Entrevista a Oskar Matute, diputat d'EH Bildu"Qualsevol fórmula d'èxit per a l'esquerra passa per articular fronts amplis"

Oskar Matute (Barakaldo, 1972) coneix molt bé la tribuna del Congrés. És diputat d'EH Bildu des del 2016 i, tal com ell mateix comenta fora de càmera, aquesta legislatura li està tocant sortir molt a parlar. Habitatge, Palestina, drets laborals... Tots són àmbits que domina i que estan tenint una importància cabdal en aquesta legislatura. Parlar clar i parlar a la gent. Així ho demostra i ho reivindica en aquesta entrevista per a Público.  

D'aquestes qüestions i d'altres, com ara l'avenç de l'extrema dreta, la situació política al País Basc, la relació que mantenen les diverses esquerres a nivell estatal, la derogació de la llei mordassa o la complexa aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat, en parla el portaveu d'Alternatiba en una entrevista que va tenir lloc un dia després que el Congrés admetés a tràmit una llei d'EH Bildu perquè les plataformes no puguin anunciar lloguers turístics il·legals.

Dimarts, el Congrés va admetre a tràmit la seva proposició de llei per prohibir la publicitat dels pisos turístics il·legals. Tanmateix, hem vist altres lleis, com la del lloguer temporal promoguda per ERC, que també van ser admeses, però que semblen bloquejades i no acaben de tirar endavant. Tem que pugui passar el mateix amb la seva?

No. I tampoc crec que la dels lloguers de temporada i vacacionals, que ERC va portar al Congrés juntament amb el BNG i EH Bildu, hagi de quedar aparcada. El Govern sap que ha de ser capaç de demostrar que no només està en una èpica de resistència davant l'extrema dreta, sinó que també és capaç de tirar endavant iniciatives. Al marge de Palestina, no crec que hi hagi res que disputi amb l'habitatge el primer lloc al rànquing de preocupacions de la gent.  

Crec que el Congrés ha de servir per això. De la mateixa manera que pot servir perquè Palestina tingui un altaveu i acompanyi el lideratge que als carrers han demostrat tenir els moviments socials i populars per construir el mur de solidaritat amb Gaza i Palestina, també ha de servir per exigir que el dret a l'habitatge sigui un dret efectiu.

Estem convençuts que podrem desenvolupar tant la prohibició de la publicitat dels pisos turístics il·legals a les plataformes digitals com la llei dels lloguers de temporada, que són els que s'estan convertint en la via d'escapament de la Llei d'Habitatge i que provoquen que continuï sent altament difícil poder accedir a un lloguer just i raonable.

En les reunions prèvies a l'admissió a tràmit de la seva iniciativa, heu vist el Govern estatal disposat a donar-li prioritat?

Sí. La mateixa ministra d'Habitatge assenyala sempre que pot com d'important és el tema de l'habitatge i la voluntat que tenen de fer moltes coses... I nosaltres el que diem és que cal passar de les paraules als fets. El Govern espanyol es passa els dies dient que farà coses, però a la gent (i no només la gent jove) que vol trobar un habitatge continuen oferint-los veritables caus per preus escandalosos. Això erosiona la credibilitat d'aquest Govern i la creença que un govern d'esquerres o un govern progressista és capaç de fer coses diferents del que el mercat imposa.  

Nosaltres creiem que el Govern se n'adona. Una altra cosa és que després siguem capaços de posar-nos d'acord en l'abast i la dimensió. Ens sol passar sempre. A nosaltres ens agrada anar molt més lluny. Som molt clars. A nosaltres, aquest model econòmic i social no ens agrada gaire. Tampoc no tenim cap problema a assenyalar que la nostra matriu, el nostre origen, prové del camp de l'esquerra, la transformació i la superació del model capitalista.

