Entrevista a Joan Manuel Tresserras"No tenir Barcelona alenteix el pla general de conquesta de l'hegemonia a Catalunya, però no t'hi jugues la vida"

La Facultat de Comunicació de la UAB és pràcticament la segona casa de Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955), que fa més de tres dècades que hi dona classes. Amb el curs universitari a punt de finalitzar, ens trobem amb ell al bar de l'edifici per analitzar a fons l'actual escenari polític després de les diverses cites electorals de les darreres setmanes, que han situat ERC -el partit on milita- en una posició central. Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació durant el segon tripartit (2006-2010), presideix la Fundació Josep Irla, vinculada a Esquerra. Fa uns mesos va publicar Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme (Pòrtic), escrit a quatre mans amb Enric Marín, professor del mateix departament de la UAB i expresident de la CCMA (2010-2012). Des d'una perspectiva d'esquerres, l'obra aborda com incrementar el suport social al projecte independentista. L'entrevista es desenvolupa abans que els Comuns decidissin que Ada Colau opti a la investidura a Barcelona.

Sortim d'una triple cita electoral -les generals del 28 d'abril, i les municipals i europees del 26 de maig- que han evidenciat que no estem en una època de grans hegemonies. Alhora, però, sembla que ERC es converteix en el partit central de Catalunya. Quina lectura en fa?

Venim d'unes hegemonies molt fortes que han presidit tota la Transició, que en el cas de Catalunya és la doble hegemonia al voltant de CiU i el PSC. Tots dos entren més o menys en crisi gairebé simultàniament, però de tota manera mostren símptomes de revifada de manera puntual, en un cas gràcies a alguna jugada mestra del president Puigdemont, en l'altre perquè hi ha hagut l'èxit del Pedro Sánchez que ha tornat la moral a una tropa molt desmoralitzada. Ara estem en una atmosfera general de desorientació, perplexitat i de compàs d'espera per veure com acaba aquesta onada repressiva i si ho fa, i en aquest marc sembla que emergeix ERC com una força que aspira a tenir una certa centralitat, amb un programa transformador, que al mateix temps té una concepció del país prou complexa i plural i que no té una especialització electoral en una comarca, sinó a tot el territori. És una hegemonia possible, però que necessita completar coses i assolir una colla de reptes, no només electorals.

Com ara?

Els partits quan són petits n'hi ha que cauen molt simpàtics, però quan tenen opcions de tenir una majoria, els que hi tenien simpatia ja s'hi han incorporat i el que queden són els cercles pels que ja no ets tan simpàtic. El que és important és que aconsegueixis desfer alguns factors d'antipatia, que segurament tenen una arrel històrica i tenen a veure amb un estereotip, amb com el partit era vist per a determinats sectors en una determinada època. Les hegemonies normalment s'aprofundeixen quan trenques amb aquestes inèrcies i generes un estat d'opinió general sobre el que tu ets en aquest moment i el que pots arribar a ser.

"ERC té un projecte global, de construcció de la República i de quins són els elements claus d'un procés necessari, urgent i relativament ràpid de transformacions socials"

ERC té un projecte global, de construcció de la República i de quins són els elements claus d'un procés necessari, urgent i relativament ràpid de transformacions socials, que no està marcat per gaires dogmes, sinó que vol ser operatiu, és a dir, realista, versemblant i efectiu, en què hi hagi transformacions fonamentals que apuntin a prioritzar l'interès general, garantir un mínim d'igualtat d'oportunitats, combatre les desigualtats i a què hi hagi mecanismes de justícia social més amplis. Crec que el partit això ho té més o menys treballat com a plantejament general, però ha de demostrar la capacitat d'executar aquests programes amb polítiques concretes. I per guanyar-se la confiança de la gent, ha de demostrar encara que té la capacitat de proporcionar uns equips de gestió eficients i competents. Té també el repte de tenir més dones a primera línia.

El partit ha crescut els darrers anys.

D'ençà el 2010-2011 hi han anat confluint sectors que provenen de l'extrema esquerra obrerista, del maragallisme socialdemòcrata més catalanista, com l'Ernest Maragall o la gent de MES [Moviment d'Esquerres], també una part de la gent que va saltar de la vella Unió Democràtica... Això no el converteix en un catch all party, però sí en un partit que té les fronteres molt amples, que pot tenir un ventall de vincles prou gran amb les altres formacions polítiques. No té l'aspiració d'aglutinar tot l'independentisme, però la combinació de pragmatisme, radicalitat democràtica i capacitat de gestió dels interessos col·lectius i els recursos públics fa que ERC pugui tenir una part molt gran d'aquest mercat.

A Catalunya, a banda d'ERC el partit guanyador de les municipals i les generals ha estat el PSC. Els dos diuen apostar pel diàleg per resoldre el conflicte, però a l'hora de la veritat situen el pacte amb l'altre com una línia vermella infranquejable, com veiem a Barcelona. Per superar l'actual situació haurien de caure aquests vetos mutus?

