Mig segle de la vaga de la Roca, l'últim gran conflicte obrer rupturista de la Transició
Arran de l'acomiadament d'un delegat dels treballadors, el 8 de novembre de 1976 va arrencar una aturada que s'allargaria 95 dies, i que suposaria la culminació d'un moviment obrer assembleari i autoorganitzat
Amb una plantilla d'unes 4.000 persones a l'època, la Roca tenia un enorme pes aleshores a Gavà i Viladecans, ciutats que van ser els grans escenaris d'un conflicte marcat per la repressió policial, però també per una solidaritat que anava més enllà de la fàbrica
Viladecans-
Divendres, 11 de febrer de 1977. Pocs minuts després de les 7 del matí unes 4.500 persones marxen conjuntament cap a la fàbrica de la històrica Roca Radiadors -avui Grup Roca-, ubicada entre els termes municipals de Gavà i Viladecans, al sud del Baix Llobregat. Ho fan després que una breu i multitudinària assemblea hagi ratificat l'acord assolit el dia abans, que implica posar el punt final a més de tres mesos de vaga i la reincorporació a la feina de la plantilla, formada per més de 3.700 persones, segons recollia la premsa de l'època. No és, per tant, un dia més i durant la marxa es registren escenes d'emoció i s'escolten crits d'"unitat [obrera]".
La vaga de la Roca no va ser un conflicte laboral més, sinó que va esdevenir un dels més importants de la Transició, tant per la durada -95 dies- com per la massiva implicació dels treballadors d'una empresa que aleshores era la segona més important de Catalunya, tot just per darrere de la Seat. I, sobretot, va constituir la culminació d'un moviment obrer assembleari, horitzontal i autoorganitzat i, alhora, el seu "cant del cigne". En un temps de canvis, en certa manera els obrers de la Roca van protagonitzar una espècie de final d'època, per entrar en una nova era marcada per la delegació en els grans sindicats, ja ben actius aleshores tot i que serien definitivament legalitzats l'abril d'aquell 1977.
L'aturada s'havia iniciat el 8 de novembre de 1976, tot just ara fa mig segle. Per recordar-la parlem amb diversos dels seus protagonistes directes i indirectes. Abans, però, posem-hi una mica de context. Coneguda avui sobretot pels seus sanitaris, la companyia va ser fundada pels germans Roca i Soler -de Manlleu (Osona)- el 1917 com una petita farga a Gavà dedicada a la producció de radiadors de ferro colat per a la calefacció domèstica. Amb el temps la gamma de productes s'aniria ampliant i Roca va viure una enorme expansió durant els anys 60, amb la incorporació de milers de treballadors. Per atreure mà d'obra va decidir construir un nou barri a Viladecans on ubicar els empleats i les seves famílies: serà el Poblado Roca, que jugarà un paper clau a la vaga. Representant d'un capitalisme paternal tan en boga en l'època, també va aixecar una xarxa d'institucions -com hospital, economat, escola o centre cultural- que augmentaven la dependència de la plantilla cap a l'empresa.
Relacionat amb aquest tema
Les condicions laborals no eren precisament fàcils, en un context de gran creixement demogràfic, en què Gavà i Viladecans havien multiplicat la població durant els 60 i van arrencar la dècada dels 70 amb uns 25.000 veïns en cada cas. "El ritme de producció era molt elevat i els salaris no eren gaire bons, era una feina dura", recorda Francisco Martínez, que va treballar-hi des del 1969 fins al 1987. El complementa Clemente Olivares, que s'hi va estar del 1966 al 1985. Olivares posa el focus en les moltes mancances a nivell de seguretat i salut laboral que hi havia a l'època i que exposava els operaris a inhalar la pols de productes contaminants: "No hi havia aspiradors [per a la pols de compostos com la sílice] i l'empresa durant molt de temps va intentar tapar els casos de silicosi, que s'hi generaven". Dècades més tard, Roca seria condemnada per la mort per silicosi d'antics treballadors.
L'advocat Ignasi Doñate, veí de Cornellà i que tindria un paper clau en acompanyar els vaguistes, comenta que "treballar a Roca era una manera d'assegurar-se una feina, però també hi havia bastant gent que en sortia quan podia per la duresa de les condicions que hi havia, amb el tema de la silicosi". Els baixos sous i els potencials perjudicis per a la salut eren dues raons clau que havien provocat l'esclat de diversos conflictes laborals a Roca durant els darrers anys de la dictadura. Així, el 1969, el 1971 i el 1975 s'havien produït vagues a la fàbrica per reclamar millores salarials i laborals.