 El Govern espanyol es passa els dies dient que farà coses, però a la gent que vol trobar un habitatge continuen oferint-los veritables caus per preus escandalosos  

Des d'aquesta lògica sempre anem més enllà, o volem anar-hi, del que el Govern considera oportú, però no deixarem d'insistir. De fet, si un observa tota la trajectòria d'EH Bildu dels darrers anys, veurà que hi ha temes cabdals en què mai no hem deixat de colpejar o insistir: ocupació, dignificació de les condicions laborals de la gent, habitatge, ampliació de drets i llibertats, fins i tot intentar derogar la llei mordassa... I aquesta ens està costant una mica més. Per aquí continuarem treballant, perquè creiem que és per això que ens van votar, en el nostre cas, centenars de milers de bascos i basques.

Moltes vegades hem sentit en aquesta legislatura allò de que "ha de ser la legislatura de l'habitatge". Quina valoració feu de les polítiques d'habitatge que ha desplegat fins ara el Govern espanyol?

A dia d'avui són insuficients. I cal dir-ne més. Està bé assenyalar que aquesta és la legislatura de l'habitatge, però cal ser fidels a la veritat. Un problema tan estructural com el de l'habitatge —que s'assenta sobre dècades de polítiques, des del nostre punt de vista absolutament erràtiques, que han convertit els mercats en un basar on les grans fortunes i la gent amb més capacitat adquisitiva obtenen posicions de privilegi, de domini i d'explotació sobre altra gent que necessita un habitatge i un sostre on poder viure— no es canvia de la nit al dia.  

El que sí que hem de fer és començar a actuar i, compte, tampoc no val dir que tot el que es fa és poc i, com que et sembla poc, posicionar-te en contra perquè no es faci. Qualsevol pas petit és millor que mantenir la situació actual, encara que hi ha coses que cal remarcar. Nosaltres solem dir que cal intervenir en matèria d'habitatge, i això ho diu tothom, però siguem precisos. En habitatge ja s'ha intervingut des de fa molt temps. El problema és per a qui i amb quin sentit.

 En habitatge ja s'ha intervingut des de fa molt temps. El problema és per a qui  

S'ha intervingut en habitatge des del poder públic quan es regalaven terrenys; s'ha intervingut en habitatge des del poder públic quan es rebaixaven els percentatges requerits d'habitatge de protecció oficial per poder construir més habitatge lliure; s'ha intervingut en habitatge quan s'ha posat catifa vermella, com fa la nostra gran amiga, la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Díaz Ayuso, dient-li a BlackRock, en un acte, que a Madrid tenen el terreny que vulguin per fer el que vulguin.

Això també és intervenir. El que passa és que nosaltres volem fer una intervenció en sentit contrari, que és la que mai s'ha fet a l'Estat espanyol per manca de valentia i pel poder de les grans constructores. Tant se me'n dona que es diguin ACS, Ferrovial o qualsevol altra de les grans, que van créixer i es van fer fortes amb el totxo, encara que després hagin diversificat la seva aposta en altres sectors econòmics, i que continuen mantenint aquesta capacitat de pressió i de torçar el braç als governs.

Nosaltres no tenim cap deute pendent amb elles. Ans al contrari, segurament ens situem a les seves antípodes o en l'antagonisme respecte del que plantegen, i, a més, ho diem obertament i amb la confiança i el suport d'una part molt important de la nostra ciutadania, que vol que lluitem per dignificar l'accés a l'habitatge, per fer que el dret a l'habitatge sigui per a tothom, per apostar per més construcció d'habitatge públic (tant de compra com de lloguer), per mobilitzar habitatge buit i per perseguir el frau immobiliari que es dona pertot arreu.

També, en aquest cas, amb una proposició de llei que busca impedir d'una vegada per totes que les grans plataformes continuïn sent l'aparador perfecte per als espavilats —que n'hi ha en tota societat— i que decideixen, per no sé quin motiu, que poden treure un benefici espectacular d'un habitatge que tenen heretat, o no, a costa de les necessitats d'altra gent.

 Cal demostrar a la gent que les polítiques que es poden fer des de l'esquerra no tenen l'epicentre en els interessos dels grans constructors  

Nosaltres no deixarem de fer-ho. Crec que, amb molta raó, Jaime Palomera deia que el principal factor de desigualtat a l'Estat espanyol es troba entre qui té habitatge i qui no en té. I el fet de tenir o no tenir habitatge no ve determinat, de vegades, per les pròpies capacitats econòmiques —és a dir, pel que un és capaç d'estalviar del que guanya—, sinó pel que hereta. Per tant, ens trobem davant del gran problema.

