Contaminació per purins i pesta porcina: dues cares d'un model intensiu i d'exportació "que no té límits"

L'esclat de la crisi sanitaria per la pesta porcina africana ha posat en el centre del debat el model del sector porcí català, basat en la ramaderia intensiva i amb una orientació clara cap als mercats globals, i un dels principals motors econòmics de Catalunya. Rere les xifres d'exportació i d'aquesta gran indústria agroalimentària s'hi amaguen una sèrie de problemàtiques directament vinculades a aquest model que té un fort impacte mediambiental, sobretot a les comarques situades a l'Eix Transversal. 

Activistes i experts lamenten que la crisi sanitaria i ambiental de la pesta porcina no ha servit per obrir un debat sobre la sostenibilitat d'un model productiu "inassumible" amb conseqüències ambientals "greus". Ho desgranem amb Xavier Crosas, portaveu del Grup de Defensa del Ter, i Ariadna Rigau, tècnica de justícia climàtica i drets ambientals a l'Observatori DESCA, i Sofia Alorda, tècnica de sobirenia alimentària i dret a l'alimentació a la mateixa entitat. 

Durant dècades, Catalunya ha consolidat una posició de lideratge dins del sector porcí europeu. Presentat sovint com un motor econòmic clau per al país, aquest lideratge s'ha construït sobre una expansió constant de la ramaderia intensiva i una orientació clara cap als mercats globals. Però rere les xifres d'exportació i de producció s'hi amaga una realitat molt menys visible: aqüífers contaminats, territoris sobrecarregats, recursos hídrics hipotecats i una acumulació d'impactes ambientals i socials que recauen, sobretot, sobre determinades comarques rurals.

La problemàtica dels purins -les dejeccions líquides generades per la ramaderia intensiva- és només la manifestació més evident d’un model agroindustrial que ha superat els límits ecològics del territori. La seva persistència al llarg del temps posa en qüestió no només la sostenibilitat ambiental del sector, sinó també les decisions polítiques que l'han fet possible.

Fonts i aqüífers contaminats

A comarques com Osona o el Lluçanès, l'aigua subterrània ha deixat de ser una font fiable, denuncia el Grup de Defensa del Ter. Durant anys, pobles sencers s'abastien de pous propis i fonts municipals. Avui, bona part d'aquests recursos estan inutilitzats per concentracions excessives de nitrats, "fins al punt que l'aigua ja no és apta per al consum humà", epxlica Crosas. 

Segons l'últim mostreig de fonts d'Osona i el Lluçanès dut a terme pel Grup de Defensa del Ter, de les 171 mostrejades només en ragen 113. I d'aquestes, un 40% superen el llindar de contaminació fixat per l'OMS de 50 mg/L de nitrat, cosa que les fa no aptes pel consum humà. La font de Gallisans de Santa Cecília de Voltregà és la més contaminada amb 495,0 mg/L de nitrats, quasi 10 vegades el llindar de potabilitat. En segona posició trobem la font de Santa Cecília de Voltregà amb 337,4 mg/L, seguida de la font Salada de Gurb amb 219,2 mg/L.

Les dades recollides per l'entitat al llarg de més de 25 anys d'analítiques sistemàtiques mostren que la contaminació no només no es reverteix, sinó que s'estén. L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha declarat àmplies zones del país com a vulnerables per nitrats, i la gran majoria d'aquestes àrees coincideixen amb territoris d'alta densitat ramadera.

Segons explica Crosas, davant d'aquesta situació, la resposta institucional ha estat fonamentalment reactiva. Captacions d'aigua del riu Ter, construcció de depuradores i una xarxa d'infraestructures complexes han permès garantir l'abastament, "però a un cost elevat assumit amb diners públics". "Hem socialitzat el cost de la contaminació. Els aqüífers estan hipotecats, però la indústria continua operant com si res", denuncia.

De fems a purins 

L'arrel del problema es troba en la transformació del model ramader. Tal com explica Crosas, el pas de la ramaderia tradicional a la intensiva va implicar un canvi aparentment tècnic: els porcs van deixar d'estar sobre palla, que retenia progressivament els nutrients, per passar a sistemes de reixeta que es renten amb grans quantitats d'aigua. El resultat són dejeccions líquides amb una elevada concentració de nitrogen.

