Entrevista a Youmna El-Sayed"Tot el meu poble està patint crims de guerra, així que no em demanis que sigui neutral"

A la retina de Youmna El-Sayed, periodista d'Al-Jazeera a Gaza, ara refugiada a Egipte, s'acumulen tantes imatges del més cru dels horrors que resulta molt difícil aturar el flux del seu discurs quan parla. Com si necessités buidar-se de tot el que va viure durant els primers tres mesos de la guerra d'Israel contra Gaza, Elsayed vomita tot el que ha viscut per omplir-se després de l'esperança que li ha donat passejar per Barcelona. Creu que és més útil fora de la Franja, compartint el seu testimoni i reclamant que Occident no s'oblidi del poble palestí.

Va participar a l'Unsilence Forum, celebrat fa uns dies a la capital catalana, i allà va acabar la seva xerrada —que la sala va escoltar en un silenci ensordidor— afirmant que la imparcialitat davant el genocidi és traïció. Quan se li pregunta per aquesta frase, encén un cigarret que oblida perquè la seva indignació no la deixa ni tan sols fumar. Elsayed té un milió d'arguments per reclamar l'entrada de la premsa estrangera a la Franja: "així veuran el que patim".

Com ha estat arribar a una ciutat com Barcelona, on hi ha un suport molt ampli al poble palestí?

Barcelona és un dels llocs on sé que hi ha molt de suport, i no només de la gent, també del Govern. Això és molt estrany de veure en altres parts del món. He vist la gent molt conscienciada, he vist moltes protestes amb milers de persones sortint al carrer, parlant de Gaza, del genocidi, de Palestina. També és molt positiva la postura del govern, tant a Barcelona, com el d'Espanya en general. Et fa sentir que altres governs podrien imitar-los. Per això també volia venir a Barcelona i he tingut una sensació diferent caminant pel carrer. M'he trobat moltes banderes palestines i molta gent portant la kufia [el tradicional mocador palestí]. M'he sentit segura i recolzada. Tothom s'emociona quan els dic que soc de Gaza; és una sensació preciosa i no passa sovint. 

Després de tot el que ha passat a Gaza, fins a quin punt han d'arribar les atrocitats perquè la comunitat internacional reaccioni?

Gràcies al seu silenci, el més lluny que han arribat és al genocidi. Des de la primera massacre de l'hospital Al-Ahli (el 17 d'octubre del 2023). Després d'això, destruir hospitals es va tornar normal, i Israel no va tenir cap problema a dir que havien estat ells. Fins i tot presumien d'haver destruït hospitals i matat milers de persones que eren pacients, ferits o famílies desplaçades.

Com explicaries com era Gaza abans del 7 d'octubre del 2023?

El genocidi a Gaza no va començar el 7 d'octubre. Això passa des de fa 77 anys, des que Israel va establir el seu estat sobre terres palestines i va començar a construir assentaments il·legals i a confiscar milers d'hectàrees als palestins cada any. Pensar que tot va començar el 7 d'octubre no és només ignorància, sinó també el resultat de la maquinària de propaganda israeliana, que sempre ha intentat exportar una narrativa i una visió concretes al món. I no vol que el món sigui conscient de la realitat. Per això intenten que els periodistes occidentals no arribin a Cisjordània o Jerusalem Est, perquè quan ho fan veuen amb els seus ulls l'apartheid contra els palestins.

 El genocidi a Gaza no va començar el 7 d'octubre, passa des de fa 77 anys  

Aquestes restriccions arriben fins i tot a les organitzacions internacionals, com la Creu Roja i altres, dins les presons. Israel aconsegueix que el món no sàpiga com és la vida per als detinguts palestins. La gent no sap que hi ha nens en presons israelianes. No sap que Israel és l'únic país del món que té tribunals militars per a nens, això sí, només palestins. Si llences una pedra a un soldat o el mires d'una manera que no li agrada, et portaran als tribunals i t'empresonaran. I no tens cap dret dins aquestes presons. Et torturaran, et violaran, passaràs gana. Et negaran els drets més bàsics com a ésser humà, inclosos els tractaments per a les malalties que contrauràs a la presó. Durant els últims 18 anys, des del 2007, la Franja de Gaza ha estat sota bloqueig israelià i hi prohibeix l'entrada de més de 300 tipus d'objectes. En alguns moments s'ha restringit l'entrada de refrescos, xocolata o pasta.

Cada dos anys tenim una guerra en què moltes persones moren i moltes cases són destruïdes. I cada sis mesos tenim una escalada militar que, fins i tot nosaltres, els palestins, no anomenem guerra, sinó escalada militar. Però la gent mor, la gent queda ferida i les cases queden destruïdes igualment. I fins i tot llavors, Israel no permet l'entrada de materials per a la reconstrucció. És molt difícil viure així.

