La crisi de l'habitatge també mata: Maricarmen i Olga, dues víctimes d'un problema de salut pública

Un desnonament comença molt abans que la policia es presenti a la porta d'una casa. Comença amb un revés laboral que complica el pagament de la renda, amb el dia que arriba un burofax en el qual el propietari informa que no hi haurà possibilitat de renovar el contracte o que et multiplicaran el preu del lloguer d'un mes a l'altre, o quan un bloc de veïns s'assabenta de casualitat que tots els seus pisos han estat venuts a un fons voltor.

L'estrès, l'ansietat, la por o la desesperació es perllonguen durant mesos i anys, i es mantenen com una sensació de fracàs i ràbia anys després. Des dels sindicats de llogateres fa molt de temps que adverteixen que la crisi habitacional s'emporta la salut de les persones. Ho veuen cada dia en les seves pròpies companyes i ho han viscut recentment amb Maricarmen.

"Maricarmen, una vegada més, ens ha donat una lliçó. El rendisme mata. Aquest model d'habitatge que hem normalitzat s'emporta cada dia moltes vides. No podem obviar que, just per això, tenim un problema de salut pública en aquest país. Sempre diem que no podem separar les lluites. Sense habitatge no hi ha educació i sense habitatge no hi ha salut". Aquestes eren les paraules de Valeria Racu, una de les portaveus de l'Inquilinat, poques hores després de conèixer-se la mort de Maricarmen. La mateixa afectada havia reconegut que, per a ella, aquests anys de judici i els fins a quatre intents de desnonament pels quals va haver de passar "havien estat una tortura".

Relacionat amb aquest tema

Fins sempre, Maricarmen: la cara de la lluita pel dret a l'habitatge que va despertar tot l'Estat

Laura Prieto Gallego

Fa tot just unes setmanes també es va conèixer que l'Olga, una veïna de l'Hospitalet, s'havia tret la vida poc després de ser desnonada. Es va divorciar, el seu exmarit no li passava la manutenció i va deixar de poder fer front al lloguer. Des del Sindicat de Llogateres han denunciat que no es va aplicar el protocol antisuïcidi malgrat les evidències i que, el mateix dia que es va conèixer la notícia, van assistir a un altre desnonament, el de la Sílvia, que es va executar tot i estar actiu aquell protocol. "El que va passar amb l'Olga és molt greu i hi ha moltes causes. En primer lloc, si la moratòria antidesnonament hagués estat activa, ella continuaria a casa seva".

Un estudi realitzat per l'Escola Andalusa de Salut Pública el 2016 va constatar que els desnonaments estan associats a un augment de l'ansietat, la depressió, l'estrès i els problemes de qualitat del son. La recerca, en la qual van participar 205 persones immerses en aquest tipus de processos (122 dones i 83 homes), assenyalava que els riscos per a la salut s'agreujaven segons s'anava perllongant en el temps el procés judicial i que tenien un major impacte en les dones.

D'acord amb les dades recollides en aquest estudi, enfrontar-se a una execució hipotecària multiplica per 13 les probabilitats de tenir mala salut percebuda i incrementa fins a tres vegades la probabilitat de patir una malaltia cardiovascular. Els autors també van assenyalar un risc de suïcidi més de quatre vegades superior entre aquestes persones.

Guillermo Fouce, president de Psicòlegs Sense Fronteres i professor a la Universitat Complutense, confirma que el desnonament és un factor de risc de suïcidi. Des de l'organització sense ànim de lucre que dirigeix fa anys que acompanyen persones que es troben en aquesta situació i han pogut avaluar el seu impacte psicològic i social: "El desnonament és, com assenyala la mateixa etimologia de la paraula, perdre l'esperança. És una llarga batalla per intentar complir amb les meves obligacions, pagar el lloguer, pagar el preu de l'habitatge... que es perd quan es produeix finalment”.

Relacionat amb aquest tema

Aturat el macrodesnonament del barri de Sant Andreu de Barcelona, després del principi d'acord de l'Ajuntament i el Govern per comprar l'edifici

Judit Castaño / Marc Font

Fouce explica que també hi ha un alt risc de patir depressió, "d'abaixar els braços i sentir que un ja està esgotat i no pot tirar endavant". En aquest context, la incertesa és una de les sensacions més complexes de gestionar i que més desgast generen: "És potser el pitjor enemic, perquè un està lluitant, intentant allargar terminis, traient diners d'on sigui i no sap com tirar endavant. Aquesta espasa de Dàmocles que està aquí permanentment és la que més mal fa". El psicòleg descriu situacions molt dures, de pacients que deixen de comprar menjar o medicaments, o, fins i tot, que s'endeuten intentant per tots els mitjans quedar-se a casa seva. "Una cosa és estar en una situació de crisi i respondre i una altra que aquesta crisi sigui permanent", subratlla.