Relacionat amb aquest tema

"S'ha d'exterminar tota la fauna salvatge": la radicalització d'alguns sectors pagesos xoca amb entitats de protecció a la biodiversitat

Judit Castaño

Quan aquests purins s'escampen als camps sense una planificació agronòmica rigorosa -sovint en moments en què no hi ha cultius que puguin absorbir-los-, el nitrogen s'infiltra cap als aqüífers. "Tot i l'existència de límits legals de càrrega ramadera per hectàrea, el control és insuficient. La contaminació és difusa, el territori immens i les inspeccions escasses. En molts casos, als ramaders els surt més a compte abocar els purins als camps més propers que gestionar-los adequadament", lamenta l'activista.

Un model d'exportació amb petjada global

El problema dels purins no es pot entendre sense analitzar el model porcí català. Tal com expliquen Alorda i Rigau, Catalunya és un hub logístic estratègic, ja que pels ports de Barcelona i Tarragona entra soja procedent principalment del Brasil i l'Argentina, destinada a la producció de pinso. Des d'aquí, la carn de porc s'exporta massivament cap a la resta d'Europa i, sobretot, cap als mercats asiàtics.

Aquest sistema es basa en la integració vertical. Grans empreses controlen tota la cadena de producció, des del pinso fins a l'escorxador i l'exportació. El paper del pagès queda sovint reduït a aportar mà d’obra i instal·lacions, sense capacitat real de decisió. "És més una fàbrica que una activitat agrària", resumeixen les tècniques, que lamenten que la manca de planificació política ha estat determinant. "No s'ha decidit quanta carn necessita el país, quants animals pot suportar cada conca hidrogràfica o quina dimensió hauria de tenir el sector. La normativa s'ha centrat a mitigar impactes, però no a limitar el creixement". A la Plana de Vic, prop de 160.000 habitants conviuen amb gairebé un milió de porcs.

Aquest model converteix determinats territoris en "zones de sacrifici". A Catalunya, les comarques amb major densitat porcina acumulen contaminació de l'aigua, emissions d'amoníac, males olors i una pressió creixent sobre els serveis públics. "A milers de quilòmetres de distància, la producció de soja comporta desforestació, ús d'agroquímics prohibits a Europa i expulsió de comunitats rurals. El paral·lelisme és clar", expliquen les tècniques. "Aquí assumim la contaminació de l'aigua i l'aire; allà assumeixen la destrucció del territori. El benefici queda concentrat en poques empreses", sentencien.

Les xifres són contundents en aquest sentit. El conjunt de la cadena porcina representa aproximadament el 21% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle de Catalunya, segons detallen les tècniques. La petjada hídrica s'estima en uns 9.600 litres d'aigua per quilo de carn de porc produït.

Relacionat amb aquest tema

Pino Delàs, ramader ecològic: "La globalització de l'alimentació no és sostenible"

Aleix Camprubí

Un marc legal ampli, però ineficaç

El marc legal que regula els purins és extens, tant a escala estatal com catalana. El problema és la seva aplicació, assenyalen des del Fons de Defensa Ambiental. Les normes estableixen límits, plans de gestió i règims sancionadors, però les inspeccions són insuficients i les sancions escasses.

La condemna del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Espanya per incomplir la Directiva de Nitrats, així com sentències recents que reconeixen vulneracions de drets fonamentals vinculats a l'aigua, posen de manifest un problema estructural. Segons l'entitat de dret ambiental, el dret penal preveu la possibilitat de perseguir els delictes ambientals quan els abocaments generen un risc greu per al medi. Però es tracta d'una eina de darrera instància, difícil d’activar si abans no s'aplica amb rigor la normativa administrativa.

Posar límits "reals" al sector

Segons expliquen els experts, lluny de qüestionar el model, la pesta porcina africana s'ha utilitzat com a argument per "blindar el model intensiu i ajornar qualsevol debat estructural". "Les polítiques públiques han prioritzat la protecció del sector econòmic, mentre la contaminació per purins continua gestionant-se de manera reactiva", denuncien.

Davant d'aquesta situació, els experts asseguren que el canvi requereix posar límits "reals" al sector: reduir la càrrega ramadera, establir moratòries a noves macrogranges, definir capacitats màximes per comarca i conca hidrogràfica i diferenciar clarament entre pagesia i agroindústria. També reorientar les ajudes públiques cap a models extensius i agroecològics.