Solucions naturals per fer front als impactes del canvi climàtic i restaurar la fràgil costa catalana

Que les platges catalanes són cada vegada més fràgils a causa del canvi climàtic és una realitat inapel·lable. El temporal de Setmana Santa i els seus efectes han estat només la darrera mostra d'una problemàtica que s'arrossega des de fa temps. En poc més de quatre anys, Catalunya s'ha vist assotada pel temporal Glòria (2020), la Filomena (2021), la gota freda (2023) i ara la borrasca Nelson, que ha provocat danys en equipaments i una pèrdua de sorra "sense precedents" en algunes platges com les de Montgat, Badalona o Viladecans, segons va alertar l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

En aquesta ocasió, els vents persistents que arribaven del sud-oest van provocar un onatge constant de tres metres d'alçada i pics d'onades de fins a cinc metres. Aquests temporals, també anomenats garbinades, eren abans menys freqüents al litoral metropolità i, per aquest motiu, d'acord amb les declaracions del cap del Servei de Platges de l'AMB, Daniel Palacios, impacten "molt més a les platges perquè la seva morfologia està habituada a un clima marítim de règims de llevant".

En la mateixa tònica, Agustín Sánchez-Arcilla, catedràtic del Departament d'Enginyeria Civil i Ambiental de la UPC i director del Laboratori d'Enginyeria Marítima (LIM/UPC), assegura que, a banda de la "major capacitat de les onades per erosionar la costa" per la crescuda del nivell del mar, "hi ha hagut un canvi en el seu patró". Les platges que tradicionalment patien més arran de les llevantades ―els vents que provenen del nord-est―, ara no s'han vist tan afectades perquè "tenim més onatge que prové del sud".

La pèrdua de sorra, tanmateix, no és només una conseqüència de les "oscil·lacions brusques" que provoca el canvi climàtic, sinó que, segons Sánchez-Arcilla, "abans els rius aportaven molt més sediment". La regulació dels rius ―a través d'embassaments― ha facilitat la regressió de les platges perquè obstaculitza l'arribada dels sediments a la costa.

"Els projectes de recerca alerten que la costa està patint molt i necessita manteniment perquè, d'una banda, hi ha el factor climàtic que abans no el teníem, és a dir, que a finals del segle passat no havíem de preparar la costa per aquesta pujada del nivell del mar, i, de l'altra, hi ha l'impacte humà", reitera a Públic. 

Combatre el canvi climàtic i evitar la pèrdua de sorra

Tradicionalment, el mètode més comú per protegir les platges havia estat la construcció de barreres rígides, és a dir, murs verticals, blocs de formigó o espigons. Ara, però, un projecte d'investigació de la Unió Europea està posant sobre la taula solucions basades en la natura. Segons el catedràtic, aquestes "no són vàlides per tot arreu perquè necessiten un cert espai costaner, però en altres llocs sí que són possibles i tenen l'avantatge que produeixen menys impacte, menys despesa econòmica i menys empremta de carboni". 

A tall d'exemple, les "cadenes petites de dunes" serien una de les solucions possibles. "Amb el projecte europeu REST-COAST s'estan testant al Delta de l'Ebre des de fa un parell d'anys el que nosaltres diem dunes embrionàries. La idea no és inventar res, sinó restaurar la costa", explica. 

La voluntat d'implantar solucions naturals és fer que la sorra artificial duri una mica més. Tanmateix, no totes les platges són òptimes per acollir dunes. Un altre mètode que està sortint a escena són les "zones humides petites", ideals per al Maresme, per exemple. "Després de veure que la duració de la sorra artificial era breu, ja no només ens preocupava que el procés d'abocar-la indefinidament tingués un cost elevat, sinó que augmenta l'empremta de carboni que, a la vegada, accelera la pujada del nivell del mar", afegeix. 

Aquesta reflexió coincideix amb la del professor del departament de Física de la UPC David Pino, anteriorment consultat per Públic: "Les platges no són eternes, per exemple, les d'Arenys o Vilassar es van formar durant els darrers segles, però avui la natura per si mateixa no renova la platja. Si un temporal s'emporta la sorra, el que es fa és posar-ne artificialment. Cal tenir en compte que les platges ens protegeixen i, si les perdem, passeigs marítims o infraestructures, com línies de Rodalies o la N-II, estan exposades al mar".

D'acord amb Sánchez -Arcilla, les solucions basades en la natura són més sostenibles que les rígides, ja que, si d'altra banda es construeixen "maresmes" o "praderies submarines", com les de Posidònia que ja estan presents al llarg de la nostra costa, es converteixen en "embornals de carboni", és a dir, en dipòsits que absorbeixen més diòxid de carboni (CO₂) del que alliberen. Així mateix, també ajuden a mantenir la biodiversitat, cada vegada més en risc al litoral català.

Un repte urgent

Aquestes tres solucions naturals són les tres rodes que sustenten el projecte REST-COAST, liderat per la Universitat Politècnica de Catalunya i inclòs dins el Pacte Verd de la Unió Europea (el paquet d'iniciatives polítiques amb l'objectiu de caminar cap a la transició ecològica i la neutralitat climàtica).

Segons l'investigador de la UPC, les solucions naturals "generen una certa desconfiança" perquè "els humans pensem que amb una barrera de pedra estarem més protegits", però al final acabarem tenint "un mur d'una piscina en comptes d'una costa". Cal destacar, també, que les dunes o les zones humides tenen el desavantatge que requereixen temps per desenvolupar-se. "En una societat impacient, posar formigó a la costa és la solució més immediata", argumenta. Per a zones urbanes amb poc espai, com per exemple a Barcelona, la resposta òptima seria híbrida. Aquesta opció encara no s'ha testat.

De moment, i tenint en compte que la temporada alta de banys s'encavalcarà amb l'arribada de temporals forts, l'AMB ha demanat una reunió urgent amb el Ministeri per a la Transició Ecològica ―la principal administració responsable a escala estatal― per abordar la situació d'emergència al litoral metropolità i establir solucions concretes.