Quina és l'herència social i política del 15M a Catalunya?

Es compleixen 15 anys del 15M i aviat tota una generació que no va viure aquell esdeveniment complirà la majoria d'edat. La data ha quedat per a la posteritat als registres de la història, i en l'imaginari col·lectiu com un dels grans episodis de mobilització social a casa nostra. No obstant això, probablement la seva herència és avui oculta o oblidada per una part de la població.  

El maig de 2011, milers i milers de persones van irrompre a les places per oposar-se a l'onada neoliberal d'austeritat i retallades, i per reclamar més democràcia directa. A Catalunya, el fil del 15M nodrirà principalment dos espais: els moviments socials i la representació política.

Què en queda de tota aquella etapa és una pregunta que apareix de forma recurrent als aniversaris de l'efemèride. Els llibres de Jordi Mir en són un exemple i avui denoten un indicador del canvi de cicle polític. L'autor havia escrit periòdicament sobre el 15M a les obres: Moviments socials construint democràcia, 5 anys de 15M; i Onada 15M, 10 anys de mobilització i canvi.

Però aquest 2026 ha publicat sobre un marc diferent. El llibre es titula El nostre feixisme, una càpsula per combatre el supremacisme creant Democràcia. L'exemplar no tracta pròpiament el 15M, però sí el cicle polític en el qual estem immersos. Desmunta tòpics i planteja maneres de combatre l'auge de l'extrema dreta a Catalunya. Un indicador d'alerta: l'anàlisi social ha virat d'estudiar l'expansió democràtica a la resistència democràtica.

"El 15M ha passat a formar part d'aquells moments, i no n'hi ha tants, en què la gent surt al carrer i intenta canviar elements estructurals de la societat", valora Mir, com una de les grans aportacions del moviment. "Sense el 15M no podem entendre la mobilització actual entorn de l'habitatge, entre d'altres, ni tampoc les victòries electorals de Barcelona en Comú o l'entrada a Gobierno d'Unidas Podemos o Sumar", conclou. 

L'investigador es preguntava al llibre escrit fa cinc anys quines polítiques arribarien a poder realitzar els hereus de la tradició del 15M, i si es complirien els canvis legislatius reclamats a les places. Mir respon a Públic que seria normal que avui coexisteixin "percepcions molt diferents". "Hi haurà qui es senti decebuda" per no haver arribat a assolir les posicions maximalistes, i altra gent que "va entendre que aquells canvis no eren senzills". "Una de les grans paradoxes" és que "per aconseguir canvis s'ha hagut de pactar amb el PSOE", que és qui governava quan es va generar la mobilització, adverteix.

L'herència en habitatge, educació i sanitat

El sector social va ser un dels més impactats per la crisi del 2008. Del 15M en van sorgir assemblees i espais d'organització popular que avui en dia encara perduren. Públic parla amb tres testimonis d'aquella època que van liderar les protestes en habitatge, educació i sanitat, i que encara el dia d'avui continuen impulsant l'activisme a Catalunya. 

"Abans del 15M l'esquerra estava molt fracturada i dividida, una de les grans aportacions d'aquella etapa va ser recuperar la confiança entre nosaltres", relata Sílvia Abadia, que va formar part de les primeres comissions de plaça Catalunya i ara és al Sindicat de Llogateres. 

"El gran aprenentatge del 15M va ser que les coses no canvien d'arrel. Els moviments són volàtils i els canvis es produeixen a mitjà o llarg termini. Per això es va passar de les places als barris, per enfortir les estructures preexistents com els ateneus, assemblees o moviment cooperativista-", recorda Abadia.

Relacionat amb aquest tema

15 anys del 15M: el crit que va canviar la política però no va aconseguir transformar el sistema

Víctor López

En l'àmbit de la sanitat, Xavier Tarragó, creu que el moviment "ha aconseguit victòries".  L'activista va organitzar la comissió de salut durant les acampades i ara col·labora amb Marea Blanca. Recorda que es va aconseguir frenar la Llei Òmnibus de l'aleshores conseller de Salut, Boi Ruiz, que volia "fragmentar i privatitzar l'Institut Català de Salut". Més endavant, Marea Blanca va aconseguir frenar també la Llei Aragonès, "que pretenia facilitar la concertada, no només a la sanitat sinó a tots els serveis públics".

