Europa i la possibilitat de la guerra

Pablo Bustinduy, politòleg

La sensació d'impotència davant una crisi geopolítica no és una cosa nova per a Europa. De fet és habitual referir-se a ella amb anècdotes, la qual cosa enerva especialment als qui creuen que, per raons econòmiques, demogràfiques o militars, Europa només tindrà un lloc rellevant en el món del futur si aprèn a actuar unida. Una pensada que s'atribueix a Kissinger (a quin número puc trucar si vull parlar amb Europa?) ha obsessionat a Brussel·les durant dècades. Per a solucionar-la es va crear la figura de l'Alt Representant; també la Presidència del Consell, a més de la Presidència de la Comissió. El resultat és que quan Biden decideix "parlar amb Europa", la ronda continua incloent vuit trucades.

Una altra anècdota recurrent remet a les declaracions d'un primer ministre belga que, en temps de la primera guerra de l'Iraq, es va referir a Europa com un "gegant econòmic, un nan polític i un cuc militar". Les veus cada vegada més insistents a favor d'un exèrcit europeu fan referència a aquest complex com un dels seus principals arguments: Europa no és creïble com a actor geopolític perquè no té capacitat real d'actuar. És cert que la crisi atlàntica durant la presidència Trump va impulsar la coordinació europea en defensa i seguretat. Però com s'ha fet evident en aquests dies, la UE segueix molt lluny de tenir una veu i un cos coherents per a qualsevol acció exterior d'envergadura.

La realitat és que aquesta constatació (Europa és incapaç d'actuar) expressa més una frustració que un projecte polític o un desig real. Qui té avui una visió clara del món o del paper que Europa ha d'exercir en ell? Els profetes de la decadència, els qui veuen el declivi d'Occident a tot arreu, creuen que la grandesa passa per recuperar aquella passió nacional que va portar el continent a les dues guerres mundials. A Brussel·les, però, només sembla clar el que no es vol: la inestabilitat, el desordre, la irrellevància, però ningú sap ben bé en què es materialitza l'alternativa. Qui vol realment un exèrcit europeu? Per a què i sota quin comandament?

La vacil·lació de les posicions sobre l'autonomia estratègica europea és il·lustrativa d'aquesta falta d'horitzó. En el 2017 Merkel va anunciar que els temps en què els europeus havien de dependre d'uns altres per al seu defensa havien "arribat a la seva fi"; Macron va arribar a dir que l'OTAN havia entrat en una fase de "mort cerebral". Avui el diagnòstic sembla haver donat un gir de 180 graus, i amb l'atlantisme torna a imposar-se una concepció de Rússia que fa impossible entendre l'espai postsoviètic i orientar sobre ell una estratègia solvent a mitjà termini. Mentrestant, el futur d'un país clau per a la regió es dirimeix en negociacions on Europa no té ni tan sols una cadira a la taula.

Les conseqüències d'aquest replegament són extraordinàriament negatives pels interessos europeus. No és una novetat que Europa xoqui amb Rússia; de fet no es pot entendre la història del continent sense aquesta dialèctica de confrontació recurrent, sense la construcció de Rússia com el seu gran 'Altre' oriental. Desgraciadament, tampoc és una novetat que l'estratègia europea fracassi en la seva obstinació de manera rotunda. Fa vuit anys del Maidan i de Crimea, catorze de la crisi a Geòrgia. En aquest temps no es pot dir que la situació democràtica a Rússia hagi millorat, mentre que a diversos països europeus, especialment en la perifèria Est, aquesta ha empitjorat significativament. Avui la UE es troba en una posició de vulnerabilitat energètica aguda, atrapada en una incòmoda i qüestionable estratègia de dissuasió militar, amb escassa capacitat d'influència sobre l'esdevenir d'una crisi que amenaça amb afectar-la de ple. Mesurada a partir dels seus efectes i els seus resultats, la política europea en relació a Rússia ha resultat ineficaç, perillosa i fallida.

No hauríem de mesurar aquesta política a partir de les seves intencions, de la defensa de la democràcia i els Drets Humans com a valors que en teoria la inspiren? El problema no és només que la geometria d'aquest discurs hagi estat sempre més aviat variable, o que les seves contradiccions siguin cada cop més flagrants dins i fora de les fronteres de la Unió. El problema de fons és que la teoria i el discurs de la política exterior europea van ser concebudes per a un món que ja no existeix. Aleshores la UE va voler pensar-se com a model per a un espai occidentalitzat, pacificat i global. Avui, quan aquest espai ha tornat a omplir-se d'estries, d'esferes i conflictes, aquesta projecció de si mateixa ja no troba gairebé cap ancoratge real. En aquesta fissura, en aquesta distància entre aspiració i realitat pateix avui la identitat europea, incapaç de reconciliar-se amb si mateixa o de projectar-se de manera independent cap al futur. Una cosa sembla clara: la pitjor manera d'afrontar aquesta bretxa seria normalitzar la possibilitat d'una guerra en el seu flanc oriental.