Entrevista a Carme Trilla"Amb l'habitatge, el problema de fons és que no tenim un parc públic que pugui respondre a la demanda"

Segons l'últim Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), publicat la setmana passada, l'habitatge s'ha consolidat com la principal preocupació dels catalans, amb un augment percentual respecte a l'anterior estudi. Gairebé un de cada quatre enquestats (23%) el destaca com a prioritat, superant, fins i tot, el 21% que es va registrar en l'enquesta de la tardor del 2007, en plena bombolla immobiliària. 

Parlem d'aquesta qüestió amb l'economista Carme Trilla (Barcelona, 1948), per fer balanç de les polítiques que s'han aplicat en els darrers temps com a pal·liatius i per analitzar quines mesures cal implementar o reforçar, com la regulació dels lloguers de temporada.

Trilla, que va ser secretària d’Habitatge de la Generalitat entre el 2004 i el 2011 ―durant l'etapa dels governs tripartits― i actualment presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació Hàbitat3, considera que, a banda de regular els preus del lloguer, cal incrementar l'oferta de pisos "de manera intensiva". Segons explica en l'entrevista amb Públic, el nivell de demanda supera l'habitatge disponible, i per això calen més recursos pressupostaris per augmentar el parc d'habitatge públic.

La dificultat per accedir a un habitatge ja no és un problema exclusiu dels col·lectius més vulnerables, sinó que afecta cada vegada a més població. Un malestar que va quedar palès en la manifestació massiva del 23 de novembre i que els sindicats pretenen replicar aquest dissabte, 5 d'abril. D'entrada, quines expectatives té?

La situació ha empitjorat des del novembre. Per tant, és probable que molta gent torni a sortir al carrer. Les enquestes d'opinió situen l'habitatge com la primera preocupació ciutadana i, això, evidentment, s'acaba traduint al carrer. És un estat d'angoixa per a molts, ja no només per als més vulnerables.

Fa just un any es va implementar el topall del lloguer, i les dades indiquen que els preus dels nous contractes han caigut un 6,4% a Barcelona i un 3,7% a la resta de zones tensionades. Com valora aquestes xifres?

És una de les mesures que cal prendre. N'hi ha d'altres, però quan s'arriba a una situació de tanta tensió en el mercat, la decisió de controlar els preus ―que està recollida en la llei estatal d'habitatge― és una mesura de prudència per evitar una escalada indefinida. En aquest sentit, l'avaluació és bona. Ara bé, el problema actual és la manca d'oferta en relació amb l'elevat nivell de demanda.

En una situació de tanta tensió en el mercat, controlar els preus és una mesura de prudència per evitar una escalada indefinida

No hi ha prou oferta per a tothom? Què passa amb els pisos buits?

Tots els municipis han fet estudis del seu parc i els resultats sempre són inferiors als censos. Encara queden pisos de les entitats financeres de quan va esclatar la bombolla immobiliària, però en els darrers 15 anys aquest gruix s'ha absorbit. No és que no en quedin, però molts menys del que es pensa. A més, la Generalitat també ha establert mesures: ha creat un banc de pisos buits i un mecanisme per expropiar-los si cal.

Per què hi ha tanta demanda?

En vam parlar en unes jornades al CCCB la setmana passada. El catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB Josep Olivé va explicar l’enorme increment demogràfic que estan experimentant Catalunya i Espanya. Ja som més de vuit milions de catalans i, des del 2017-2018, el creixement ha estat migratori. A això se li suma la demanda retinguda que hem tingut durant deu anys. Entre el 2008 i el 2018, durant la crisi, l’emancipació juvenil va caure en picat perquè no hi havia feina ni possibilitats de marxar de casa. Ara, la gent s'incorpora al mercat laboral i aspira a un habitatge.

Però ara ho tenen més difícil que mai, els joves. La majoria han de compartir pis, si volen emancipar-se de casa els pares.

Sí, però fa deu anys ni ho intentaven, perquè no hi havia feina. A banda dels migrants i dels joves que s'emancipen, també tenim els nòmades digitals, que viuen aquí, però que teletreballen per empreses estrangeres. Aquests no els tenim quantificats. Ens costa molt saber de quin volum estem parlant i quina és la perspectiva de futur, perquè poden pagar preus molt més alts i emportar-se una part de l'oferta. D'altra banda, cada vegada som menys persones per habitatge. Des de principis de segle fins al 2025, hem passat en el conjunt d'Espanya de 2,9 persones per habitatge a 2,5. A escala estatal representa un increment de 4 milions de llars. 

En 25 anys, hem passat en el conjunt d'Espanya de 2,9 persones per habitatge a 2,5

Hi ha tota una sèrie de fenòmens que han pressionat el mercat de l'habitatge, en uns anys en què no s'ha construït. Amb els pisos buits de la bombolla no n'hi ha prou, sobretot en determinades zones. Això comporta una col·lisió enorme que es tradueix en els preus. Les mesures de control són necessàries, però el problema de fons és que no tenim un parc públic que no es regeixi per les regles del mercat i que pugui donar resposta a la demanda.