Les retallades van ser un dels cavalls de batalla del moviment. Tant el govern de Zapatero, com el del tripartit a Catalunya, van acatar les directrius d'austeritat europees. Pocs anys després, els governs de Rajoy i de Mas van aplicar retallades molt més profundes i les anomenades marees van inundar els carrers a Barcelona i arreu de Catalunya. 

"Va haver-hi un crit sistèmic d'una triple crisi: política, econòmica i de participació democràtica", recorda el poeta i activista educatiu David Caño, que va participar d'aquelles mobilitzacions i avui és al consell nacional del sindicat USTEC.

"El model d'escola catalana havia estat un gran acord que va trencar la lògica de les direccions estatals, per tenir una de presa de decisions democràtiques, al claustre", relata Caño, de l'etapa prèvia a la crisi del 2009. "D'això vam passar a l'aprovació de la LEC, que portava les directrius de l'OCDE o del Banc Mundial, amb sistemes de més competició i menys cooperació que durien a augmentar la segregació, i amb menys democràcia", rememora. 

En aquell moment esclaten les marees en educació. De tot allò en van néixer les assemblees grogues, com a espais de coordinació de diferents centres i territoris, que aquest mes han estat copartícipes en l'organització de les vagues educatives. "No vam poder canviar la LEC, però els fonaments del 15M, d'integrar el desacord, de fer decisions col·legiades i passos democràtics, es va introduir també als espais de coordinació del món educatiu", valora Caño.

Relacionat amb aquest tema

Una marea groga de docents inunda Barcelona per forçar una nova negociació amb el Govern

Ona Falcó

Caño critica que, des del 2009, la despesa pública en educació comparada amb el conjunt de la despesa pública total ha passat del 20% al 17% a Catalunya. El sindicalista considera que avui la comunitat educativa està mobilitzada un altre cop perquè "no s'han donat tots els recursos per atendre la creixent diversitat i complexitat del sistema educatiu actual, i perquè s'havien congelat els sous, situant-nos a la cua de la UE". 

De fet, la Conselleria d'Educació va anunciar aquest mes que després de 25 anys, descongelaran el complement salarial. "Ara s'atén a un xoc, a una crisi derivada de tots aquests anys", considera Caño.

"Es parla molt del model Ayuso, però Catalunya té un dels sistemes sanitaris més concertats i privatitzats de l'Estat, i la consellera que tenim ara vol apostar més per aquest model", rebla Tarragó. "Que jo recordi, l'únic tímid intent de desprivatitzar, amb el Parc Taulí de Sabadell, va ser durant l'etapa de Comín", valora. "Ara estem recollint signatures per presentar una ILP al Parlament que garanteixi al 100% la sanitat pública", informa. 

La democràcia directa era una de les reivindicacions de la plaça, que va transformar el crit per l'habitatge de la PAH en una ILP. Una fórmula que encara ressona avui als moviments socials, com n'és exemple també la ILP per regularitzar les persones migrants.

"El 15M va frenar, o endarrerir, l'avenç de la ultradreta", considera Tarragó. No obstant això, "tot procés que intenta avançar en drets i llibertats acaba generant una reacció", afegeix Jordi Mir, "i la reacció que vivim al nostre país podria ser un indicador de desgast del 15M i fins i tot de final de cicle". "Aquell impuls ja no té la capacitat de fer que un partit com Junts es trobi proper a les reivindicacions de la mobilització social, i això passa a la vegada que li creix pel costat dret un projecte d'extrema dreta", anota. 

