Política i antipolítica: reconstruir el vincle social davant l'avenç de l'individualisme extrem

PEn els darrers anys s'ha instal·lat un pessimisme creixent respecte al futur polític del país, com si l'avenç de l'extrema dreta fos una tendència inevitable davant la qual els qui defensem els drets humans només poguéssim resignar-nos. Aquesta resignació forma part del problema. Hem estat massa tolerants amb la intolerància i, en fer-ho, hem permès que discursos profundament antipolítics erosionin els fonaments de la convivència democràtica. 

Ens trobem davant d'una disputa central: la defensa d'una societat construïda des del col·lectiu davant la lògica atomitzadora de l'individualisme extrem. La comunitat és l'espai on es garanteix la igualtat d'oportunitats, on es protegeix els qui tenen menys i on es construeix un futur compartit. Tanmateix, s'ha estès la idea que la llibertat és un acte estrictament individual i desvinculat de qualsevol responsabilitat social. Aquesta narrativa ultraliberal, que celebra l'autosuficiència i menysprea allò comú, ha calat fins i tot en sectors socials que depenen precisament de la solidaritat mútua per millorar les seves condicions de vida. 

Costa d'acceptar com determinats discursos aconsegueixen que persones vulnerables culpin d'altres encara més vulnerables mentre les elits econòmiques, autèntiques generadores de desigualtat, queden fora de l'escrutini. Aquesta inversió de responsabilitats és una de les victòries culturals més perilloses de l'antipolítica contemporània. 

Per revertir aquesta situació, és imprescindible revisar amb honestedat el que s'ha fet fins ara. Algunes estratègies, com l'anomenat cordó sanitari, han demostrat ser insuficients: aïllar aquells que promouen discursos d'odi no n'hi ha prou si no es disputa el sentit comú que aquests discursos han aconseguit modelar. La democràcia no pot limitar-se a reaccions defensives; necessita una ofensiva cultural basada en la veritat, el rigor i la pedagogia. 

Per això, cal recuperar l'espai públic que l'extrema dreta ha guanyat a través de mentides, simplificacions i eslògans buits. Aquesta recuperació passa per una confrontació clarament democràtica: permetre que els seus arguments s'exposin per desemmascarar-ne la inconsistència i demostrar, amb dades verificables i explicacions comprensibles, la falsedat de les seves promeses. La veritat no pot presentar-se com un exercici més complex que la mentida; ha de ser comunicada amb claredat, sense tecnicismes innecessaris i sense por al debat. 

La defensa de la democràcia implica també reforçar l'educació en valors cívics des de la infància. No es tracta d'adoctrinar, sinó de garantir que les noves generacions comprenguin per què els drets humans, la igualtat i la diversitat no són negociables. Que avui aquests principis estiguin en qüestió demostra fins a quin punt hem descuidat la formació ètica i política de la ciutadania.

Davant l'avenç de l'antipolítica, el progressisme ha d'abandonar qualsevol to paternalista, però reafirmar amb determinació els valors humanistes que el sostenen. No podem acceptar el marc narratiu que vincula immigració i inseguretat de manera automàtica, perquè és fals, perquè erosiona la cohesió social i perquè respon a l'estratègia d'aquells que estan disposats a fracturar el país per obtenir poder. La realitat és senzilla: l'Estat del benestar només sobreviurà si es mantenen i es reforcen les cotitzacions, i això exigeix incorporar població activa, especialment immigrant. Això no és una opinió; és un fet demogràfic i econòmic. 

La democràcia és viva quan es defensa i es practica. El passat ofereix lliçons, però no determina el nostre destí. El futur continua obert, i la seva direcció dependrà de la nostra capacitat per reafirmar la centralitat d'allò comú, recuperar la confiança en la política i defensar sense complexos un projecte basat en la dignitat humana i la justícia social.