Entrevista a Joanna Pardos"La força del 'Se Acabó' és que assenyala discriminacions sistèmiques que estan absolutament normalitzades"

El documental #Seacabó: Diario de las campeonas, produït per You First Originals i emès a Netflix, es va començar a gestar molt abans de l'agressió de Luís Rubiales, aleshores president de la Federació Espanyola de Futbol, a la jugadora Jennifer Hermoso durant la celebració del Mundial guanyat per la selecció espanyola femenina. La seva directora, la catalana Joanna Pardos, el va començar a maquinar mentre gravava -en plena "revolució de les 15"- la docusèrie sobre la futbolista del Barça Alèxia Putellas Labor Omnia Vincit. Però les jugadores eren reticents a fer públic el seu malestar, per les conseqüències que podia tenir per a les seves carreres esportives després d'anys de lluita.

Fins al 20 d'agost del 2023, quan el petó no consentit de Rubiales a Hermoso va acabar amb la paciència i el "silenci" de les jugadores. Va ser el detonant que va fer sortir a la llum una Federació travessada profundament per comportaments masclistes i de menyspreu cap a les jugadores. Per això, el film no es limita a reconstruir aquell episodi en concret, va molt més enllà i assenyala un sistema que no considera les futbolistes com a professionals amb drets.

En una entrevista amb Públic, Pardos -premiada als International Emmy Awards pel documental- ho vincula a una impunitat masclista arrelada. "Si un president s'atreveix a fer un petó a la boca de forma no consentida a una dona davant dels ulls de tothom, és que fa molt de temps que sent una impunitat brutal per tractar-la com li dona la gana". El relat també posa al centre la valentia de les jugadores que han dit prou, assumint un cost personal i esportiu enorme.

El documental connecta la revolució del futbol femení amb altres onades feministes globals, però Pardos subratlla que aquesta no només es denuncia una agressió, sinó tot un entramat de desigualtat estructural. Alhora, el film obre una escletxa d'esperança. "Les generacions que pugen, les noves Aitanes, hereten un camí una mica menys hostil gràcies a aquesta lluita col·lectiva, i amb un horitzó clar, que algun dia les futbolistes només hagin de preocupar-se de jugar a futbol", sentència Pardos.

Quin va ser el moment que vas dir "s'ha de fer un documental sobre això". 

Tothom s'imagina que neix a partir del petó de Rubiales. Però és un tema que jo ja tenia al cap des de feia molt de temps, perquè havia fet prèviament el documental sobre la història de l'Alèxia Putellas i ja anava veient totes les manipulacions de la Federació, el xantatge, les pressions, com els mitjans també li estaven ballant l'aigua a la Federació… A poc a poc anava sent conscient de la problemàtica amb els meus propis ulls, i sempre li deia a l'Alèxia que algun dia hauríem d'explicar el Watergate de la selecció espanyola i tot el que viviu. 

Al final, elles -les jugadores- estaven segrestades pel silenci forçat al qual les tenia obligades el Luis Rubiales, que veia qualsevol crítica o petició —que no tenia per què ser més que demanar recursos per treballar— com un enfrontament personal. I aplicava aquestes crítiques o demandes amenaçant-les amb els seus llocs a la Federació. Elles sabien el que significava confrontar-se amb la Federació i els pocs llocs disponibles que hi ha per jugar: qui està disposat a posar en risc la seva carrera?

Sempre li deia a l'Alèxia que algun dia hauríem d'explicar el Watergate de la selecció espanyola i tot el que viviu

Amb l'Alèxia dèiem: quan us jubileu, quan ja no aneu a la selecció, ho hem d'explicar. El que no m'imaginava és que gairebé un any després, Rubiales faria una animalada d'aquestes característiques a la final del Mundial, i que això ens posaria en safata poder parlar d'aquest tema. També que les plataformes s'interessessin pel tema, perquè sense aquest escàndol segurament ningú hauria apostat per aquesta història, i que elles se sentissin amb la valentia, amb el suport de tota la societat que havia sortit al carrer dient "això no pot ser", i que d’alguna manera s'alliberessin de la motxilla que els generava la presidència de Rubiales.

Abans de veure el documental, vaig donar per suposat que se centraria molt en l'escàndol del petó, però la sensació amb què acabes és que el petó és un element més de totes aquestes pressions o dinàmiques masclistes que patien les jugadores des de dins, per part de la Federació. 