En això puc coincidir amb el Govern quan diu que aquesta ha de ser la legislatura de l'habitatge, però el que cal és que la legislatura de l'habitatge, com a propòsit, es converteixi en accions, i que aquestes accions demostrin a la gent que les polítiques que es poden fer des de l'esquerra no tenen l'epicentre en els interessos dels grans constructors, sinó en les necessitats de la gent. Entre aquestes, que les nostres ciutats no es gentrifiquin, que la nostra gent gran no sigui expulsada cap a les perifèries, que els joves puguin trobar habitatges dignes i assequibles o que no sigui una autèntica gimcana trobar un pis. No pot ser.

Ara mateix som a l'equador de la legislatura. Tenint en compte l'aritmètica parlamentària, amb partits com el PNB o Junts formant part del bloc d'investidura, quin seria, en termes d'habitatge, un bon segon tram de legislatura per a EH Bildu?

Has citat dues formacions polítiques que no se situen dins l'espectre de l'esquerra, ni tan sols en el del centredreta, encara que de vegades, en campanya, vulguin pescar alguna cosa per allà. El PNB i Junts. Nosaltres hem obligat el PNB a fer polítiques d'habitatge, tot i que segurament no coincideixen amb aquesta voluntat d'intervenir en el mercat per limitar els beneficis dels grans constructors i destinar els diners públics a afavorir l'accés a l'habitatge de més gent mantenint la propietat en mans públiques.  

L'hem obligat a la catalogació permanent dels habitatges públics, és a dir, que quan el poder públic posa diners per construir un bloc de pisos, aquest bloc, que ha costat menys a la gent perquè s'hi han posat diners públics de tothom, no perdi mai la qualificació de permanent. En altres paraules, que no es permeti que qui hagi tingut la sort de comprar aquell habitatge, al cap de vint anys, tingui la temptació de fer el pilotasso venent-lo pel triple del que li va costar.

Nosaltres hem aconseguit la Llei d'Habitatge del 2015, amb el vot en contra del PNB, però de la qual ara presumeix al Congrés dels Diputats dient que a Euskadi fem moltes coses, que som capdavanters i que ja tenim la llei... Doncs bé, aquella llei el PNB la va votar en contra i nosaltres a favor. És una llei que diu, per exemple, que podem expropiar els fons voltor o d'inversió que mantinguin habitatges tancats durant més de dos anys.

Vull dir que es poden fer moltes coses en matèria d'habitatge i que podem obligar aquests partits a fer-ne. No sé què farà Junts, però el PNB és un partit que, si més no, té olfacte per entendre per on va el corrent central de la seva societat.

Entenen que la preocupació per l'habitatge és determinant.

Si entenen que aquesta preocupació els pot passar per sobre, segurament acabaran acceptant coses que, a priori, i situant-nos dins l'esquema tradicional d'esquerra a dreta, potser no voldrien acceptar. Però la realitat s'imposa. Això no va de voler que els rics siguin menys rics, sinó que no volem que la gent sigui pobra. I, si per aconseguir aquesta igualtat efectiva i real hem de limitar els marges de guany d'alguns, ho farem i haurem de demostrar que volem fer-ho.      

Li pregunto ara per l'embargament d'armes. Aquesta setmana s'ha convalidat el decret al Congrés. Vosaltres heu dit que no us sembla suficient, i és una crítica generalitzada dins de les esquerres. Per què? Veieu el Govern disposat a introduir-hi canvis?

Crec que tindrà efecte. En un terreny com aquest, amb la sensibilitat social que desperta Palestina, que ara mateix —gràcies a Déu o a qui sigui— està a flor de pell en milions de persones, hem de ser fidels a la veritat. De vegades, en política, se sobreactua, s'exagera. Nosaltres ja sabem que aquest embargament conté elements que no ens agraden. Per exemple, les clàusules d'excepcionalitat, que creiem que no haurien d'existir, i així li ho he dit al ministre Albares. Si fos per EH Bildu (i crec que per la majoria de la societat basca), nosaltres estaríem disposats a aplicar a Israel un règim de bloqueig i de sancions com a mínim equiparable al que es va aplicar a Sud-àfrica en l'època de l'apartheid. Aquesta és la nostra posició, i és una posició que encaixa perfectament amb una societat com la nostra, la basca, que ha demostrat que està dempeus i que es mobilitza per defensar la humanitat i, en aquest cas, per denunciar el genocidi que s'està perpetrant a Gaza.  