Al marge de la batalla de Barcelona, tradicionalment la relació d'ERC amb el món dels Comuns és més fàcil i fluida que no pas amb el PSC. També hi ha més coincidències programàtiques i tant ERC com els Comuns són més d'esquerres que el PSC. Crec que en tots dos casos hi ha objeccions fermes i objeccions que funcionen com a coartada. Per exemple, una objecció ferma del PSC és dir que ERC és independentista. La coartada és dir que no és d'esquerres perquè està en un govern amb Junts per Catalunya. Objecció ferma d'ERC respecte els socialistes és dir que no són prou d'esquerres, però sobretot que estan actuant com a còmplices de la repressió del 155 i això és inacceptable. Tu no pots pactar políticament amb el teu carceller. La coartada és dir 'nosaltres som republicans i el PSC és un partit monàrquic'. En general, per poder parlar bé ells haurien de ser republicans, d'esquerres i defensors de les llibertats i no apuntar-se a la repressió institucional contra l'independentisme.

La sensació és que segueix costant molt que ERC i els Comuns s'entenguin.

Barcelona és molt important i evidentment tothom s'hi juga molt, però la candidatura del Maragall, que ha tret més vots que ningú, és qui s'hi juga menys. Dins el pla general de conquesta de l'hegemonia social i política a Catalunya, no tenir Barcelona ho alenteix, però no t'hi jugues la vida. En canvi, els Comuns acceptant segons quins suports poden tenir una crisi interna més profunda de les que han tingut darrerament i amb la determinació que prenguin s'hi juguen el projecte. ERC ha tingut uns bons resultats, que l'habiliten per ocupar l'alcaldia i portar una gestió compartida, que per lògica i programes hauria de ser amb els Comuns. Si hi ha una coalició entre els dos pots posar en marxa un pla de govern realment ambiciós.

Barcelona ve d'unes inèrcies del vell model lligat al 92 i aquest model s'ha de posar al dia, tenint en compte elements que ara són centrals, com la sostenibilitat, l'energia, el canvi climàtic... Necessites un equip de govern prou sòlid per fer una política potent i que tingui capacitat per crear un ampli consens ciutadà al voltant d'unes propostes que la gent es faci seves, que se'n faci militant. Entre Comuns i ERC es crea un front mínim, que en la mesura del possible has de mirar d'eixamplar, que és prou ampli. Estem en un canvi d'era i tu has de tenir un projecte nou i tant en el cas d'ERC com en dels Comuns hi ha aspectes que et permeten posar-te al dia. Ara toca la construcció d'un projecte nou. Què volem que sigui Barcelona i tota l'àrea metropolitana pels propers 25 o 30 anys? Ho farem ara o ens hem d'esperar quatre anys? Millor que comencem ara, però per fer-ho ens hem de posar d'acord.

Un pacte entre aquests dos actors seria un pas cap aquesta obertura republicana que pregona el títol llibre?

Sí, seria així. Hi ha un tipus d'aliança que s'hauria pogut produir abans, ja el 2015, però al final no va quallar i continua sent un tema pendent. A Barcelona hi ha una majoria social i política decantada a l'esquerra i em sembla lògic que hi pugui haver un bloc que faci una política d'esquerres pragmàtica, realista, amb aspiracions que aquestes polítiques tinguin una certa projecció internacional, perquè siguin especialment eficaces a l'hora d'assolir objectius amb una forta càrrega social i una gran capacitat transformadora en la direcció que ens marca la globalització. Hi ha una part de les transformacions en marxa al món que simplement són una realitat i aquesta realitat t'exigeix l'adopció ràpida de polítiques perquè no t'acabin esclavitzant, subordinant o perjudicant àmplies capes de la població.

En certa manera els darrers anys hi ha hagut un canvi en el sentit comú al voltant d'alguns temes, com ara les municipalitzacions, la regulació del preu del lloguer o la gestió del turisme, però potser falta que això es transformi en polítiques realment efectives. Un acord com el que planteja hi ajudaria?

Penso que sí, que una aliança d'aquest tipus ho milloraria tot. Els comuns i ERC tenen una mica de frontera electoral, però crec que el fonamental és que han acumulat experiències no redundants en molts àmbits. Així com hi ha molta gent d'ERC lligada als moviments socials i món sindical, n'hi ha més lligada a temes nacionals i en el cas dels Comuns és al revés. Per dir-ho d'alguna manera, els Comuns van ser més presents que ERC al 15-M, mentre que ERC ho ha estat molt més en el Procés. I aquesta unió del 15-M i el Procés pot generar una síntesi virtuosa. La possible aliança permet una vigilància mútua que pot ser molt bona amb la fiscalització permanent de les propostes, perquè això fa de filtre. Ha de ser un pacte per construir un projecte abocat a l'acció. En els plantejaments generals en molts ja hi ha un acord de partida i es tracta d'aprofundir-hi. En tots els casos hi ha hagut la producció d'experiències concretes exemplars, el problema és connectar la filosofia general del projecte amb aquestes experiències concretes de manera que no siguin puntuals, sinó que siguin generalitzables, que generin nous consensos i un impacte sobre la gent.