Roca ja havia viscut vagues el 1969, 1971 i el 1975, però el 1976 hi ha un salt d'escala
El 1976, però, hi haurà un salt d'escala. No és un fenomen exclusiu dels treballadors de l'empresa del Baix Llobregat. Amb el dictador mort el 20 de novembre del 1975, s'obre un escenari de canvi que dispararà la mobilització obrera. Ho documenta l'historiador -i expolític- Xavier Domènech a Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1975), publicat per Akal el 2022. Es passa de 10 milions d'hores de treball perdudes durant el 1975 a causa d'una conflictivitat obrera en què va participar mig milió de treballadors, a les 110 milions d'hores del 1976, amb 3,5 milions d'obrers implicats. "Els treballadors haurien percebut les noves possibilitats de canvi polític i social que s'obrien i dins d'aquest marc haurien vist augmentades les oportunitats per imposar les seves reivindicacions socials i polítiques", escriu Domènech.
Autoorganització dels treballadors
En el cas de la Roca, el primer gran episodi del 1976 va ser una vaga que va allargar-se 42 dies, entre els mesos de febrer i l'abril, per la negociació del conveni interprovincial i que va coincidir en el temps amb la massacre policial dels treballadors en vaga a Vitòria, del 3 de març, que acabaria amb un balanç de cinc morts i 150 ferits. Eren temps convulsos i a la factoria de Gavà i Viladecans la plantilla s'anava polititzant i avançava cap a un procés d'autoorganització. Tant Clemente Olivares com Francisco Martínez van començar a treballar a la Roca quan eren adolescents i el segon admet que, inicialment, "no teníem gaire idea política, però amb les reivindicacions i la vaga en vam començar a aprendre, també gràcies a gent [de la plantilla] que tenia experiència en la clandestinitat".
Relacionat amb aquest tema
De la seva banda, Olivares comenta que "a mesura que el franquisme s'anava debilitant, a Roca va començar a haver-hi moguda política i, per exemple, el 1971 persones vinculades al PSUC i Comissions Obreres van muntar una vaga, que l'empresa va aturar amb una pujada salarial. Cal tenir en compte que Roca tenia un gran domini de Gavà i Viladecans i no era fàcil moure la gent en contra seva". A poc a poc, persones de Comissions comencen a ocupar càrrecs sindicals a Roca, en detriment dels representants de la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical franquista.
La vaga de l'hivern i primavera del 1976, però, marca una nova divisió entre els treballadors de Roca, amb un grup no vinculat a Comissions que plantejava accions alternatives i canviar el sistema d'elecció dels representants de la plantilla. "Uns quants vam començar a reunir-nos i vam proposar que la gent escollís per seccions aquella persona que reunia les condicions per ser el seu representant i es van anar convencent. És a dir, eren els propis treballadors els que proposaven algú, sense que aquest es presentés, i l'assemblea el ratificava posteriorment", explica Olivares.
Relacionat amb aquest tema
Sortirien 45 delegats, entre els que hi havia tant Clemente Olivares com Francisco Martínez, qui recorda que si el nou model va tirar endavant va ser perquè "ens vam organitzar i vam picar pedra secció a secció, explicant que el que teníem establert fins aleshores no defensava les nostres necessitats laborals i que l'havíem de canviar". Uns delegats que l'assemblea tenia la potestat de revocar en qualsevol moment. Finalment, al setembre s'escollirien cinc delegats per integrar la comissió de negociació del conveni amb l'empresa, que en un primer terme no els va reconèixer amb l'argument que els representants dels treballadors legalment reconeguts eren els membres del comitè d'empresa i els jurats d'empresa. Ja en aquell moment, els obrers van a buscar l'assessorament d'Ignasi Doñate, aleshores un jove advocat de 28 anys.
Per a l'advocat Ignasi Doñate, el 1976 a Roca va posar-se en marxa un "sistema sindical de base assembleària, definit des de baix"
Amb el suport d'una assemblea que ja els havia beneït com els seus representants, els delegats van reclamar i aconseguir la dimissió de tots els jurats d'empresa, en el que suposava una autèntica ruptura amb el model sindical franquista, encara vigent. En paraules de Doñate, el model que va posar-se en marxa a la Roca aquell 1976 era un "sistema sindical de base assembleària, definit des de baix". Finalment, l'empresa va acceptar asseure's a negociar, però el diàleg no va durar gaire.