Per tant, el que s'està fent no és cap desastre ni cap disbarat pel fet de no arribar fins on voldríem. Un pot dir al Govern: “Mira, costa portar-te a les posicions que cal mantenir, i ens costa més temps del que voldríem, però anem avançant”.

A Israel se li ha d'imposar un bloqueig com el de Sud-àfrica durant l'apartheid

Aquesta és la nostra lògica, i creiem que és una lògica que compartim amb els moviments socials com Rescop i amb tota la gent que ha assenyalat que [el decret de l'embargament d'armes] no arriba tan lluny com voldríem. Ells volien que tirés endavant, perquè l'alternativa a que això no prosperés era quedar-nos com estàvem i continuar lamentant-nos. Si no hagués sortit, hauria servit per al joc polític com a arma llancívola, però el trist i lamentable és que l'Estat espanyol no estaria fent més del que fa per frenar aquella barbàrie i el genocidi a Gaza.

Nosaltres ho vam dir des del primer minut i no solem ser gent de difícil previsió. Si diem que farem una cosa, la fem. Sol dir-se molt, en campanya, que “diem el que fem i fem el que diem”. Nosaltres, juntament amb els moviments socials bascos, Gernika Palestina i la resta d'associacions que s'estan movent a Euskal Herria, vam assenyalar que donaríem suport a aquest decret sabent-ne les mancances i lluitant perquè es puguin corregir, perquè sabem que tenir aquest embargament ens situa en una posició millor per intentar contribuir a aturar el genocidi a Gaza que no pas no tenir res.

I aquest serà sempre el nostre camí, però sense escatimar tampoc sinceritat en el nostre plantejament. Fa dècades —i ara parlo en nom de l'esquerra sobiranista independentista basca— que mantenim un fil de solidaritat permanent amb el poble palestí, amb la seva lluita i amb la seva exigència de tenir un Estat sobirà i independent. Per tant, no deixarem mai aquesta pretensió.

Quina és la postura d'EH Bildu respecte a l'acord de pau dissenyat per Donald Trump?

Primer caldrà veure en què es concreta. Crec que Trump s'ha especialitzat, no sé si al llarg de tota la seva vida, però sens dubte els darrers mesos, a llançar grans anuncis contínuament. Sembla més preocupat per obtenir el Nobel de la Pau (i en aquest món boig ja tot és possible) que no pas per aconseguir efectes pràctics. Crec que ja ha “venut” la pau a Ucraïna més d'una vegada i, per desgràcia, la cosa continua com continua. [L'entrevista es va fer un dia abans que es constatés que Trump no havia guanyat el Nobel de la Pau. El va guanyar María Corina Machado.]

Som escèptics, però, en tot cas, nosaltres no interpretarem la voluntat del poble palestí. Podem tenir una percepció molt clara del que creiem que s'hauria de fer, però no interferirem en una decisió que els correspon com a nació sobirana que el poble palestí hauria d'haver estat ja fa dècades, si no segles. El que farem serà acompanyar el poble palestí en la seva decisió.

 Nosaltres no interpretarem la voluntat del poble palestí  

També ha prosperat aquesta setmana, finalment, la Llei de Mobilitat Sostenible, encara que Podem va estar amenaçant fins a l'últim moment amb fer-la caure, com també va fer amb el mateix embargament d'armes. Quina lectura fa d'aquesta actitud per part dels morats?

El primer que vull dir és que parlaré des del respecte. I no és una frase feta per després carregar contra ningú. Des del respecte a Podem, perquè segurament ens uneixen o estem d'acord en moltes coses, encara que evidentment no compartim ni el model d'Estat ni la visió en alguns àmbits, nosaltres volem creure que aquesta lògica de confrontació que es viu dins l'esquerra a l'Estat espanyol respon a un context propi de l'Estat espanyol.  