Suposo que la qüestió és passar de la teoria a la pràctica i no sembla fàcil.

"Els Comuns van estar més presents que ERC al 15-M, mentre que ERC ho ha estat molt més en el Procés. I aquesta unió del 15-M i el Procés pot generar una síntesi virtuosa"

La política no és una ciència ni una tècnica, sinó més aviat seria un art. Seria l'art d'interpretar acceleradament la realitat i prendre decisions per intentar intervenir-hi d'una forma positiva al servei dels interessos que tu et marques com a prioritaris. En aquest art actues per una combinació d'intel·ligència, capacitat d'anàlisi, experiència, intuïció... amb això combinat prens decisions i corres riscos i en aquestes polítiques la clau si no l'encertes és que te n'adonis de seguida i puguis rectificar. Constantment la realitat es va ajustant i això fa que la política sigui complexa i per això no es pot fer política només a partir de l'aplicació mecànica de principis, tot i que no te'ls hagis de saltar ni empassar.

Al llibre defenseu que el projecte republicà per créixer ha de ser "profundament social". Fins ara, una part important de la societat catalana el rebutja. Com es canvia això?

El somni republicà pressuposa l'existència d'una àmplia majoria social favorable a la República. I dins de les perspectives del republicanisme, la ciutadania ideal és la republicana, que és aquella població, tendencialment tothom, que assumeix el compromís davant dels altres d'informar-se al voltant dels grans temes de debat públic per prendre posició en la línia de servir l'interès general. Des d'aquesta perspectiva has d'entendre que d'acord amb una mínima anàlisi esquerrana, el 90% de la població són classes populars. Per tant, si les propostes d'esquerres reben un suport del 50 o el 60%, vol dir que hi ha una part de les classes populars que vota altres coses, contràries a les classes populars. Per què? Doncs perquè quan voten ho fan convençuts que fan el millor per als seus interessos perquè no has tingut la capacitat de posar-te en contacte amb aquesta gent i explicar-li el fantàstiques que són les teves propostes. O potser perquè no són tan fantàstiques, o perquè hi ha una part de la gent que no se les creu. Una part de la teva actuació ha d'anar encaminada a guanyar-te la confiança i convèncer aquestes persones per tenir una àmplia majoria social.

"Si vols fer la revolució i una profunda transformació social no en tens prou amb guanyar un dia amb el 51%, necessites construir una àmplia majoria social"

Si vols fer la revolució i una profunda transformació social no en tens prou amb guanyar un dia amb el 51%, necessites construir una àmplia majoria social i has de tenir una certa hegemonia dins d'aquesta majoria, que tingui una voluntat de permanència. Una hegemonia suposa la construcció d'un nou sentit comú i a Catalunya la gran batalla política d'aquest republicanisme és la construcció d'aquest nou sentit comú. Actualment, el pes de les xarxes socials i els mitjans de comunicació convencionals és molt gran en la construcció d'una hegemonia i aquest pes avui és en poques mans. Per això hi havia gent que no volia que El Periódico el comprés Jaume Roures, per exemple. Per què hi ha tant d'interès per part de l'establishment? Per què són conscients que amb aquells mitjans controlen una part de l'opinió pública.

El resultat d'ERC i els Comuns és un resultat fet en principi en contra dels desitjos de l'establishment, per tant és molt important. En una societat menys dependent d'aquests vincles, més culta, més alliberada i més capaç de prendre decisions pel seu compte, seria més gran. Això és el que et dona aquesta expectativa de construcció d'hegemonia. I amb la reacció de l'establishment d'aquests dies ja es veu quina és l'opció que segurament ells veuen més perillosa, la que veuen més incontrolable.

En alguna entrevista heu comentat amb l'Enric Marín que les vies unilaterals no tenen recorregut i que la resolució haurà de passar per algun tipus d'acord multilateral.

El que hem defensat sempre és que el que estem fent és una revolta democràtica, un procés d'apoderament dels actors populars per posar en marxa una república, que és l'estat de la Catalunya independent. I això ho farem per via escrupulosament democràtica i no violenta. La clau de totes les manifestacions multitudinàries és aquesta: nosaltres som la democràcia, l'Estat ens nega els drets democràtics; nosaltres defensem el referèndum i volem decidir, i no ens deixen. Per fer això només hi ha una manera que és aconseguir una amplia majoria social i des d'aquesta lògica la política més radical és la que permet la construcció, com més aviat i com més àmplia millor, d'aquesta majoria. I això passa per fer-ho el més democràticament que puguis i en què quedi clar que tens un problema amb l'Estat però no amb Espanya o els espanyols.

