Ni guerra entre germans ni conflicte inevitable: historiadors desmunten el revisionisme franquista 90 anys després del cop
El 18 de juliol de 1936 s'inicia la Guerra Civil i 'Público' aprofita aquest aniversari per conversar amb experts sobre la persistència de relats falsos que perpetuen el blanquejament del franquisme.
-Actualitzat a
El 18 de juliol de 1936, el fracàs d'un cop Estat militar contra la República dóna lloc a tres anys de conflicte armat. En L'holocaust espanyol, l'historiador Paul Preston xifra en 300.000 els morts en tots dos bàndols en el camp de batalla. L'autor xifra en unes 150.000 les víctimes mortals de la repressió feixista durant la guerra i la immediata postguerra. Uns 20.000 republicans van ser executats després del final de la contesa, als quals afegeix molts més morts per fam, malalties, treballs forçats i les condicions de les presons franquistes. Molts continuen vuit dècades després en cunetes i fosses comunes.
Noranta anys després, historiadors i acadèmics segueixen enfrontant-se a aquells que neguen els fets tal com van ocórrer i tracten de difondre "realitats paral·leles" que distorsionen aquest període clau en la història d'Espanya. Sempre hi ha algú que s'identifica amb el botxí", afirma el professor Xabier Irujo, especialista en història contemporània d'Euskadi i en l'estudi de genocidis.
Irujo explica que, al llarg de la seva carrera, s'ha trobat amb dos grans corrents del revisionisme: el negacionisme i el reduccionisme. Ambdues han estat presents, per exemple, durant les seves investigacions sobre els bombardejos del bàndol franquista en la Guerra Civil. Redueixen el nombre de morts, oculten informació i fonts o tergiversen els motius pels quals es va produir cert atac per reduir les culpes", afegeix.
Relacionat amb aquest tema
L'historiador i politòleg Alberto Reig Tapia s'ha topat amb aquestes i altres fórmules: des de minimitzar les conseqüències de la Guerra Civil i la dictadura a criticar "els que no volen girar full i es dediquen a remoure el passat". "Aquesta última, una tesi profundament equivocada perquè només es pot girar full coneixent la història. Si no es demostra el que va passar, els fills i néts seguiran buscant la veritat", deixa clar.
Reig Tapia és autor del llibre Anti-Moa, en el qual desmunta metòdicament les tesis abocades pel pseudo historiador Pío Moa, un dels principals precursors del revisionisme de la història moderna d'Espanya. Aquest best seller de la ultradreta es va encarregar a principis dels 2000 de recuperar alguns dels grans mites del franquisme: que la revolució del 34 va ser el veritable origen de la guerra, que les eleccions del 36 van ser un frau o que el col·lapse de la República va ser responsabilitat exclusiva dels seus dirigents democràtics.
"Bàsicament el que fa és actualitzar les justificacions clàssiques del franquisme sobre el cop d'Estat del 18 de juliol. Parteix d'autors de la dictadura com Joaquín Aguirre, Eduardo Comín, Ricardo Cierva, Francisco Pérez de Urbel... Agafa les tesis de sempre i, entre cometes, les modernitza", afirma l'historiador a Público.
Relacionat amb aquest tema
Iker Itoiz Ciáurriz: "No necessiten reivindicar obertament Franco, en tenen prou de diluir responsabilitats del cop, desplaçar l'origen de la guerra i convertir la dictadura en una conseqüència inevitable dels errors de l'esquerra"
En la mateixa línia, el professor d'història moderna Iker Itoiz Ciáurriz explica que aquests autors presenten els seus llibres com "una revisió crítica d'una suposada historiografia dominada per l'esquerra", quan en realitat repliquen sense grans canvis tota la propaganda difosa durant el règim franquista. "No necessiten reivindicar obertament Franco, en tenen prou amb diluir responsabilitats del cop, desplaçar l'origen de la guerra i convertir la dictadura en una conseqüència inevitable dels errors de l'esquerra", subratlla.
Relacionat amb aquest tema
Aquest investigador diferencia quatre etapes en la propagació del revisionisme a Espanya. A la Transició queda latent la propaganda franquista en bona part del conservadorisme –entre d'altres, Manuel Fraga, fundador d'Aliança Popular, que va culpar la República en diverses entrevistes del cop d'Estat–. No obstant això, és a la fi dels noranta, en paral·lel amb el sorgiment dels moviments memorialistes, quan aquests corrents "transcendeixen l'àmbit estrictament historiogràfic per convertir-se en eines de mobilització política i cultural". Hi haurà altres dos moments clau: 2007, amb la primera Llei de Memòria, i 2018, amb l'auge de la ultradreta i l'entrada en joc de les xarxes socials.
Desqualificar la República per justificar el cop
Els rumors sobre la Guerra Civil es remunten als inicis del conflicte. Ja al 1936, des del bàndol revoltat, es va començar a construir un relat segons el qual la República havia deixat de ser una democràcia i era incapaç d'acabar amb la violència als carrers. Més tard, tota la historiografia oficial del règim es posaria al servei d'aquesta narrativa.
Relacionat amb aquest tema
Itoiz Ciurriáiz detalla les afirmacions en les quals se sustentava: la suposada incapacitat de l'Estat per mantenir l'ordre públic, l'amenaça d'una revolució comunista, el caràcter il·legítim del Front Popular després de les eleccions de febrer de 1936 (presentades com a fraudulentes) i l'assassinat de José Calvo Sotelo com a prova del col·lapse definitiu de l'Estat de dret.
"Tots aquests relats van perdre la seva legitimitat acadèmica poc després de restablir-se la democràcia. En aquest moment la República passa a interpretar-se com una democràcia d'entreguerres sotmesa a profundes tensions polítiques i socials, però plenament democràtica". afegeix.
