Entrevista a Pilar Godayol"Reivindicar referents feministes també és una manera de combatre l'onada reaccionària"

El gran moviment revolucionari del segle XXI arreu del món és sens dubte el feminisme. Un feminisme cuit a foc lent durant el segle anterior, malgrat la foscor i repressió del franquisme. A Catalunya, segons la catedràtica de la Universitat de Vic Pilar Godayol, hi ha 12 moments claus -amb noms propis- que van permetre construir el feminisme català tal com el coneixem actualment: la mítica revista Feminal, impulsada per Carme Karr, l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, l'escriptora Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Capmany o les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, entre d'altres. 

Tot reivindicant amb el títol la revista Dones en lluita, en el seu nou llibre (Raig Verd), Godayol fa un recull extens i documentat d'escriptores, obres originals i traduïdes, centres educatius, espais intel·lectuals i projectes editorials que han tingut un paper clau en la història del feminisme català, i per tant de la societat catalana. 

Relates 12 moments del segle XX que han marcat el feminisme català del segle XXI. Per què 12? 

Vaig intentar compensar moments molt rellevants, com les Jornades Catalanes de la Dona, amb moments potser no tan coneguts com per exemple la Fira Internacional del Llibre Feminista, que va ser molt important. També protagonistes més conegudes, com podria ser Maria Aurèlia Capmany, amb dones més desconegudes, com l'Aurora Bertran. 

Dels 12 moments que reculls, quin ha marcat més el moviment feminista del nostre temps? 

Les Jornades Catalanes de la Dona, que marquen un abans i un després en el feminisme català. Després de 40 anys de franquisme, és un esclat dels feminismes catalans. A les jornades hi ha una explosió de grups, de dones, d'ideologies… Neixen associacions, coordinadores, col·leccions feministes, revistes i la primera editorial feminista del país, La Sal, la primera editorial feminista a l'Estat espanyol. A partir de les jornades del 1976 hi ha un boom feminista fins a principis dels 80, quan baixa la intensitat al carrer perquè el feminisme d'alguna manera s'institucionalitza i s'academitza amb grups de recerca. Però durant els anys 70, Barcelona va ser el gran centre neuràlgic del feminisme socialista a l'Estat, i ho continua sent. 

Barcelona va ser el gran centre neuràlgic del feminisme socialista a l'Estat, i ho continua sent 

Franco mor el 1975 i un any després se celebren les Jornades Catalanes de la Dona. L'explosió del feminisme és immediata. 

Ja hi havia una base molt consolidada, però fins aleshores tothom anava treballant des de diferents àmbits. Per exemple, durant els últims anys del franquisme sorgeixen els grups d'autoconsciència feminista. Grups de 10, 20 o 30 dones que es reunien clandestinament en cases o pisos per parlar sobre feminisme i prendre consciència que allò que sovint es vivia com a un problema individual -violència, desigualtat laboral, sexualitat o maternitat- era en realitat un problema estructural, social i polític. També van ser importants les lluites veïnals, que reunien feministes que estaven implicades políticament en la clandestinitat. D'alguna manera, les jornades reuneix tots els feminismes del moment, des del catòlic, que ja queda més desbancat, al feminisme socialista, radical o independent. Com és lògic, després de les jornades sorgeixen divergències i tothom es mou i busca el seu camí. 

Va ser gràcies a aquesta clandestinitat que el feminisme va sobreviure al franquisme? 

Sí. Hi ha dones que van ser clau i que cal reivindicar, com la Maria Aurèlia Capmany, que és la persona que enllaça i fa de pont entre el feminisme de les idees de la República al feminisme dels anys 70, perquè a més ja treballa a Edicions 62, amb en Josep Maria Castellet. Capmany és la que introdueix la Mística de la Feminitat, és la que escriu la primera història del feminisme català. La figura de Capmany és constant i es repeteix al llarg de la història del feminisme català. 

La figura de Capmany és constant i es repeteix al llarg de la història del feminisme català

D'alguna manera, el feminisme d'avui és el feminisme que comença a caminar durant la República, interromput durant 40 anys pel franquisme? 

Comença amb la República, amb dones com Carme Karr, que impulsa la mítica revista Feminal, on defensa el vot a les dones, Maria Josepa Massanés, Dolors Monserdà o Francesca Bonnemaison. D'aquestes dones, algunes es queden durant la guerra i d'altres marxen a l’exili, com ara Teresa Pàmies, Montserrat Abelló, que després tornen.     

Algunes de les reivindicacions de les jornades catalanes de la dona del 1976, salvant les distàncies, podrien ser les reivindicacions d'unes jornades catalanes de la dona del 2025. Cinquanta anys després de la mort de Franco, encara arrosseguem les restes d'aquell patriarcat nacionalcatòlic? 

