MuntanyaQuatre dècades per sobre dels 2.000 metres sense perdre la passió per la muntanya

L'estiu de 1982, ben aviat farà 40 anys, un jove del Guinardó decideix abandonar la seva feina en una agència de publicitat a Barcelona per convertir-se en el guarda del refugi Ventosa i Calvell, situat a més de 2.200 metres d'altitud en ple Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Quatre dècades més tard, aquell jove -que avui ja té 66 anys- segueix al peu del canó del refugi i manté intacta la mateixa passió per la muntanya. Es tracta de Miquel Sánchez, protagonista del llibre El guardià de l'estany Negre, escrit per la periodista Rosa M. Bosch Capdevila i publicat recentment per Cossetània.

Bosch, redactora de La Vanguardia especialitzada en temes de muntanya, considera que Sánchez és un "personatge que dona molt de si. Pot explicar moltes coses, també per la seva història alpinística i el seu perfil de viatger". En conversa telefònica, el guarda recorda que si el 1982 va decidir portar a terme un canvi radical de vida va ser perquè "volia estar més temps a la muntanya, simplement era això. Jo estava bé a la ciutat, però estava tot el dia pensant en la muntanya i això és el que m'hi porta".

"Llibertat plena i tot el dia per explorar els voltants, esquiar i avorrir-te d'obrir vies d'escalada en parets verges. Un paradís farcit amb més quatre-cents estanys de color turquesa a l'estiu i blancs a l'hivern. El que per a alguns seria el pitjor dels càstigs -massa aïllament, comoditats materials escassíssimes i ingressos magres..., vaja, una mena de descens als inferns-, per a ell era la grossa de la loteria. Què més podia desitjar?", llegim al llibre sobre els primers anys de Sánchez al refugi, que exerceix de talaia perfecta de l'estany Negre, en un entorn d'una bellesa espectacular.

El guarda no dubta a parlar amb certa nostàlgia d'aquella etapa iniciàtica i comenta que "s'ajunten moltes coses: era jove, anava a fer una cosa que desconeixia i el dia a dia era com un descobriment. I sí, era tot molt precari, però si compares com era de precari estar un mes al camp 3 de l'Everest, doncs tampoc ho era tant".

Instal·lacions d'interès públic

Des d'aleshores hi ha hagut canvis importants, però l'essència es conserva. Les obres de reforma i ampliació -les últimes daten de 2017- han permès millorar les condicions del refugi i ara els guardes i els treballadors disposen d'un espai molt més digne i còmode per descansar. La instal·lació de plaques solars ha fet possible l'arribada d'electricitat. El telèfon fa temps que ha substituït la ràdio com a principal eina de comunicació. I les grans càrregues de subministraments i provisions arriben en helicòpter -durant les setmanes més intenses de l'estiu ho fan setmanalment-, deixant enrere la pràctica inicial de pujar-ho tot a pes o en mules, com succeïa a la primera etapa. A més a més, el muntanyisme i l'alpinisme s'han popularitzat i cada cop més persones s'apropen a refugis com el Ventosa, especialment durant l'estiu, si bé el nombre d'usuaris a l'hivern també va a més.

"Tot ha evolucionat una mica, les condicions del refugi han millorat i ara hi ve molta més gent i hi ha més exigència i, a vegades, hi ha gent que es confon una mica i no sap molt bé on està", explica Sánchez, per a qui en aquests casos "falta una certa cultura de muntanya" en aquells usuaris que, per exemple, no entenen que un refugi no és un hotel i, per tant, no es pot tenir tot allò que es vol a la carta.

"Els refugis no han evolucionat al mateix ritme que la societat i l'equipament de muntanya"

En qualsevol cas, considera mentre la societat i l'equipament de muntanya "han evolucionat molt, els refugis no ho han fet al mateix ritme" i encara te'n trobes que tenen unes "condicions molt precàries" tant per als clients com pels propis guardes. En aquest sentit, opina que són les administracions públiques les que haurien d'aportar recursos per millorar-los ja que, per exemple, "la Generalitat fa inversions brutals a les estacions d'esquí de la seva propietat. I els refugis, tot i que no siguin seus, tenen una relació molt intensa amb el territori i són instal·lacions d'interès públic i no tenim ni tan sols una normativa específica".

La Carros de Foc

Molt probablement, milers i milers de persones han descobert el Ventosa i Calvell gràcies a la Carros de Foc, la ruta de senderisme creada el 2000 i que enllaça els nou refugis del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Convertida en un dels trekkings més populars i, de ben segur, de més bellesa del Pirineu, en cap cas suposa una massificació de la muntanya, com s'encarreguen de subratllar tant Miquel Sánchez com Rosa M. Bosch. De fet, segons les dades del propi parc en un any normal -sense restriccions pandèmiques- al voltant de 2.500 persones compren el forfet per fer la travessa i es calcula que una xifra similar d'excursionistes la fan per lliure. Únicament a les portes d'entrada de Parc Nacional s'hi concentra un volum significatiu de visitants en determinats dies d'estiu, però només és qüestió de posar-se a caminar i guanyar altitud per retrobar-se amb la sensació de solitud.

