Entrevista a Maria Freixanet"La masclosfera dibuixa la idea fal·laç que avui dia els homes són les víctimes"

El 54% dels nois catalans d'entre 16 i 24 anys consideren que "el moviment feminista ha anat massa lluny", segons l'enquesta que va publicar el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) el febrer de 2024. El percentatge patia una baixada significativa quan es tractava de les noies de la mateixa edat: un 23% ho pensava. Aquesta és una de les múltiples anàlisis que demostren que, actualment, existeix una profunda bretxa entre homes i dones joves en matèria de feminisme i igualtat. 

Ho constata, també, l'estudi Nois, noies i un abisme. Opinions sobre la igualtat i el feminisme, publicat aquest juny per l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). Parlem de la dretanització dels homes joves, dels discursos neomasclistes i de feminisme amb una de les autores de la investigació, Maria Freixanet (el Masnou, 1984). Freixanet és politòloga i va ser senadora i diputada al Congrés per En Comú Podem. 

En un article del maig defensava que els homes joves han pres el camí cap a la dretanització. En aquest context, neix el concepte 'neomasclisme'. En què consisteix i què el diferencia del masclisme clàssic?

En l'actualitat, hi ha posicions masclistes molt explícites que no queden bé. El patriarcat és un sistema metaestable, és a dir, que s'adapta a les situacions. Ara vivim en una societat formalment igualitària. Per tant, qüestionar de cara la igualtat, no queda bé. El neomasclisme és una actualització discursiva que no nega el valor de la igualtat i que està a favor del feminisme clàssic fins a un cert punt, que són els drets formals que ja tenim. A partir d'aquí, la resta és un excés, un abús. La igualtat estaria vençuda a la inversa.

El neomasclisme és una actualització discursiva que no nega el valor de la igualtat i que està a favor del feminisme clàssic fins a un cert punt

Societats formalment igualitàries, però, a la pràctica, tots els indicadors demostren que les dones estan perjudicades en nombrosos àmbits. Per tant, tampoc hem assolit una igualtat plena.

Exacte, però no és legal discriminar-te. La desigualtat es reprodueix culturalment, està per sota. Totes les dades —treball, recursos, temps, estrès...— et demostren com les dones pateixen desigualtats.

Per què molts homes joves consideren que el feminisme ha anat massa lluny? Respon a una sensació de pèrdua de privilegis, a desinformació?

És multifactorial. Hem observat una paradoxa: són generacions que han crescut en temps formalment igualitaris. Tothom diu que nois i noies són iguals. Aleshores, pensen: per què es continuen fent polítiques feministes? No perceben la desigualtat estructural. Són edats en què no s'han trobat amb la distribució sexual del treball, amb la conciliació familiar, amb la bretxa salarial. Ho poden veure a casa, però no ho han viscut. A més, són fills de la quarta onada feminista (2018), on tots aquests temes estaven a l'agenda i semblava que la veu de les dones tenia valor i atenció. Alhora, arriba el discurs de la masclosfera, del neomasclisme, que dibuixa la idea fal·laç que avui dia els homes són les víctimes.

Els homes joves no perceben la desigualtat estructural perquè han crescut en una societat formalment igualitària

Hi ha una pèrdua de posició, d'identitat. Ja no poden ser aquells homes que proveïen i que tenien la dona a casa. Quin home poden ser, ara? Està en disputa, a la vegada que el neomasclisme té una proposta ideològica. Actualment, hi ha un assenyalament públic cap a pràctiques que eren típiques de l'home del passat, no hi ha una idea clara de quin home es pot ser ara i, alhora, l'extrema dreta té una proposta discursiva molt potent, que parla directament als nois joves. Els promet que els deixarà ser els homes que la correcció política, l'esquerra i el feminisme no els deixen ser.

L'estudi recull opinions de 239 adolescents d'entre 14 i 15 anys. Quins sentiments percebia? Assenyalament, ràbia, injustícia, por? 

Els nois i les noies conviuen, però no es comuniquen. Ells senten enuig i tenen la necessitat de dir que estan enfadats i que se senten assenyalats. Però és un discurs que no està connectat amb la seva experiència quotidiana. Hi ha una sèrie de relats que es reprodueixen exactament en una punta i l'altra de Barcelona, amb les mateixes paraules. Per exemple, et diuen que hi ha 400 lleis que discriminen els homes. Ni 200, ni 1.500, 400. Això és clarament un discurs que ve de fora. Senten que hi ha una acusació difusa cap als homes, però no és una experiència pròpia. És fins a cert punt positiu, perquè pots treballar-hi.

