De Catalunya a Andalusia: quines limitacions de mandats hi ha a l'esquerra alternativa?

Dues setmanes han passat des que les primeres tendes de campanya van començar a poblar la Puerta de Sol, en ple cor de Madrid. Un acte de protesta pel desnonament de Maricarmen, una veïna de 87 anys del barri de Retiro que va morir a l'hospital pocs dies després, que ha acabat mutant en un mar de lones, pancartes i activistes per exigir al Govern estatal solucions estructurals a la crisi de l'habitatge. La història no es repeteix però rima. Les fotografies de la macroacampada a Sol —on les botigues superen ja el miler— han recuperat les imatges del simbòlic 15-M. La font de la qual van beure molts dels partits de l'actual esquerra alternativa.

"No ens representen", corejaven, allà per 2011, els acampats a Sol, censurant les pràctiques habituals del bipartidisme. La seva falta de democràcia interna, la seva opacitat financera, els privilegis dels seus alts càrrecs, la professionalització dels seus representants... En definitiva, una esfera política allunyada del ciutadà del carrer, indolent als seus problemes i decidida a perpetuar-se en el poder. Diversos dels partits de l'esquerra alternativa van sorgir, de facto, com a resposta a aquestes crítiques. Prometent una nova cultura política: transparent, participativa, amb controls i en constant renovació. Dècada i mitja després, quina limitació de mandats tenen els partits de l'esquerra? Público ha analitzat les normes de catorze formacions diferents de l'esquerra alternativa. Aquestes són les conclusions.

Les esquerres 'sènior'

Comencem per una formació gairebé centenària: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En conversa amb Público, fonts republicanes expliquen que la continuïtat en un càrrec institucional "depèn de les circumstàncies". L'última paraula, afegeixen, la té la militància i les assemblees de les federacions territorials, "que elegeixen tots els candidats de les llistes electorals". Segons els estatuts del partit, els de Junqueras poden allargar "de forma ininterrompuda" un màxim de 12 anys la seva permanència en càrrecs de govern, podent completar el seu últim mandat. Menys rígida és la regulació de la resta de càrrecs institucionals —diputats, senadors o, fins i tot, membres de governs municipals—, que poden superar aquest límit temporal si reben el nombre mínim d'avals que marqui, per a cada cita, el reglament electoral.

A la línia vermella dels 12 anys sí que se sotmeten, en canvi, els seus presidents i secretaris generals. Amb una excepció: quan no hagin pogut desenvolupar "plenament" les seves funcions com a conseqüència de la "repressió política ". Ja sigui per penes de presó, d'inhabilitació o perquè han anat a l'"exili". Per exemple, el seu actual president, Oriol Junqueras, en el càrrec des de setembre de 2011, amb un petit parèntesi de sis mesos en 2024, després de l'enfonsament ERC en les últimes autonòmiques. D'aquests 15 anys, però, més de tres i mig els ha passat empresonat pel seu protagonisme durant el Procés.  

Una altra formació històrica a Catalunya és la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), que en el seu Codi Ètic limita a dues legislatures —tres en el cas de municipis de menys de 10.000 habitants— el temps que qualsevol dels seus representants pot ostentar un càrrec institucional. Això sí, el partit recull la possibilitat de tornar a presentar-se al mateix càrrec quan hagin transcorregut, pel mig, dos mandats més. A nivell intern, per als membres del seu Secretariat Nacional, la CUP fixa la seva línia vermella en vuit anys.

D'un extrem a l'altre de la Península: a Galícia la primera força de l'esquerra és el Bloque Nacionalista Galego (BNG), fundat fa 44 anys. En conversa amb Público, veus del partit reconeixen que no tenen limitació de mandats, ni per a càrrecs institucionals ni per a responsabilitats orgàniques. "En teníem fins al 2021", apuntalen des de la formació gallega. Un repàs cronològic als successius estatuts del BNG permet comprovar que, efectivament, és així. Si abans els documents del partit parlaven d'un límit obligatori de tres mandats consecutius, des del 2021 han desaparegut les referències a qualsevol límit temporal.

Una esquerra més amb molta història a sobre i, de nou, sense límit de mandats per als seus càrrecs institucionals o orgànics és Chunta Aragonesista (CHA). Ni rastre de qualsevol tipus de topall temporal dins dels seus estatuts, que es limiten a recomanar la "renovació periòdica" dels seus càrrecs."No, no en tenim", corroboren a Público en l'esquerra aragonesa.

