Entrevista a Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical-CSC“En els darrers 40 anys, els sindicats no hem sigut capaços d’aturar la pèrdua de la majoria dels drets”

Un conflicte laboral a la naviliera argentina Buquebús l’any 2001, on exercia de taquiller, va despertar la seva vocació en descobrir la utilitat de la intermediació sindical. De jove, ja havia sigut militant de la Plataforma per la Unitat d'Acció (PUA), dedicant part de la seva trajectòria com a militant a la defensa dels drets humans i laborals a Colòmbia. Des de l’any 2004 i durant una dècada va ser secretari d’organització de la Intersindical Confederació Sindical Catalana (CSC). Des del 2013, va ocupar el càrrec de vicesecretari general i cinc anys després, l’any 2018, passa a ser el portaveu. El juliol de l’any 2020, Sergi Perelló es converteix en el secretari general del sindicat en substitució de Carles Sastre.

Un dels propòsits en accedir al càrrec va ser situar l’entitat, de caràcter marcadament independentista, com la tercera força sindical a Catalunya. Amb els anys daurats del Procés va viure un moment dolç en afiliació i representació, que ara s’ha estabilitzat, “tot i que encara tenim un creixement sostenible”. Perelló, que considera que els drets socials i els nacionals estan estretament vinculats, ja que formen part de la condició de vida de les persones treballadores, atén Públic a les portes de les mobilitzacions de l’1 de Maig, que precisament se centren en aquest aspecte.

Per què el lema ‘Volem decidir per viure millor’, que protagonitza l’1 de Maig de la Intersindical?

La nostra reivindicació té dos vessants clars que tenen a veure amb les condicions de vida que tenim i en la capacitat de decisió. Partim de l’escenari de què la decisió d’aquestes condicions està afectada pel marc polític on som. Aquest està marcat per la preponderància de l’Estat espanyol en les qüestions laborals, socials i legislatives, que acaben afectant els salaris dels catalans i catalanes, les jornades laborals i altres situacions globals com la crisi de l’habitatge i del transport.

Fruit d’aquest context, es pot concloure que la lluita sindical en els darrers temps s’ha fet més transversal?

És evident que no podem aïllar les discriminacions que pateixen els treballadors i treballadores de les seves condicions integrals. No es pot entendre la reducció de la jornada laboral sense que hi hagi elements que puguin modificar el model productiu. En aquest aspecte, existeix un tema de fons important, que és que a Catalunya no tenim capacitat de decisió en temes que són cabdals. Això fa que ens queixem de mesures com el decret sobre el Salari Mínim Interprofessional (SMI), ja que el cost de la vida al territori català és superior al d’altres punts de l’Estat. A més, a Catalunya, les estadístiques mostren que un 26% de la població es troba en risc d’exclusió o de pobresa. Així, seguint les indicacions de l’Organització Internacional del Treball (OIT) i la Carta Social Europea, el 60% de l’SMI s’hauria d’adequar a la mitjana salarial general. De forma, que l’SMI català hauria d’anar cap als 1.425 euros mensuals. En el cas de la reducció de la jornada laboral, tot i no disposar de capacitat legislativa, considerem que, basant-nos en la justícia social i els avanços tecnològics, aquesta ha de tendir cap a les 32 hores setmanals.

No es pot entendre la reducció de la jornada laboral sense que hi hagi elements que puguin modificar el model productiu

Com s’hauria d’articular aquesta reducció de la jornada, tenint en compte que hi ha un pas previ, que són les 35 hores setmanals?

No ens oposem als passos previs per a reduir la jornada laboral, però tampoc ens agraden determinades actituds que llencen campanes al vol o fan brindis al sol en el sentit de què sense les competències o un marc propi de relacions laborals s’impedeix que s’estableixin sistemes d’inspecció efectius. De fet, ara mateix hi ha comptabilitzats un centenar d’inspectors de treball aproximadament, quan hauria d’haver-hi com a mínim uns 700. Es poden fer molts avenços en matèria laboral o en la reducció de la jornada, però si no es posen uns mecanismes de control, la norma pot quedar com un foc d’encenalls. Per tant, quan parlem de les nostres demandes, no les entenem d’una manera aïllada, sinó d’una forma integral. Tot i que ens alegrem de les reduccions de la jornada que s’aprovin, també cal una dotació legislativa i pressupostària perquè la mesura sigui més efectiva.

“Sense les competències o un marc propi de relacions laborals s’impedeix que s’estableixin sistemes d’inspecció efectius”

Quin paper té ara la Intersindical en el panorama sindical català, ara que ja no ens trobem en el moment àlgid del Procés?

És cert que el 2018 i el 2019 vam tenir un creixement molt accelerat. Ara estem en una fase de consolidació, en la qual continuem incrementant la nostra presència a un ritme més pausat amb un creixement més qualitatiu. El boom ens va servir per a constituir la nostra estructura sindical, formada per la Federació d’Indústria, la de Serveis Públics i Serveis Privats, alhora que comptem amb més d’un miler de representants sindicals i recursos per a afrontar amb garanties la negociació col·lectiva i els conflictes laborals. Des de principis d’aquest any, hem constituït una caixa de resistència, destinada justament a gestionar aquests processos. Estem a punt d’arribar als 7.000 afiliats, mantenint-nos com el cinquè sindicat en representació a Catalunya.

