El Tour passa, la bicicleta espera

Moltes persones han sentit a parlar de Vingegaard o Pogacar, dues de les estrelles del ciclisme que van participar a la sortida del Tour a Barcelona, però no tantes saben qui és MacGuffin. Normal, perquè MacGuffin no és un ciclista sinó un recurs narratiu per activar una història i que podria ser reemplaçat sense afectar la història, un pretext per a l'acció.

Per a l'actual govern de l'Ajuntament de Barcelona, el Tour és un MacGuffin, perquè l'acció que es volia activar no era ni la promoció del ciclisme com a esport ni com a transport, sinó l'excusa per organitzar un altre macroesdeveniment a la ciutat. Ara ha estat el ciclisme com abans ho van ser els vaixells de la Copa Amèrica o cada any els bòlids de Fórmula 1. Tot són coartades en nom del del sempre sospitós concepte de l'impacte econòmic i la innecessària promoció de la ciutat que generin ‘marca Barcelona' i atreguin més turistes que augmentin la facturació d'hotels i restauració. Potser també serveixi per apel·lar a la nostàlgia de grans esdeveniments com els Jocs Olímpics, que sí van transformar la ciutat i van deixar un llegat d'instal·lacions esportives, però no deixa de ser un efecte secundari.

Ara bé, quin és el llegat que deixa el Tour a la ciutat? El regidor d'Esports, David Escudé, davant la clamorosa absència de llegat material, ha declarat que el llegat principal és "immaterial": orgull ciutadà, promoció dels hàbits saludables, projecció internacional i consolidació de la bicicleta dins la cultura esportiva de la ciutat, més que no pas la construcció de noves infraestructures.

No cal que ho juri: el problema no és només que no s'hagi aprofitat el Tour per millorar infraestructures com el Velòdrom o la xarxa de carrils bici, sinó que el govern actual s'ha caracteritzat per frenar l'impuls del ciclisme urbà. No és que Jaume Collboni hagués d'aspirar a disputar el maillot groc de la millora del ciclisme urbà amb els seus correligionaris a París (55km/any) o Londres (23 km/any), però es podia esperar que no frenés el creixement dels carrils bici que va tenir Barcelona durant els mandats d'Ada Colau (18 kms/any; 143 km en el total dels vuit anys) i es convertís en el fanalet vermell: l'alcalde que menys carrils bici ha fet de la història de Barcelona (3 kms/any).

Aleshores, quin és el veritable llegat del Tour? El llegat és un forat. Un forat econòmic a les arques municipals de gairebé 10 milions d'euros només de cànon pagat a l'organització, i alguns milions addicionals més en despeses organitzatives. El peatge pagat a l'organització del Tour de França, amb el qual es podria haver fet 50 kms de carril bici, coincideix amb el reconeixement Ville à Velo a Barcelona per part de l'organització del Tour. Entre els mèrits reconeguts estan "la seva aposta per la mobilitat ciclista" i el "conjunt de polítiques d'impuls al ciclisme urbà".

Reconeixement xocant, ja que la política de l'Ajuntament envers la bicicleta va des de la prohibició d'itineraris en bici on el mateix alcalde va ser multat a l'eliminació del sistema de bicis compartides sense ancoratge, passant per l'encariment del preu del Bicing, mentre connexions necessàries de la xarxa ciclista com Plaça Catalunya o Passeig Maragall s'ajornen o s'ignoren. Aquesta trista realitat és la que ha fet caure Barcelona de manera estrepitosa de la posició 13 a la 42 en el prestigiós rànquing Copenhagenize.

En resum: un cromo més a la col·lecció de macroesdeveniments. Més turistes a una ciutat saturada. Més pals a les rodes de la bicicleta. Benvingut, Mister Marshall.