L'oficialitat del català a Europa segueix en un carreró sense sortida després de tres anys d'intents fallits 

Hi ha una frase que es repeteix cada vegada que el Govern espanyol intenta posar sobre la taula l'oficialitat del català, el gallec i el basc a la Unió Europea: no és el moment. Aquest dimarts, tres anys després que el PSOE assumís el compromís amb Junts per garantir la investidura de Pedro Sánchez, l'Estat espanyol ha tornat a Brussel·les per defensar l'oficialitat de les tres llengües. "No hi ha cap motiu per continuar posposant la decisió", ha proclamat el secretari d'Estat espanyol davant la Unió Europea, Fernando Sampedro. "Ja és hora", ha afegit.

Però el català continua sense ser oficial a la UE. I la reunió del Consell d'Afers Generals d'aquest dimarts -que només ha durat set minuts- tampoc no ha servit per desbloquejar la situació. Espanya ha inclòs la qüestió com un punt d'informació per exposar els seus arguments davant dels altres governs, en un nou intent de reobrir una negociació que fa anys que està encallada, en part, pel bloqueig del PP a través dels socis del Partit Popular europeu, entre els quals hi ha els partits de Georgia Meloni o Friedrich Merz. Cal recordar que fa un any va transcendir que Alberto Núñez Feijóo estava maniobrant per bloquejar l'oficialitat.

Aquesta vegada, però, l'Executiu espanyol ha canviat el to. El Govern de Pedro Sánchez ha decidit vincular l'oficialitat del català, el basc i el gallec a un altre dels grans debats oberts a Brussel·les: l'ampliació de la Unió Europea, amb països com Albània i Montenegro. L'argument espanyol és que no es pot plantejar l'entrada de nous països i, amb ella, la incorporació de noves llengües al règim lingüístic comunitari, mentre el català, l’euskera i el gallec continuen fora. Una condició, però, que Espanya ha evitat mencionar durant el debat per les crítiques que ha generat de diversos estats membres.

Lituània ha qualificat "d'inacceptable" vincular les dues qüestions. Alemanya ha advertit que Espanya "no hauria de bloquejar ni tampoc aturar" l'ampliació de la UE. Suècia també ha rebutjat la vinculació: "L'ampliació és una cosa, i les llengües una altra", ha resumit la seva ministra d'Afers Europeus, Jessica Rosencrantz.

Aquest és l'últim episodi d'una negociació que va començar a la tardor del 2023 i que, des d'aleshores, ha passat per múltiples fórmules per intentar convèncer els estats reticents. El Govern espanyol ha ofert assumir els costos, ha plantejat una incorporació progressiva, ha intentat limitar les conseqüències d'un possible "efecte crida" per a altres llengües i ha mantingut converses bilaterals amb alguns dels governs que més dubtes han expressat. De moment, però, el consens continua lluny. Aquesta ha estat la sisena vegada que l'oficialitat del català s'ha portat formalment a l'ordre del dia del Consell d'Afers Generals de la Unió Europea.

Un compromís d'investidura  

L'oficialitat europea del català no va començar com una iniciativa comunitària, sinó com una peça de la negociació política que va permetre a Pedro Sánchez continuar a la Moncloa. L'acord d'investidura entre el PSOE i Junts va convertir el reconeixement del català, el basc i el gallec com a llengües oficials de la UE en un compromís del nou Executiu socialista.

El moment semblava propici. Espanya ocupava la presidència rotatòria del Consell de la UE durant el segon semestre del 2023 i, per tant, tenia la capacitat per introduir assumptes a l'agenda europea. El setembre d'aquell any, el Govern espanyol va formalitzar la petició i va començar a portar-la al Consell d'Afers Generals. Ho va fer diverses vegades durant la presidència espanyola.

Però cap d'aquelles reunions va acabar amb una votació. Els governs europeus van començar a posar sobre la taula els interrogants que acabarien marcant tota la negociació: quant costaria convertir tres noves llengües en oficials, quines obligacions comportaria per a les institucions europees i, sobretot, quin encaix jurídic tindria la mesura.

