Entrevista a Òscar Andreu"El que fa que una llengua es parli és que sigui necessària o que la imposin"

El comunicador i humorista Òscar Andreu (Terrassa, 1975) es va posicionar al capdamunt de la llista de no-ficció en català aquest Sant Jordi amb Manual de Defensa del Català (Univers). Una obra que, per la seva brevetat i enginy, convida el lector a cruspir-se-la en pocs dies.

El llibre, de fet, parteix del monòleg còmic Crida als ocells de color llampants, que Andreu va estrenar el novembre de 2023, i que aquesta primavera ha adaptat al format escrit per riure i reflexionar sobre l'estat actual del català i els reptes que té en el futur. Públic queda amb l'humorista al Turó Parc de Barcelona, prop dels estudis de RAC1, després que ell hagi acabat de gravar el programa La Competència.

Dedica el llibre a Carme Junyent, filòloga i activista que defensava que la millor manera de protegir el català era parlar-lo. Hi està d'acord? N'hi ha prou?

Defensava això com a primer pas. Si no parlem català, segur que desapareix. En canvi, si el parlem, el fem necessari.

Relacionat amb aquest tema

Barcelona rep la flama del Correllengua Agermanat en una gran i "emotiva" mobilització per la llengua

Ona Falcó

Què fem amb la catalanofòbia, tant per part del poder judicial com d'alguns partits polítics i sectors de la societat? Les discriminacions lingüístiques augmenten any rere any.

No podem amagar més aquest racisme, que és la catalanofòbia. Fins ara s'havia ocultat força, però ara hi ha un canvi interessant: la indefensió apresa s'està desintegrant i la gent ja no té por d'explicar que se l'està tractant d'una manera indigna i, sobretot, injusta. Encarant el conflicte, no sé si l'arreglarem, però si l'amaguem, segur que no ho fem de cap de les maneres. És un punt d'inflexió i m'omple d'esperança.

Hem perdut la por de denunciar les discriminacions, però per què encara sentim vergonya quan mantenim el català?

Quan hi penses i estires del fil, t'adones que és autoodi. D’alguna manera, ens han inoculat la incomoditat de parlar la nostra llengua al nostre país. Es tracta de trobar la recepta per empoderar-nos i perquè això no torni a passar. Oi que a la resta del món, pràcticament els 8.000 milions de persones, poden fer-ho? Doncs no som menys que ningú. Per tant, hem de parlar la llengua pròpia amb absoluta naturalitat i no comprar totes les motos espatllades de l'espanyolisme.

Ens han inoculat la incomoditat de parlar la nostra llengua al nostre país

Què respondria a algú que diu que el català ha de seduir i ser amable, si no vol generar rebuig entre els nouvinguts?

El que fa que una llengua es parli és que sigui necessària o que la imposin. Normalment, els que ens diuen que hem de seduir són gent que ha imposat la seva llengua a sang i foc. Els que et demanen seducció, en el fons, el que t'estan demanant és que no plantis cara. Per a ells, no és un problema de llengua hegemònica, d'imposició, és un problema que no l'has mamat prou. El que sedueix de l'espanyol, a Albacete o a Madrid, és que el necessites, perquè sinó no et menjaràs un lluç.

Parla de "supremacisme fràgil". Què vol dir?

Parlo dels parlants de francès, però sobretot dels parlants de castellà que viuen o venen aquí. Tens una llengua parlada per més de 500 milions de persones, que és majoritària a tot arreu, al lleure, als mitjans, a la justícia, a la policia... però trobes algú que s'expressa en català i, de sobte, comences a plorar i a posar-te molt nerviós. Per això dic que són supremacistes, perquè consideren que la seva llengua està per sobre, fins al punt que tu no t'has d'expressar en la teva llengua, i són fràgils perquè es trenquen. Van guanyant 1-0 i no ho gaudeixen. 

Relacionat amb aquest tema

El PEN Català i el CIEMEN reclamaran una renovació de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics

Judit Castaño

Els que diuen que el català ha de seduir són els que han imposat la seva llengua a sang i foc

No li fa por, fer servir la paraula "supremacisme"?

No em fa por perquè és exactament això. Un supremacista és algú que es creu superior per parlar una llengua, encara que no sigui el seu país. És una història de supremacisme que s'aplica a Catalunya, però també a l'Amèrica Llatina. No em sembla fort, em sembla la paraula correcta. El supremacisme fràgil és com la masculinitat fràgil: igual que els homes que sempre han ocupat els espais majoritaris, surten a demanar el dia de l'home. El dia de l'home és cada dia. Deixeu de plorar.

Quan era petit, es relacionava en un entorn castellanoparlant, a excepció de la seva mare. En l'actualitat, hi ha moltes zones a Catalunya, com per exemple l'Hospitalet de Llobregat, on el castellà impera completament, fins i tot a l'escola. Com es pot incidir en aquests espais?

Hi ha zones on pots viure completament desconnectat de la realitat de Catalunya, no només és la bombolla del castellà. Com s'incideix aquí? Fent, una altra vegada, que el català sigui necessari en tots els aspectes, tenir referents i mitjans, no renunciar a la llengua... El que no pot ser és que els catalans hagin de recórrer quilòmetres a Catalunya per veure una pel·lícula en català.