Sí, a diferència dels anys 70, ara tenim les lleis a favor i legalment no tenim els problemes que van tenir les dones aleshores, però encara perduren molts micromasclismes durant el dia a dia. 

El feminisme no retrocedeix, però no hem de deixar de mirar el retrovisor 

L'ascens de l'extrema dreta té un impacte directe en els drets de les dones. Estem retrocedint o hi ha el risc de retrocedir? 

El feminisme no retrocedeix, però hem d'estar alerta per denunciar la violència de gènere en el marc de la llar i les institucions. És com una espiral, és a dir, sempre va endavant, però no podem deixar de mirar el retrovisor i una de les coses que jo crec que ens falla és la reivindicació de les predecessores: veure totes les lluites que hi ha hagut anteriorment. Sense tradició no hi ha futur. Aquesta frase ens l'hauríem de dir cada dia perquè sembla que els drets els tenim donats i no és així. Una de les maneres de combatre les idees de l'extrema dreta és revisar els referents feministes i veure que s'ha hagut de lluitar molt per arribar fins aquí. 

De fet, les noies cada vegada són més properes al feminisme, i, en canvi, els nois s'allunyen i s'apropen a discursos més reaccionaris. 

En aquesta qüestió l'educació és bàsica. Als instituts i universitats s'han d'incloure referents masculins i femenins, i pensament feminista a les assignatures. Els nois busquen els seus referents i les noies en busquen uns altres, i això és un problema. Hauríem d'aconseguir que tinguessin uns referents comuns, siguin feministes o de reflexió filosòfica i política. Falta molta reflexió. 

Hauríen de tornar les trobades dels grups d'autoconsciència feminista

Aquí a Catalunya, per exemple, ens ha faltat reivindicar referents feministes? 

Sí, i normalment totes les dones referents estan connectades. No hi ha una història única i totes venen d'una tradició connectada i sòlida, i a vegades els discursos patriarcals i més conservadors han invisibilitzat aquesta connexió. Després del feminisme més conservador de principis de segle ve un feminisme més liberal, i els noms s'entrellacen entre si. 

En un moment del llibre també dius que el feminisme liberal ha donat pas al feminisme radical, solidari i anticapitalista. En realitat era un pas inevitable, no? 

Sí. També hem de reconèixer que hi ha molts feminismes. Jo crec que és una de les coses pendents. Sovint parlem de feminisme com si només n'hi hagués un, i no. Com les idees polítiques, n'hi ha de tots colors perquè el feminisme és present en gairebé tots els colors polítics i ideologies. El feminisme actual és més radical i marxista. Hi ha hagut un boom de traduccions de feministes internacionals en català, i una de les més traduïdes és Sílvia Federici, que és una feminista marxista. Això demostra que el feminisme està efervescent. ​És evident que en els últims anys el feminisme s'ha expandit, per dir-ho d'alguna manera. Moltes dones de la meva generació s'identifiquen amb el feminisme, i això fa uns anys només passava en sectors molt concrets o militants. I això és una victòria. 

Una de les feministes internacionals més traduïdes al català és Sílvia Federici, que és una feminista marxista

El moviment feminista, com tots els moviments, té alts i baixos. Després de les grans mobilitzacions del 8-M o 25-N dels darrers anys, ens trobem en un punt de desmobilització? 

Jo diria que estem en un moment estable, tampoc es pot mantenir sempre la intensitat de quan va esclatar el MeToo, però necessitem petites accions per tornar al carrer a manifestar-nos així com accions de reflexió, com reivindicar les referents i rellegir-les. Hauríen de tornar les trobades dels grups d'autoconsciència feminista. 

El feminisme s'ha tornat a institucionalitzar, com ja va passar als anys 80? 

Sí. Quan als anys 80 guanyen els socialistes institucionalitzen el feminisme socialista. Es va crear l'Institut de la Dona, Capmany va ser regidora [a l'Ajuntament de Barcelona]… En els darrers anys, fruit de les grans mobilitzacions feministes, els governs progressistes han creat el Ministeri d'Igualtat a Espanya, a Catalunya el Departament de Feminismes. 

Necessitem petites accions per tornar al carrer a manifestar-nos, així com accions de reflexió

Dius que un dels objectius del llibre és contribuir a la reconstrucció d'una història plural, complexa i incompleta. Per què incompleta? 

Perquè n'hi ha més de moments, i hi ha més dones que cal reivindicar. Hem de donar la nostra perspectiva per recuperar aquesta memòria històrica col·lectiva, però des d'un punt de vista femení i feminista. Per tant, n'hi ha d'haver més històries i més llibres.