Un any de silenci i un nou intent el 2025

Després de l'ofensiva inicial del 2023, la qüestió va perdre força durant bona part del 2024. No va tornar a discutir-se al màxim nivell fins al maig del 2025. Els ministres d'Afers Europeus van tornar a examinar la petició espanyola i van acordar continuar treballant-hi, però sense prendre cap decisió.

Madrid va intentar aleshores demostrar que havia escoltat les objeccions de les altres capitals. El Govern espanyol va continuar negociant una fórmula que permetés reduir els costos i facilitar una implantació progressiva. També va intensificar els contactes diplomàtics amb altres governs. José Manuel Albares va aprofitar reunions bilaterals amb diversos països i trobades amb ambaixadors per demanar suport a la proposta.

El juliol de 2025 va arribar un altre capítol. El Consell d'Afers Generals va tornar a discutir la petició espanyola i va decidir continuar treballant en la proposta de modificar el Reglament número 1/1958, que regula el règim lingüístic de les institucions europees. Tampoc aleshores hi va haver votació. La reunió va evidenciar, a més, que el principal obstacle no era només polític, també era tècnic i jurídic.

Alemanya i Itàlia no són els únics països que ha expressat reticències. Àustria, Croàcia, Suècia, Txèquia o Finlàndia també han plantejat objeccions o dubtes al llarg de la negociació. En alguns casos, les preocupacions se centren en el cost; en d'altres, en l'encaix jurídic o en el precedent que podria crear l'entrada de tres noves llengües al règim comunitari.

A l'altra banda hi ha els governs que han mostrat una actitud més favorable a la petició espanyola. Bèlgica, Hongria, Irlanda, Portugal, Romania, Dinamarca, Eslovènia i Xipre s'han situat entre els països que han expressat suport. Però fins i tot els governs favorables han evitat forçar una votació sense un consens previ.

Irlanda és un exemple d'aquesta posició. El país ha defensat la petició espanyola i ha mostrat simpatia envers la realitat lingüística catalana, però la seva presidència del Consell ha deixat clar que no vol portar la qüestió a una votació mentre hi hagi discrepàncies.

Els costos de la traducció

Un dels principals arguments dels països reticents era l'econòmic, és a dir, els costos d'incorporar tres llengües més al sistema europeu de traducció i interpretació. Davant d'això, l'Estat ja va dir que estava disposat a assumir els costos derivats de la incorporació del català, el basc i el gallec. Però la qüestió econòmica no és l'única que genera dubtes.

El Govern espanyol també ha intentat respondre al temor que el reconeixement del català, el basc i el gallec obri la porta a moltes altres peticions. És el cas dels bàltics amb el rus, França amb el bretó i el cors o Itàlia amb el sard. La proposta del Govern espanyol incorpora criteris estrictes per a futures sol·licituds, entre altres, que la llengua tingui un origen històric en l'estat membre que la sol·licita, que hi sigui oficial durant un període prolongat i que aquest estatus sigui anterior a l'adhesió del país a la UE. També estableix que l'estat que demani l'oficialitat n'assumeixi els costos. 

Per tant, a priori, la part tècnica i jurídica ja està resolta. Per això  Sampedro ha defensat que el Govern espanyol ha atès "tots els dubtes" que han expressat la resta d'estats membres sobre les implicacions jurídiques i econòmiques de l'oficialitat del català, l'euskera i el gallec. "No existeixen motius ni en matèria de costos, ni en matèria legal ni tècnica, ni en matèria de precedents que puguin justificar el no reconeixement dels drets lingüístics de 20 milions d'europeus que tenen aquestes llengües com a oficials en el seu dia a dia", ha dit aquest dimarts.

L'interès del Govern espanyol per l'oficialitat del català a la UE no s'entendria sense tenir en compte l'aritmètica parlamentària a l'Estat, el calendari electoral -amb les eleccions estatals de rerefons- i un hipotètic govern PP-Vox, que faria impossible que el català, el basc i el gallec fossin oficials a la Unió Europea, tenint en compte que un dels principals actors que està fent campanya perquè l'oficialitat de les tres llengües no sigui una relaitat és el mateix Partit Popular d'Alberto Núñez Feijoó.