A Euskal Herria no estem en això. Fa més d'una dècada que vam iniciar el camí, des que vam reconstruir (o construir) EH Bildu per reunir tota l'esquerra sobiranista independentista basca, i sempre hem tingut molt clar que els nostres enemics eren fora no ja d'EH Bildu, sinó del camp de l'esquerra, i que no ens equivocaríem ni de trinxera ni d'enemic.

 A l'esquerra espanyola hi ha el defecte d'intentar ensenyar a tothom el que ha de fer  

Amb aquesta lògica operem. A nosaltres ens ha anat bé i ens continua anant bé. I és cert que veiem que a l'Estat no es segueix aquesta lògica. Però tampoc m'atreviria a dir-los que han de canviar d'actitud, perquè probablement seria molt frívol. Tot i això, sí que hi ha una cosa que de vegades costa d'entendre dins de l'esquerra espanyola —i potser aquest sigui l'únic element crític que introdueixo en la resposta—, i és que hi ha un defecte d'intentar ensenyar a tothom el que ha de fer. A mi no m'agrada que em diguin què hem de fer a Euskal Herria, perquè nosaltres som fruit i resultat de les nostres derrotes, dels nostres encerts i dels nostres errors, però som nosaltres i nosaltres mateixes.

No crec que hi hagi gent que, des de fora, pugui ensenyar-me —no ja a mi, sinó als milers de militants que té EH Bildu repartits per tota la geografia d'Euskal Herria i presents en tots els moviments socials que existeixen— com s'han de fer les coses. Jo no m'atreviré a fer el mateix que de vegades crec que fan ells. No diré com haurien de comportar-se al Congrés ni com haurien de relacionar-se amb altres esquerres. Aquest és un debat que els pertany, les seves posicions són legítimes i, en qualsevol cas, tant de bo el resultat, sigui quina sigui la línia d'intervenció que es doni o es mantingui, sigui que l'esquerra de l'Estat espanyol pugui tenir una fortalesa amb la qual la fortalesa ja constatada de l'esquerra basca pugui dialogar i generar sinergies de col·laboració i de treball conjunt. Crec que probablement no ens uneix el sentiment de pertinença a una mateixa nació, però estic convençut que sabem que pertanyem a la mateixa classe.

 En aquest moment, quina és la relació entre vostès i Podem?  

Jo crec que cordial, però també seré sincer: amb ells i amb molts altres grups. Nosaltres aquí venim, i ho diem obertament, a defensar els interessos del nostre poble, del poble basc, i a defensar les nostres classes populars i la classe treballadora basca. I som conscients que, quan fem això, contribuïm i ajudem també la classe treballadora de l'Estat espanyol, perquè estem sota el mateix marc jurídic i polític, que és l'arquitectura de l'Estat espanyol.  

Des d'aquesta relació o des d'aquesta òptica, que és la que té EH Bildu, intentem mantenir bones relacions amb totes les formacions que es mouen dins l'àmbit de l'esquerra i que ens respecten com a interlocutor polític —cosa que no passa amb totes les formacions del Congrés. Ara bé, tampoc no diria que hi hagi canals preferents ni res per l'estil.

Al llarg del mes de setembre o a finals d'agost, la nostra direcció, amb Arnaldo Otegi al capdavant, s'ha reunit amb totes les organitzacions d'esquerra de l'Estat. I si no han estat totes, en quedarà alguna, però crec que han estat prop d'una desena d'organitzacions amb les quals Arnaldo Otegi s'ha trobat. I crec que el que els ha transmès a totes aquestes direccions és més o menys el mateix que estic dient aquí. Nosaltres venim d'una cultura política molt arrelada en la mobilització, en la lluita i també en l'estudi i l'anàlisi de la societat en què vivim, i segurament tenim molt interioritzat això de la tàctica i l'estratègia.

