ENTREVISTAQuimi Portet: "De realisme, ja en tenim prou amb la vida"

L'astre intercomarcal ho ha tornat a fer. Un nou disc, Festa major d'hivern, amb lletres estrambòtiques però també nostàlgiques, com aquell vers de Pànic escènic, la cançó que tanca el disc on diu: "en camionetes abonyegades, han arribat des dels barris més llunyans, són supersònics, son enigmàtics, però la família els veu com uns eixelebrats". Sí, la família el veia com un eixelebrat, tal com confessa Portet, però a poc a poc la música el va portar, al principi amb en Manolo Garcia, però després en solitari, pel bon camí. El camí d'un so contundent i unes lletres curioses, ambdues segell Quimi Portet, juntament amb uns videoclips casolans, també estranys, com tot l'univers que envolta aquest músic nascut a Vic però que ha trobat la maduresa a diferents llocs. "Jo sóc d'on faci falta, vaig néixer a Vic però els meus pares van emigrar a Barcelona. Em vaig criar al Guinardó però musicalment sempre he estat vinculat al Poblenou, que és on vam començar amb el Manolo. De gran he viscut a molts puestos, així que no em considero de cap lloc en concret", assegura contundent.

Anava cap a la trentena quan es van trobar amb en Manolo García i van omplir sales de concerts i pavellons per tot Espanya amb El Último de la Fila. Ara, amb una carrera en solitari consolidada, Quimi Portet no ha perdut ni un bri d'alegria i optimisme. Xerraire de mena i amb 61 anys plens d'escenaris i riffs de guitarra, a en Quimi Portet encara li queda molta música per davant, lletres que ens facin somiar i videoclips d'aquells que et deixen sense paraules.

Quimi Portet, desè disc de la seva carrera en solitari. El desè, un número rodó. Com s'hi enfronta?

Vivim en el sistema mètric decimal i sembla que tot el que acaba en zero ha de ser més important, com si fossin cicles. He de confessar que em fa molta il·lusió. Si quan vaig plegar amb el Manolo m'haguessin dit que faria deu discos no m'ho hauria cregut. És un número que fa il·lusió, però m'hi enfronto amb la normalitat de sempre: em fa il·lusió presentar-lo a la gent, crec en les cançons i m'ho he passat molt bé fent-lo. Amb els anys, del meu ofici, m'ha acabat agradant tot, com per exemple fer promoció, que de jove no m'agradava massa.

Vostè sempre ha dit que les lletres són el que més li costa. Com el limita, musicalment parlant, haver de fer una lletra per a una cançó? Com el limita la paraula?

Doncs sí que és cert que és el que més em costa, però fer lletres és el que em fa més il·lusió, ja que és la part més fisiològica de la música. Fer música sense lletra és jugar. Sempre he concebut l'estudi de gravació com una gran joguina amb una funció lúdica, tot i que a mesura que avances en el disc, vas sistematitzant el treball i t'ho comences a prendre tot més seriosament. No obstant això, quan et prens més seriosament la feina és quan has d'escriure un text, posar lletra a aquesta música, que es presenta, sempre, de manera abstracta. La lletra és l'art figuratiu, la música representa l'abstracte. Passar d'un món a l'altre resulta complicat, sobre tot perquè jo sempre intento que les meves lletres siguin concises i explícites. Costa. El rock va néixer com un gènere pensat per a gent jove amb entusiasme reproductiu i festiu, i a mesura que vas fent anys, s'han de trobar altres estímuls emocionals. Per tant, cada cop resulta més complicat fer lletres.

Ara potser no diria 'tengo una novia que se llama Ramón'. T'ho mires tot molt més, ho revises cent cops i et sents molt més vulnerable a les coses que escrius i que saps que la gent llegirà o escoltarà

Què porten tants anys d'experiència?

Tot esdevé més serè i més pausat, la intensitat també canvia, però gaudeixes igual, que a efectes pràctics és l'important. Abans, fer una lletra em costava dos dies, ara potser em costa dues setmanes, però el resultat és el mateix, millor, diria, ja que ara me les llegeixo molt més que no pas quan era més jove. Ara potser no diria tengo una novia que se llama Ramón. T'ho mires tot molt més, ho revises cent cops i et sents molt més vulnerable a les coses que escrius i que saps que la gent llegirà o escoltarà.

En Joan Margarit sempre parla sobre la importància de ser exactes en les nostres paraules, que és precisament el que vostè acaba de comentar. En Margarit diu que és la precisió i concisió de les paraules i l'habilitat de connectar amb el lector el que diferencia un bon poema d'un mal poema. També assegura que un mal poema embruta el món. Hi ha cançons bones i dolentes i cançons que embruten el món?