Per si sola, la història del "Se acabó" ja és una història de pel·lícula de ficció. Estàs tota l'estona en guerra contra un enemic que no et deixa assolir el teu objectiu, no t'hi pots confrontar, i quan penses que ja has aconseguit el que volies —guanyar el Mundial—, ell -Rubiales- torna a contraatacar. I quan dic contraatacar no és només aquest petó, és quan ell s'agafa els genitals i mira la llotja, i totes les declaracions que fa quan les jugadores guanyen la semifinal i la final, buscant aquest reconeixement de "tenia raó". Tota aquesta guerra fa que el petó sigui la gota que vessa el got d'una confrontació, un maltractament i un menyspreu que venia de molt de temps. 

Per a mi, en aquesta història era molt important entendre, i té molt a veure amb el masclisme, que aquests comportaments no venen del no-res. En el moment en què t'atreveixes a fer un petó a la boca de forma no consentida a una dona davant dels ulls de tothom, és que fa molt de temps que sents una impunitat brutal per tractar-la com et dona la gana. No és una cosa que surt d'un moment. Per tant, aquest petó l'únic que feia era ensenyar-nos als altres una cosa que estava amagada.

En el moment en què t'atreveixes a fer un petó a la boca de forma no consentida a una dona davant dels ulls de tothom, és que fa molt de temps que sents una impunitat brutal  

Crec que aquest petó explica no només aquest menyspreu durant dècades cap a aquestes treballadores —perquè al final són treballadores de la selecció espanyola—, sinó que demostra aquesta impunitat del masclisme. Quan normalitzem determinades conductes, és quan ens diem "només és un petó". Fins que un jutge ha dit que és una agressió sexual.

A mi m'agrada pensar que davant d'una situació així mai ningú tornaria a reaccionar de la mateixa manera. El Se acabó ha marcat un abans i un després. Gràcies al que han fet elles, a com va ser de ferma la Jenny, els Rubiales que encara queden, o ja no s'atreviran a fer-ho, o si ensenyen una mica la pota els direm: fora, s'ha acabat.

Ja sabem que en aquests llocs de poder com és la Federació hi ha actituds masclistes. Però quan et vas submergir en el seu univers, et va sorprendre que estiguessin tan normalitzats aquest tipus de comportaments? 

No, perquè crec que la manera de governar la Federació de Luis Rubiales era un secret a voces, però ja havia creat un clientelisme, una forma de generar un govern de vassalls que ningú s'atrevia a qüestionar. Aquest govern era la història del rei despullat. 

El que passa en el món del futbol, o en l'esport en general, és que, no sé per quin motiu, és com si les normatives laborals no existissin. I la Irene ho diu molt bé al documental: "Nosaltres l'únic que demanàvem eren coses bàsiques, no demanàvem ni cotxes cars ni vols en jet privat". Quan elles deien "necessitem un gimnàs en condicions", és perquè no podien ni utilitzar el gimnàs dels nois quan no l'usaven, quan estava buit. No ens imaginem cap feina en què les dones haguéssim d'escriure a màquina d'escriure i els homes en ordinador, perquè això seria una discriminació laboral institucionalitzada. Doncs durant molt de temps, en el món de l'esport, hem normalitzat que es tracti diferent un gènere de l'altre, i això és una discriminació institucionalitzada.

Durant molt de temps, en el món de l'esport, hem normalitzat que es tracti diferent un gènere de l'altre, i això és una discriminació institucionalitzada

No em sorprenia perquè que ens hi hem acostumat, però gràcies no només al Se acabó, sinó a altres gestos d'esportistes dones en altres esports —no només en el futbol—, comencem a entendre que aquestes actituds ja no poden existir, que hem de tenir igualtat d’oportunitats. I elles ho estan demostrant. Quan s'han posat més recursos i més visibilitat, aquestes dones ho han petat. La gent no puja a un autobús del Barça per anar-se'n a l'altra punta d'Europa per fer una obra de caritat. Se’n van perquè veuran futbol i passaran una nit amb un espectacle fantàstic. Si no, no et gastes 100 euros per anar-te'n a veure una final on sigui. En el moment en què ens tracten en igualtat, els resultats venen.

En un món de polèmiques i xarxes socials, a vegades fa respecte posicionar-se o donar una opinió. En el cas del futbol femení, però, les jugadores tenien ganes de fer-ho? 

I no només això. Les jugadores es mouen en l'esport femení, però el seu entorn està absolutament masculinitzat i moltes vegades molt masclista. Em refereixo a representants, marques, clubs... Tot l'entorn professional amb què treballen són homes que contínuament els recomanen que seguir el camí marcat és el que els serà més positiu i òptim. És l'actitud que han tingut normalment els jugadors homes: fugir de posicionar-se en res que sigui social, polític o polèmic, perquè al final les marques fugen de les polèmiques. Però crec que elles han demostrat que els esportistes que acaben sent referents socials i, d'alguna manera, herois per als nostres nens i nenes, tenen una responsabilitat que va més enllà de xutar la pilota. Els imitem, els admirem, i això acaba tenint un impacte en el món que generem. 