 Allò tàctic és allò urgent, l'immediat, però l'important és l'estratègic  

Nosaltres sempre els assenyalem que, per a nosaltres, allò tàctic és allò urgent, l'immediat, però que allò important és l'estratègic. Per tant, allò tàctic i urgent ara mateix és que l'extrema dreta no arribi al poder en cap de les seves formes, perquè sabem que això s'endurà per davant totes les nostres llibertats i tots els nostres espais de possibilitat per moure la societat cap a paràmetres de més justícia, més dignitat i més igualtat. I allò important (perquè no n'hi ha prou amb dir: “Que no arribi l'extrema dreta, però em comporto d'una manera que tampoc suposa una impugnació d'allò que detesto”) és avançar en una fulla de ruta que ens porti a un nou model econòmic i social que, al seu torn, ens condueixi a una nova realitat.

Aquesta és la lectura que fem i que hem transmès. D'aquí que la nostra posició sorprengui algunes persones quan diem que no tenim cap pretensió ni intenció de fer caure el Partit Socialista, perquè sabem que l'enemic a les portes, com deien en aquella pel·lícula que parlava d'Stalingrad —crec que era així—, és Vox i el Partit Popular. Això és el que és urgent i tàctic. En això no hi participarem mai, ni per acció ni per omissió. Però tampoc no descuidarem mai allò important o estratègic, que és avançar en passos que ens portin, en el nostre cas, a construir una realitat nacional pròpia, Euskal Herria com a ens sobirà i nacional propi, amb un major apoderament de les classes populars i amb una ampliació de drets i llibertats. En definitiva, avançar cap a un model econòmic i social diferent del capitalista.

A vegades es parla de l'extrema dreta com d'una onada imparable. Què han de fer les esquerres per evitar que, en un futur proper, governi a Espanya una coalició del PP amb Vox?

Jo, gairebé, torno al que ja he comentat abans, des del respecte i la no ingerència. Jo sí que sé el que hem fet nosaltres perquè l'extrema dreta sigui gairebé testimonial a Euskal Herria. El que hem fet ha estat no perdre el pols del carrer, no deixar d'impugnar qualsevol realitat que ens vulguin traslladar com a única i vertadera si sabem que existeixen altres maneres de veure les coses.      

I a Espanya sí que ha passat això? S'ha perdut el pols del carrer?

Jo crec que sí, atenent-me als fets. No és una crítica a ningú. Si un observa els governs de Pedro Sánchez des del 2018 fins ara, veurà que la mobilització social, per exemple en clau sindical, de vagues, de mobilitzacions, etcètera, ha disminuït. Probablement perquè l'esquerra a l'Estat espanyol fa una lectura que podria ser una cosa així: “Com que la dreta és molt poderosa (també la mediàtica i la judicial) i vindrà amb tot contra mi, almenys que el carrer no el tingui aixecat, perquè, si no, pot superar-me l'assetjament des de tants llocs.”  

Nosaltres, a Euskal Herria, hem fet justament el contrari. Som l'organització política que governa més ajuntaments de tot Euskal Herria. I, de vegades, rebem crítiques del moviment sindical, de moviments socials, tot i que la nostra gent hi participa molt activament.

 Si a la gent no li ofereixes cap altre canal de contrast de la suposada realitat que TikTok o els impactes de vídeos, corres el risc de perdre-la  

Però nosaltres sabem que el carrer ha de continuar sent l'espai de referència, de visibilització i de confrontació amb l'extrema dreta en termes polítics, perquè, si no... Si a la gent no li ofereixes cap altre canal de contrast de la suposada realitat que TikTok o els impactes de vídeos, corres el risc de perdre-la. Perquè tampoc no són babaus, a l'extrema dreta, i saben generar continguts que aparentment poden semblar creïbles o la resposta màgica a tots els grans problemes que afrontem com a societats.

I nosaltres diem: “No, al carrer.” Que els pensionistes creuen que la seva situació s'ha de dignificar més? Doncs al carrer i a mantenir-ho. I aquí segueixen, amb una ILP, lluitant i sent probablement l'únic lloc, Euskal Herria, on el moviment pensionista continua omplint els carrers de ciutats i pobles reclamant una pensió mínima equivalent al salari mínim i millores contínues en les seves pensions. I el mateix fem amb el moviment ecologista, el moviment juvenil o els moviments sindicals.