En Margarit és capaç de connectar els sentiments amb les paraules d'una manera extraordinària, fa rock'n'roll sense guitarres. No sóc massa amant de la poesia, però en Margarit és diferent, és tot rock'n'roll. Dit això, jo em dedico a la música popular contemporània, que és un gènere menor, si ho comparem amb la poesia, sense voler frivolitzar, eh! M'hi dedico seriosament i estic content amb els meus treballs, m'agrada que la gent parli del meu so o de les meves lletres, però és un gènere menor perquè no hi ha una acadèmia i treballo amb un material molt volàtil: la música. Pensa que hi ha gent que plora escoltant Tengo una vaca lechera, perquè van conèixer la seva parella escoltant aquesta cançó. En aquest sentit, la música és un art molt més subjectiu que la poesia...I si ja parlem de música popular... S'hi val tot!

El reaggetón també és una música popular. I molt!

Doncs just ara en venia escoltant un... I entenc que la gent ho escolti i s'enamori escoltant aquesta música. Per què no? En aquest art no hi ha cap norma. Hi ha gent que diu que els Bee Gees són un desastre... Doncs jo els trobo boníssims!

Deia vostè que abans li costava fer una lletra un parell de dies i ara li costa dues setmanes. Com funciona el fenomen de la inspiració? D'on treu les idees en Quimi Portet?

Doncs primer de tot, s'ha d'acceptar qui és un ara, i no quedar-se ancorat als 18 anys. Després s'han d'explorar quines són les prioritats emocionals i ser coherent amb això: no intentar anar amb les prioritats emocionals de la societat, sinó amb les teves pròpies, que poden ser estrambòtiques però que són teves. Això és el que a mi em porta més feina: trobar idees que després pugui cantar sense sentir cap rubor o vergonya. Tinc una edat provecta i m'estic tornat més selectiu amb el que vull que la gent vegi de mi. Tinc sentit de l'humor, m'agrada fer riure a la gent, però no suporto la frivolitat, que també és un concepte relatiu, perquè cada un hi veu els límits en llocs diferents.

Es podria pensar que amb l'edat tot just passa el contrari, que ja no importa el que diran, no? Tornant a en Joan Margarit, ell diu que a la vida només hi ha dues etapes nítides, la infància i la senectut, tot el que hi ha al mig és un 'lio'.

Jo encara estic en el lio, sense voler fer-me el xulo, eh! No estic en un moment de reflexió com el que dóna la vellesa. Sí que és cert que el passat comença a pesar, és un armatoste, una andròmina... I el futur cada cop es presenta més primet, transparent i volàtil. Tot això queda reflectit a les cançons, és normal. De fet, si no hi fos, no tindria cap lligam emocional amb elles. No sóc una persona a qui li faci por fer anys, tot el contrari, fins i tot en faig broma. Però, no, encara no estic en aquesta fase de vellesa i de reflexió, encara em queda molta corda, a mi!

I tant! Si vostè tot just estrena la seixantena!

Sóc un veterà del lio, no vaig amb la L pel món, però el funcionament encara és a ple rendiment.

És nostàlgic del passat?

Una mica, però no em fa mal. Sóc un senyor gran i m'he tornat tendre i tou. Però m'apassiona el present i el futur, que també em genera nostàlgia, una nostàlgia dolça.

Parlem de 'Festa Major d'hivern'. He de manifestar la meva preferència per 'Pànic escènic' i per aquest vers: "en camionetes abonyegades, han arribat des dels barris més llunyans, són supersònics, són enigmàtics, però la família els veu com uns eixelebrats". Va ser el seu cas? La seva família el veia com un eixelebrat?

Jo vinc d'un món de músics peluts i intensos. Els Burros, Los Rápidos... érem intensos. El concepte que teníem nosaltres de nosaltres mateixos i els que tenien les nostres famílies era una mica divergent

Penso que és el cas de tots els músics. Jo vinc d'un món de músics peluts i intensos. Els Burros, Los Rápidos... érem intensos. El concepte que teníem nosaltres de nosaltres mateixos i els que tenien les nostres famílies era una mica divergent, tot i que amb el temps, tots es va posar a puesto i la família ho va anar acceptant. La concepció canvia quan et comences a guanyar la vida. Quan amb el Manolo ens vam començar a guanyar la vida, nosaltres ja estàvem granadets granadets, teníem trenta i pico d'anys...

Vostè ha tingut pànic escènic?

No, però em poso molt nerviós.

Encara ara?

Sí, sempre. En un concert poden fallar tantes coses: cables, llums, so... De fet, no he vist mai un músic que s'estimi el seu ofici i que moments abans d'un concert no estigui al camerino pujant per les parets.

Però amb el seu rodatge, si passa alguna cosa en el directe, la gent li perdona, no?