Cada any unes 5.000 persones fan la travessa Carros de Foc, creada el 2000 i que uneix els refugis del Parc Nacional

Sánchez, però, no veuria malament que "s'ensenyés més el Pirineu" per evitar la massificació, encara que sigui puntual, de determinats espais i cims -com poden ser el Pedraforca, la Pica d'Estats o el Puigmal, per citar-ne alguns- que va a més a l'estiu. "Potser és una cosa de coneixement, perquè realment hi ha moltes possibilitats i alternatives al Pirineu", recalca. Amb tot, no amaga que gaudeix especialment de l'estada al recinte durant l'hivern, quan el volum de visitants és molt menor i, en certa manera, pot recuperar les sensacions de solitud, aïllament i absoluta tranquil·litat que vivia en els seus primers anys al Ventosa.

La feina a un refugi és especialment intensa durant els mesos estivals, quan pràcticament s'omplen a diari amb visitants que fan rutes -com la Carros de Foc- o que hi dormen com a pas previ o posterior a pujar algun cim. I, òbviament, la convivència amb tot l'equip de treball és molt estreta. En aquest sentit, Sánchez veu "bàsic" que es formi "un bon equip que transcendeixi la relació de cap – empleat, per dir-ho d'alguna manera i, per sort, ens ha funcionat sempre molt bé i hi ha molt bona relació. De fet, en les èpoques en què està tancat quedem per fer coses junts i això és així perquè s'hi crea un vincle molt especial".

La relació amb el territori de l'entorn també és especialment estreta i, així, en la mesura del possible els subministraments de l'establiment són de proximitat, de km.0, de manera que l'economia de la zona es beneficia directament de la seva existència. Amb els anys, la logística ha canviat substancialment i ara en Miquel i la seva companya, la Belén, fan torns cada setmana durant la temporada alta i mentre un està al refugi, l'altre s'està a Vilamòs (l'Aran) -el municipi on resideixen- encarregant-se de les compres de tot el material que necessita el recinte i que pujaran amb helicòpter.

Continuar "flipant" amb el paisatge

La biografia de Sánchez no es limita ni de lluny a la seva Barcelona de naixement ni al Pirineu, sinó que està farcida d'un munt de viatges arreu del món, sobretot a l'Àfrica i a determinades parts d'Àsia. I als anys 80 del segle passat va participar en tres expedicions a l'Himàlaia que li van permetre conèixer la realitat d'aleshores del vuitmilisme. La primera va ser al Manaslu el 1982 i les altres dues a l'Everest, el 1983 i el 1985. La segona de les quals, de fet, va convertir-se en la primera vegada que uns catalans arribaven al cim del sostre del món. Sánchez arribaria fins els 8.200 metres, però no va ser dels que va fer cim.

"Abans els que pujaven els 8.000 eren escaladors i alpinistes i ara molts no són ni muntanyencs, són persones que simplement tenen la pasta per fer-ho i els importa l'ego"

El seu discurs sobre la derivada del vuitmilisme és força crític i considera "xungo que el negoci hagi provocat l'aparició d'un himalaisme de masses on tothom puja amb oxigen. Anem a pitjor. Per què es puja amb oxigen si quan es van obrir [les vies] no se'n portava? Doncs perquè abans els que pujaven eren escaladors i alpinistes i ara molts no són ni muntanyencs, són persones que simplement tenen la pasta per fer-ho i els importa l'ego i poder ensenyar que han estat allà dalt".

La pròpia dinàmica d'un refugi, amb èpoques de feina molt intensa i després períodes relativament llargs de tancament, li ha facilitat viatjar per tot el món, en part per anar a escalar i fer alpinisme, però no únicament amb aquest objectiu. "Fer muntanya sempre ho he vinculat al viatge, per anar a escalar i prou no caldria moure'm de Catalunya, però hi afegeixes la possibilitat de descobrir un entorn i una cultura llunyans, la capacitat de sorprendre't".

"A l'hivern quan m'aixeco continuo amb la mateixa il·lusió per sortir, per fer una baixada o per mirar un pas per on no he passat mai"

Apassionat de la cuina i de menjar bé, Sánchez no ha dubtat a incorporar plats que ha descobert en el seus viatges al que cuina al refugi. "M'agrada molt menjar i m'agrada cuinar i no fer sempre el mateix. És una manera de passar 40 anys allà dalt sense acabar-ne fart. El meu mèrit, però, és arribar als 40 anys i seguir estant motivat per estar-hi", comenta. De fet, confessa que ni es planteja la jubilació i que quan mira els paisatges majestuosos que envolten el refugi, amb cims propers com la Punta Alta, el Pa de Sucre o el Montardo, "continuo flipant". "A l'hivern quan m'aixeco continuo amb la mateixa il·lusió per sortir, per fer una baixada [amb esquis], per mirar un pas per on no he passat mai. Des que vaig arribat al refugi no he pensat mai en el més endavant i he seguit aquí fins ara", conclou. La passió per la muntanya la manté ben viva.