Entrevista a Samuel Nacar"El Mediterrani és la fossa comuna més gran del món i l'hem de continuar documentant"

El fotoperiodista Samuel Nacar (Barcelona, 1992) ha guanyat el World Press Photo 2025 en la categoria de reportatge gràfic de la regió d'Àsia Occidental, Central i del Sud per Les ombres ja tenen nom. És un projecte que denuncia l'horror que van viure els supervivents de la presó de Sednaya, a Síria, mentre Bashar al-Assad liderava un règim de "por" i de "control". Les fotografies es van publicar a la revista 5W.

Els treballs guardonats del prestigiós concurs de fotografia internacional es podran veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 14 de desembre. La guanyadora de la foto de l'any ha estat la palestina Samar Abu Elouf, per la captura d'un nen mutilat per un atac israelià a Gaza. A escala estatal, també ha rebut un premi el fotògraf Luis Tato pel reportatge Revolta juvenil a Kenya.

Relacionat amb aquest tema

La palestina Samar Abu Elouf guanya el World Press Photo amb una fotografia d'un nen mutilat per un atac israelià a Gaza

Públic

Què significa per a vostè rebre aquest premi?

Com a fotoperiodista freelance, sento que la meva feina ha estat validada. El mercat està molt complicat i, en el món capitalista on vivim, el més important, normalment, és la validació. Costa molt guanyar diners i sembla que ho estiguis fent malament, però, de cop, rebre aquest premi implica que ho estàs fent bé, que no és culpa teva.

El títol del projecte és Les ombres ja tenen nom. Per què era important posar cara i veu a les persones que havien patit un infern a la presó?

Feia 10 o 12 anys que no sabíem qui eren aquestes persones. No sabíem el nivell de violència que estaven patint a Síria. Tenir informació era una tasca gairebé impossible. Amnistia Internacional ho va intentar i van sortir alguns documents, però només una persona havia parlat sobre el que passava allà dins. I crec que era fonamental, perquè podíem veure com era la guerra, però no la dictadura postguerra.

  En el món capitalista on vivim, el més important és la validació  

En un món marcat per la immediatesa i la desinformació, pensa que reportatges com el seu ajuden a connectar i a entendre millor què passa quilòmetres de distància?

Sí. A més, el reportatge no només explica la història dels presoners de Síria, sinó que explica com es perpetua un sistema de violència i de control a través de la por. Això és molt internacional. Aquesta mena de reportatges que semblen superlocals, que parlen de la presó de Sednaya i de Síria, realment parlen de més coses, de com la humanitat gira al voltant d'aquestes dictadures i del control.

El reportatge no només explica la història dels presoners de Síria, sinó com es perpetua un sistema de violència i de control a través de la por

Una de les qüestions que es denuncia al reportatge publicat amb les seves fotografies és que sovint les detencions eren arbitràries.

Sí, una de les coses que sempre es deia és que a Síria les parets escoltaven, com a Rússia o a Berlín Oriental en el passat. Nosaltres intentem demostrar que les detencions eren completament arbitràries perquè hi hagués por i control. El règim necessitava demostrar que estava per sobre.

Relacionat amb aquest tema

"Els periodistes no podem ser neutrals quan hi ha un abús de poder o un conflicte asimètric"

Marc Font

Quant va tardar en fer aquest reportatge?

Una setmana. Jo soc freelance i l'Agus [Morales] és el director d'una revista que aposta pel periodisme a foc lent [Morales va signar el text del reportatge on van aparèixer les fotografies]. No havíem de fer una última hora. Això ho canvia tot. En una setmana pots arribar a fer moltes coses, però quan estàs lligat als deadlines, no pots arribar a fer una investigació en profunditat.

Com ha estat fotografiar persones que pensaven que no sortirien vives d'aquelles presons, que han patit tortures, dolor, gana, por?

Va ser un acte gairebé psicològic. Ells acabaven de sortir i tenien claríssim que volien explicar la seva història. Quan passes per una cosa així, la família o els amics poden mostrar interès, però no ho entendran. Nosaltres buscàvem la profunditat i els fèiem preguntes que ells volien contestar.

Relacionat amb aquest tema

Mor als 81 anys Sebastião Salgado, el prestigiós fotògraf que va documentar l'Amazònia

Públic

Com es va guanyar la confiança dels presoners?