Relacionat amb aquest tema

El català com a requisit per treballar a l'administració pública: creixen les decisions judicials que el torpedinen

Judit Castaño

No pot ser és que els catalans hagin de recórrer quilòmetres a Catalunya per veure una pel·lícula en català

Vostè és una mostra d'èxit de la immersió lingüística a l'escola. Hem de continuar defensant aquest model, encara que no acabi de funcionar en l'actualitat?

Malgrat estar en un ambient on el castellà era hegemònic, tenia la connexió amb el català a través de la meva mare. No em va costar tant. En un moment donat vaig descobrir que no només m'havien furtat (o intentaven furtar) una llengua, sinó que també intentaven esborrar la història. Perquè l'espanyolisme sigui hegemònic, ha d'acabar amb tot el que té al voltant, amb els altres nacionalismes. Jo vaig anar descobrint que existia el meu país, Catalunya, i tot el que això implicava. Jo em vaig poder agafar aquí i crec que tothom pot fer-ho, vingui d'on vingui.

Davant el fracàs de la immersió en molts centres, hi ha qui proposa una doble xarxa educativa: una, d'escoles 100% en català, i una segona que es mantingui com l'actual. Què en pensa?

El que voldria és que la llengua vehicular fos de manera natural el català, tal com a Madrid ho és el castellà, perquè és la llengua pròpia del país. A partir d'aquí, que s'estudiïn altres llengües. Soc partidari del multilingüisme: que s'aprengui anglès, xinès, castellà... No hi ha cap problema per aprendre el castellà a Catalunya; al contrari, el meu fill l'aprèn a les xarxes, als mitjans, al carrer...

El que m'interessa és que hi hagi una única xarxa que connecti amb el país i que permeti que els joves que arriben de fora es catalanitzin de manera natural. Si això no passa, el més probable és que s'acabin castellanitzant, que és el pas previ de desconèixer on són i de participar en la desaparició del país, de Catalunya i dels Països Catalans.

Al llibre dona una dada molt concreta: set de cada deu catalans tenen un, dos, tres o quatre avis de fora de Catalunya. I molts d'ells han integrat el català com la llengua pròpia. Què diu això de la societat catalana?

En els darrers 200 anys, com explica [la geògrafa] Anna Cabré, hem trobat dues maneres de "fer catalans": d'una banda, per la via biològica, i de l'altra, fent que la gent que arribava sentís Catalunya i el català com coses pròpies. Ara hi ha qui posa en dubte aquesta barreja amb les successives onades migratòries, més intenses que en molts altres països europeus, i es planteja si estem preparats o si col·lapsarà la maquinària que tenim per protegir la nostra identitat i sobirania.

Poder decidir depèn de l'existència d'un "nosaltres". Si es debiliten la llengua, la cultura, les institucions o la memòria històrica, no som sobirans, també es debilita la capacitat de decidir. Estem en un punt d'inflexió de saber cap a on anem.

En aquest context de creixement demogràfic vinculat a la immigració, com es pot replicar el procés del segle passat perquè els nouvinguts aprenguin la llengua i sentin que formen part de la societat?

Tenim eines per catalanitzar la gent i l'experiència de com ho hem fet fins ara. També sabem que hi haurà gent en contra d'aquest procés, persones que ens odiem per parlar la nostra llengua i per ser catalans. A partir d'aquí haurem de ser intel·ligents i sòlids: hem de trobar la manera de fer-ho i tenir molt clar perquè ho fem.

Més enllà de la responsabilitat ciutadana de mantenir el català, què ha de fer el Govern i l'administració en matèria de política lingüística? Calen més lleis, multes?

Tenim moltes lleis: la llei de consum, de cinema... però no està passant. Per què? Perquè fer complir la llei implica confrontar-se, i el que volen fer és amagar el cap sota l'ala i pacificar, evitar el conflicte, però això va en contra del país.

Les lleis no es compleixen perquè el Govern vol evitar el conflicte, i això va en contra del país

A banda del llibre, també ha presentat un decàleg en què el quart punt afirma que "els drets lingüístics també són drets humans". Fa uns dies, a la ràdio, Gabriel Rufián situava l'habitatge i la llengua com dos dels principals problemes de Barcelona, però apuntava que el primer és més important que el segon. Què en pensa, d'aquesta contraposició?

És no saber-ne o no haver-ho pensat dues vegades. Són dues qüestions que estan al mateix nivell. Per defensar el català, no seré racista o masclista. És tan obvi que no jerarquitzo. No està una cosa per sobre de l'altra. N'hi ha una que m'interpel·la més a mi, que és la llengua, la identitat i la sobirania del meu país.

A l'inici del llibre hi ha unes paraules de Pere Calders. L'escriptor negava que el pessimisme servís per a res. Vol enviar un missatge d'esperança?

El missatge ha de ser necessàriament d'esperança, perquè la gent que ens ha precedit són autèntics titans. Anem a lloms de gent que ha escrit de manera excel·lent en català, que els afusellaven i els perseguien, que havien de viure a l'exili. Estem parlant de Rodoreda, de Calders, de Tísner... Ells sí que ho van passar malament i, malgrat tot, van agafar el català, el van perfeccionar i ens el van lliurar. No ens podem permetre el luxe de ser pessimistes.