En el cas de la Intersindical, es té una imatge d’un sindicat molt vinculat als serveis públics. Quina és la realitat darrere d’aquest mite?

En proporció d’afiliació, ens trobem a la mitjana de la majoria dels sindicats, acumulant un terç de les afiliacions a cadascuna de les àrees: Indústria, Serveis Públics i Serveis Privats. La que té més afiliats és Serveis Privats. En el cas d’Indústria, tenim més força al sector químic, auxiliar de l’automòbil i metall. A Privats, hi ha més persones a banca. Tot i que la proporció de treballadors públics a Catalunya sobre el total se situa sobre el 12%, la representació sindical és més elevada. L’activitat sindical a l’Administració Pública és més fàcil perquè no existeix tanta por a les represàlies. El que va passar els anys 2018 i 2019 és que vam créixer a les administracions públiques més grans, com el cas de la Generalitat, el que ens va donar més visibilitat.

L’activitat sindical a l’Administració Pública és més fàcil perquè no existeix tanta por a les represàlies

Darrerament, heu posat el focus en aspectes com el traspàs de Rodalies o la pèrdua de poder adquisitiu dels catalans. Com es pot avançar?

Partim de la base que als darrers 25 anys, fruit de la victòria de les tesis neoliberals a l’economia i l’aparició de l’extrema dreta, s’ha produït una transferència de les rendes del treball al capital. Així, les diferències salarials que hi ha entre els sous dels directius i els dels treballadors s’ha anat eixamplant cada cop més. Els nostres càlculs, basats en dades de l’Idescat, mostren que des de l’any 2004, la pujada de preus ha sigut del 58%, mentre que la dels salaris s’ha quedat estancada o congelada. En els darrers temps, s’ha agreujat la situació amb polítiques que impulsen la retallada dels serveis públics i rebaixen la protecció social. S’està avançant cap a un model que es basa en l’especulació amb serveis de baix cost, com el turisme, que té efectes en un dret universal com el de l’habitatge, que ha passat a ser un bé de mercat, o en la gestió del transport.

En aquest escenari, els sindicats han perdut la seva capacitat de mobilització a favor de la concertació o dels pactes?

La percepció que té la població, que majoritàriament és classe treballadora, és que els sindicats han de ser eines útils i transformadores de la societat. En el moment que aquesta funció la fan amb menys intensitat, s’obre la porta a acumular una manca de prestigi. Sense demonitzar la funció de determinats agents, els sindicats no hem sigut capaços d’aturar la pèrdua de la majoria dels drets en els darrers 40 anys. De fet, de les 25 reformes laborals, més de la meitat han estat lesives pels treballadors i treballadores, tot i que s’hagin volgut vendre com a positives. La darrera prossegueix amb la senda de l’abaratiment de l’acomiadament, el debilitament de la negociació col·lectiva o el maquillatge de la temporalitat.

El model sindical ha de poder fer front a les pèrdues continuades de drets. Com a mínim, ha d’haver-hi una millora de la capacitat dels sindicats per a defensar els nostres drets. A Catalunya, les dades d’afiliació estan per sota del 15% de la població. L’acció sindical ha d’estar enfocada a mantenir o guanyar drets laborals i socials i, si és necessari, arribar al conflicte i la mobilització com a mitjà d’assoliment dels objectius.

L’acció sindical ha d’estar enfocada a mantenir o guanyar drets laborals i socials 

S’haurien de replantejar o repensar el concepte de les eleccions sindicals tenint presents les noves fórmules empresarials?

Com a model, donem molta importància a tenir seccions sindicals fortes que puguin plantar cara als empresaris i les patronals amb una acció útil i amb garanties. No hem de perdre la capacitat de mobilitzar-nos i de pressionar. En aquest àmbit, es podria prendre com a exemple la trajectòria de sindicats com la CIG a Galícia o ELA a Euskadi, que amb el concepte de confrontació han superat en afiliació i en implantació a les organitzacions tradicionals amb representació estatal. Són estructures que, estant més a prop del seu context social i nacional, acaben sent més útils per al conjunt de la població.

Quina estratègia ha de seguir la Intersindical per a continuar creixent en el panorama sindical català?

La Intersindical ve d’un període de construcció interna, en el qual hem multiplicat per set la nostra afiliació i per cinc la representació sindical. En aquest procés, hem construït les estructures internes i hem fet el desplegament territorial amb vuit federacions. La nostra consolidació implica reforçar les accions sindicals, fent formació i oferint serveis i assessorament. El nostre plantejament és el d’un sindicat sociopolític, en què entenem el marc polític i el context social i econòmic d’una manera integral.