè els independentistes només han posat damunt de la taula la independència. Puigdemont va posar damunt de la taula 46 demandes, i només una és el referèndum de ruptura.

Està dient que el PSC recolzaria les altres 45 demandes?

Nosaltres hem fet estudis sobre aquestes demandes i, la veritat, és que hi ha quatre o cinc que tenen dificultat gran, però les altres no. És només qüestió de voluntat política i de posar-s'hi.

El PSC ha passat per difícils moments en aquests mesos. Ha temut una ruptura o una escissió?

La veritat és que no. El PSC va tenir els seus problemes grossos en els anys 2013 i 2014, i llavors sí que ho vaig témer. Ara, és veritat, hem tingut problemes i tensions, i alguna dimissió. I és que hem patit atacs molt grans d'altres partits. Però el PSC es troba ara bastant cohesionat. Entorn del seu projecte polític i, modestament, dic també que entorn del meu lideratge.

La relació entre el PSOE i el PSC passa per uns moments d'entesa i d'acció conjunta com no es veien des de fa anys. Hauria estat possible aquesta relació si Susana Díaz hagués guanyat les primàries?

Crec que hauria estat diferent, però no hagués estat impossible. Susana Díaz és una líder. Si ella estigués al capdavant del PSOE possiblement també tindria la seva proposta o la seva resposta a la crisi catalana, encara que igual no seria idèntica a la de Sánchez. Mai he cregut aquells que deien que amb Susana seria la fi, i amb Pedro el paradís. Ni una cosa ni l'altra.

"Estic convençut que amb Susana Díaz també hauriem estat capaços de trobar una proposta en comú o un punt de trobada"

Estic convençut que amb Susana Díaz també hauriem estat capaços de trobar una proposta en comú o un punt de trobada. Qui dirigeix un partit d'àmbit estatal ha de tenir una resposta per a Catalunya, per això em sembla increïble que hagi partits que solament diguin que no volen la independència, sense proposar alguna cosa per superar una situació que és molt crítica.

Vostè ha fet unes llistes molt atrevides, amb comunistes i democristians. Li ha fallat Borrell? Li ho va proposar? Li hagués cedit ser el candidat a la Generalitat?

Sí hagués estat capaç de fer-ho, i li hagués cedit el meu lloc.

Li ho va proposar?

Li vaig proposar anar en les llistes, però em va convèncer que no volia anar ni de “un”, ni de “dos” ni “de vuitanta-cinc”, que és el darrer de la llista a Barcelona. Jo ho vaig respectar. Dit això, jo crec que els partits han de presentar els millors candidats que tinguin, i al PSC li hagués vingut molt bé que anés de “tres”, per això de les llistes paritàries. Però si hagués volgut anar de 'primer' ho hauriem parlat, perquè jo vull el que sigui millor o el que més convingui. Ho hagués mesurat i si hagués vist que tenia més possibilitats, doncs no hi hauria hagut problema. Però, desgraciadament, no hem pogut disposar d'ell.

Vostè va jugar un paper molt important per intentar convèncer  Puigdemont perquè convoqués eleccions. El va veure disposat a fer-ho? Per què va canviar d'opinió?

Això s'en va anar en orris el matí del dijous, quan gent del món independentista va conèixer la notícia i va considerar que allò era una traïció. Què va fallar? Pel que jo sé, ERC va amenaçar amb abandonar el Govern, en el seu partit es van organitzar mobilitzacions davant les seus i ell va rebre importants i durs atacs a través de Twitter, de gent molt significativa, dient-li traïdor. I això ho va condicionar tot. El que puc assegurar és que jo sé que durant la matinada del dimecres la decisió de convocar eleccions estava presa, i al matí es va fer enrere.

Per què ha sentat tan malament en un ampli sector de l'electorat d'esquerres el suport dels socialistes a l'aplicació del 155? Per què no s'ha entès?

Comprenc que a ningú li agradi haver hagut d'aplicar aquest article. El PSC tenia una posició: no volíem ni DIU ni 155, volíem que es convoquessin eleccions. Però si es produïa la DUI, Què calia fer? Acceptar la independència de fet? Assumir que les institucions se situessin fora de la llei? Als independentistes sempre els dic que els reconec que són molts, però que no són la majoria.

"Amb Ada Colau vaig discutir sobre això, i li vaig preguntar: I com parem això? Amb oracions, amb ciris?"