Saltem a un altre partit amb més de quatre dècades a l'esquena: Esquerra Unida (IU). Fonts de la formació expliquen a Público que va ser en la IV Assemblea, allà per 1994, quan van fixar per primera vegada el seu límit de mandats per a càrrecs institucionals i orgànics: vuit anys, dues legislatures. Té lletra petita."Excepcionalment", diuen els seus estatuts, "podrà prolongar-se la responsabilitat". Per obtenir una primera pròrroga, el càrrec en qüestió necessita el 60% dels vots —una majoria reforçada— de l'òrgan competent per a la seva elecció. Per a noves pròrrogues, el percentatge de suports creix fins al 75%.

Qui no té establerta limitació per ocupar butaques institucionals és una de les ànimes que componen IU i la formació més antiga de l'esquerra alternativa, el Partit Comunista d'Espanya (PCE). Veus de l'entorn del seu secretari general, Enrique Santiago, confirmen a aquest diari que, tal com apareix reflectit en els seus estatuts, no disposen d'un límit temporal per a càrrecs públics. Sí que en tenen, matisen aquestes fonts, per als llocs interns del partit: "El nombre de mandats consecutius no ha d'excedir de tres". No ho ha de fer, però pot. De nou, amb el suport del 65% de l'òrgan pertinent.

Els hereus del 15-M

Parlar del 15-M i de l'esquerra és parlar, en gran part, de Podem. Público ha preguntat també als morats sobre les seves barreres a l'acumulació de mandats. Fonts del partit confirmen el termini temporal que apareix en el seu codi ètic vuit anys (amb possibilitat d'una pròrroga fins als dotze) per a tots els seus càrrecs. Més enllà d'aquest lapse, afegeixen veus morades, qualsevol nova ampliació depèn del vot dels seus inscrits. Per tant, igual que en el cas d'IU, sense un límit clar. De tornada a Catalunya amb un altre dels hereus de l'esperit del 15-M, els Comuns. "Tenim un codi ètic que parla de limitació de mandats, sí", indiquen a Público fonts de la formació catalana. Per evitar les "carreres polítiques", resa el document, tots els seus representants estan sotmesos a un límit de dos mandats (prorrogables a tres) "en el mateix o en diferent lloc". Una precisió que, de moment, només apareix en els documents de Comuns i que limita la concatenació de càrrecs.

El 15-M també ha deixat les seves petjades a Madrid. En els estatuts del partit que encapçala la ministra Mónica García, Més Madrid, torna a aparèixer un màxim de vuit anys "per al mateix càrrec públic". Per sumar quatre anys més al total hi ha, de nou, condicions. En aquest cas, el suport d'una majoria simple —més sís que nos— de la Mesa Regional, un dels principals òrgans de direcció del partit, amb 27 membres permanents. Per als càrrecs públics "de segon grau", la renovació exigeix, a més a més, el vistiplau de la direcció territorial. Però hi ha formes d'excedir els dotze anys. Si la persona en qüestió assumeix competències de govern, pot optar a quatre anys addicionals fins a arribar als 16.

Més fàcil d'explicar és la casuística de Moviment Sumar, el partit al qual va donar vida la ministra de Treball i abans líder de l'espai, Yolanda Díaz. Ni en els seus estatuts ni en el seu codi ètic consta cap limitació temporal. Fonts de la formació reconeixen a Público que no la tenen. És un debat que es va obrir en el si del partit ja en la seva assemblea constitutiva, asseguren aquestes veus, però que mai ha arribat a brotar sobre el paper.

Baixem al sud, a terres andaluses. A la qual és, des de maig, la principal força de l'esquerra alternativa, Endavant Andalusia mandats, amb possibilitat de tres", atallen els dubtes els de José Ignacio García.Llegint els documents del partit, per a regidors i diputats, la limitació és, efectivament, la mateixa: vuit anys, "excepcionalment" 12 amb l'aprovació del 80% de la Coordinadora Nacional. En les mateixes coordenades es mou, per cert, Anticapitalistes, una de les ànimes que, a Andalusia, dona vida a Endavant.

Al País Valencià, Compromís va començar a caminar com a coalició en l'avantsala del que acabaria sent el 15-M, encara que compta amb una tradició política bastant més antiga. La coalició, com a tal, no té els seus propis límits: s'ha de mirar la lletra menuda de cadascun dels seus partits. Iniciativa del Poble Valencià —la germana menuda que encapçala, a València, Mónica Oltra— no topa la continuïtat en càrrecs. Un extrem que sí contempla la veu majoritària de la coalició Més-Compromís. Els de Joan Baldoví limiten la permanència en càrrecs institucionals i orgànics a un màxim de 12 anys "consecutius en el mateix lloc".