Relacionat amb aquest tema
La corporació tot just va oferir una millora salarial escassa, sense acceptar el conjunt de reivindicacions que els havien fet arribar els delegats dels treballadors i que incloïen des de l'amnistia laboral a la llibertat sindical, símbol de la politització creixent de la plantilla. El bloqueig va provocar la convocatòria d'una aturada el 28 d'octubre, acció que va portar la companyia a acomiadar el 8 de novembre un dels delegats dels treballadors, Joaquín Sánchez, acusat d'haver promogut una vaga il·legal. Un acomiadament que seria la guspira definitiva per a l'inici d'un conflicte que s'allargaria gairebé 100 dies.
Violència policial i de l'extrema dreta
Els operaris del torn de tarda ja no entrarien a treballar i en assemblea decidirien anar a la vaga indefinida per reclamar la readmissió del delegat. "Aquella mateixa tarda la Guàrdia Civil va entrar a la fàbrica i ens va desallotjar a pals, amb violència. La vaga va començar molt dura, però alhora això ens va unir, perquè hi havia molta camaraderia i tots anàvem a l'una", rememora Clemente Olivares. "Va ser un conflicte d'una violència mai vista. La Guàrdia Civil va disparar foc real en el desallotjament i contra les cases i els balcons del Poblado, va ser una barbaritat", el complementa Doñate. Fins al punt que els veïns van recollir més de 200 casquets de bala. Per sort, no va haver-hi víctimes. Aquella jornada, les càrregues policials i els enfrontaments arribarien a la rambla de Gavà.
La violència sorprendria fins i tot les autoritats locals i l'alcalde de Viladecans de l'època, Josep Parellada, va actuar sovint durant la vaga com a mediador davant la patronal i el Govern Civil, alhora que va mostrar-se crític amb la repressió. La dimensió que va agafar el conflicte va portar Doñate a buscar la col·laboració d'altres lletrats que, com ell, "no tinguessin cap obediència sindical, sinó que respectessin la pròpia ideologia i el funcionament dels treballadors en assemblea, sense interferir-hi". Així Simeó Miquel, August Gil Matamala i Joan Lluís Jornet i Francesc Gallissà -els dos darrers, fundadors del Col·lectiu Ronda- van sumar-se a la defensa dels treballadors, que veien com la repressió aniria a més. Així, el 15 de novembre serien acomiadats la pràctica totalitat dels delegats escollits per l'assemblea, 35 dels quals obririen una nou escenari de lluita en denunciar Roca per acomiadament improcedent.
Relacionat amb aquest tema
Les dones dels treballadors van jugar un paper clau per sostenir la vaga, participant en assemblees i buscant recursos per a la caixa de resistència
Ràpidament l'impacte de la vaga aniria més enllà de les parets de la fàbrica, amb un paper fonamental del Poblado i de les persones que hi vivien per sostenir-la. Però també amb el suport i la solidaritat d'obrers d'altres indústries de la comarca o de diverses personalitats que van posicionar-se al costat d'un vaguistes majoritàriament criminalitzats i atacats per la premsa de l'època. Així, per exemple, Lluís Llach va oferir un concert solidari amb els treballadors de la Roca al pavelló de Viladecans, com pot veure's en una de les fotografies cedides per Jaume Muns que il·lustra aquest reportatge. La protesta no hauria pogut allargar-se més de tres mesos sense el paper de les dones dels treballadors, que des de l'inici van participar a l'assemblea i van implicar-se per tota la comarca en la recol·lecta de menjar i de diners per nodrir una caixa de resistència imprescindible per assistir els treballadors més necessitats.
En fa memòria Anna Besora, aleshores veïna del Poblado i avui resident al centre de Viladecans. Anys després, el seu marit -Josep Pérez- engruixiria el recompte negre d'antics treballadors de la Roca morts per silicosi. "En aquells mesos vam passar molta por, tant quan la policia va disparar tiros, com quan venien grups d'ultradreta a amenaçar-nos", comenta, per recordar com la participació de tot el barri a les assemblees -tres de les quals van ser obertes i multitudinàries, malgrat el context- ajudaven a "implicar-se i a entendre la situació". Besora també relata com el capellà de l'església del Poblado, el "pare Celestino", va solidaritzar-se amb els vaguistes, fins al punt que a la parròquia és on es guardava la caixa de resistència. La vaga va marcar un punt d'inflexió claríssim, com ho demostra que després del conflicte un gran nombre de dones van començar a treballar fora del barri i allunyats de l'influx de la Roca, en un gest per guanyar independència i trencar part del poder de l'empresa.
