Quan l'escola es converteix en l'última trinxera del dret a l'habitatge

Des de 2008, a Espanya s'han registrat més de 840.000 desnonaments, una xifra que durant anys ens ha col·locat entre els països europeus amb més pèrdues d'habitatge. A Catalunya, més de 160.000 llars han sofert un llançament, i estudis centrats en Barcelona apunten que fins al 87% afecten nens i nenes. Així i tot, seguim sense dades oficials que permetin mesurar la magnitud real d'aquesta situació. I el més greu: malgrat l'impacte directe que té sobre la vida i l'aprenentatge de la infància, el sistema educatiu continua sense una resposta estructurada per a afrontar-lo.

La legislació reconeix el dret a l'educació en igualtat de condicions, però la realitat a les aules el desmenteix dia rere dia. El 34,6% de la infància a Espanya està en risc de pobresa, i moltes famílies destinen fins al 74% dels seus ingressos al lloguer, atrapades per una crisi residencial que no cedeix. Patir un desnonament, viure mudances constants o residir en un habitatge inadequat no és només un problema material: és un cop al benestar físic, emocional i educatiu dels nens i nenes.

Les dades recollides recentment en 46 centres educatius de Barcelona ho fan visible: el 96% ha detectat infrahabitatge, el 85% canvis recurrents de domicili i un 13% casos de sensellarisme infantil, una dada alarmant. Només en l'últim curs escolar es van comptabilitzar 215 menors víctimes de desnonament i 180 reallotjades en pensions o allotjaments d'urgència. Per al 90% dels centres, això es tradueix en problemes emocionals greus: estrès, nerviosisme, dificultat per a concentrar-se. L'habitatge es converteix, així, en el primer factor educatiu.

En aquest context sorgeix una pregunta evident: què han fet les escoles per a respondre a una crisi que, encara que externa, esclata cada dia dins de les seves aules? Per a intentar respondre-la vaig iniciar una recerca basada en un estudi de cas, amb l'objectiu d'observar què ocorre realment quan la inestabilitat residencial afecta a la vida escolar. Paral·lelament, en 2025 va néixer la plataforma Docents contra els desnonaments, primer a Salt i després a Barcelona, amb un missatge clar: sense casa no hi ha educació. La seva aparició no és casual: és el reflex de la tensió que viuen els centres, obligats a sostenir problemes que haurien de resoldre's molt abans que una criatura arribi a l'aula.

Els primers resultats de la recerca revelen diverses qüestions de fons. La primera és que les escoles s'han convertit, gairebé sense voler-ho, en un espai de sosteniment emocional per a famílies senceres. Els equips docents activen xarxes de barri, acompanyen en tràmits, ajuden a buscar recursos o simplement ofereixen un lloc segur on els nens puguin respirar. Tot això es fa sense protocols, sense recursos específics i sense indicacions institucionals. El que funciona, funciona gràcies a la voluntat del professorat, no gràcies al sistema.

En segon lloc, les cures, aquestes accions invisibles que sostenen la vida quotidiana, són centrals i, no obstant això, no figuren en cap normativa. Trucades fora d'horari, contencions emocionals, gestions improvisades, vincles comunitaris… Un treball essencial que rares vegades rep reconeixement. Polititzar les cures significa comprendre que són part de la justícia educativa i que han de blindar-se amb temps, recursos i protecció.

Un tercer eix imprescindible és la fi del adultocentrisme. La infància no és un subjecte passiu: té veu i capacitat d'anàlisi. Incloure el dret a l'habitatge dins dels projectes educatius, igual que s'ha fet amb la violència masclista o l'assetjament escolar, permet que nens, nenes i adolescents entenguin la seva realitat i reclamin els seus drets.

Finalment, l'escola s'ha convertit en una trinxera quotidiana. Allí on la política pública falla, la comunitat educativa intenta sostenir l'insostenible. Però aquesta resistència té un límit: no pot dependre de la precarietat ni de l'heroïcitat de cada docent. És urgent dotar als centres d'equips interdisciplinaris, mecanismes estables i protocols clars que garanteixin una resposta digna i no improvisada.

Encara que aquesta recerca s'ha centrat en primària, la situació en l'ESO i la formació professional és encara més preocupant: els efectes sobre la salut mental i les relacions en l'adolescència són més profunds i estan molt menys estudiats.

És moment de buscar solucions innovadores, amb pressupost més elevat, que garanteixin simultàniament el dret a l'educació i l'habitatge dels més vulnerabilitzades. Mentrestant, cal aturar aquesta sagnia: parar els desnonaments en els quals hi hagi criatures. La infància no pot esperar. Si realment ens importa, hem de blindar els seus drets a l'habitatge i a l'educació, aquí i ara.

La conclusió és simple: si l'habitatge és inestable, la vida de la infància també ho és.

I el dret a l'educació comença, inevitablement, per una cosa tan bàsica com tenir una casa.