El dia 15 s'ha convocat una vaga general a Euskal Herria. Van ser els primers a assenyalar-ho. Sé que s'hi han afegit altres llocs i ho celebro i me n'alegro. I és això: creiem que els carrers són l'espai d'impugnació per fer veure a la gent que “mira, això que t'ha arribat per TikTok no és del tot cert”. Perquè ja sabem que [l'extrema dreta] manipula les dades. I això passa amb la immigració i amb tot.

A nosaltres, aquesta manera de fer ens ha funcionat. Vol dir això que és una fórmula extrapolable de manera mimètica a qualsevol altre lloc? Potser no. Algú em podrà dir que aquí hi ha unes dificultats que jo no estic tenint en compte. Potser sí. Però crec que tot passa per aquí i per la credibilitat.

Fa poc, el vostre partit, Alternatiba, va cloure el seu congrés amb el compromís i l'objectiu de “construir fronts capaços de disputar hegemonies”. Vostè va definir el moment que vivim com de “crisi sistèmica i incertesa”. A què us referiu amb “fronts per disputar hegemonies”?

Aquesta és una idea que està en l'ADN d'EH Bildu des que va néixer. Nosaltres vam dir que no naixíem per ser la reserva espiritual dels independentistes d'esquerres a Euskal Herria, sinó que volíem aprofitar la força, la tenacitat i el fil històric de l'esquerra independentista d'Euskal Herria per construir un moviment que fos hegemònic. I és una idea que, des d'Alternatiba —que és una de les potes fundadores d'EH Bildu—, també duem molt a gala. I no és sinó una idea que s'ha posat a prova en altres llocs, i amb èxit. Per exemple, a l'Uruguai, amb el Frente Amplio.  

Raúl “Bebe” Sendic, que era un dirigent històric del MLN-Tupamaros, deia una frase que a nosaltres ens inspira molt. A Alternatiba, i diria que també a EH Bildu. Venia a dir una cosa així: si a l'esquerra ens asseiem en una taula com aquesta i comencem a posar al damunt les nostres diferències i els nostres retrets, probablement ens podríem passar hores i dies; però si hi posem els nostres punts d'acord o les nostres visions en comú i comencem a veure com podem treballar-les, ens faltaran vides per desenvolupar-les. Nosaltres estem en això.

 Sense abandonar els nostres principis, volem ser una eina al servei de les classes populars d'Euskal Herria  

Per això abans deia allò de ser una eina. Sense abandonar els nostres principis, volem ser una eina al servei de les classes populars d'Euskal Herria, que són la majoria de la població d'Euskal Herria. Això vol dir que volem construir un bloc en la recerca de l'hegemonia. O un front ampli en la recerca de l'hegemonia. I aquesta és la idea que nosaltres volem reflectir.

Per això estem permanentment oberts a dialogar amb qualsevol expressió o lectura d'esquerres que hi pugui haver al nostre país, per intentar trobar punts de col·laboració que ens permetin ser cada cop més, per arribar al Govern. I un cop assolim el Govern —i això és una idea gramsciana—, intentar ascendir i intentar assaltar el poder. Perquè no és el mateix el Govern que el poder.

Aquest front ampli és extrapolable a l'àmbit estatal?

Potser ara pugui semblar inviable. I potser ara ho sigui, perquè suposo que les relacions poden estar deteriorades o els retrets i les ferides encara molt obertes. Però, sincerament, sí que crec que, tard o d'hora, qualsevol fórmula d'èxit passa per l'articulació de fronts amplis. I no només per a la construcció d'un subjecte polític —és a dir, una fórmula electoral que et vagi més o menys bé—, sinó per encabir-t'hi amb totes les lluites populars del teu poble i impulsar un bloc històric capaç, en aquest temps d'incerteses i de crisis sistèmiques, d'oferir una fulla de ruta que permeti superar aquestes crisis sistèmiques per avançar cap a un terreny de certeses i garanties, que resolgui les incerteses donant a la gent un motiu, una emoció o una aspiració per la qual comprometre's.  