Xavier Irujo: "Dels 2.042 bombardejos que hi va haver a Euskadi des del 22 de juliol del 1936 fins al 1937, més del 90% els va ordenar l'exèrcit franquista"
Juntament amb aquest argumentari, pensat per reduir les responsabilitats entorn al cop militar, més tard es desenvolupa una narrativa centrada en la "equivalència". És aquí quan sorgeixen els repetits discursos que parlen d'una guerra fraticida o entre germans. L'objectiu no era argumentar que la violència exercida per republicans i franquistes fos similar. En aquest cas, les dades demostren que no va ser així i que la major part de les morts les va perpetrar el bàndol revoltat.
"Dels 2.042 bombardejos que hi va haver a Euskadi des del 22 de juliol de 1936 - quan es registra el primer - fins al 1937, amb la seva caiguda en mans franquistes, més del 90% els va ordenar l'exèrcit franquista", subratlla l'historiador Xavier Irujo. Res d'això, insisteixen els historiadors, nega l'existència de matances i actes de violència a banda i banda del front de batalla.
"Per què ataquen la República? perquè és la representació de la democràcia i jo crec que els qui defensen aquestes postures, en el fons, no són demòcrates. No admeten que hi hagi alternança de poders, no entenen que pugui governar l'esquerra. No han superat encara el gust de la victòria en temps de guerra”, així de crític és Reig Tapia.
Davant del dubte de qui li interessa reescriure la història, Itoiz Ciurriáiz ho té clar: "Reconèixer plenament que el franquisme va néixer d'un cop d'Estat contra un règim constitucional, que va practicar una repressió sistemàtica i que va excloure durant dècades una part de la societat obliga a revisar no només el passat, sinó també la continuïtat de determinades elits, patrimonis, símbols i relats familiars. Per això, l'equiparació entre la República i la dictadura compleix una funció defensiva: si tots dos bàndols van ser igualment antidemocràtics i responsables de la violència, el franquisme deixa d'aparèixer com una ruptura il·legítima i pot presentar-se com una resposta, potser excessiva, però comprensible, davant el caos i l'amenaça revolucionària".
En aquesta mateixa línia, Matilde Eiroa San Francisco, catedràtica d'Història Contemporània a la Universitat Carlos III de Madrid, creu que "només cal investigar una mica el passat de gran part dels actuals líders conservadors" per entendre per què hi ha a certs sectors als quals els interessa mantenir vius els falsos mites franquistes de la història recent d'Espanya.
Lorena Ortiz: “Un exemple clar és la insistència en què el passat ja està tancat i que parlar d'ell només fa ‘mal'. Aquest argument l'escoltem en les dretes espanyoles, però també en el discurs de l'AfD sobre el seu passat nazi"
La catedràtica recorda que en les últimes dècades s'ha avançat molt a desvetllar els orígens i motius del cop i que els qui persisteixen en les versions tergiversades de la història "tenen objectius únicament polítics": "S'ha demostrat el protagonisme dels monàrquics en la conspiració, als qui es van sumar carlistes, falangistes i militars. Hem avançat molt també referent a la participació internacional des de l'origen de la guerra fins al seu final. No és possible desmuntar els resultats d'aquestes investigacions a la llum dels documents nacionals i internacionals”.
El revisionisme creix amb força impulsat pels ultres
Lorena Ortiz Cabrero, historiadora i politòloga, ha centrat gran part dels seus estudis en la memòria històrica i l'auge de l'extrema dreta. D'acord a la seva anàlisi, les postures reaccionàries contra la memòria històrica són una tendència en auge des de fa una mica més d'una dècada."El més perillós és que no es tracta d'un fenomen aïllat, sinó d'un moviment amb forts vincles internacionals. Ho veiem en la col·laboració entre Abascal i Meloni, que s'han recolzat mútuament en campanyes electorals i equiparen el que anomenen les 'llegendes negres' d'Espanya i d'Itàlia. Ho veiem també en Trump, Farage o Milei", apunta. Aquests líders porten temps repetint eslògans sobre fer que els seus respectius països tornin a ser grans de nou (variants del lema trumpista Make America great again).
Aquesta "internalització ideològica" afavoreix l'expansió d'un repertori d'arguments fàcil que cada partit adapta al seu context nacional: "Un exemple clar és la insistència que el passat ja està tancat i que parlar d'ell només fa 'mal'. Aquest argument l'escoltem a les dretes espanyoles, però també en el discurs de l'AfD sobre el seu passat nazi”, explica l'experta.
En tot aquest context, les xarxes socials han tingut un paper decisiu. Coincideixen els historiadors consultats que, en el moment actual, no canvien tant els discursos com la forma en què arriben a les noves generacions. Tots ells senten que en l'última dècada ha augmentat la radicalitat i s'ha perdut cert "respecte" cap a les veus d'autoritat.
"Hi ha una polarització més acusada en els últims anys. Gent no experta parla del passat sense saber sobre els fets. S'opina d'una manera molt visceral, amb poc rigor i molt desconeixement. L'interès sembla residir a deslegitimar als governs d'esquerra, no a construir un passat el més proper possible als fets provats", lamenta Matilde Eiroa.
Aquesta catedràtica és experta en l'estudi de la difusió de la memòria històrica en entorns digitals. Sota el seu punt de vista, l'anonimat de les xarxes socials facilita la propagació de rumors històrics. "Els comptes especialitzats en franquisme són escassos en comparació als de memòria, però predominen perfils particulars i de grups ultres que manipulen dades i imatges per exhibir la dictadura com un període pacífic i de prosperitat", sosté.
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.