Des del centre SIRA, especialitzat en atenció terapèutica i peritatge mèdic-psicològic, expliquen que, encara que és difícil generalitzar, la seva experiència els ha permès trobar alguns punts comuns entre les persones que s'enfronten a la pèrdua imminent del seu habitatge. Habitualment, la persona fa temps que està sotmesa a una situació de pressió, estrès, incertesa i indefensió continuada, "intentant buscar solucions, sense trobar els recursos i les estratègies suficients". Tot això deriva en múltiples patologies, com el nerviosisme, la hiperalerta, el cansament extrem, la confusió o el bloqueig, però més enllà d'aquestes qüestions, "el que podem trobar és un dany de caràcter identitari i moral". "La pèrdua de la llar qüestiona la sensació de seguretat al món i de protecció per part de les institucions. Especialment en un escenari social en què, per a moltes persones, si són desnonades, no existeix cap alternativa accessible per accedir a un altre habitatge”, detalla Gabriela López, coordinadora del centre.

Encara que quedar-se sense un habitatge impacta en qualsevol persona, en les persones amb certa vulnerabilitat l'impacte és encara més gran: persones grans que es veuen obligades a anar a una residència o a abandonar el seu barri de tota la vida; nens que han de canviar d'escola i d'amics d'un dia per l'altre. "Això és el que anomenem interseccionalitat. Si un té una malaltia física prèvia, ha patit violència de gènere, no té papers... es van sumant elements. Aquí és molt important la resposta que es doni des de l'entorn. L'escola, el barri, la família... són molt importants", afegeix. També la psicòloga Gabriela López destaca que la vulnerabilitat "comporta una posició de major dependència", així com "més dificultat per entendre, integrar i enfrontar l'experiència".

Més enllà de la salut mental

Perdre una llar pot agreujar patologies prèvies i impedir el desenvolupament dels tractaments. A principis de setembre, Joucef, un veí de Donostia, va estar a punt de quedar-se al carrer i va veure com el seu trasplantament de pulmó perillava. Els metges li havien dit que si no tenia un lloc estable i segur on recuperar-se no podria sotmetre's a l'operació. En aquest cas, des del sindicat d'habitatge de la ciutat van fer públic el seu cas i van aconseguir trobar una alternativa habitacional, però no sempre s'hi arriba a temps.

Ana Encinas, metgessa d'atenció primària jubilada, explica a aquest mitjà que l'ansietat generada per la por a veure's al carrer, inevitablement, se somatitza al cos. "Els símptomes més freqüents són mal de cap, ansietat, insomni, augment de la tensió arterial... Poden ser també símptomes digestius, depèn de la persona. I, evidentment, el risc és més gran quan es tracta de persones grans o de famílies amb nens", explica. A més, els quadres d'estrès fan que augmenti el nivell de cortisol i això provoca una disminució de les defenses del sistema immunitari, cosa que facilita el desenvolupament de noves patologies.

En les seves quatre dècades de carrera, s'ha trobat tota mena d'històries, tot i que assegura que les consultes relacionades amb els desnonaments han anat a més en els últims 15 anys. Recorda especialment molts avis que van haver d'acollir un fill o, fins i tot, una família sencera després de no haver pogut fer front a una hipoteca. Encara que ara la major part dels desnonaments es produeixen per lloguers, el drama és el mateix. "La casa és un refugi que ens dona seguretat i intimitat. Sense habitatge no hi ha salut", sentencia.

La sanitària descriu un altre tipus de problemes relacionats amb la crisi de l'habitatge, que arriben abans fins i tot que es comuniqui a l'inquilí que se n'ha d'anar de casa seva: "M'he trobat persones vivint en autèntics zulos sense ventilació, amb humitats que han derivat en malalties respiratòries". Per abordar de forma correcta totes aquestes situacions, apunta, és necessari comptar amb una plantilla estable i reforçada d'atenció primària i de salut mental. “Es necessita temps per atendre bé les persones i, en atenció primària, malauradament, no el tenim”, conclou.

López, coordinadora de SIRA, també posa el focus en el paper que fan els centres sanitaris i els psicòlegs quan es travessa un procés de desnonament. Així i tot, recorda: "Aquesta realitat, no treu el focus. Davant de vulneracions de drets humans i situacions com aquesta, on l'impacte deriva d'un atac directe a la seguretat i la dignitat bàsiques per a l'ésser humà, la resposta no s'ha de vertebrar al voltant de l'atenció en salut mental, sinó de la capacitat que tinguem com a societat d'oferir mecanismes de protecció i suport mutu per fer front a aquestes situacions".

L'informe Inseguretat residencial i salut, elaborat el 2021 pel Grup d'Habitatge i Salut de l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), va concloure que el 40% dels afectats per desnonaments tenia "una mala salut autopercebuda". L'estrès sostingut es tradueix en malalties cardiovasculars i d'esquena. A més, la manca d'estabilitat habitacional desplaça l'autocura, cosa que provoca un empitjorament greu de patologies prèvies com la diabetis o les cardiopaties. Aquest estudi també alerta que, entre els menors que es veuen immersos en aquests processos, els problemes de salut mental són deu vegades superiors als de la resta de la població.