Les jugadores han demostrat que els esportistes tenen una responsabilitat que va més enllà de xutar la pilota

En aquest sentit, crec que han mostrat un punt d'inflexió, tornant a demostrar com l'esport és un gran vehiculador de canvi social i que, quan no és així, és un perpetuador de dinàmiques, com les masclistes o les capitalistes, o de l’estil que siguin.

En el documental les jugadores suggereixen que hi ha un canvi de generació i de mentalitat que ha permès aquesta explosió de reivindicació. Per què creus que ha tardat tant? 

Les coses no passen només per un motiu. S'han ajuntat diversos factors. Primer de tot, l'aposta d'alguns clubs i el fet que s'hagin creat estrelles dins el futbol femení, com l'Alèxia, l'Aitana, la Irene [Paredes], la Jenny. També una feina feta als clubs, com el Barça, que fa molts anys que fan una aposta silenciosa, al principi sense massa resultats, per l'equip femení. 

A mesura que aquestes dones s'han anat professionalitzant al seu club, quan han arribat a la selecció han sigut més demandants de recursos per poder fer bé la seva feina. Si al teu club tens nutricionista, preparació física i recursos per anar i guanyar una Champions, i quan vas a la selecció et diuen que no tens gimnàs, ni dieta, ni preparador, com que ets professional et preguntes: per què? Per tant, hi ha un suport previ dels clubs, de la societat i d’haver creat la visibilitat i l'espai perquè els seus partits es puguin veure. S'ha de crear la demanda de tenir ganes de seguir-les. Al final, demanaven coses molt bàsiques, i ara que els hi han començat a donar, ho estan fent molt bé.

La Federació hauria d'haver estat la punta de llança del futbol femení. Encara que funcioni de manera privada, compleix funcions públiques delegades

I, mirant-ho només des del punt de vista comercial, no hem d'oblidar que la Federació, hauria d'haver estat la punta de llança. Encara que funcioni de manera privada, compleix funcions públiques delegades. El que la Federació de futbol gestiona és una cosa que és de tots: uns colors, una passió, uns futbolistes que representen l'Estat espanyol.  

Per tant, la Federació el que feia era obviar aquesta nova realitat de jugadores professionalitzades. Es va trobar amb un xoc de realitat quan va passar tot el que va passar? 

Jo crec que Rubiales no va mesurar bé el nivell de maduresa de la societat, pel que fa a feminisme i justícia social, quan fa aquesta barbaritat al mig del camp. Va tenir moltes oportunitats de demanar disculpes perquè la cosa no se n'anés tant de mare, però crec que no va calcular el que li venia a sobre, que ja no ho deixarien passar. Estem en un moment, malauradament, de transició, on per als equips femenins o per a les dones en determinats llocs laborals la igualtat continua sent encara una mesura molt estètica i molt obligada. 
​
​​​Moltes vegades soc conscient que m'estan oferint dirigir alguna cosa perquè la subvenció de l'ICEC o de l'ICA tindrà més punts si ho dirigeix una dona. Entenc que aquest tipus de mesures, de manera transitòria fins que això passi de manera natural, són necessàries, però a la vegada devaluen la nostra feina, perquè la feina que fan aquestes dones com a esportistes, o la que faig jo com a directora, ja ha demostrat uns resultats que requeririen que se'ns tractés de manera igualitària pel que fa a oportunitats laborals.    

Com més rica és la diversitat, més enriquidors són els relats, perquè representen més mirades sobre la societat

Sense una mirada com la teva com a directora, potser aquest documental no hauria sortit com ha sortit. 

No sé si estic totalment d'acord amb això, perquè treballo —per sort, i això em fa tenir esperança— amb un equip on hi ha companys amb una mirada feminista com la meva i hem estat molt alineats en l'enfocament del documental. La riquesa dels guions, les pel·lícules i tota la cultura que consumim augmenta com més diversa és l'autoria, i no només de gènere, sinó d'estatus social, d'origen... Com més rica és la diversitat, més enriquidors són els relats, perquè representen més mirades sobre la societat. 

El que m'agradaria és pensar que una pel·lícula que tingui uns valors feministes no depengui que la dirigeixi un home o una dona. Tinc clar que si la dirigeixo jo, els tindrà; he comprovat que molts companys meus també els tenen. I m'agradaria pensar que, en el futur, que una pel·lícula representi la veu d'aquestes jugadores d'una manera feminista no depengui del gènere.