No hi ha oferta en general o no hi ha pisos de lloguer assequible?

De tots dos. Cada vegada hi ha menys pisos amb lloguers cars. Hi ha un segment de la demanda, aquesta que dèiem estrangera o que busca pisos temporals, que sí que se'ls pot permetre, però és una oferta petita. Segons els nostres estudis de portals immobiliaris, la majoria d'anuncis es troben en una franja d'entre 1.000 i 2.000 euros.

Però un pis de 1.500-2.000 euros és car, amb els sous que hi ha ara i per a una persona sola o fins i tot una parella.

Sí, és clar, però això l'única manera és compartir pis. Sota d'aquests preus pràcticament no hi ha oferta.

Vostè diu que no hi ha tanta oferta a preus molt alts, però segons les darreres dades de l'Observatori Metropolità, els anuncis de lloguer de temporada representen el 50,4% del total. Creu que el Govern espanyol es va equivocar en no incloure els lloguers de temporada en la llei d'habitatge?

No regular el lloguer de temporada és un error. Això passa aquí i a altres zones on ni tan sols hi ha topall del lloguer, com a Madrid. Els propietaris han vist que el lloguer de temporada té molts beneficis, no només pel preu, sinó també perquè poden triar la temporalitat. La llei d'arrendaments diu que els lloguers han de ser per cinc anys si el propietari és persona física i set si és persona jurídica. Els de temporada poden ser d'11, 12 mesos o d'un any i mig, és igual. És una gran angoixa pels llogaters, perquè quan acabi el contracte poden doblar el preu. Aquesta mena de lloguer té un sentit, però s'està utilitzant perversament.

De quina manera es podria regular?

S'haurien d'expedir llicències municipals per fer lloguer de temporada, com amb el lloguer turístic, perquè també és una activitat econòmica. D'aquesta manera, l'Ajuntament pot decidir quantes en dona o retira i els propietaris no es poden anunciar en els portals. I si ho fan il·legalment, els pot caure una sanció important. A l'Estat s'ha creat un cens d'habitatges de temporada i si fas un anunci has d'incloure el teu número de registre, però això ni controla, ni limita, ni res.

L'Ajuntament de Barcelona hauria d'expedir llicències pel lloguer de temporada i poder decidir quantes en dona o retira

Caldria reforçar també els mecanismes per detectar lloguers il·legals i sancionar.

Evidentment. Ara mateix, si tens un pis turístic a Barcelona sense llicència, et cau una sanció enorme. Ara bé, els lloguers de temporada són més difícils de detectar, sobretot si el llogater no ho denuncia perquè es pot quedar al carrer.

Així doncs, a banda de la regulació dels preus, quines altres mesures immediates cal implementar per fer front a l'emergència habitacional?

Cal augmentar l'oferta de manera intensiva. Ja ho estan plantejant el Govern espanyol i la Generalitat, però no és una cosa immediata. Mentrestant, cal controlar els preus i evitar el mal que, segons alguns, es provoca amb aquestes mesures, que és la retirada dels habitatges del mercat de lloguer.

Hi ha qui diu que, amb el topall, molts propietaris prefereixen vendre el seu pis a llogar-lo.

A l'Observatori hem demostrat que això no ha estat així. El parc de lloguer continua viu, malgrat que hagi crescut el de temporada. Igualment, hi ha qui demana un sistema de garanties per als propietaris, és a dir, que tot propietari que compleixi la llei disposi d'una cobertura de l'Estat o de la Generalitat, en el cas que el llogater tingui problemes financers. Aquesta idea seria útil per als que ja tenen pisos de lloguer, però també per incentivar la inversió, perquè hem d'incrementar l'oferta. És una mesura més per evitar la reducció del parc de lloguer i per donar-li més estabilitat. Tot això s'ha de treballar; el problema és que ha de passar un tràmit legislatiu. Les lleis no avancen al Congrés perquè se les carreguen.

Què en pensa de la mesura que obliga a reservar el 30% dels habitatges a protecció oficial en cas de rehabilitació o construcció d'edificis nous? S'hauria de modificar?

És una bona mesura de futur per a les zones on no hi ha terreny per créixer. A Barcelona encara hi ha potencial de sòl per construir. Però en algun moment s'acabarà. Per tant, l'única manera d'aconseguir habitatge assequible serà a través de la transformació. Ara s'està treballant amb l'Ajuntament de Barcelona per ajustar-la una mica perquè arrenqui d'una vegada per totes. 