Potser sí, però a mi m'agrada que els concerts surtin bé, que la gent en surti contenta. De totes maneres, no tinc pànic escènic. El pànic escènic és una patologia que t'impedeix tocar, a mi em passa el contrari: sempre surto amb moltes ganes de tocar i un cop sona el primer acord, se'm passen tots els nervis. Conec gent a qui li resulta impossible fer un concert i abans de començar han marxat a casa! No ha estat mai el meu cas.

A 'Al tanto que va de canto', vostè canta: "La ficció no és altra cosa que un acte desesperat de lluita contra el tedi i la freda realitat". Freda realitat?

Tenim el que tenim i a mi m'encanta, però de vegades la realitat és rutina, es fa feixuga. A mi m'agrada molt la ficció, m'agrada molt veure pel·lícules, sóc molt cinèfil i m'agrada veure de tot, fins i tot dibuixos animats. De realisme, ja en tenim prou, amb la vida.

De fet, sempre ha dit que per a vostè la música és un art per fugir, per evadir-se de la realitat

Sí, sempre he utilitzat l'art per evadir-me dels meus problemes i dels problemes de la gent.

Estem en un moment en el qual el nostre país pateix molt i des del meu punt de vista estem patint humiliació i violència. No es pot passar per alt, però mai he tingut cap intenció de modificar el món amb la meva música, de fer-la servir de trinxera com en Llach o en Raimon

Mai s'ha plantejat fer música de trinxera? No ha tingut temptació, en aquest últim disc, d'abordar la realitat? A l'octubre vostè estava en plena gravació. Imagino que ja sap per on vaig...

Hi va haver dies a l'octubre no que no podia escriure, que no podia fer res perquè estava angoixat, preocupat per la violència. M'evadeixo amb la música però com a ciutadà estic al cas de tot i estic polititzat, sóc permeable. Estem en un moment en el qual el nostre país pateix molt i des del meu punt de vista estem patint humiliació i violència. No es pot passar per alt, però mai he tingut cap intenció de modificar el món amb la meva música, de fer-la servir de trinxera com en Llach o en Raimon. Això és un talent diferent. Quan jo vaig començar a ser músic hi havia en Llach, la Maria del Mar Bonet, en Quico Pi de la Serra, en Raimon... Aquesta gent denunciava el franquisme i la repressió i lluitava per millorar la societat amb la seva música i ho aconseguien. Muntaven uns pollos considerables! Però també hi havia en Sisa i en Pau Riba, que fugien d'aquest món. El que s'evadeix no accepta la repressió i es posiciona igualment, sóc un tio implicat, jo!

No li han vingut ganes de fer alguna lletra, amb tot el que està passant, políticament parlant?

No, no m'hi sentiria bé. No em sento confortable en actes polítics, tot i que jo estic polititzat com el que més, i sempre que m'he hagut de significar ho he fet. Com a ciutadà, però no com músic. La meva cantamenta i la meva ballamenta precisament es va inventar per fugir d'aquestes coses.

En altres entrevistes vostè comenta que no se sent còmode amb la unanimitat

Vivim en un país amb una història trista i tenim tendència, i s'entén, a voler sortir d'aquesta tristor i sordidesa a la qual ens aboca l'estat, però no em sento bé amb les unanimitats.

No em sento confortable en actes polítics, tot i que jo estic polititzat com el que més, i sempre que m'he hagut de significar ho he fet. Com a ciutadà, però no com músic

Alguna previsió de l'esdevenir polític de Catalunya?

Ni idea. Avui, de moment estem contents, [l'entrevista es va fer el dia en què Alemanya va decidir no extradir en Puigdemont per delicte de rebel·lió], demà ja veurem. Jo confio amb la bona fe de la gent, de la població de casa nostra. Des del 2010 no em perdo cap concentració de l'11 de setembre; hi ha bona fe, bon rotllo, bona voluntat de fer les coses pacíficament i democràticament, ben fetes. El que tenim davant és alarmant. Però no, no m'atreveixo a dir res perquè no en tinc ni idea.

Pateix?

Intensament. Però també m'alegro intensament quan toca.

Com va viure l'atemptat de l'agost a la Rambla? Vostè té una cançó preciosa que rep el nom d'aquest mític carrer.

L'atemptat de l'agost em va sacsejar, va ser una cosa espantosa. Sempre hem associat la Rambla amb l'hedonisme, la gresca, l'amor, el catxondeig, en Sisa, el riure, el plaer, l'humor, la sociabilitat entesa com la cosa més meravellosa del món... Que de cop aquest carrer meravellós es converteixi en l'antítesi del què és... Va ser un cop duríssim.

Tots els barcelonins odiem i estimem Barcelona, però penso que ens hem de relaxar una mica

Quina relació té amb aquesta Barcelona que desperta, a parts iguals, odis i passions?