Quan renuncien a la Federació, tot el que va passar al Mundial… aquesta explosió reivindicativa nascuda dins del futbol femení s'ha erigit com una de les màximes expressions contra aquesta onada reaccionària que ens ve de l'extrema dreta? 

En aquell moment, el Se Acabó es va comparar molt amb el Me Too. El Me Too era molt visible perquè les agressions que denunciava eren molt visibles, són les pitjors. Però el Se Acabó assenyalava discriminacions sistèmiques sovint subterrànies i ocultes perquè les hem normalitzat i estan absolutament integrades a la nostra vida. Precisament per invisibles tenen un poder enorme a l'hora de perpetuar aquest domini de gènere que ens impedeix desenvolupar-nos en igualtat de condicions, homes i dones. 

El MeToo era molt visible perquè les agressions que denunciava eren molt visibles. Però el SeAcabó assenyala discriminacions sistèmiques ocultes 

Per a mi, el Se Acabó és essencial perquè detectem coses de la nostra vida que no som conscients que ens impedeixen viure en una societat justa. En aquest sentit, en un moment al documental, la Jenny l'hi diu a l'Alèxia: "Jo estava plorant i tu estaves al meu costat i no vas fer res", i l'Alèxia se n'adona i diu "ostres, no vaig ser conscient de res en aquell moment". Crec que estan representant una cosa que ens ha passat a totes. De vegades no hem parat prou atenció en aquests petits gestos, hem mirat cap a una altra banda. Gràcies al fet que elles ho expliquen d'aquesta manera tan honesta, amb tanta veritat i puresa, segur que al nostre dia a dia no girarem el cap a una altra banda.

La sentència a Rubiales et va decebre? 

El fet que un jutge digui que això és una agressió sexual és una victòria brutal per al feminisme i per a una societat més segura. Ara bé, la sentència absol Rubiales del delicte de coaccions. Jo no soc jurista ni experta, però em sembla molt greu que un senyor, estant a la presidència d'una institució, manipuli comunicats, faci declaracions a la premsa amb paraules que una jugadora no ha dit, que una treballadora no ha dit, jugant amb el seu honor i la seva veritat, que li truquin, l’hi escriguin missatges i la forcin a parlar en múltiples ocasions. 

Això, d'alguna manera, crec que ha de ser punible o evitable. No m'imagino que a la meva feina el meu cap, si jo no vull fer una cosa, em truqui de manera repetida a mi o a la meva mare. Legalment, no sé quin delicte seria, però com a ciutadana penso que hem d'estar protegits perquè un cap no ens pugui fer això.

Ja per acabar. En el documental, una de les últimes reflexions és que "la pròxima Aitana està allà fora". Quin futbol femení es trobarà la futura Aitana? 

L'Aitana actual ja no s'ha trobat amb les dificultats que es van trobar les més veteranes, la Jenny i la Irene. L'Alèxia és una mica més jove, però segurament l'Aitana no ho ha viscut, i la Vicky [López] encara ho ha viscut menys. Espero que les que estan ara al planter ja no s'hagin de preocupar mai més de fer aquest doble treball: la jornada dins del camp i la de fora, negociant constantment condicions, recursos i tot el que necessiten per poder jugar a futbol. 

El que han fet elles és molt generós i molt potent, sobretot la gran renúncia i sacrifici que fan les 15 que decideixen no anar al Mundial: la Mappi [León], la Patri [Guijarro], la Clàudia [Pina]... Totes aquestes jugadores no es beneficiaran de la seva renúncia. És fort, perquè la carrera futbolística és tan curta... Han lluitat tant que no poden ser més generoses. Són conscients, en el moment en què no van al Mundial, que el benefici d'això mai serà per a elles, sinó per a les jugadores del futur.

El que han fet és molt generós i molt potent, sobretot la gran renúncia i sacrifici que fan les 15 que decideixen no anar al Mundial

Tot el que han fet, les renúncies que han assumit i el mal que això ha fet a les seves carreres és tan bèstia que no em vull ni imaginar un escenari on això no es resolgui en el futur. M'agradaria molt que no s'hagin de preocupar de fer res més que jugar a futbol, perquè això és la verdadera igualtat. L'Alèxia em diu moltes vegades: "Jo no sentiré que em tracten de manera igualitària fins que no vegi una entrevista on es parli de jugades, de fitxatges, del partit, de la temporada, i que la majoria de preguntes no tinguin a veure amb les problemàtiques de l'esport femení". I això, d'alguna manera, fa que encara no hi hagi una igualtat total.