La principal reivindicació en aquest país hauria de ser augmentar la despesa en habitatge, no en armaments

També hi ha una altra línia d'actuació, que és la compra d'edificis, però calen molts recursos pressupostaris. La principal reivindicació en aquest país hauria de ser augmentar la despesa en habitatge, no en armaments. És impossible fer polítiques d'habitatge si només hi invertim al voltant del 0,2% del PIB. A Catalunya s'ha aprovat el dret de tanteig per a totes les operacions de venda de pisos.

En què consisteix el dret de tanteig?

Si vols vendre un habitatge o un edifici i ja tens un comprador, abans de signar davant notari, has de notificar-ho a l'administració. Així, la Generalitat o l'Ajuntament té dret a dir que, per aquest preu, s'ho queden ells. Si la compra no interessa, segueix el curs habitual. Gràcies a aquest mecanisme, s'han adquirit molts pisos a Catalunya, inclosos uns 20 edificis a Barcelona. És una manera més àgil d'incrementar el parc públic en comparació amb la construcció d'obra nova, tot i que requereix diners.

La Casa Orsola n'és un exemple. En què ha quedat això?

Encara no s'ha comprat. Estem pendents de finançament.

Per què la Casa Orsola sí? És una fórmula que no es podrà replicar en tots els potencials immobles que vulguin comprar fons d'inversió.

Se n'haurien de poder comprar més. És un problema de recursos.

Com és la relació amb el Sindicat de Llogateres després de les crítiques per la compra de Casa Orsola a un preu més alt i per les negociacions, segons l'entitat, "a les seves espatlles"?

Per una banda, la feina que va fer el Sindicat de Llogateres va ser fonamental, ja que va posar el problema sobre la taula i al carrer. Tanmateix, no tenien res a dir en la negociació entre el propietari, l'Ajuntament i la Fundació Hàbitat3. Si el diàleg no prosperava i l'única via era la compra, només calia notificar la decisió.

La Casa Orsola s'hauria d'haver adquirit el 2021, quan governaven els Comuns

D'altra banda, es va pactar un preu superior al que va pagar l'inversor perquè aquest edifici s'hauria d'haver adquirit el 2021, quan governaven els Comuns. En aquell moment es podria haver exercit el dret de tanteig per sis milions. És important que l'Ajuntament sigui transparent amb les operacions de compra, és a dir, aclarir per què algunes finques s'adquireixen i d'altres no. És cert, es pagaran tres milions més que el preu inicial, però està molt per sota del valor cadastral de l'immoble. Resulta més econòmic que construir habitatges nous a Barcelona, especialment al carrer Consell de Cent. A més, l'inversor va destinar recursos a la rehabilitació de diversos pisos.

De qui depèn aquest finançament?

Si a l'Estat, a la Generalitat i a l'Ajuntament els partits no aproven els pressupostos, no es podrà augmentar la partida en habitatge. El president de la Generalitat va anunciar l'any passat que destinaria 4.400 milions a l'habitatge públic en quatre anys. Hi ha voluntat política. És extraordinari, però si no hi ha pressupost, no es complirà. Això s'ha de reclamar als carrers, no només la regulació.

A banda de la regulació dels preus del lloguer, s'ha de reclamar l'aprovació dels pressupostos per augmentar la partida en habitatge

La societat té al cap la baixada de lloguers.

No s'ha d'agafar una bandera i centrar-s'hi exclusivament. Amb el control dels lloguers no n'hi ha prou, ara diuen que s'han d'abaixar un 50%. Com ho fem? Es pot regular la pujada, però els preus que ja hi són… A més, cauria en picat l'oferta de lloguer. És un món d'equilibris en què s'ha de jugar amb tot. Fer servir una bandera única està bé per mobilitzar la gent, però no és la solució. 

No tenim capacitat de resposta sense pressupostos. Per exemple, a la ciutat de París, des del començament de segle fins ara, l'Ajuntament, amb entitats socials, ha comprat 70.000 pisos. Amb què? Amb pressupost i finançament públic.

Hem parlat molt de Barcelona, però el problema de l'habitatge s'ha estès més enllà de la capital. Caldria fer una política metropolitana d'habitatge?

Sí, naturalment. La perspectiva metropolitana és imprescindible, perquè és com ens assemblaríem a Madrid. A Barcelona estem ofegats, però donaria més oxigen als municipis que encara estan més apretats, com Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià, que no tenen terreny. A més, no seria només àrea metropolitana, sinó regió metropolitana, fins a Sabadell, Terrassa o Manresa. En el món privat això es produeix, el problema ve amb l'habitatge públic, perquè els habitatges protegits que es fan en un municipi són per als locals.

Proposa fer una llista única de sol·licitants?

Exacte. És una utopia, però la gent d'altres municipis també hauria de poder optar a l'habitatge protegit de ciutats que no són les seves. Caldria un registre únic, amb prioritat si ets del municipi, perquè ara es construiran molts habitatges en algunes zones determinades de l'àrea metropolitana.