Els resultats d'Andalusia posen de cap per avall el procés de reconfiguració de l'esquerra alternativa

"Anàlisi i reflexió". És la recepta d'un dels protagonistes de la passada nit electoral en terres andaluses, el coordinador federal de Izquierda Unida i candidat de Por Andalucía Antonio Maíllo. Una papereta que aconseguia aglutinar el 6,31% dels suports i revalidar els seus cinc seients al Parlament andalús, encara que perdent, pel camí, una mica més de 20.000 vots. I el que és més important: el lideratge de l'esquerra alternativa andalusa. Un testimoni que li arrabassava, quadruplicant el seu pes a l'Hospital de les Cinco Llagas, seu del Parlament, l'alternativa sobiranista, Adelante Andalucía. Els de Maíllo aconseguien, això sí, salvar els mobles i participar, d'alguna manera, de l'eixamplament de l'esquerra alternativa a Andalusia (que superava en vots i percentatge a Vox). "Però no ha estat suficient", reconeixia el matí d'aquest dilluns postelectoral el polític cordovès. "L'esquerra no ha sumat per oferir una alternativa de Govern", seguia explicant el coordinador d'IU, assenyalant l'evident: El PP -amb Vox?- conservarà, una legislatura més, les claus del Palau de San Telmo.

A Andalusia hi havia, efectivament, una segona partida en joc. Un pols entre dos models d'esquerra. La federalista i la sobiranista. L'esquerra de vocació estatal i l'esquerra andalusista. Una coalició de forces —amb IU, Movimiento Sumar i Podem en el mix — i un projecte netament andalús. Una pugna que, seguint l'estela d'Aragó, s'ha resolt en favor dels segons. "És el moment de les esquerres sobiranistes", valorava, en plena nit electoral, el portaveu ERC al Congrés, Gabriel Rufián, acusant les esquerres "espanyoles" de ser el "problema". Una piulada que recuperava la proposta que va llançar el polític independentista el passat mes de febrer, sobre l'escenari de la Sala Galileo Galilei de Madrid: que siguin les esquerres amb arrelament territorial les que encapçalin la papereta de cada província. O el que és el mateix, que les esquerres estatals cedeixin terreny a les forces sobiranistes. Una possibilitat que, aquest dilluns al matí, rebutjava en primera persona Maíllo.

"La temptació confederal de trossejament de l'esquerra —una esquerra a cada territori— és un model que jo no comparteixo de cap manera", es posicionava a Las mañanas de RNE el coordinador d'IU, ferm defensor d'una esquerra "amb un projecte per a tot el país". El contrari, desenvolupava el candidat de Por Andalucía, suposa "regalar-li tot el marc estatal al PSOE". La seva fórmula, afegia Maíllo, és una altra: "El nostre país funciona si tenim un principi d'arrelament a cada territori, però amb un sentiment de solidaritat comuna". Perquè, tancava el seu argument, "jo estic més a prop d'un treballador asturià que dels especuladors d'Andalusia. No són la meva gent". En aquest sentit, reconeixia el polític cordovès, Andalusia podria haver servit com una mena de prova de foc de la unitat de les esquerres, amb la incorporació in extremis de Podem a la coalició. "No hem aconseguit, però, uns resultats que accelerin el procés de reconstrucció de l'esquerra per a tot el país", admetia Maíllo, qüestionant, amb els resultats electorals a la mà, el principi de la unitat per la unitat.

L'esquerra estatal aguanta 

Una lectura que també feien aquest dilluns, a la seva manera, des de la seu de Podem. "Els resultats de l'esquerra a Andalusia són preocupants", valorava, en roda de premsa, el portaveu dels morats, Pablo Fernández. Aprofitant per reivindicar la seva formació com la veritable esquerra transformadora i, sobretot, com l'esquerra "autònoma" del PSOE. Una pulleta als partits de Sumar que allunya una futura entesa amb els morats i que Fernández, com Maíllo, acompanyava de la defensa d'una esquerra estatal "forta". "Hi ha d'haver una esquerra estatal que ha de ser sí o sí plurinacional", dibuixava el polític lleonès, rebutjant, en qualsevol escenari, que el seu partit decideixi "fer un pas al costat".

