La revolució catalana

Ana Pardo de Vera. Directora de Público

"Pots empresonar un revolucionari, però no pots empresonar la revolució", Huey Newton.

Segons les estadístiques de les investigadores Maria Stephan i Erika Chenoweth, citades per Jesús Castañar a Teoria i història de la revolució noviolenta, durant el segle 20, les revolucions ídem han triomfat en un 60% mentre que les violentes ho han fet només en un 30 %.

En totes les revolucions que al món han estat i són des del carrer, amb èxit i sense ell, hi ha un denominador comú que consisteix en una reivindicació social a un sistema de lleis i poders que ja no responen ni –ni molt menys- satisfan a realitats canviants i evolucionades. De grans revolucions han sortit grans lleis; recordem els precedents del vot femení interruptus del segle passat i el matrimoni homosexual d'aquest, tot i el Partit Popular.

La revolució que respira del poble, de la gent, es nodreix dels seus anhels i necessitats, creix amb ells i es manifesta amb una contundent crida d'atenció a sistemes, institucions i poders que ja no representen a aquesta societat. Demanen al sistema atenció i ajuda, perquè la seva nova realitat necessita el seu ordenament institucional corresponent perquè el canvi flueixi per vies ordenades. Per això, tribunals i forces de seguretat del sistema, de l'Estat, mai estaran amb les revolucions i els seus impulsors i seguidors, sinó amb allò -el sistema- del que formen part. No esperin, doncs, els revolucionaris o defensors de democràcies al servei de la gent suport d'un sistema que tracta de perpetuar per pur reflex acomodatici i, en el cas que ens ocupa, per interès partidista i / o personal, davant del sentir legítim de la revolució.

Són llavors més democràtics els sistemes instaurats caducs o les revolucions que els qüestionen emparades en una base social inqüestionable en la seva magnitud? És més democràtic votar lliurement l'1 d'octubre a Catalunya o no fer-ho sense llibertat perquè ho ordena sota amenaça el sistema? La reivindicació d'una aclaparadora majoria a Catalunya (80%) demanant aquest vot, aquestes urnes, ha adquirit ja l'estatus d'una de les grans revolucions del segle 21 a Espanya, molt similar a la inconclusa del 15-M. Només la ceguesa, tancament i ineptitud política dels que ens governen i dels que maneguen els mateixos interessos de ‘l'ordeno i mano’ propis d'un poder fossilitzat, tan allunyats de la seducció, l'empatia i la Política amb majúscules, neguen una realitat que per canviant hauria ser abordada amb la forma exquisida de qui tracta d'entendre i acaba entenent i / o compartint perquè posa tot de la seva part; cos i ànima, nit i dia, que això i no una altra cosa és la vocació política, de servei públic. I de l'enteniment a la solució, mai definitiva, naturalment, perquè les societats són canviants i cal donar-los respostes de continu.

L'única certesa que tenim ara no és que Catalunya vulgui ser independent, sinó que vol votar i enfront d'aquest anhel legítim, l'Estat capitanejat per Rajoy ha respost a part del seu poble amb una guerra bruta (operación Cataluña) amb els diners de tots , bloquejos, amenaces, denúncies, presó, boicots, multes, vet d'actes i la promesa de les Deu Plagues bíbliques sobre Catalunya, generant, a més, una gegantina onada de simpatia de la resta d'Espanya cap al poble català. No busquin, per cert, la plasmació d'aquesta simpatia en els mitjans de comunicació deutors de l'Ibex que mou els fils del govern: Busquin al carrer, als bars, a les xarxes, als supermercats, a les portes de les escoles bressol, en els exteriors dels col·legis, interior d'universitats o a les places dels pobles.

Va ser Pepe Bono qui a Castella-la Manxa, quan la presidia i col·laborava jo amb ell encastada per un llibre de cara a les seves següents eleccions, es va plantar davant un dels seus consellers, que insistia que no podia fer alguna cosa que li havia demanat una associació de veïns perquè "la llei [autonòmica] ho impedeix", i li va deixar anar (com era aquell Pepe): "no em vinguis amb la llei, la llei ... Les lleis es canvien quan es demostra que no serveixen a la gent ; són per resoldre la vida de la gent, no la teva ". No sé que pensarà Bono ara, és possible que digués això perquè hi havia una periodista davant i l'exministre no donava puntada sense fil, però és un fet que aquell president passava més temps als carrers dels pobles que en un cotxe oficial. Poso aquest exemple, a més, perquè podria apel·lar a un altre previsible i més ajustat al tòpic del polític revolucionari, però la realitat és menys romàntica que tot això.

Un polític (no una burda rèplica amb barba) està per resoldre problemes, no per crear-los; i a Catalunya, hi ha un problema perquè l'absència intencionada de voluntat política, el menyspreu per la voluntat popular i els seus representants, l'autoritarisme de la dreta més rància, els mètodes delictius i feixistes exercits des de les clavegueres d'Interior i una propaganda excloent del que pensa diferent han creat el caldo de cultiu d'una revolució no violenta (llevat de quatre tarats/des, de moment) que ja no té marxa enrere. I és una revolució bella perquè demana exercir un dret bonic: votar. Res més i, sobretot, res menys.