Per tant, no puc acceptar que una minoria, per nombrosa que sigui, s'imposi a una majoria. Amb Ada Colau vaig discutir sobre això, i li vaig preguntar: I com parem això? Com ho fem? Amb oracions, amb ciris o fem una processó? Els socialistes, no només el PSC, vam lluitar fins el final per no arribar a això. És cert que molta gent ens va dir que ho fes el PP tot sol, que “s'ho mengessin ells”. Però un partit, que és el principal partit de l'oposició, que és l'alternativa al Govern, no es pot posar de perfil en un tema com aquest. Per això, Pedro Sánchez va optar per negociar amb el president del Govern i, a més, va aconseguir que l'aplicació de l'article 155 fos el més breu possible, perquè es vegi clarament que no es volia utilitzar aquest article per substituir al Govern de Catalunya, sinó per a que els catalans decidissin el més aviat possible quina és la nova etapa política que volen pel seu país. Admeto que bonic no ho és, però un responsable polític ha de donar una resposta a com es redreçava allò.

Creu que tindrà un cost en electorat més d'esquerres? Perquè a més d'aquest suport, també es va retirar la recusació de Soraya Sáenz de Santamaría pels incidents de l'1 d'octubre. Per què aquest pas enrere?

Això, millor si li ho pregunta al Grup Socialista al Congrés. De totes maneres, jo hagués presentat aquesta recusació al ministre de l'Interior, perquè el que estava veritablement mal dissenyat va ser el dispositiu policial del dia 1 d'octubre.

Un altre cost, diguem-ne col·lateral, que ha sofert el PSC pel suport al 155 ha estat la pèrdua de molts ajuntaments i sortir del Govern de Barcelona. Què opina de la postura adoptada per Ada Colau?

Estem molt disgustats. Perquè estava ben explicitat que els àmbits que desbordessin el tema municipal quedaven en mans de cada partit i, per tant, ella ha trencat l'acord al que s'havia arribat. A més, Colau havia dit que tot dependria del que el PSC votés en el Senat, i l'únic senador que tenim no va participar en la votació. Per això, no sé a què respon aquesta postura. Nosaltres mantenim acords amb el PDeCAT a molts ajuntaments que es mantenen. Per què ara Colau és més papista que el papa? Potser estan seguint les directrius d'ERC i preparant un acord per fer president a Junqueras. Això és possible. Però això no té res a veure amb el Govern de Barcelona.

"Per a molta gent el 155 era l'única fórmula d'aturar la independència. És que Colau no la volia parar?"

A més, això té una transcendència, perquè entra En Comú o Podemos i el PSC o el PSOE hi ha pocs governs compartits, i Barcelona en aquest sentit era un far i m'hagués agradat que hagués servit per a altres llocs. Que s'hagi trencat, i d'aquesta manera, és una molt mala notícia. No ho entenc i crec que no els va a anar bé electoralment. Per a molta gent el 155 era l'única fórmula d'aturar la independència, És que Colau no la volia parar?

Cal reconèixer que han estat setmanes molt tibants, de moments molt complicats. Quan ho va veure pitjor? Quan va creure que tot això naufragaria?

El moment pitjor va ser quan creia que teníem ja l'acord per a la convocatòria electoral i vaig saber que Puigdemont s'havia fet enrere. Va ser un moment molt dur, perquè estava clar el que passaria després. Jo ho vaig intentar tot, tot, tot i més. I en aquest moment en què t'adones que se t'en va, va ser el moment pitjor. Sempre he intentat no dinamitar els ponts, per no cremar-ho tot en aquesta foguera, que és una foguera per res, perquè ara tenim una societat més preocupada, frustrada, decebuda. I tot això caldrà reconstruir-ho.

En aquest escenari, cada dirigent polític ha jugat un paper molt marcat. Li demano que em defineixi a alguns d'ells i valori el seu paper. Què en pensa de Puigdemont?

Un independentista que ho va intentar, encara que sabia que fracassaria.

I de Junqueras?

Un home que volia liderar l'independentisme, i que ha aconseguit portar el PDeCAT al seu terreny.

I d'Arrimadas?

Una dona amb coratge, que s'oposa a la independència, però que no té un projecte alternatiu.

I de Miquel Iceta?

L'home que busca l'acord.