Davant els escàndols d’assetjament als partits: una política que cuida comença amb igualtat

En les darreres setmanes s’han fet públiques diverses denúncies per assetjament sexual que afecten càrrecs del PSOE: el cas de Paco Salazar, assessor pròxim a la direcció, amb denúncies que van desaparèixer del canal intern; la investigació a Antonio Navarro a Torremolinos arran de missatges i proposicions no consentides; la dimissió de José Tomé després de sis denúncies per comportaments masclistes; o la recent sortida de Javier Izquierdo de l’executiva i del Senat, assenyalat també per un possible cas d’assetjament. Tot plegat dibuixa un patró que no podem ignorar.

No parlem de casos aïllats ni d’errors puntuals del sistema informàtic. Parlem de com els partits polítics gestionen el poder, el silenci i les violències quan aquestes es produeixen dins de les seves pròpies estructures. Ja ho vam veure abans amb Más Madrid i ho tornem a veure ara: quan les denúncies incomoden, sovint s’activa una lògica de contenció del dany que deixa les víctimes en un segon pla.

 Partits polítics i plans d’igualtat  

En aquest context cal recordar la funció dels plans d’igualtat. Fa anys que els plans d’igualtat s’han consolidat com una eina clau per avançar cap a una societat més justa i lliure de discriminacions. Amb el Reial decret llei 6/2019 es va establir l’obligatorietat d’implantar-los a les empreses de més de 50 persones treballadores, un pas que moltes organitzacions han assumit amb graus diversos de compromís i que algunes altres van adoptar fins i tot de manera voluntària, entenent que la igualtat ha de ser una pràctica real i no només un discurs.

Però fins fa ben poc, un dels actors més influents de la vida pública —els partits polítics— n’estaven exclosos. Espais que generen discurs, lideren transformacions, marquen agenda i legislen sobre la vida de milions de persones, no estaven subjectes a l’obligació de fer aquest exercici de diagnosi, reflexió i compromís amb la igualtat de gènere. Una contradicció flagrant.

Des de desembre de 2024, els partits polítics també han passat a tenir l’obligació legal d’elaborar i implementar un pla d’igualtat. Una mesura que arriba tard, però que celebrem, perquè no hi pot haver transformació social real si qui vol liderar un país no fa una revisió interna profunda, perquè no podem exigir a la societat allò que no practiquem dins les nostres pròpies estructures.

 Molt més que un requisit legal  

Els plans d’igualtat són molt més que un requisit legal, són un conjunt de mesures ordenades, elaborades a partir d’una diagnosi rigorosa, que tenen com a objectiu garantir la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes, i eliminar qualsevol forma de discriminació per raó de sexe, gènere o orientació sexual. Però també són, o haurien de ser, un procés de transformació interna; una eina per repensar rols, estructures de poder, formes de comunicació, espais de participació i maneres de prendre decisions.

Quan parlem d’igualtat o de feminisme sovint ho fem des d’un pla teòric, com si es tractés d’un ideal compartit per tothom en el marc d’una democràcia madura, però malauradament, el context actual ens demostra que la igualtat no és una fita assolida, ni tan sols un valor integrat. L’auge de l’extrema dreta, el creixement del masclisme entre els joves, les violències digitals i les resistències davant els avenços en drets són símptomes clars que el feminisme no només continua sent necessari, sinó que és urgent. Per això, tenir plans d’igualtat a tots els àmbits,també als partits, ja no és opcional, és indispensable.

Tanmateix, l’elaboració dels plans d’igualtat ha d’anar acompanyada d’una implementació real i efectiva, i no pot quedar en una declaració d’intencions. L’actualitat ens interpel·la amb força i ens obliga a fer una lectura crítica d’aquest pas endavant. Perquè no n’hi ha prou amb tenir plans d’igualtat si, quan apareixen denúncies per assetjament sexual, aquestes desapareixen per art de màgia, es gestionen amb opacitat o s’intenta protegir més la imatge del partit que les persones afectades. Els darrers casos coneguts al PSOE ho posen de manifest de manera crua i preocupant.

Aquesta realitat posa en qüestió el sentit mateix dels plans d’igualtat si no van acompanyats d’una voluntat política real, de transparència i d’una aplicació rigorosa dels protocols. Un pla d’igualtat no pot ser una coartada ni un element decoratiu. Ha de ser una eina viva, que incomodi, que actuï amb rapidesa i que situï la protecció de les víctimes per davant de qualsevol càlcul partidista.

Per tant, aquesta nova obligació legal no hauria de ser viscuda com una càrrega, sinó com una oportunitat col·lectiva. La d’aturar-nos, mirar-nos amb honestedat, reconèixer les pròpies incoherències i comprometre’ns a canviar-les.

 Un cas pràctic  

A Comunistes de Catalunya vam decidir avançar-nos a aquesta exigència legal, convençudes que la igualtat no podia esperar. Durant el 2024 vam elaborar el nostre Pla d’Igualtat, entès no només com un document, sinó com un procés de revisió i transformació col·lectiva. Un exercici que implica assumir que, tot i combatre el patriarcat des del discurs, també podem reproduir-lo dins dels nostres espais.

El punt de partida va ser una diagnosi rigorosa, que va incloure la revisió de la documentació interna del partit i una anàlisi qualitativa basada en qüestionaris, entrevistes i espais de participació de la militància. Aquest procés ens va permetre obtenir una radiografia realista del funcionament del partit i posar veu a les experiències quotidianes de les persones que en formen part.

A partir d’aquesta diagnosi, vam definir 40 mesures a desplegar en els pròxims quatre anys, orientades a millorar la conciliació, la corresponsabilitat, els espais de cura, la distribució de tasques i la formació en igualtat i feminismes. El procés també va posar de manifest la sobrecàrrega que pateixen moltes dones en la política, una realitat que no té solucions immediates, però que hem decidit afrontar de manera conscient per construir espais de militància més sostenibles, justos i cuidats.

Així que, ara que tots els partits polítics estan legalment obligats a elaborar els seus plans d’igualtat, creiem que és el moment de fer-ho des d’aquesta mirada i fer un pas més enllà. No es tracta només de complir. Es tracta de fer-ho amb compromís, amb participació i amb mirada transformadora. Un pla d’igualtat no pot ser un document decoratiu ni una estratègia comunicativa. Ha de ser una eina viva, útil i valenta. Una eina que qüestioni, que incomodi, que assenyali on fallen les estructures, però que també proposi, crei i impulsi un nou model d’organització política basat en la cura, la corresponsabilitat, el respecte i la justícia de gènere.

La igualtat no és un destí, és un camí que hem de recórrer col·lectivament. I ara, per fi, tenim l’obligació, i l’oportunitat, de caminar-lo també des dels partits. No hi ha excuses. Fem-ho amb valentia, amb convicció i amb la certesa que només si ens transformem des de dins podrem transformar la societat que volem.