Tots els discursos sobre lleis, quotes i discriminació als tribunals que hi ha als grups de nois, es desactiven en els grups mixtos. No s'enfronten a cap judici ni s'estan preparant unes oposicions. Quan els hi preguntes sobre el seu dia a dia, sobre com pensen organitzar la seva vida futura, tenen aprenentatges igualitaris implícits. Donen per suposat que treballaran i cuidaran per igual, que la violència sexual està malament i que el consentiment és un límit. Et parlen de la pornografia com un element que perjudica la seva visió de les noies.

Per què reprodueixen aquests discursos si han estat educats en la igualtat i tenen uns aprenentatges implícits?

El malestar que senten és real. Se senten acusats difusament. També és el moment de la irreverència. Ells creuen que el sistema és feminista, per tant, la posició irreverent és no ser-ho. Els dona una sensació de fraternitat, és el lloc on encaixar. Una de les noies entrevistades ens explicava que els nois diuen coses davant els amics que amb els pares o companyes, no. La paradoxa és que fa uns anys tenies homes amb un aprenentatge masclista que, per encaixar, intentaven ser feministes, i ara és a la inversa. Avui dia hi ha nois que envien les noies a fregar, però a casa seva freguen tant o tan poc com la seva germana.

Fa uns anys tenies homes amb un aprenentatge masclista que, per encaixar, intentaven ser feministes, i ara és a la inversa

Però cal treballar aquests discursos.

Exacte. Si no es treballen, acaben impregnant els comportaments i el vot, com s'entén el món. La masclosfera és un espai profund on els homes comparteixen els seus malestars de gènere i amb el feminisme, i a vegades es poden produir radicalitzacions i posicions d'odi cap a les dones.

La quarta onada del feminisme es basa sobretot a assenyalar la violència sexual. Què en pensen els nois i les noies?

Mentre que els nois estan en aquest lloc tan discursiu i de queixa, les noies són filles profundes de la quarta onada, perquè la seva preocupació és la violència sexual. És l'única cosa que les fa sentir desiguals, per la resta creuen que podran escollir què estudiaran i què faran amb la seva vida. La violència sexual connecta totes les noies i té a veure amb la seva por i autolimitació. El sentiment d'haver de vigilar què fan per evitar certes situacions els genera molta indignació. Abans de preguntar-ho en els grups de discussió, elles ja treien aquest tema. Sempre hi ha relats en primera persona i coneixen tot el ventall, des de les mirades fins a la violació múltiple. Tampoc fan servir estereotips: no parlen d'un senyor en un carreró fosc; pot ser un mestre, un tiet, un capellà.

La violència sexual connecta totes les noies i té a veure amb la seva por i autolimitació

Els grups de nois, per la seva banda, reconeixen la violència sexual, però la minimitzen. 'Potser no caldria parlar-ne tota l'estona, al final sembla que som tots', pensen. En els grups mixtos, quan hi ha l'escolta directa a les noies, molts cops hi ha processos de posar-se en el lloc de l'altre. I aquí és on es genera el canvi i comencen a pensar plegats què fer.

Què més preocupa les noies?

També preocupa molt la pressió en el terreny sexual. No és tant trobar-se amb algú que les toqui, com tenir les primeres relacions íntimes i trobar-se amb determinades demandes, expectatives i pràctiques. Parlaven molt de la pornografia i de pressió estètica, també. 

Ha parlat de la importància de dialogar entre nois i noies. Quines altres eines poden ajudar a desactivar el discurs neomaclista?

Les recomanacions han sortit dels mateixos joves, dels grups mixtos. L'estratègia més clara és la de tenir-los junts i vinculats. Aquí es pot fer tot el que té a veure amb política comunitària. Pots incentivar grups de teatre, esport mixt, centres de joves... Pots fomentar els educadors de carrer. També és important que hi hagi menys pantalles: si tu i jo estem al parc cada dia, serem més empàtics amb allò que ens passa, que no pas si estem cadascú a casa amb el mòbil.

En relació amb les xarxes, els grups més igualitaris pensaven que hi ha certs continguts que els arriben massa d'hora. Els nois i noies de 15 anys, em deien que amb 12 o 13 ja rebien pornografia i discursos extrems de youtubers que teoritzen que el feminisme és un nazisme. Amb el porno pots posar límits més fàcilment, però amb l'altra qüestió només pots fer un debat públic sobre quan poden disposar d'un mòbil. Hem de veure quines eines tenim perquè certs continguts arribin el més tard possible.

Què més reclamaven?

Són molt crítics amb les formes en què intervenim a les escoles. Els tallers a les aules generen molt rebuig. Si estigués més internalitzat i partís més de la vivència, seria més efectiu. Demanen una intervenció més aterrada a la seva vida.