Els antics delegats dels treballadors Francisco Martínez i Clemente Olivares recorden com a "molt durs" aquells tres mesos de vaga i el primer posa el focus "en la gran intensitat" de feina que portaven a terme durant la protesta: "Ho havíem de fer tot, des de l'organització i celebració de les assemblees per decidir els següents passos, l'elaboració de butlletins per fer difusió, l'impuls d'iniciatives de solidaritat per recollir recursos per sostenir la vaga, o desplaçaments pel Baix Llobregat i el Barcelonès a recollir suports entre d'altres obrers... Potser dormíem quatre hores al dia i també vam organitzar l'autodefensa, per les amenaces i els atacs de la ultradreta que vam rebre [que eren reivindicats per la Triple A, l'Alianza Apostólica Anticomunista de España]. En tot plegat, el Poblado va ser essencial, estava envoltat de la policia, però no hi entrava, era com el nostre quarter general". Això sí, l'assetjament i la repressió policial durant aquell mesos es feia notar i en diversos episodis es van acumular desenes de detencions de treballadors.
Van ser setmanes d'assemblees diàries, que comptaven amb una assistència notable malgrat que el gruix no van ser autoritzades. Els carrers del Poblado, l'església del barri o, fins i tot, les zones boscoses de la propera muntanya de Sant Ramon eren els escenaris d'unes reunions que, sovint, es feien amb punts de control per avisar de l'arribada de la policia. Allà es prenien les decisions, sempre amb votacions a mà alçada, en una autoorganització que va portar els treballadors a crear una diversitat de comitès -d'autodefensa, de redacció, d'assessorament jurídic, d'organització interna,...- per afrontar les necessitats de la vaga. Algunes de les assembles congregarien milers de persones, com en la que el 10 de febrer es va aprovar la reincorporació a la feina. La unitat dels vaguistes, aparentment sòlida, no podia amagar les tensions que ja hi havia amb els sindicats.
"Greu conflicte sindical"
"Havíem de lluitar contra l'empresa, la premsa i, fins i tot, els sindicats, que eren més aviat un fre", comenta Francisco Martínez. Ignasi Doñate hi afegeix context: "Mentre que les vagues d'Elsa [empresa vidriera, de Cornellà de Llobregat] del 1974 i de [la siderúrgia] Laforsa del 1975 i 1976 [situada a la mateixa ciutat i que va allargar-se 106 dies, convertint-se en l'aturada laboral més llarga a Catalunya des de la Guerra Civil] estaven dirigides per la respectiva assemblea d'empresa però tenien el suport total de l'avantguarda sindical d'aleshores, que representaven les Comissions Obreres, en el cas de la Roca ja no va ser així. Ja no existia aquesta unitat sindical de base i Comissions no va donar-hi suport".
"Va ser una lluita molt dura, perquè les avantguardes obreres ja optaven per prefigurar un sindicat propi i no per plataformes unitàries"
El resultat? "Un greu conflicte sindical", en paraules de l'advocat, que dècades més tard -del 2016 al 2019- seria regidor d'ERC a Cornellà. Segueix Doñate: "Va ser una lluita molt dura, perquè les avantguardes obreres ja optaven per prefigurar un sindicat propi i no per plataformes unitàries com les que s'havien articulat abans, i liderades per un assemblearisme de base. En tot cas, Comissions no se'n va sortir a l'hora de mediar en el conflicte, que va seguir liderat per l'assemblea que era qui marcava les directius als delegats", que l'havien d'obeir.
Clemente Olivares posa en valor el model assembleari i horitzontal, perquè "no permetia a l'empresa manipular-nos ni penetrar en la presa de decisions", com hauria estat més factible en sistemes més jeràrquics o dirigits. Això suposava un "reconeixement del nou moviment sindical", que tenia un clar esperit de "ruptura" amb la dictadura, que també anhelaven els vaguistes. Hi posa l'accent Francisco Martínez, per a qui "volíem una ruptura més gran. Teníem clar des del primer moment que havíem de sortir de la fàbrica i anar més enllà de les seves parets per tenir ressò i guanyar suports". Ara bé, admet que tot plegat va ser en certa manera intuïtiu, no planificat: "Vam treure la CNS de la fàbrica i vam poder imposar el moviment assembleari, però en gran part va ser per una inèrcia que ens demanava com funcionar i que fer en cada moment". Per rematar que la lluita no era només laboral, sinó també política, perquè "tota política que no fèiem nosaltres, la feien en contra nostra".