 Israel és l'únic país del món que té tribunals militars per a nens, això sí, només palestins  

Centenars de nens moren cada any per falta de tractaments contra el càncer o per la impossibilitat de fer cirurgies crítiques. Hi ha molt poques màquines de diàlisi a Gaza i, durant els últims 18 anys, Israel no ha permès que entrés cap màquina nova de diàlisi ni de raigs X. Tots els equips mèdics són els mateixos des del 2007. Quan deixen de funcionar, hem d'intentar arreglar-los. I la comunitat internacional ha estat en complet silenci mentre tot això passava.

Aleshores, fent un pas enrere, com era un dia normal a Gaza?

Sempre hi ha talls d'electricitat. Quan diem que tenim electricitat, és el dia que tenim vuit hores. La majoria de vegades en teníem tres o quatre al dia. I per la manca d'electricitat, sempre hi ha talls d'aigua, perquè necessites electricitat per bombejar-la. Als camps de refugiats sempre estaven sense aigua i sense llum. La vida quotidiana ja era un patiment constant per als palestins. Ni tan sols podies planificar unes vacances. Si li passava alguna cosa a la teva família a l'altra banda de la frontera, no els podies visitar. Els estudiants perdien beques universitàries perquè no hi ha frontera per creuar. Així que milers de persones s'han quedat sense el seu dret a l'educació. La Franja de Gaza és la zona més densament poblada del món perquè Israel n'ha reduït l'espai i més de dos milions de persones viuen només en un rectangle de 365 quilòmetres quadrats.      

Relacionat amb aquest tema

Les seleccions de Catalunya i Palestina omplen l'Estadi Olímpic Lluís Companys de solidaritat

Albert Aragonès

 La vida quotidiana ja era un patiment constant per als palestins abans del 7 d'octubre  

Com va canviar tot el 7 d'octubre?

Durant els primers quatre dies no vaig anar a casa ni una sola vegada. Sempre era a l'oficina o al carrer. Feia molta por perquè la mateixa nit del 7 d'octubre, els míssils israelians van atacar una gran torre residencial de 14 pisos en una zona molt densament poblada. Aquest atac es va produir quan jo estava en directe i, quan ho vaig veure, vaig sentir que això no seria com les altres vegades.

I la teva família? Com us vau organitzar?

Ens vam desplaçar un parell de vegades. Primer cap al sud, i després vam tornar a casa, a la ciutat de Gaza, perquè al sud no hi havia aigua: estàvem vivint tres famílies en un apartament molt petit, no hi havia privacitat, no hi havia aigua, no hi havia menjar. Hi va haver un dia en què només teníem una ampolla d'aigua de mig litre per a tots sis: el meu marit, els meus quatre fills i jo. Em vaig sentir fatal donant tan poca aigua als meus fills i dient-los que beguessin només el necessari perquè no se'ls assequés la gola. Un parell de dies després, teníem la meitat d'aquella mateixa ampolla. Aquell dia vaig dir al meu marit que si sobrevivíem a la nit, tornaríem a casa, a la ciutat de Gaza. A casa meva les condicions eren millors perquè al meu edifici hi havia plaques solars i podíem generar aigua amb elles. Així que vaig dir al meu marit i als meus fills que moriríem amb dignitat a casa nostra. No volia que morissin de gana. Volia que morissin per les bombes. Així que vam tornar a casa i hi vam estar nou dies fins que la van bombardejar.

Aleshores van trucar al teu marit per avisar-vos que bombardejarien casa vostra. Com va ser aquell moment?

A Gaza estàs sota vigilància constant, les 24 hores del dia. Hi ha milers de drons al cel de Gaza. No deixes d'escoltar-ne el soroll. A vegades, quan m'asseia al balcó, un dron baixava i em mirava. I els drons ens parlen, ens envien missatges. Així que un dia, tornant a casa caminant, en tenia un a sobre tota l'estona. I quan vaig arribar a casa, ens van trucar per dir que havíem de marxar perquè bombardejarien la zona. Va ser un sentiment horrible. El pitjor que m'ha passat, perquè em van amenaçar a casa amb la meva família. Vaig sentir que era una amenaça per als meus fills. Vaig pensar que, encara que intentés fer tot el possible per protegir-los, estava portant-los el perill directament. És molt difícil viure amb aquest sentiment com a mare.

 A Gaza estàs sota vigilància constant, les 24 hores del dia. Hi ha milers de drons  

Com vas viure ser mare i periodista alhora?