Tarragó hi aporta la solució: "hem de continuar mobilitzant-nos des de la base". Sílvia Abadia hi suma un altre argument: "qui va per davant en reclamar avenços socials sempre són les persones organitzades, com la PAH o els sindicats de lloguer". "Som qui tenim el termòmetre real de les problemàtiques de la gent i qui sabem quins són els canvis legislatius que es necessiten, els partits sovint van per darrere", assegura.

Relacionat amb aquest tema

El legado del movimiento 15M

Antonio Antón

La representació política del 15M a Catalunya

Un dels lemes que es va popularitzar durant el 15M va ser el "no ens representen". La impugnació al bipartidisme va permetre la irrupció d'altres partits com, Podem a l'àmbit estatal, els Comuns a Catalunya, i també va impulsar l'auge de la CUP. Aquesta irrupció va dur a Barcelona en Comú a governar la capital catalana durant vuit anys, i a Unidas Podemos primer i a Sumar després, a formar dos governs de coalició. Tot i així, avui la majoria dels líders que van irrompre en aquell moment ja no estan a primera fila de la política. 

És el cas d'Ada Colau, per exemple, que en una entrevista recent al programa Cafè d'Idees de 2Cat expressava la seva voluntat de no tornar a encapçalar llistes del partit. "Un dels errors de què hem d'aprendre dels últims anys és que, quan es va irrompre [al tauler polític] amb candidatures amb capacitat de transformar, hi havia un moviment popular que ho acompanyava. Jo crec que ara [als moviments socials] és on puc ser útil", va puntualitzar l'exlíder dels Comuns. 

"Jo continuo fent política cada dia des que vaig sortir del Parlament", considera David Fernàndez, exdiputat de la CUP al Parlament, "construint comunitats democràtiques en tots els àmbits de la societat civil".

El debat sobre la representativitat té un fil que surt de les places del 15M. "Les mobilitzacions tenien una volguda manca de líders, que després tant Podemos com els Comuns s'han hagut de replantejar. Això no volia dir que el que fes el 15M fos bo i el que hagin fet els partits sigui dolent", planteja Mir.

"Seria un error que [el front d'esquerres], un cop més, es centrés tot a una única cara", considerava recentment Ada Colau, a l'entrevista a 2Cat, "perquè l'espai és més fàcilment atacable, per això ha de ser plural".

Per altra banda, l'exparlamentari de la CUP David Fernàndez, admetia a Públic que l'ecosistema de la política "és advers" a la representació política coral, però ho considera "un factor condicionant, i no determinant". De fet, creu que a Podemos hi ha hagut un "excés d'hiperlideratges", i es mostra molt crític: "és una història d'autodestrucció". 

"Entre els hiperlideratges de Podemos, i els no-lideratges que van caracteritzar a la CUP, potser s'hauria de trobar una hibridació, és un debat obert", conclou l'exdiputat en declaracions a Públic. De fet, la CUP ja va canviar, al 2019, els seus estatuts per obrir la limitació d'una legislatura a dues en els seus representants polítics.

El balanç, segons Jordi Mir, de l'impacte del 15M a la política és positiu. "La resposta dels governs a la crisi econòmica del 2008-09 que origina el 15M, i la crisi de la pandèmia que condueix a crear un escut social, és completament diferent". "Aquesta resposta diferent es produeix tant a l'estat com a Catalunya. Però sense el 15M –sense la consciència que hi havia una societat mobilitzada contra l'austeritat i que actuava també amb el seu vot–, això probablement no hauria passat", analitza Mir. 

En la mateixa direcció s'inclina Fernàndez, artífex d'una de les imatges més recordades de l'etapa post 15M en contra de les retallades, quan li va ensenyar una sandàlia a Rodrigo Rato en compareixença parlamentària. 

No obstant això, qui va ser cara visible de la CUP en els anys posteriors ho puntualitza: "les majors retallades antisocials des del final de la dictadura no s'han recuperat, o ho han fet molt lentament", considera. L'exdiputat recorda que "el risc de pobresa a Catalunya està en màxims històrics", amb una taxa del 24,8% de la població, segons dades de l'IDESCAT.