Tots els barcelonins odiem i estimem Barcelona, però penso que ens hem de relaxar una mica. Per exemple, amb el turisme, que és un dels grans problemes d'aquesta ciutat: vés-te'n a París i tots els turistes són de Barcelona! Hem de ser coherents. No ens podem posar unes calces curtes i marxar a fer el gamarús a Roma i a París i després queixar-nos quan ells venen aquí, amb calces curtes a fer el gamarús una estona! No és que Barcelona s'hagi omplert de turistes, el món s'ha omplert de turistes! Som una societat turística. A mi m'encanta anar a Paris a fer el turista. Què et penses, que jo sóc un intel·lectual que vaig a Paris a veure on va morir l'Stendhal? No, me'n vaig a Paris a pujar en una barca d'aquelles, a ocupar puesto i a fer el guiri. La Rambla dels anys setanta era una monada i durant la segona república encara ho era més... Les coses canvien. Tinc una cançó que es diu Ja no fa el fred d'abans, que és una cosa que es diu molt. Doncs bé, vaig llegir un llibre del 1897 en el que ja es deia que no feia el fred d'abans. Em vaig descollonar i ho vaig entendre tot.

"Moments inoblidables que tothom oblidarà; naixem sense res a dir, tot ens ho hem d'inventar", diu en una de les seves cançons, Pampallugues. Tothom té coses a dir o parlem per parlar?

És un aforisme poc profund però afortunat. La gent no callem ni sota l'aigua. És admirable la il·lusió que posem el personal en la comunicació i l'obsessió que tenim per xerrar. Jo sóc un tipus loquaç, i és una de les coses que més m'agrada del meu país, Catalunya: que la gent som xerraires. A totes les colles hi ha algú que no calla i algú que és el tímid, però predomina l'abundància verbal. És una manera de prendre's la vida, de compartir emocions i sentiments. Aquí a Catalunya tenim tendència al bon humor i l'alegria, això m'agrada.

Vostè és optimista de mena.

Sí, sóc optimistot. De fet, penso que els tios optimistes som necessaris, a les colles. Els pessimistes també tenen el seu paper, però me'n refio més dels optimistes perquè no n'espero pronòstics, sinó actitud i activitat momentània. Les coses maques i divertides les fan els optimistes!

Els seus videoclips continuen sent marca de la casa

Els videoclips, com tot a la vida, es poden fer bé o malament. Jo he decidit fer-los malament, perquè és més barat, més fàcil i se n'acaba abans. Quan vam ser començar a ser músics amb el Manolo, no s'havien de fer videoclips. Una de les coses guais de ser músic era que no et filmaven mai. Tu feies discos, la gent se'ls escoltava i tu feies concerts, ja està. En un moment dels anys vuitanta, algú va decidir que les cançons havien de tenir un vídeo...

Video killed the radio star...

Som personatges a mig construir, ens dibuixem contínuament. Així transcorre la nostra vida, fent jazz amb nosaltres mateixos

Exacte. En aquell moment nosaltres ja érem uns ganàpies amb pèls a les cames, et maquillaven i vinga la màquina de fum! I els cafès i els bocadillos... Et passaves tres dies per fer un videoclip i era avorridíssim, fer videoclips era una cosa espantosa.

Així que va decidir tirar pel dret

Vaig agafar una càmera i em vaig filmar a mi mateix. Tothom va riure i com van riure vaig decidir fer-ho sempre així. A veure qui la fot més grossa, doncs jo estic aquí. Hi ha una autoparodia que ja em va bé. No gasto mai més d'un dia per fer un videoclip.

A 'Central de Biomassa', un dels seus singles, ha agafat un grapat de gent i els ha posat galledes al cap...

Són amics, quedem per esmorzar, gravem, a la tarda la meva filla munta el vídeo i a l'endemà està penjat a YouTube. Confio molt en les meves cançons, que no tenen ni un pèl de frivolitat.

Quina és la cançó consentida del disc? La seva preferida? Tot i que imagino que quan pareixes un disc te les estimes totes...

M'agrada molt el riff de guitarra de Pànic escènic, és molt garrulot, rollo AC/DC. Amb Pànic escènic torno a l'origen de la meva música, és una cançó de sons simples i primitius, rotunds. La lletra també és prou graciosa: "pànic escènic, amb corimori, suor freda i tremolors". M'agrada el rollo del rock primitiu i poc adornat.

"Enyorant llocs que encara no hem visitat mai, actuem com personatges a mig construir", diu a Festa major d'hivern. No acabem mai de construir-nos?

Més o menys. Tu tens una idea de tu mateix, però els altres en tenen una altra. Sense voler ser sexista, això el personal femení ho té més clar. La masculinitat tradicional porta una rigidesa i uns rols predeterminats súper incòmodes. Hem de ser éssers plàstics, no ser massa durs amb un mateix però tampoc podem ser massa laxes. Som personatges a mig construir, ens dibuixem contínuament. Així transcorre la nostra vida, fent jazz amb nosaltres mateixos.