I aquesta és una mica la nostra via, i no crec que sigui una via intrínsecament associada a Euskal Herria per la seva orografia ni per res en especial. Pot servir per a tothom. Com he dit, el Frente Amplio de l'Uruguai ens ha inspirat molt, i això que ens separen milers de quilòmetres, encara que el gran Pepe Mujica tingués ancestres i arrels basques.

Ara mateix, a Euskadi governa el PNB amb el suport del PSOE. Quina és, segons el vostre punt de vista, la fotografia fixa de la política basca?

La fotografia de la societat basca és una mica la que has reflectit. Hi ha un Govern del PNB amb el Partit Socialista, que governa a la Comunitat Autònoma Basca i que tindria una rèplica més o menys equivalent al Govern de Navarra, amb el PSN, amb Geroa Bai —on està integrat el PNB— i amb Contigo Zurekin, que seria, o almenys fins fa ben poc era, l'equivalent de Podem a Navarra. Allà nosaltres hi donem suport des de fora, perquè sense els nostres vots governaria UPN.  

I a la Comunitat Autònoma Basca hi ha governs del PNB i del PSE també a les diputacions forals; fins i tot a molts ajuntaments, com el de Bilbao, el de Donostia o el de Gasteiz, és a dir, les capitals de província de la comunitat autònoma basca.

En alguns municipis, fins i tot, com que els vots d'ambdós no els donaven, van rebre el suport prestat del PP perquè no governés la força més votada, que era EH Bildu, com a Durango i altres llocs. O les mateixes Juntes Generals de Guipúscoa, la Diputació Foral.

Nosaltres podríem haver fet una política de terra cremada i haver dit: “Bé, s'han aliat contra nosaltres. Són tots els nostres enemics. Som la força més votada...”. Però no som Feijóo. No ens dona per dir allò de: “Jo no soc president perquè no vull”. Nosaltres creiem que la via adequada, i a més creiem que el futur va per aquí, és que sigui la societat la que provoqui els canvis.

Segurament ara és molt difícil per a EH Bildu asseure's amb el PSE. Tot i que tenim els mateixos escons que el PNB —així que EH Bildu-PSE també sumaria majoria absoluta—, ara és difícil poder articular un govern més clarament orientat a l'esquerra. Sabem que serà difícil per al PSE, perquè crec que té una lectura de continuïtat amb una cosa que, encara que en termes electorals no li hagi anat gaire bé, probablement en altres tipus d'influència o d'espais de poder no li ha anat tan malament.

 El que creiem que ha de passar és que sigui la societat la que empenyi els canvis  

El que creiem que ha de passar és que sigui la societat la que empenyi els canvis. Per això abans es deia que no ens limitem a l'instrument polític, i crec que Palestina ho ha mostrat amb molta claredat. Per exemple, amb la Vuelta Ciclista a Espanya, que va passar primer per Catalunya, a Figueres, on van néixer els primers actes de protesta, que després van agafar més dimensió a Bilbao i altres llocs.

Doncs en aquest context, el mateix PNB i també algun dirigent del Partit Socialista —cal dir-ho— gairebé venien a dir que “això no eren formes, que així no, que es danyava la imatge de la ciutat... Que pobre l'Israel Premier Tech, que no en tenia cap culpa...”.  Va ser la mateixa societat la que va anar empenyent el PNB. I, aleshores, el PNB va haver d'acabar dient el que va acabar dient, i el PSOE repetint “genocidi” trenta vegades al dia, i a qui no ho repetís, càstig.

Nosaltres volem que sigui la societat basca la que digui: “És que ens mereixem un govern que s'assembli més a nosaltres que el que tenim, i aquest govern que es pot assemblar més a nosaltres potser ha de tenir una dimensió més potent d'esquerres i més potent en el seu compromís amb el desenvolupament nacional del nostre país, i amb un respecte més gran per la nostra llengua, la nostra identitat, la nostra cultura i els nostres símbols que el que hi ha; i, per tant, EH Bildu ha d'estar en aquesta equació.”

És aquí on treballem. Com deia un pensador francès: “Ens devora una lenta impaciència.” Anem tranquils, però estem convençuts que, si seguim treballant així, ho aconseguirem més aviat que tard.