Victòria judicial i balanç agredolç
El judici per la denúncia d'acomiadaments improcedents arribaria el 22 de gener, un fet que l'assemblea de treballadors havia aprofitat per convocar unes jornades de solidaritat els dos dies previs per mostrar el suport social a les seves reivindicacions i que el dia 21 van comportar l'aturada total o parcial d'unes 35 fàbriques del Baix Llobregat, amb uns 17.000 obrers mobilitzats. La sentència va emetre's al cap de poc, a principi de febrer, i Doñate no dubta a definir-la com a "progressista", perquè "recollia i reconeixia el sistema de presa de decisions dels treballadors de Roca".
Clemente Olivares hi afegeix que "volíem que es parlés del moviment de delegats i el magistrat el va reconèixer, dient que érem persones manades per l'assemblea i no se'ns podia acomiadar, perquè l'únic que fèiem era executar les decisions preses per l'assemblea". Els acomiadaments, per tant, van ser considerats improcedents, si bé Roca no readmetria tots els treballadors sí que va veure's obligada a indemnitzar-los.
"La sentència va suposar el reconeixement al moviment dels delegats, però també va ser el seu cant del cigne. Teníem clar que acabaria allà"
A partir d'aquí, però, el balanç que en fan els seus protagonistes es torna agredolç. "Malgrat el reconeixement al moviment dels delegats que va suposar la sentència, això va ser el seu cant del cigne, teníem clar que acabaria allà", comenta Olivares. El seu antic company Francisco Martínez apunta que "va haver-hi molta unitat i vam ser fidels fins al final entre els treballadors, fins a la sentència. Tot i que vam dir que la 'lluita continuava' a partir d'aquí ja vam anar cap el que tenim avui, amb diversos sindicats que en compte d'unir la classe obrera l'han dividit".
A l'hora de fer-ne balanç, Ignasi Doñate comenta que la de la Roca "va ser l'última gran vaga obrera lluitant per la unitat sindical des de la base, trencant amb el sistema del sindicat vertical del franquisme, però va topar ja amb la divisió sindical que es prefigurava i s'establia a través de la conversió de Comissions Obreres en un sindicat o de la UGT. A partir d'aquí canvia el sindicalisme de ruptura i de lluita per un de conciliació". Les formes d'organització i de lluita del moviment obrer i la relació amb els partits polítics i els sindicats es transforma i els dilemes clàssics entre reforma o ruptura i entre delegació o assemblea s'esvaeixen.
"La nostra experiència va ser com un llamp, curta i ràpida, però pot tornar, perquè va demostrar que es pot funcionar i arribar molt lluny amb l'autogestió"
El pagès i fotògraf aficionat Jaume Muns -l'autor de les imatges que il·lustren el text- opina que en aquell moment "teníem la sensació que tot estava per fer i que tot era possible, era un moment molt intens de vagues" i, alhora, recorda la "mala llet" dels ultres d'extrema dreta ben presents aleshores i que van intentar rebentar la protesta. Malgrat tot Clemente Olivares i Francisco Rodríguez reivindiquen la lluita que van protagonitzar. El primer considera que "demostra que defensar uns mínims i per aconseguir coses cal organització, unitat i mobilització", mentre que el segon planteja que "el temps ens ha donat la raó, en el sentit que "l'autoorganització dels treballadors és el camí". "La nostra experiència va ser com un llamp, curta i ràpida, però pot tornar, perquè es va demostrar que es pot funcionar i arribar molt lluny amb l'autogestió i una assemblea on els treballadors ho decideixen tot, en una democràcia popular i participativa".
Mig segle després d'aquells mesos tensos i, alhora, electritzants, la Roca segueix ben present a Gavà i Viladecans, si bé tot just unes 500 persones treballen avui a l'enorme recinte fabril. L'espai, a més, es transformarà profundament en la propera dècada, arran del projecte per aixecar-hi un nou barri, el Roca City, amb uns 2.700 pisos. Però això ja és una altra història.
Sobre la firma
Marc Font
Periodista. Coordinador de Públic desde 2015. Periodista. Coordinador de Públic des del 2015.
Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.