No crec que sigui una qüestió de guanyar-se la confiança, sinó que l'intercanvi estigui clar. Nosaltres volíem documentar-ho tot i ells havien de dir si volien explicar-se o no. La caiguda de Bashar al-Assad implica la seva marxa. Ningú el detén ni el posa a la presó. Aleshores, per als presoners, és gairebé un acte de ràbia i venjança, de narrar tot el que va fer aquell règim.

Vostè està especialitzat en rutes les migratòries pel Mediterrani i en els refugiats. Creu que aquesta mena de fotoperiodisme genera un impacte real en la societat i, de retruc, en les polítiques migratòries?

Per a mi hi ha dos debats. El primer, és que no podem deixar la gent morir i patir a les nostres fronteres. I, el segon, és si tenim capacitat d'integrar tota aquesta gent a les nostres societats. En això no hi entraré perquè crec que és un tema molt profund. Jo del que parlo és de la injustícia a les nostres fronteres i de com pretenen construir un estat de dret amb totes aquestes il·legalitats i vulneracions de drets fonamentals. El Mediterrani és la fossa comuna més gran del món. Hem de continuar documentant tot això.

A la pregunta de si la meva feina genera un impacte, jo crec que sí. Per això ho faig i hi confio profundament. El reportatge de Síria planteja si Bashar al-Assad ha d'estar lliure o no. Si ha comès crims de guerra o no. Hem certificat que va vulnerar drets fonamentals, que no hauria d'estar lliure i que hauria de ser jutjat per un règim que tenia sotmesa la població siriana a la violència, el control i la por.

Bashar al-Assad hauria de ser jutjat perquè va vulnerar drets fonamentals i va sotmetre els sirians a un règim de control i de por

Sabent de la importància de la seva tasca, com descriuria el panorama del fotoperiodisme en l'actualitat? I especialment en zones de conflicte?

En els darrers anys hem viscut una invalidació dels mitjans de comunicació per part de les grans forces polítiques. Cada cop vivim en un món més polaritzat, on ja no ens refiem dels mitjans, i el periodisme, ja no només el fotoperiodisme, està molt denostat. Què vol dir això? Que ningú vol pagar perquè no hi ha una audiència i els poders fàctics, que són els que haurien de posar els diners, han vist que ja no necessiten els mitjans per fer les seves campanyes polítiques. Ja no els necessiten per explicar a la població com funciona tot; ara tenen les xarxes socials. El periodisme està en un estat de resistència molt complicat. Ja no parlaré de diners o del que cobrem, perquè això vol dir que, al final, està fent molt bé la seva feina de contrapoder.

Però, d'altra banda, per primera vegada a la història, hi ha una democratització de les eines de transmissió. Podem arribar a un públic sense haver de tenir un mitjà. Jo sempre poso d'exemple a Ruido Photo, que son una cooperativa de Barcelona que gairebé no fa servir els mitjans. Ells fan exposicions al carrer i porten aquesta informació a molts pobles de Catalunya. En definitiva, el periodisme està tocat, però ara tenim les eines per comunicar sense dependre de capçaleres amb una ideologia.

Parlava del periodisme com a contrapoder. A Catalunya i a arreu del món es va denunciar l'assassinat sistemàtic de periodistes a la franja de Gaza. Creu que quedara impune tot plegat?

Malauradament, sí. A la presentació del World Press Photo vam tenir la [periodista palestina] Samar Abu Elouf, que és gairebé una espècie en perill d'extinció. A Gaza han matat el 40 o el 50% dels periodistes que hi havia. A vegades només ens quedem amb el número, que són al voltant de 260, més els ferits, però en una població de dos milions de persones, és un percentatge altíssim de periodistes assassinats. És molt greu. La Samar tenia una possibilitat de dues de sobreviure. Ella va fugir de Gaza perquè sabia que era un objectiu d'Israel. Les morts quedaran impunes perquè Europa, que era qui podia condemnar-ho, no ho ha fet i no ho farà.

A Gaza han matat el 40 o el 50% dels periodistes que hi havia

Què pensa del fet que no es permetés l'entrada de mitjans internacionals per cobrir la informació a la Franja palestina?

Horrible. Actualment, es parla molt de la necessitat que siguin els locals els que parlin del seu país, perquè sempre som els occidentals qui expliquem la història. És una qüestió colonialista. Però penso que nosaltres, al final, treballem per a les nostres poblacions. Som uns privilegiats i vivim a Europa, un dels continents més potents i amb més capacitat de decisió. Per tant, hem d'impactar en les nostres societats i en els nostres polítics.