La bretxa de la mobilitat: el cotxe privat s'imposa a les zones rurals i el transport públic a les urbanes

El transport públic, un dels grans protagonistes d'aquests dies pel caos ferroviari de Rodalies, segueix sent una assignatura pendent en moltes zones rurals de Catalunya. Mentre que a la primera corona metropolitana de Barcelona el 80% dels desplaçaments es fan en transport públic, caminant o en bicicleta, a l'entorn rural i les urbanitzacions, la meitat dels desplaçaments són en vehicle privat. És la principal concusió de l'estudi La mobilitat a l'entorn rural i urbanitzacions de baixa densitat: anàlisi i oportunitats per a les polítiques públiques. 

Realitzat per l'Institut Metròpoli per encàrrec de l'Associació d’Iniciatives Rurals i Marítimes de Catalunya (ARCA), l'Associació Catalana de Municipis (ACM), el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), l'Autoritat del Transport Metropolità de l'Àrea de Barcelona (ATM) i l'Associació de Municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà (AMTU), es tracta del primer estudi a Catalunya que compara els patrons de mobilitat de les zones rurals i urbanitzacions de baixa densitat respecte de les zones urbanes. 

L'estudi analitza la mobilitat quotidiana dels anys 2019 i 2023 principalment de dos territoris: l'àmbit del Sistema Integrat de Mobilitat Metropolitana de Barcelona (SIMMB, equivalent a la demarcació de Barcelona) i a les Terres de l'Ebre. 

Poques rutes i freqüències del transport públic

Segons l'estudi, el transport públic obté quotes molt baixes als municipis rurals, entre el 2% i el 4%. A les urbanitzacions de baixa densitat, obté quotes més elevades, fins al 8%, a conseqüència d'una atracció més gran de l'àrea metropolitana, i d'un hàbit més arrelat a utilitzar el transport públic: el 33% declara fer-ne un ús habitual. La valoració del servei de transport públic (d'una escala entre el 0 i el 10) suspèn a les zones rurals de la demarcació de Barcelona i Terres de l'Ebre (valors inferiors a 5), mentre que a la conurbació barcelonina arriba al notable (valors superiors a 7).  

Les poques rutes i freqüències del transport públic a pobles situats en zones rurals o fora de l'àrea metropolitana fa que moltes persones es vegin abocades a agafar el vehicle privat per poder anar a treballar, comprar, al metge o fer qualsevol gestió. Però hi ha algun matís. Segons detalla l'estudi, el 61% de la població que viu fora de la primera corona de Barcelona assegura que el principal motiu per no fer servir el transport públic és que l'oferta és inadequada, mentre que a l'àmbit metropolità predominen les respostes de "no el necessito" o la preferència pel vehicle privat. 

El transport públic obté quotes molt baixes als municipis rurals, entre el 2% i el 4% 

Els temps de viatge són un factor clau: els desplaçaments en transport públic superen habitualment l'hora, molt per sobre dels aproximadament 20 minuts del vehicle privat. Cal tenir en compte que a mesura que la densitat baixa, les distàncies recorregudes amb transport públic són més altes que en cotxe. De fet, el cotxe també és molt utilitzat per desplaçaments interns als municipis, mentre que el transport públic bàsicament és per a desplaçaments cap a altres municipis. 

La bretxa de la mobilitat crea desigualtats

A la manca de transport públic en zones rurals, cal sumar-li el fet que moltes de les activitats i tasques del dia a dia requereixen desplaçar-se a un altre pobl. Segons l'estudi, fora de la primera corona metropolitana de Barcelona, la proporció d'activitats que es fan dins del mateix municipi se situa al voltant del 45%. Això provoca desigualtats, i els més afectats són les dones grans, les persones amb alguna discapacitat i les persones amb renda baixa.  

A municipis rurals de la demarcació de Barcelona, el 34% de les dones de més de 65 anys no fan cap desplaçament en dia feiner, i si ho fa, sempre són les acompanyants. Les rendes baixes tenen una mobilitat més sostenible per necessitat, però valoren pitjor el preu del transport públic; a les zones disseminades, la despesa en transport de les llars és superior respecte de les zones densament poblades, principalment per carburants i tinença de vehicles.  

A les Terres de l’Ebre, tant a les àrees rurals com a les ciutats mitjanes i àrees semidenses, els infants i els adolescents entre 4 i 18 anys són els principals usuaris del transport públic, que està molt lligat amb el transport per a estudis. Tot i això, a les ciutats mitjanes i àrees semidenses, les dones joves (de 19 a 35 anys) utilitzen proporcionalment més el transport públic, coincidint en part, en l'etapa d'estudis postobligatoris (secundària, cicles formatius i estudis universitaris). En aquests municipis, les dones de més de 70 anys fan més desplaçaments en transport públic.

Relacionat amb aquest tema

La falta de coordinació i les incidències condemnen la mobilitat en transport públic fora de l’àrea metropolitana de Barcelona

Judit Castaño

Arribar a la feina, un calvari fora de les zones urbanes

Arran del caos ferroviari dels darrers dies, arribar a la feina per a les persones que treballen a la ciutat però que viuen fora d'entorns urbans s'ha convertit en un calvari. L'estudi reflecteix que un 7% de la població de la demarcació de Barcelona afirma haver deixat o declinat una feina per problemes amb el transport. Les diferències per sexe es fan visibles fora de la primera corona, i els joves són el grup de població més afectat particularment a les urbanitzacions i a les ciutats mitjanes.  

El teletreball, tot i que pot ser una pràctica beneficiosa per a reduir l'ús del vehicle privat i les seves externalitats, ha penetrat amb menys intensitat a les zones rurals de la demarcació de Barcelona. En canvi, té una presència més destacada a la primera corona de Barcelona i a les urbanitzacions de baixa densitat, on el 29% i el 25% de la població activa ocupada declara fer algun dia teletreball a la setmana. 

Un 7% de la població de la demarcació de Barcelona afirma haver deixat o declinat una feina per problemes amb el transport

Quines solucions proposa l'estudi?

En les zones rurals, les polítiques públiques poden millorar la mobilitat reforçant el transport públic per carretera, ampliant el transport a demanda i aprofitant serveis existents, com el transport escolar, per facilitar els desplaçaments quotidians. També és clau avançar en una tarifa integrada a tot Catalunya, adaptar els preus a la realitat dels territoris amb poca població i garantir l'accessibilitat per a les persones que no disposen de vehicle propi. 

A tot això s'hi poden sumar mesures com el teletreball, la mobilitat compartida, l'ús de la bicicleta dins dels municipis -el 35% dels desplaçaments en cotxe de curta distància a entorns rurals es podrien fer en bicicleta- i accions de sensibilització per fomentar una mobilitat més sostenible i saludable.

Perquè aquestes mesures funcionin, cal que les polítiques de mobilitat tinguin en compte les necessitats específiques del món rural i de les urbanitzacions de baixa densitat, evitant que quedin en desavantatge respecte a les àrees urbanes. Aquest enfocament, alineat amb les directrius europees per reduir la pobresa en el transport i avançar cap a la neutralitat climàtica el 2050, també obre la porta a noves oportunitats de finançament, com el Fons Social pel Clima, per oferir alternatives reals, accessibles i de baix impacte al vehicle privat en aquests territoris.