Vaig començar a gravar un diari per Al-Jazeera i en una de les gravacions, al principi de la guerra, li vaig preguntar a la meva filla de cinc anys, la Jury, com se sentia. I em va dir: "tinc por, mare, però quan estic dins els teus braços tinc menys por. Si us plau, no em deixis". I un parell de setmanes després estava plorant, i quan li vaig preguntar per què, em va dir: "no puc aguantar més les bombes". Jo li vaig dir: "no tinguis por, estàs als meus braços". I ella em va respondre: "és que sempre estàs treballant". Aquest és el sentiment amb què has de viure com a mare i periodista. Perquè just després surts, vas a un hospital o a una escola i veus milers de nens i famílies desesperades, vivint en tendes de plàstic, sense menjar o sense aigua, i no saps què fer. Com pots deixar de parlar d'ells?

Relacionat amb aquest tema

"El Mediterrani és la fossa comuna més gran del món i l'hem de continuar documentant"

Ona Falcó

En una xerrada a l'Unsilence Forum de Barcelona vas dir: "La neutralitat davant del genocidi és traïció". Com veus el debat sobre la imparcialitat en el relat de la guerra que tenen els mitjans internacionals?

Com a periodista, has de poder distingir entre la neutralitat, l'objectivitat i la imparcialitat. No et demanen que siguis neutral quan informes sobre el teu propi poble, el teu propi barri, els teus propis col·legues, la teva família. Com pots ser neutral? La neutralitat aquí significa separar-te dels sentiments. Però no som màquines, som éssers humans. Cada periodista europeu que ha anat a Ucraïna ha explicat que el país estava sota atac i que els ucraïnesos eren les víctimes. Eren neutrals, aquests periodistes? I ni tan sols eren ucraïnesos! No es van apartar dels seus sentiments humans quan van veure que oprimien i bombardejaven altres persones. Com poden els mitjans occidentals demanar-li a un periodista palestí, que és objectiu de l'atac, que la seva terra està sent devastada davant dels seus ulls, que sigui neutral? Això no és periodisme. El periodisme consisteix a ser objectius, honestos, dir la veritat, informar amb integritat. Això és el que em demanes a mi com a periodista.

Però no hi ha comparació entre la destrucció que causen les bombes i els míssils israelians i la que causen els coets llançats des de Gaza. I aquesta és la veritat. On cauen aquests coets? Quants n'han caigut? A quantes persones han matat? I quantes persones han mort del costat palestí? Quants nens han estat assassinats? Diversos oficials israelians van sortir el primer dia dient que tallarien el subministrament d'electricitat i d'aigua a Gaza. Això volia dir que matarien totes les persones que estaven als hospitals, perquè no hi ha generadors, no hi ha incubadores, no hi ha subministrament d'oxigen, no funcionen les UCI. Tallaven l'aigua i ens condemnaven a passar set. I després em demanen que sigui neutral?

 No puc ser neutral, perquè és a mi a qui estan matant de set i de gana  

No puc ser neutral, perquè és a mi a qui estan matant de set, de gana; soc jo qui és objectiu dels seus atacs i estic veient com ho fan als meus fills i a tot el meu poble. Tot el meu poble està patint crims de guerra. Així que no em demanis que sigui neutral. Demana'm que sigui professional. Com a periodista he d'estar davant la càmera i explicar amb veritat el que està passant. Els periodistes occidentals no estan sent professionals quan manipulen els seus titulars. Quan diuen "tres palestins van morir" i no diuen que eren nens assassinats a casa seva per un míssil israelià mentre dormien. Això no és ser honesta, ni objectiva, ni professional.

T'agradaria que els periodistes internacionals poguessin entrar a Gaza?

 Necessitem que la premsa internacional entri a Gaza perquè vegi la massacre i ajudi a desmuntar les mentides d'Israel

És clar que sí. Els periodistes palestins estan cansats físicament i mentalment. Necessiten suport. Necessiten que els seus col·legues els donin suport. Necessiten justícia. Israel els acusa de ser membres de Hamas. Necessitem que la premsa internacional entri perquè vegi la massacre amb els seus propis ulls i ajudi a desmuntar aquestes mentides. Saps què passarà quan entrin? Israel els farà el mateix que ens va fer a nosaltres. Els periodistes occidentals tindran la capacitat i la força de suportar el que hem suportat nosaltres i d'alçar la veu per si mateixos i pels nostres col·legues? I pels seus col·legues, que som nosaltres, els periodistes palestins? Això és el que necessitem veure. Per això crec que és molt important que entrin.