Catalunya té un dèficit d'estatalitat, perquè l'Estat espanyol no n'ha assumit mai positivament l'existència, no n'ha reconegut l'existència com a subjecte històric i polític i no ha assumit la defensa a nivell internacional de la seva llengua, la seva cultura o la seva economia. Nosaltres tenim un problema amb l'Estat i volem gestionar-nos directament els recursos, els horitzons i els desitjos. Com ho volem fer això de poder decidir democràticament? De manera acordada. Estàs per la bilateralitat a totes, però qui et força a la unilateralitat és l'Estat i tu no pots enarborar com a pròpia la condició a la que t'aboca l'Estat. La unilateralitat és l'única sortida que et deixa l'Estat quan t'impedeix seguir els procediments democràtics que tu hauries acordat. Tu no vols ser unilateral.

L'escenari de la tardor de 2017 va passar per la unilateralitat. Com es pot arribar a un escenari diferent?

"Qui et força a la unilateralitat és l'Estat i tu no pots enarborar com a pròpia la condició a la que t'aboca l'Estat"

La tardor de 2017 va ser un pols. Nosaltres diem farem un referèndum i votarem i l'Estat va dir no votareu, no és legal i ho impedirem. I vam votar i és una derrota brutal de l'Estat i les imatges de la repressió encara ho fan més brutal. És una sortida unilateral? Sí, perquè és desobeir les ordres de l'Estat però no és una unilateralitat buscada, sinó que ho és perquè els altres no volen negociar. L'escenari futur encara s'ha de veure perquè tot es mou molt. Però, primer, la teva força d'on ve? Del suport social. Els altres tenen la policia, la maquinària judicial, la manipulació de les lleis, les clavegueres, la intoxicació mediàtica, tot... Tu no pots tenir altra força que la gent. Què necessites? Més gent. Per tant qui serveix la causa és qui porta més gent i qui la traeix és qui limita la gent, qui n'exclou. Necessites a còpia de més gent poder demostrar que existeix aquesta majoria. Com? A totes les convocatòries electorals, a totes les manifestacions fer evident que hi ha una majoria, aquest 80%, que vol decidir. Si demostres gaires vegades que tens aquesta força, la pressió internacional serà més gran, i si ho demostres gaires vegades més, aleshores pots acabar forçant que l'Estat hagi d'entrar a seure i parlar.

Al final la teva arma secreta és la que no és secreta, que és el suport de la gent. Tard o d'hora l'Estat haurà de negociar i en la disposició a la negociació de la part catalana ha de quedar clar que podem discutir el quan i el com, però el què farem és irrenunciable, que és decidir el futur de Catalunya i això s'ha de poder votar en referèndum.

Quin impacte pot tenir una condemna dura del Tribunal Suprem als dirigents independentistes?

Impacte en tindrà, el que espero és que hi hagi una reacció unitària, molt àmplia, que aglutini altra vegada aquest 80%, que té una força descomunal. S'han de trobar les maneres d'expressar aquest rebuig a la sentència que cohesioni internament el moviment i desperti l'interès internacional. L'Estat en algun moment s'ha d'adonar que s'ha equivocat amb el judici i es comporta com un estat venjatiu pel que va passar a l'octubre [de 2017]. Si no passa, això provocarà una reacció que si es coordina bé serà àmpliament unitària i crec que hi haurà un altre pols a l'Estat, que no podrà respondre-hi únicament amb repressió. L'única forma que tenia l'Estat de sortir airós de tot això era el desistiment de la via judicial i això no ha passat. Per tant la màquina política actual de l'Estat és còmplice del que va posar en marxa la màquina política del PP i la resposta a l'1 d'octubre va ser una resposta franquista.

"Tard o d'hora l'Estat haurà de negociar i en la disposició a la negociació de la part catalana ha de quedar clar que podem discutir el quan i el com, però no el què"

La democràcia del 78 és una democràcia que exclou els grans temes, no pots discutir la forma d'Estat, que ja la va pactar Franco, ni la unitat de la pàtria. I aquí hi ha hagut una desobediència a una mala llei, una llei que impedia l'exercici dels drets democràtics fonamentals a Catalunya. Ha quedat demostrat que és la primera vegada d'ençà la Transició que l'Estat s'ha vist amenaçat i ha optat per la tremenda. Per tant, si algú vol canviar l'Estat ha d'apostar pel procés català, perquè és l'únic punt de fractura i ha de fer una aposta clara perquè a Catalunya es pugui arribar a un procés de presa de decisió democràtica.