En la mateixa línia s'ha pronunciat, en nom de Movimento Sumar, Lara Hernández inaugurant un nou cicle polític en el qual les esquerres federals tenen molt a dir", defensava, sense embuts, la política madrilenya, subratllant la necessitat d'una esquerra estatal que conreï l'essència plurinacional d'Espanya. Per construir-la, Hernández instava a la resta de partits de la nova confluència estatal—Izquierda Unida, Más Madrid i Comuns— a "trepitjar l'accelerador" en la selecció del futur candidat de la coalició per a les eleccions generals de 2027: "És una cosa urgent". "Tenim per davant un espai de temps curt per posar damunt de la taula quina serà la persona que representarà al nostre espai", seguia explicant, enfront del Congrés, la política madrilenya. "Aquesta és la nostra voluntat", es comprometia Hernández, disposada a "arremangar-se" per teixir "un nou projecte federal" i arribar "amb els deures fets" a l'estiu.

"Cada lloc és un món". Així evitava la polèmica, en roda de premsa, David Cid, portaveu dels Comuns al Parlament de Catalunya. A Extremadura, prenia com a exemple Cid, la coalició d'Irene de Miguel —Unides per Extremadura— obtenia "molt bons resultats" malgrat estar vinculada a dues forces de vocació estatal: Podemos i Izquierda Unida. També a Aragó, al marge de la punxada d'IU, la Chunta Aragonesista —integrant del grup parlamentari de Sumar— duplicava els seus números. Dos casos que, per al portaveu, demostren que els resultats autonòmics no poden llegir-se sempre en clau nacional: "La gent acaba votant en funció del que creu que és millor per a la seva terra". Com a força catalana, en qualsevol cas, Comuns comparteix la vocació sobiranista. "La nostra prioritat és sempre Catalunya", corroborava Cid. Cosa que no vull dir, matisava el polític català, "que ens desentenem del que passa a la resta de l'Estat".

A Más Madrid estan centrats en el seu propi projecte polític: arrabassar-li a Ayuso les regnes de la Porta del Sol." A Andalusia, la dreta retrocedeix; l'esquerra avança", atallava, en la roda de premsa de portaveus de l'Assemblea de Madrid, la portaveu del partit, Manuela Bergerot, sense entrar al debat sobre models. Qui sí que s'ha posicionat ha estat el portaveu adjunt de la formació madrilenyista, Emilio Delgado: "L'esquerra estatal té un problema seriós", publicava a X, en la mateixa línia de Rufián, el diputat dels de Mónica García. Amb una conclusió: "Les esquerres que millor resisteixen són les que presenten un projecte atractiu i específic per als seus respectius territoris".

Fonts de Sumar expliquen a aquest diari que encara no hi ha noms sobre la taula ni per liderar la nova confluència ni per canviar el nom de l'espai. "Quan hi hagi avenços, ho comunicarem", tanquen aquestes veus. Tampoc hi ha encara data per a la propera presentació de la coalició en terres catalanes, després de les parades de Madrid i Sevilla. Sobre les conclusions que treuen del nou cicle electoral, les fonts consultades per Público coincideixen: "Necessitem distanciar-nos clarament del PSOE". La seva aposta? El front de l'habitatge. Amb la defensa de la pròrroga de lloguers, la moratòria antidesnonaments i la regulació del lloguer de temporada. Una altra tasca pendent: penetrar en el calador del vot jove, fora dels mitjans de comunicació tradicionals. La tercera meta de l'espai, conclouen, té a veure, precisament, amb la relació amb les forces sobiranistes. I és que, expliquen aquestes veus, a Espanya s'estan donant, simultàniament, dues converses: la plurinacional i la federal. "L'objectiu és unir les dues línies de treball ", completen. Per donar-li amb la porta de la Moncloa als nassos a PP i Vox.

Enmig del debat en clau estatal, són diversos els partits de la coalició amb els seus propis processos interns oberts. D'una banda, Moviment Sumar, que celebrarà, a principis d'estiu, una nova assemblea general. D'altra banda, Más Madrid, embolicat en un enfrontament de blocs —el de Mónica García i el d'Emilio Delgado— des de fa mesos i amb unes negociacions pel repartiment de llocs en les llistes —per a l'Assemblea i per al Congrés— encara sense resoldre. Tampoc a Izquierda Unida estan calmades les aigües, després del millorable resultat de Maíllo a Andalusia i en vistes del pròxim congrés d'una de les seves ànimes fonamentals, el Partit Comunista d'Espanya.